ESCÒCIA: LOCH GRUINART

Aquesta pàgina va ser creada específicament per parlar de la meva estada treballant a la reserva natural de la RSPB de Loch Gruinart a l'illa escocesa d'Islay, entre el 27 de gener i el 28 de febrer del 2012. La idea era que servís de diari de manera que els meus amics i la família puguessin anar seguint el dia a dia de la meva estada i estalviar-me anar escrivint missatges a uns i altres per separat. No té més pretensions. 

També vaig elaborar un llistat dels ocells i mamífers que vaig veure a l'illa durant aquest temps i que pots trobar aquí. 

* * * * *

Divendres, 27 de gener de 2012
11.00 am (o hauria de dir 10.00 ja en hora britànica? Canviaran els escocesos la seva hora si aconsegueixen la independència?
Bé, això no té volta enrