Hibernació

Fa unes quantes setmanes vaig començar la hibernació. Si més no aquella que s'expressa en veu alta per manifestar el que ja fa massa temps havia esdevingut evidència silenciada. No sé si va arribar amb el fred ni tan sols si té a veure amb la climatologia. Només sé que havia d'entrar a la cova, sense gaires sorolls ni escarafalls. No sento res que valgui la pena ser dit ni escoltat. Tampoc no anhelo visitar la teva cova per conèixer de les teves inquietuds ni dels teus sabers malgrat que sempre m'han seduït per suggeridores i reconfortants. Necessito, així ho crec o així crec creure-ho, enroscar-me i deixar la ment en blanc. Però m'he sabut poc educat i gens mereixedor del teu record retirant-me sense dir-te que no diré i que tampoc no t'escoltaré. Ja em perdonaràs. No em preguntis quan acabarà la hibernació: qüestió de dies, potser de tota una eternitat. Al capdavall, però, sempre arriba el desgel i l'aigua flueix de nou per revifar l'herba desmaiada. 

Hibernar. Gràcies pel silenci. Ajusto la porta.

50 anys de records: 18 til I Die

Grup de COU del col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet, 1983-1984

El baby boom dels anys seixanta va tenir algunes repercussions de les quals jo en sóc un efecte tant pel que va suposar de bo com pel que no ho és tant. Els nascuts sota el símbol del cavall xinès, concretament els de 1966, som fills d'aquesta època, marcats i seduïts pel temps que ens va tocar viure. I l'any que ve celebrarem el mig segle d'existència. Cinquanta voltes al sol, un llarg viatge que fa només un segle suposava l'esperança de vida mitjana d'una persona en néixer. Però els temps han canviat i no es tracta de córrer, que com a casa enlloc! Sigui com sigui, aquest proper any serà singular en la meva vida i en la dels meus coetanis per això de creuar una significativa frontera sense retorn.

Tami a Fòrum Altaïr el proper 27 d'octubre

Com ja et deus haver fixat, darrerament he destacat a la columna de l'esquerra del bloc diferents temes relacionats amb Tami, a Togo, on vaig estar treballant fa dos anys dins un projecte de biodiversitat i desenvolupament. Aquí hi trobaràs fotografies d'ocells i de gent d'allà i també l'informe que es va elaborar amb els resultats i reflexions a l'entorn de la meva estada. (Si no vols llegir l'informe sencer sempre pots descarregar-te el resum que es va publicar la revista Quercus). També pots accedir al propi bloc a les vivències més personals que vaig tenir accedint a través del cercador escrivint la paraula "Togo", o bé anant al localitzador d'entrades i començant des de l'abril de 2013, amb l'entrada "Togo, vint anys després" i seguint al llarg dels mesos de maig i juny.

Visca Martorelles!

Està clar que ens queda molt per aprendre -a mi segur- i que cada dia és una oportunitat nova (o un conjunt d'elles) que ens brinda el present per encarar el futur d'una millor forma. I el que ens serveix a escala personal -a mi segur- té la seva extrapolació quan augmentes la perspectiva i saltes d'allò més particular a l'àmbit públic, per exemple a escala municipal.

Font: ent.cat

Aquest cap de setmana he pogut fullejar l'edició del Vallès Oriental del periòdic El 9 Nou, de 28 de setembre. A la pàgina 17 apareixia una gran taula sobre la recollida selectiva de residus a tots els pobles del Vallès Oriental. Les dades, procedents de l'Agència de Residus de Catalunya, mostraven l'evolució que sobre aquest tema havien experimentat els diferents municipis, comparant els anys 2004 i 2014. Es pot veure, per exemple, com tots els municipis han incrementat el percentatge de recollida selectiva respecte de la recollida municipal -un fet altament positiu per al medi ambient i l'estalvi- però aquest s'ha fet de forma molt diferenciada segons municipis. Així, mentre que Bigues i Riells només ha experimentat una pujada del 2%, -d'un 35,42% ha passat a un 37,46%- hi ha hagut municipis on aquests increments han estat molt significatius. Com a més destacat es troba el de Martorelles, on el percentatge de recollida selectiva respecte la total municipal ha pujat un 55,57% passant d'un discret 22,74% el 2004 a un esplèndid 78,31% el 2014. He dit discret el de 2004? Bé, encara hi ha un parell de municipis que al 2014 tenen valors inferiors a aquest 22,74% que he adjectivat com a discret. 

"We've totally screwed up"

"L'hem cagat ben cagada". Aquesta és una de les traduccions més acceptades pels mitjans de comunicació en relació a l'escàndol de frau protagonitzat per Volkswagen, el major fabricant de cotxes europeu. La frase la va pronunciar Michael Horn, el cap d'aquesta empresa a la secció dels Estats Units, en una aparició de disculpa (val la pena fer una ullada a la declaració íntegra, una cosa sorprenent a escala ibèrica). 

Per si no saps de què va aquest escàndol, es tracta d'un software instal·lat a més d'onze milions de vehicles (segons reconeix la pròpia empresa) que detecta si el vehicle està en funcionament normal o si està sent inspeccionat. En aquest segons cas, el programa informàtic activa que els filtres del cotxe funcionin per reduir les emissions de gasos contaminants per sota dels barems màxims permesos segons les normatives ambientals. En aquestes condicions la potència del cotxe i les seves prestacions queden reduïdes, però l'usuari no ho nota ja que s'està fent la revisió del vehicle. I el cotxe passa satisfactòriament la inspecció quant als nivells d'emissions contaminants. Quan el sistema detecta que el cotxe ja no està essent inspeccionat sinó que circula de forma normal, el software anul·la aquests filtres de manera que el cotxe recupera tota la seva potència i serveis però a costa d'incrementar les seves emissions contaminants entre 10 i 40 cops més del permès. L'Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units ha descobert el frau i l'escàndol ha esdevingut mundial.

Evidències poc evidents

Impression, soleil levant (Claude Monet)

Un dia fred d'hivern de fa una colla d'anys, la primera albada em va trobar creuant el pont del tren d'Hospitalet camí del barri de Pubilla Cases, on donava classes de ciències. Al mig del pont vaig mirar a l'horitzó i vaig veure com naixia el dia amb un sol ben rodó i vermell. Il·lús o il·lusionat em vaig aturar per rebre aquelles primeres glopades de calor. I vaig caure del cavall! En aquell moment se'm va fer present aquella evidència racional de ser un insignificant -per petit- ésser viu, de peu a la superfície d'un planeta d'aigua i roca que estava intentant escalfar-se amb la calor que arribava d'un estel de mitjana edat, a l'entorn del que girava a 150.000 milions de quilòmetres de distància. Tants anys estudiant-ho i explicant-ho i aquell dia en vaig prendre consciència vital! 

Fisherman's Blues (The Waterboys) i Josep Maria Alpiste

Nota introductòria: m'he adonat que quan escric una entrada musical hi ha menys visites al bloc, i ho entenc perquè imagino que rebaixa les expectatives d'alguns tot i que suposo que també puja les d'altres. Però no acostumo a posar música perquè sí, sense més. Normalment és l'element que acompanya alguna història, reflexió o anècdota. El cas d'avui també ho és i molt particularment. Per això et convido, una vegada més, a què el llegeixis fins al final.

* * * * *

Ens hi vam atrevir. No ho teníem del tot clar però l'havíem vist tocant el violí en un festival escolar i vam pensar: per què no demanar-li? Total, com a molt obtindríem un no i, potser seria una decepció però en cap cas res greu. Els antecedents? Ah, sí, gairebé m'oblidava."

A Gualba hi ha una banda de música rock. Són molt bons, els Motherfucker (també localitzables a Facebook): tres germans, un cosí i un amic. Els seus pares ja tocaven plegats anys enrere. Interpreten rock de tots els temps i fan bolos aquí i allà. Des de fa uns quants anys són habituals a la Festa Major d'estiu de Gualba. A la de 2012 ens van convidar al Xavi i a mi, aleshores Duet 66, per si volíem fer un parell de temes amb ells. I clar, ràpidament vam dir que sí. Això d'actuar davant tantes persones impressiona tant per la por escènica -subidón d'adrenalina inclòs- com perquè et deixa petja ben endins durant molt de temps. La qüestió era, quins dos temes proposem? De seguida ens vam posar d'acord en què Dead Flowers dels The Rolling Stones seria un d'ells. El segon tema era una proposta bastant més agosarada. 

"Het regent in Texel". Waitin' on a Sunny Day (Bruce Springsteen)

Avui plou a Texel. Avui plou en aquesta illa del nord dels Països Baixos on hem vingut a passar uns dies de vacances. Em plantejo si hi ha motius per queixar-se de què plogui quan estem de vacances. Sí, portem molts mesos preparant aquests dies de descans, des del febrer. Però ja se sap que a final d'estiu, al nord d'Europa, no t'escapes fàcilment dels ruixats. De fet, fa dues setmanes que viatgem i ens queden encara uns dies per tornar a casa. No em puc queixar. Sabent-ho hem vingut amb els Gore-Tex i les seves imitacions preparats, però malgrat tot ens costa acceptar un dia passat d'aigua. Segurament perquè amb els nens es fa més difícil gestionar el dia. Però veus la gent del país, acostumats com estan, que segueix bellugant-se mentre tu t'amagues.

Desvestint i malbaratant

C-35 al seu pas per Sant Celoni. Foto: www.naciodigital.cat

Des de fa tres setmanes dóna gust circular amb cotxe per la carretera autonòmica C-35 en el tram que va entre Sant Celoni i la rotonda de Gualba. L'asfalt, tot nou i ben aplanat, fa de bon conduir. Sembla preparat a consciència per resistir el pas dels milers de cotxes i camions que, diàriament, circulen pel seu damunt, especialment encarat a suportar les tensions dels materials que pateixen les gelades hivernals. D'aquí a un temps, això ja se sap, tornarem a veure com apareixen sots diversos per a patiment d'esmorteïdors i discos intervertebrals, però de moment en gaudirem una temporada.

El futur a les cartes, cosa de bruixes!

Aquest dissabte passat va ser festa grossa a Gualba. Encara falten dues setmanes per a la festa major d'estiu però el primer dia d'agost es va destacar per la nova edició de la Fira de Bruixes. Aquí s'han aplegat desenes de firaires venent des de bruixes decoratives fins a penjolls, bolets, embotits, formatges, dolços i tot un seguit de coses més o menys properes o allunyades del món de les bruixes. El número de visitants, a falta de versions oficials, es deu comptar per uns quants milers, potser dos, potser tres, no ho sé. Tot i que es pot caure en la massificació i en l'ofegament del propi esdeveniment per mort d'èxit, això caldrà anar-ho veient en futures edicions, però aniria bé que no es pretengui créixer més per evitar cremar el recurs i incrementar el malestar al poble. 

De fet, suposo que està bé que un cop a l'any els quatre gats que som aquí veiem aquest moviment que no provoca, ara com ara, grans inconvenients. A banda dels propis paradistes, està clar que hi ha un benefici directe per a la mitja dotzena de bars i restaurants del poble. Poc més per a la resta, més enllà de participar de l'espectacle i de la festa. Cal dir que l'ajuntament ha fet una bona tasca per acomodar els centenars de cotxes que han arribat al poble, habilitant zones diverses amb aquesta finalitat, totes elles amb personal organitzant la massiva arribada de vehicles. Es tracta d'un dels reptes més importants cara a la festa ja que de la percepció que s'emportin els visitants en depèn la seva continuïtat en properes edicions. Potser caldria treballar una mica més l'aspecte de recollida de residus posant-hi papereres més grans per absorbir tanta deixalla generada, però suposo que ja es tindrà en compte cara a noves fires. 

Entre les cendres i el risc

Font: Vilaweb.cat

Aquest tema de l'incendi entre l'Anoia i el Bages, l'anomenat incendi d'Òdena, m'ha deixat tocat. Com que jo visc en una zona boscosa poc cuidada sempre em poso a tremolar quan arriben aquestes onades de calor que hem patit i amb la sequera persistent amb què malviuen els nostres boscos. Aquí, a Gualba, es va patir molt l'incendi del 94 i, jo encara no hi vivia, els veïns m'han explicat l'horror d'aquells dies. Aquesta primavera ha sigut extremadament seca al Baix Montseny i mentre veies passar les trombes d'aigua a banda i banda, per darrera les muntanyes, la cara sud-sudest quedava amagada fent inútil el sobrenom d'orinal del Montseny amb què es coneix el poble. Alguns gualbencs amb denominació d'origen m'asseguren que el clima local va canviar a partir d'aquell incendi de fa vint anys i que les nuvolades que es mantenien en aquest costat del massís ja no s'hi queden. Un raonament molt plausible.

Per la duna de Pilat

L'Aran a la duna de Pilat, agost de 2010

Sabíem de la seva existència i, de viatge cap al sud, allunyar-nos uns quants quilòmetres de l'autoroute no ens era gran destorb. La tarda s'esvania lentament. El sol recollia els darrers raigs que allargassaven ombres i estilitzaven figures. Semblava un bon lloc per acomiadar l'estada per la Gironde, com la cirereta que es posa al mig del pastís. Hi vam arribar quan la gent iniciava la retirada. Graó a graó, sorra i més sorra, ens enlairàvem per la imponent duna que s'abraona, abusant, sobre el bosc de pins que l'entornen; o potser només el protegeix, amorosida. Amb cinc anys recent estrenats, la pujada se li feia feixuga: a cada passa endavant, mitja s'escolava enrere. Tancant els ulls es va deixar atrapar per la infinita sorra que es modelava sota el pes del cos...

* * * * *

Aquesta és la meva participació als RC - Relats de la Carme (substitució estiuenca dels Relats Conjunts).

Això de les llistes de llibres...

Sí, quan arribem a meitat d'any alguns de vosaltres pengeu les llistes dels llibres que heu llegit aquesta primera meitat de l'any. Després, cap a final d'any, penjareu la segona part. D'altres en feu una al final d'any i ja està. Jo no ho havia fet mai, entre altres coses perquè no m'apunto el que llegeixo. Però després de revisar la del Pons, amb qui comparteixo el 75% d'una de les seves lectures, -o sigui, el 6,8% del total, una coincidència que em sembla exagerada- m'ha recordat que aquest any sí que havia anat apuntant les lectures fetes i m'he dit: va, vinga, per què no? A més, molts comenceu les vacances i potser us atregui alguna de les lectures que us comento. L'he acompanyat també d'una nota puntuada sobre un total de 10 punts. Aquí va:

• El largo camino hacia la libertad (Nelson Mandela, 2010). El vaig començar el desembre passat però com que és força dens i llarg no el vaig acabar fins el gener. La gràcia del llibre, més enllà de la pròpia història del personatge, és que és autobiogràfic. I no sé, llegir la vida de Mandela escrita per ell mateix té el seu punt. Dens, però aclaridor. 8/10.
• El lector (Bernhard Schlink, 2006). Amb el tema de l'Holocaust i el seu tractament com a fil conductor, es tracte d'un llibre intens, frepant i colpidor. Em consta que es va fer una pel·lícula sobre aquesta novel·la. 8/10.

Imatges a la mitja i alta muntanya

Tal com et vaig comentar a la darrera entrada, aquí et mostro algunes de les fotografies que vaig estar fent amb la nova càmera. Les que són d'animals estan fetes pràcticament totes amb el zoom al màxim de manera que ampliant les imatges pots veure la seva potència i les seves limitacions. Per veure-les en gran (no com l'original, és clar, que no es podrien penjar aquí) pots clicar al seu damunt i després obrir la imatge amb el botó de la dreta. Desitjo que t'agradin!

Per la Vall d'Àssua

El context: la Vall d'Àssua, al Pallars Sobirà, allà on Jaume Cabré va situar "Les veus del Pamano"

El rei ha mort, llarga vida al rei!

No, aquesta entrada no té res de monàrquica, ni tampoc d'antimonàrquica. Ja ho deixem per un altre cop, d'acord? Avui l'entrada va de càmeres fotogràfiques però amb la il·lusió, i especialment la imprudència i l'atreviment que atorguen la ignorància. Des del meu (des)coneixement de simple aficionat, volia avançar-te la darrera adquisició. Però comencem pel principi.

Durant la meva vida adolescent i primeres etapes de joventut m'agradava fer fotografia. Possiblement tinc alguna cosa de fotògraf que deu venir per via paterna, ja que el meu pare era un gran amant de la fotografia i el seu un professional, a l'igual que dos dels meus tiets. A casa érem d'Olimpus. El pare tenia una rèflex manual amb un objectiu de 50 mm. Amb el temps, després d'heretar-me-la i amb molts esforços posteriors, em vaig comprar un angular de 24 mm, un zoom de segona marca i de segona mà de 70-200 mm i un flash extern. No eren cap meravella però amb aquell material treia imatges que no estaven gens malament. Com a mínim eren dignes. 

Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, chichén Itzá (Yucatán), segle XII. Autor: Daniel Schwen

Ja havia fet setze anys. Els seus músculs havien agafat forma sota la pell bronzejada; el seu cos, ben alimentat, estava assolint una plenitud física comparable a la d'homes més grans que ell. Essent fill de rei no havia hagut de patir les estretors pròpies d'altres joves, però el seu pare no havia deixat que gandulegés de forma ociosa i l'havia estat preparant per a ser un gran governant, fent-lo treballar la ment i el cos, la llengua i el cor. 

Aquell matí el pare el va anar a cercar a primera hora per compartir el gran dia. Acompanyat de quatre guardes fidels disposats a pagar amb la seva vida la d'ell, el rei va esperar uns breus instants davant l'estança del fill fins que, amb orgull, el va veure aparèixer. Una encaixada de mans i avantbraços va ser suficient mostra d'afecte, en aquella relació on es barrejaven respecte, admiració, esperança i cobdícia.

Black (Pearl Jam)

A diferència d'altres grups que he conegut de gran, la relació amb Pearl Jam ve de llarg. Potser té a veure amb les col·laboracions que va mantenir la banda amb Neil Young, un dels meus escassos ídols, amb qui van treballar plegats per fer Mirror Ball, compartint gires i guitarres. Recordo també que els dos primers discos del grup me'ls va passar una alumna de segon de BUP quan jo donava classes en un col·legi d'Hospitalet. Estaven gravats en una cinta de cassette i l'altre dia l'escoltava venint cap als Pirineus amb la meva furgoneta que encara fa servir aquesta tecnologia arcaica i gairebé artesanal.

Soul Singing (The Black Crowes)

El 1986, els germans Robinson, Chris i Rich, originaris de l'estat de Geòrgia, als Estats Units, van crear una banda de música, The Black Crowes, que recupera els estils del blues original, amb uns tocs importants de folk i soul que, barrejats o fusionats, i passats pel sedàs de l'Amèrica profunda, li donen un so propi al grup. La veu de Chris, i especialment la seva forma de cantar, acompanyat per les diferents guitarres de Rich tocades de forma magistral, van conformar una banda que, tot i que va viure etapes convulses amb expulsions de membres, problemes interns i aturades diverses, ha donat un bon reguitzell de bons àlbums, uns més acústics, d'altres més elèctrics. 

Després del vot, el dret a la paraula i a la participació

Avui és un dia curiós. Dia d'alegries i de tristeses, de mals de cap ressacosos de victòries esperades o imprevistes i de plors amagats nascuts de fracassos públics escrits i negats. Acabada la batalla campal, toca recollir els ferits i curar les nafres, però també de netejar poltrones tacades, buidar paperers atapeïdes i endreçar despatxos. Després de les eleccions, uns es pentinen ufanosos les plomes de la cua per mostrar els seus millors ventalls de colors als ciutadans; els altres passegen pels carrers buscant oferir la imatge orgullosa d'haver-ho intentat però llepant-se les ferides darrera cada cantonada. Hi ha guanyadors i hi ha derrotats. No hi ha terme mig. Es poden fer les lectures que es vulgui però al final només hi ha números que demostren la confiança dels votants en un sentit o un altre.

Un viatger

Martinus Rørbye, 1835, Un viatger

El viatger, cansat i confós, s'asseu enmig de la cruïlla. Davant seu entreveu diversos camins. Sense saber quin triar, sense conèixer què s'ofereix al seu final, el viatger dubta novament de la necessitat i l'essència del seu viatge. Allunyat de l'entorn que el va veure créixer, el viatger percep que la vida que l'ha conduït fins aquí trontolla de cop, en un sol instant. Recorda, confusament, imatges esvanides dins l'espessa boira, el moment en què va decidir emprendre aquella ruta. Mentiria si afirmés que perseguia un objectiu o si, pel contrari, assegurés que estava fugint, tan llunyans en els temps són els seus records, tan perdudes les seves fites en l'oblit.

Trobada amb la mediocritat

Me la vaig trobar de cara. Tinc la sensació que m'esperava asseguda o ajaguda. Gairebé tenia forma humana i, atès que feia un any que no coincidíem i atesa la meva escassa sensibilitat fisonòmica, per un moment vaig dubtar de si era realment ella, tan canviada com semblava. Potser havia superat aquell pretèrit estat llefiscós i pudent per albirar-ne un de nou i prometedor i això la feia diferent, insinuant als meus ulls confosos sota les darreres llums capvesprals. Sigui com sigui em vaig aturar i, vençuts aquells moviments de cap silenciosos de temps passats, vaig utilitzar els mots reclosos i mig oblidats per saludar-la. No tenia clar en quines aigües em bellugava però, tot i la incomoditat física de l'espai que ens acollia, vaig interpretar que s'acostava franca, malgrat no aguantar en el meu el seu esguard d'astuta guilla.

Article de Tami a Quercus

De les setmanes es pot dir que, igual que els melons, fins que no les encetes no saps mai com sortiran. I de fet, també passa amb els dies, així que, malgrat que una setmana comenci d'una manera no vol dir que acabi igual. Sense anar gaire lluny, la setmana passada va ser un muntanya russa emocional i vivencial. No hi va haver cap dia igual que l'anterior i, com el temps, vaig viatjar del fred a la calor passant pel plugim i les ventades. Aquesta ha començat prou bé. I és que després d'un any en què vaig enviar un article a una revista i me'l van acceptar, l'acaben de publicar en el número del mes de maig. 

De què va l'article? A quina revista? L'article és sobre la biodiversitat d'ocells (oh, quina sorpresa!) a Tami, en una petita regió del nord-oest de Togo, un petit i desconegut país de l'Àfrica occidental. Com segurament ja saps, fa un parell d'anys em vaig desplaçar allà durant un mes i mig, vivint en un centre de formació rural i realitzant un intensiu cens d'ocells, dins un projecte de cooperació més ampli. Les anècdotes, les vivències i els sentiments d'aquells dies, recollits en més de vint entrades, els pots trobar en aquest bloc a partir del 21 d'abril de 2013. Els resultats de l'estudi els vaig publicar pocs mesos després en un informe de prop de 150 pàgines que et pots descarregar des d'aquí. 

Pornografia periodística de doble barem

D'això en parlava fa uns dies a Crespó negre: dol i pertinença. T'imagines una imatge semblant de la tragèdia de Germanwings? Ciutadans de primera i ciutadans de segona. Vergonya de món!

Cos atrapat sota les runes a Katmandú. Foto: Reuters. Publicada al diari ARA el 26/04/2015.

Jeroglífics

"Crònica de camp d'Akhthoes, regent a Men-Nefer. Oasi de Nen-Nesu, dia primer del mes Tot de l'any 2106. 

Sirius s'ha enlairat arrenglerat amb Amon-Ra i ens anuncia el començament d'aquest nou any que ha de ser el de l'alliberament del nostre poble sobirà. Falten sis mesos perquè Iteru, el gran riu, ens beneeixi amb les seves aigües abundants i fertilitzi la plana. Però abans ha de creuar la ciutat de Waset, on viu l'opressor, que vol represar el riu per sotmetre'ns de nou sota el seu jou. És llarg el temps d'espera i són grans el repte i les dificultats. La guerra s'està perllongant més del que prevèiem. Els homes i els animals tenen gana i no sé si podrem resistir gaire més. Ni tan sols m'han deixat preguntar al poble si vol seguir amb el procés endegat fa gairebé tres anys per alliberar-nos del poder dels sacerdots de Waset, o prefereix continuar com els darrers vuitanta anys, dirigits per Mentuhotep i la seva colla d'ignorants i corruptes. Intueixo una flaire de frustració a l'ambient."

(Jeroglífic trobat a Ahnasiya Umm al-Kiman, Oasi de Faium. Traducció: Athanasius Kircher, 1660).

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

Crespó negre: dol i pertinença

Ha passat gairebé un mes des que l'avió de Germanwings es va estavellar als Alps francesos i 150 persones hi van perdre la vida. Havia començat a preparar aquesta entrada dos dies després de la tragèdia però vaig creure millor deixar passar unes setmanes perquè les sensibilitats i el dolor estaven molt a flor de pell aquells dies i no ho vaig creure oportú. Avui, amb una mica de distància, he optat per retornar-hi i plantejar un parell de dubtes o reflexions que no m'he tret del cap en aquestes setmanes: el dol, la pertinença i els barems diferenciats. O bé: a partir de quin nivell de relació de pertinença posem la frontera per considerar properes les víctimes? I quin és el número mínim de víctimes necessari perquè una desgràcia tingui reconeixement?

No estic frivolitzant. Per endavant el màxim respecte per les víctimes i els seus familiars i amics. La meva germana viatja constantment en avió, també ho fa sovint la meva parella i jo mateix també ho freqüento, i crec que puc intentar posar-me en el lloc tant de les víctimes com dels parents i pensar-hi m'horroritza. No, no, no vaig per aquí. És el tractament que s'ha fet de la tragèdia i d'algunes converses al seu voltant el que m'ha conduït a donar un parell de voltes al tema.

Surt del mig, salaude!

Ja vaig escriure una vegada que el món es divideix en dos tipus de persones: les que pugen les escales mecàniques per la dreta i les que ho fan per l'esquerra. Hi ha gent que es creu el centre del món i se'ls en fot tota la resta de mortals. I així ens va!

Aquests dies hem fet una escapada familiar cap a La Camargue, al sud de França, entre els departaments de Boques del Roine i el Gard i per la Provença. Instal·lats en un càmping de Les Saintes Maries de la Mer, vam aprofitar per passejar entre flamencs, jugar a la platja o fer algunes petites visites culturals al castell de Tarascon, l'amfiteatre d'Arles o als pobles turístics de Les Baux i Saint Rémy de Provence. A tot arreu molt bon temps, això sí amb una mica de vent, que és el que es porta per aquestes terres i força mosquits a les zones de maresme.

La petita obrera

Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera

Catric-catrac. Groc, vermell, blau. Em fan mal les cames i encara em queden tres hores. Catric-catrac. Groc, blau, vermell. Hauré de passar a comprar cebes pel sopar. Catric-catrac. Groc, blau, groc. No sé si m'arribaran els diners. Catric-catrac. Groc, blau, vermell. N'he de guardar per pagar els llibres del Joan. Catric-catrac. Vermell, groc, blau. I li hauré de fer cosir les sabates. Catric-catrac. Vermell, groc, groc. Catric-catrac. Vermell, blau, groc. Catric-catrac. Espero que el pare no em pegui. Catric-catrac. Vermell, vermell, groc. Ahir li pudia l'alè, anava massa mamat. Catric-catrac. Groc, vermell, blau. M'he de recordar de les cebes. Catric-catrac. Vermell, blau, groc. Catric-catrac. Blau, blau, groc. Quin mal em fan les cames! Catric-catrac. Vermell, groc, groc. Si pogués descansar ni que fossin cinc minuts. Catric-catrac. Blau, groc, vermell. Catric-catrac...

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

Iniciativa coparticipativa per la biodiversitat

Diuen que el 6 de juliol de 1985 hi havia 103.000 persones escoltant Lluís Llach al Camp Nou. T'imagines com es devia sentir davant tota aquella multitud? Doncs aquest dilluns jo vaig tenir una experiència semblant. En la proporció corresponent, és clar. No estava actuant, que l'etapa de guitarrejar amb Route 66 ja va tocar a fi. Es tractava de presentar una iniciativa a Gualba i, amb 16 assistents, vam arribar directament a l'1,1% dels gualbencs, un percentatge lleugerament inferior al de Llach respecte la població catalana, (tot i que ell feia trampes, ja que va anar a veure'l gent de fora de Catalunya!).

La proposta la vaig presentar com una xerrada sota l'estrambòtic títol de "Ciència ciutadana" i el subtítol "Runners, senderistes i biodiversitat a Gualba". Caram! Aconseguir que, amb un títol com aquest algú s'interessi a venir a la xerrada és tota una proesa, i veure tots els seients ocupats per gent expectant i receptiva una alegria total.

Planet Caravan (Black Sabbath)

No sé com es va veure per altres contrades però al Vallès Oriental, això de l'eclipsi d'ahir, va passar sense pena ni glòria amagant-se tota l'estona per darrera els abundants núvols. Una llàstima per a tots aquells que tenien posades il·lusions i expectatives sobre el fenomen que va utilitzar, amb enginy, Hergé al Temple del Sol (tot i que no va tenir en compte que els inques eren capaços de predir eclipsis, craso error!). Diuen que ens haurem d'esperar onze anys per veure'n un encara de més gros. A saber on serem, si és que hi som! Ves que no hi hagi nuvolada també! A falta d'eclipsi, un sempre es pot refugiar en la música per crear-se el seu propi fenomen astronòmic. Només és qüestió de triar la música i el moment. Avui, encara més gris i passat per aigua que ahir, m'ha semblat un bon dia per buscar alguna cosa especial, esperant que serveixi per eclipsar tanta bestiesa i estupidesa humana que ens envolta.

Demagògia a l'entorn del canal Segarra-Garrigues: ignorància o mala fe?

Mascle de sisó. Autor: Emili V. López Álvarez

S'acosten eleccions i sembla normal recuperar la demagògia per buscar vots. Aquestes darreres setmanes li està tocant el torn a l'agricultura, als regants i als pagesos a l'entorn del canal Segarra-Garrigues. En època electoral s'ha de demostrar que les promeses dissenyades del passat tenen raó de ser a l'actualitat i que un projecte del segle XIX té sentit al XXI. Com que estem en temps de crisi, ja se sap que el que cau en importància des de la política és el medi ambient. Així, qualsevol projecte que aparentment suposi un increment de llocs de treball o un creixement econòmic, pot prescindir de limitacions i regulacions per qüestions ambientals, no importa que es digui Eurovegas, Bulli Foundation o canal Segarra-Garrigues. Tot pot passar per davant de la sostenibilitat ambiental i la conservació de la biodiversitat que, no oblidem, és la base sobre la que se sustenta la nostra vida, la passada, la present i la futura.

Estratègies de rebuig

Forrest Gump abans de pujar a l'autobús

No fa gaire vaig escoltar que a Catalunya, un parell de segles enrere, les dones de la noblesa o de l'alta burgesia utilitzaven olors per atreure o allunyar, segons conveniència, els homes que se'ls hi acostaven. Es veu que duien dos petits flascons amagats a la pitrera amb uns cordills per destapar-los segons el cas. Un dels flascons contenia un perfum i l'altre deixava anar flaires pudents. L'estratègia, quan se'ls acostava un home amb intencions seductores, consistia en destapar-ne un o l'altre en funció de si volien o no rebre les seves atencions. Una forma poc subtil, però segurament efectiva, d'enviar missatges. 

Els anys han passat i les modes han canviat, però qui més qui menys tots tenim les nostres estratègies per evitar la companyia de persones que, pels motius que sigui, no volem tenir al costat. Possiblement aquestes, les estratègies foragitadores, són més eficaces que les seductores, però aquestes darreres encara no les tinc gaire treballades, així que parlaré de les primeres.

Córrer a la muntanya, el problema de les masses

De vegades intento argumentar els meus desacords o opinions respecte a determinades situacions i no sempre trobo les paraules o el to just. O senzillament no tinc els millors arguments a mà i em baso més en raonaments lògics, malgrat no pugui contrastar, o només en percepcions o intuïcions, tal volta encara menys contrastables. 

Aquest és el cas d'algunes reflexions que he anat escrivint al llarg dels darrers anys en aquest espai. Amb major o menor contundència he dissertat sobre el mal de Caçadors de bolets, la gestió dels recursos municipals en èpoques de vaques magres, les maratons (sí, les de TV3), els totòlegs,  l'especulació immobiliària, la religió del creixement, la frivolitat dels viatges exòtics, la hiperfreqüentació en espais culturals, la falta de democràcia, l'actitud de molts caçadors, els projectes emblemàtics amb males praxis, la conversió del país en un parc temàtic, la por a l'opinió o la societat del consum.

Concert nº 3 de Rakhmàninov (Yuja Wang)

Normalment, quan treballo entaulat ho faig amb música. I gairebé sempre amb rock, folk o això que en diuen músiques del món, especialment si no m'he de concentrar gaire, com quan introdueixo dades en un excel. Quan el que faig requereix més concentració, com fer recerca de documentació o redactar informes, la cosa canvia perquè he d'evitar que la música em distregui. Aleshores em passo a la música clàssica. No és que tingui una gran educació en aquesta modalitat, malgrat els esforços dels meus pares des de ben petit, però alguna cosa se'm deu haver enganxat. I Brahms, Mahler, Mozart i Rakhmàninov estan entre els meus músics preferits.

Avui he estat treballant un parell d'hores amb el portàtil al bar, mentre l'Aran entrenava a bàsquet. Els auriculars eren necessaris perquè el soroll ambient era massa alt. Com que la feina requeria concentració he decidit escoltar Rakhmàninov (1873-1943), i després de dubtar entre el concert número 2 per piano i el 3, al final he optat per aquest darrer. Sembla ser que Rakhmàninov va utilitzar aquest concert per demostrar al món la seva habilitat com a pianista i, segons la wiki, es tracta d'un concert que posa a prova el virtuosisme dels millors pianistes. No en sé un borrall de piano, però realment aquest concert sembla que és exclusiu per a virtuosos. Tanmateix, a banda de la virtuositat, la música és brillant i en molts moments altament emotiva. A la pel·lícula Shine (Scott Hicks, 1996), el concert és el fil argumental al voltant del qual l'actor Geoffrey Rush recrea la vida de David Helfgott, un pianista australià que havia sigut nen prodigi i que es va trastornar sota la pressió exigent del seu pare.

Burj Khalifa

Burj Khalifa, el gratacel més alt del món (830 m)

- Papa, i aquesta fotografia què és? 
- Això és un monument a l'amor. Es troba molt lluny d'aquí. Quan encara no havies nascut, la mare i jo el vam anar a visitar. Aquí no es veu però quan hi vam ser hi havia una munió de gent. Era la festa nacional del país, com la nostra Diada, i l'entrada als monuments era gratis. Excepte per als turistes! Ens van clavar 20 dòlars a cadascú, però va valer la pena. Ens hi vam estar tot un dia. T'he d'ensenyar les fotos.
- I per què dius que és un monument a la mort? Que es va morir algú dins?
- Ha, ha, ha! No, no. No he dit a la mort sinó a l'amor. Allò que passa quan dues persones s'estimen, com tu i jo, saps? De vegades un li fa un regal a l'altre perquè l'estima i, en certa mesura, és això el que va passar... Tot i que, ben mirat, també tens raó perquè la mort hi va estar present des del seu inici...
- M'ho expliques? Au, vinga...

Exactament, què vol dir "Obra Social"?

Aquest dilluns passat, l'escola dels meus fills ha tingut a bé donar-nos un dia de festa. Suposo que, tenint present que els pares portàvem un esgotament al damunt després d'una setmana sencera -de dilluns a divendres- de pintar cares, fer pentinats originals, disfressar els nens de maneres diverses i preparar truites a primera hora del matí abans d'entrar a classes, l'equip docent va decidir fer ús d'un dels seus dies de lliure disposició de què gaudeixen per a què pares, mares, avis i àvies poguéssim descansar. Tot un detall tenint en compte que la celebració s'allarga fins demà passat, dissabte, data irreverent en què se celebra el Carnestoltes a Gualba. 

Amb un dia de festa al davant, jo, que degut a les irregularitats de feina tinc força disponibilitat horària, m'he plantejat què podria fer perquè el dia fos profitós per als meus fills. L'any passat, en un dia com aquest, vam visitar les runes d'Empúries i un altre dia el zoològic de Barcelona, però per no repetir he buscat alguna alternativa lúdic-educativa, que aquí a muntanya som rics en recursos naturals però pobres en els culturals, i tots són bons per enriquir l'esperit. Així que em poso a la recerca d'algun museu i, ah! els dilluns molts museus tanquen! (Si ets mestre pren nota i així un altre cop demanes, en interès dels nostres infants, que el dia lliure no sigui dilluns, per tal que els pares puguem seguir treballant en aquest procés col·lectiu i participatiu en què, se suposa, consisteix l'educació).

Expecting to fly (Sonya Hunter)

Després dels tres darrers posts, carregats de records, sentiments i emocions molt personals, necessito volar. Malauradament, per molt que m'agraden els ocells, encara no he aconseguit materialitzar aquesta forma de desplaçament que em sembla tan lliure. Expecting to fly. 

Aquest món virtual en què ens submergim ens permet fer algun tipus de vol: ens desplacem per paisatges diferents, creuem països i ens empeltem de paraules, imatges, cançons i reflexions. De vegades, fins i tot sembla que de forma intrèpida, som capaços d'anar més enllà de la virtualitat i ens endinsem, tremolosos, en la realitat que transcendeix el teclat. Sortim al món i, com qui posa la punta del peu a l'aigua abans d'immergir-se, ens atrevim a donar unes passes, unes petites volades, descobrint espais nous, llums, sons i olors que ens eren verges. I renaixem.

Un guia de muntanya (3/3): Ombres

"Véns gaire sovint a la piscina?" "Un parell de dies a la setmana", li contesto. "Jo vinc molt menys del que voldria, per la feina, ja saps." No, no sé. S'asseu al banc per cordar-se les sabates. Jo ja duc la jaqueta posada i la bossa a l'espatlla, a punt per marxar. "Bé, adéu". Aixeca el cap. "Ei, adéu! Ja ens veurem per aquí". 

A fora, l'aire de quarts de vuit del matí em glaça els cabells, humits. Les primeres llums del dia deixen entreveure, amb colors esmorteïts, la neu recent caiguda al Montseny.

* * * * *

Panical blau (Eryngium bourgatii). Autora: Núria Tomàs

Començat l'octubre vaig baixar de les muntanyes de tornada cap a casa, a ciutat. Amb ajuda d'un amic que tenia ordinador vaig acabar d'enllestir l'informe que havia estat elaborant durant els vespres, a l'oficina de Boí on dormia. Ningú no me l'havia demanat, però vaig pensar que valia la pena recollir la informació i les reflexions que n'havia tret. Es tractava d'una descripció dels itineraris que havia fet, de les espècies de flora i fauna que havia trobat, de la tipologia del turista que vaig conduir i acabava amb uns quants suggeriments que, modestament, pensava que podien millorar alguns aspectes de l'atenció al visitant. Poc temps després vaig tornar al parc i vaig buscar a Juanito per donar-li una còpia de l'informe per a la guarderia i una altra per al parc. N'estava satisfet de com havia quedat i el volia compartir.

Un guia de muntanya (2/3): Clarors

"Com et dius, que no em ve al cap?" "Ignasi". "Ah, sí. Ignasi". "Tu ets el Lluís, oi? Ara t'he reconegut, no has canviat gaire". "Home, mira la panxa que faig!" Exagera. Potser espera que li digui que no n'hi ha per tant, però no ho faig. "I de què treballes?" "Vaig fent cosetes, seguiments d'ocells i..." "Ostres, què bé! No és fàcil poder viure fent el que t'agrada". Es fa el silenci. Les imatges s'amunteguen dins el meu cap...

* * * * * 

Pels matins pujava amb els guardes o amb el personal de la brigada de manteniment. Si no estava de travessa, compartia amb ells l'estona del dinar. Reien de les meves carmanyoles d'amanida. "Has de menjar tall, si no no tiraràs". I vaig posar-me a menjar tall com un descosit. Em vaig passar deu dies sense entendre res del que parlaven. Entre l'escassa vocalització, els accents tancats de la vall, i el lèxic propi de cada poble -Durro, Erill, Taüll, Barruera, Boí...- no en pescava ni una. Però somreia, fent veure que els entenia. A les dues setmanes ja ho pillava tot. Dues setmanes més tard se m'havia enganxat l'accent i part del vocabulari.

Estany Redó. Autor: raul2010

Com que no teníem mòbils (encara no s'havien inventat) duia un walkie-talkie, connectat permanentment a la freqüència dels bombers per si passava alguna cosa greu. Per sort no el vaig haver d'utilitzar gaire. Algun cop, si estava sol i avorrit, escoltava les converses entre els guardes i la brigada. Un dia vaig enganxar-ne una en què utilitzaven un nom que no m'era familiar: Sherpa 2000. Vaig parar l'orella. Parlaven de mi. Es veu que feia dies que m'havien batejat així. I així se'm va quedar. En altres moments i en altres latituds he rebut altres sobrenoms. Aquest m'agradava especialment.

Un guia de muntanya (1/3): Llums

Mentre em canvio al vestidor de la piscina, un paio se m'acosta: "Ens coneixem". Me'l quedo mirant. Sí, la cara em sona, però no acabo d'ubicar-lo. "Tu vas treballar a Aigüestortes, oi?" Noto una punxada a l'estómac. Ara hi caic. Feia més de vint anys que no el veia. Vint-i-quatre, per ser exactes. 

* * * * *

Estany Llong d'Aigüestortes. Autora: Tania De la Paz

L'any 1991, amb el títol de biòleg sota el braç, i després de perdre un any i força diners lluitant per unes oposicions de medi ambient de la Generalitat que estaven apanyades, em trobava amb la necessitat econòmica i psicològica de trobar feina. Durant tota la carrera havia estat fent feinetes per subsistir, ara ja no tenia excusa per buscar alguna cosa més en ferm. Però no sortia res. Desesperat, vaig estar fent un curs a Catalana Occidente sobre assegurances, però allò no estava fet per a mi. I aleshores, sense esperar-ho i gràcies a un parell de bones amigues, vaig rebre una trucada per si m'interessava anar al Parc d'Aigüestortes a fer de guia de muntanya i de natura durant quatre mesos, contractat pel Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça. D'aquella experiència guardo extraordinaris records i vivències, i algun desencís. Com que sóc dels que acostumo a veure el got mig buit -perquè està mig buit, no ens enganyem- el desencís ha acabat copant espais de consciència que no li pertanyien. Aquesta trobada fortuïta a la piscina m'ha despertat les llums i les ombres que vaig viure...

Puc anar a vendre sabatilles a l'escola?

Fa unes quantes setmanes, el meu fill Aran, de nou anys, va arribar a casa amb la revista Reporter Doc que li havien ofert a l'escola. Segons ens va explicar, una persona de l'empresa que l'edita va anar a la seva classe i hi va dedicar un temps a presentar la revista als alumnes. Mentre ens ensenyava la revista a casa, ell mateix ens va comentar que ja sabia (o s'imaginava o havia deduït) que l'objectiu d'aquella presentació de la revista era aconseguir que els alumnes se subscriguessin a la revista i així guanyar diners (paraules textuals). La seva reflexió em va forçar a fer la meva pròpia.

D'entrada deixar clar el meu suport a què es facin aquest tipus de publicacions infantils i juvenils per als nens i nenes ja que és una eina educativa important que pot ajudar-los a desenvolupar les seves capacitats. Però paral·lelament, com ja l'Aran ens comentava, veig que es tracta d'una iniciativa comercial d'una empresa privada l'objectiu principal de la qual és l'obtenció de beneficis econòmics (no estem parlant d'una ONG, perquè ens entenguem). L'escola dels meus fills és pública i em pregunto si la presentació d'aquest tipus de publicacions dins l'horari escolar i dins el recinte de l'escola, és coherent amb el mateix procés educatiu ja que, entre altres "valors" actua sobre els alumnes com una eina per estimular el consumisme, malgrat que es tracti d'un producte educatiu. Ja et pots imaginar que un cop a casa molts nens es mostren insistents (o directament pesats) demanant als pares que els comprin la revista.

Nous premis Pons i nous guardonats

No sé si ho saps però aquesta setmana m'han concedit un premi. Es tracta del Primer Premi Anual Pons per l'Excel·lent Tasca en el Camp de l'Excel·lència pel qual el distingit Pons honora un parell de blogs que "tenen un nivell de qualitat dignes de ser llegits per en Pons", un NQP perquè ens entenguem. Aquest honor el comparteixo amb el blog de l'enigmatisador McAbeu, Xarel-10, a qui vull felicitar també des d'aquí. A partir d'avui, i durant un temps incert, el diploma que acredita aquest premi penjarà en un lloc destacat del meu blog (com que el meu blog és tot ell molt destacat suposo que no importa que el deixi en un raconet abaix de tot).

Ocells de Togo a Santa Perpètua de Mogoda

No acostumo a fer entrades d'aquest tipus però avui em feia especial il·lusió. Aquest dijous que ve faig una xerrada sobre medi ambient, desenvolupament i cooperació a partir de l'estada que vaig realitzar a Tami, al nord de Togo, durant la primavera de 2013. Durant un mes i mig vaig viure al Centre de Formació Rural de Tami fent un inventari d'ocells, descrivint les principals amenaces sobre la biodiversitat ornitològica de la zona i les mesures de conservació necessàries per a protegir-la. També vaig fer una primera aproximació sobre les possibilitats de treballar per al desenvolupament local de la regió, a partir de la introducció del coneixement de l'ornitologia en l'educació i la valoració d'iniciar un projecte de turisme ornitològic.

Aquesta estada, primera fase del projecte, va quedar explicada amb detall a l'informe Las aves de Tami que pots descarregar sencer clicant sobre el títol. A partir dels resultats i de l'interès suscitat per diferents actors, entre els quals el ministeri de medi ambient togolès, es va plantejar la possibilitat de desenvolupar una segona fase del projecte, actualment a la recerca de finançament, per inventariar en altres èpoques de l'any per veure el potencial ornitològic real, mesurant les interaccions dels ocells amb els conreus, i treballant amb els estudiants de primària i secundària de la zona. 

Hip, hip, hurra!

Hip, Hip, Hurrah! (1888) de Peder Severin Krøyer

No sé què hi faig aquí. Un altre any celebrant aquesta farsa. Com cada segon diumenge d'abril a fer el paperot com si tots ens estiméssim. M'he posat el vestit blau que em va regalar la mama, al cel sigui, amb la faldilla fosca amb tons vermellosos. Sé que és el que em queda millor. Quan hem arribat, l'Anne m'ha fet el comentari de sempre, amb aquell to que em provoca el vòmit: "Què guapa que has vingut. Que estrenes vestit?". Sap perfectament que no. Que no m'ho puc permetre. Amb els quadres que ven Viggo no en tenim prou ni per pagar el lloguer. Qui s'ha cregut que és aquesta tòtila per intentar ridiculitzar-me sempre? Es pensa que per estar casada amb el meu germà té dret a parlar-me amb aquest fastigós to de suficiència? Estirada de merda! 

Isle of Hope, Isle of Tears (Seán Keane)

L'1 de gener de 1892, Annie Moore, una noia de només quinze anys, va ser la primera emigrant europea que va entrar als Estats Units a través d'Ellis Island, reconvertida en duana per rebre, enregistrar i avaluar mèdicament l'allau d'immigrants europeus que venien a la recerca de noves oportunitats de vida, fugint de la pobresa. Annie procedia del comtat de Cork, a Irlanda, i havia viatjat amb els seus dos germans petits per trobar-se amb els seus pares que havien arribat dos anys abans. Enrere deixava una illa, la seva natal, de fam i dolor, per una altra que li oferia, suposadament, llibertat i esperança.

Atzar i contingència: el camí cap a la llibertat?

Durant la meva etapa universitària vaig tenir un gran professor, en Xavier Ruiz, que em va ajudar a treure moltes benes dels ulls, jo que era tot puresa i innocència. Les seves classes de zoologia eren excitants perquè, lluny d'entrar en la dinàmica de les inacabables i tedioses llistes sobre taxonomia animal, ens introduïa de manera dinàmica i expectant a la comprensió del món animal a través de la seva història evolutiva. I de la gastronomia! Una de les seves frases cèlebres era "l'anatomia s'aprèn a la taula", i a tenor de la seva envergadura estomacal ens demostrava que, efectivament, havia practicat molt la seva prèdica. Malauradament, com sempre passa amb els bons, en Xavier va morir jove, pocs anys després que jo deixés la universitat. Vaig tenir sort d'haver coincidit amb ell durant aquell temps.

Port Ainé, massificació i complicitat matussera

Aquest inici d'any ens ha trobat al Pallars. Intentem, per poc que podem, sortir del nostre entorn més comú i desconnectar una mica del paisatge i de la gent que veiem cada dia, i també dels excessos gastronòmics i familiars nadalencs, que no són pocs. Les muntanyes del Pirineu sempre ens han generat una atracció especial i si durant uns anys van ser els estius qui ens hi van acompanyar, des de en fa uns quants són també els hiverns els que emblanquinen les imatges que després revénen a la memòria, un cop retornats a la quotidianitat.

Aquest cop ha estat un pèl diferent als altres. Volíem que l'Aran i la Sitina es calcessin uns esquís ells que ja fa anys es belluguen per la neu però fins ara amb bótes de muntanya o raquetes. Vam trobar una oferta de curs per tres dies a les pistes de Port Ainé i, amb l'ajuda d'una bona climatologia, l'han aprofitat amb ganes. Tot molt bé, tot molt bucòlic, excepte... per la massificació.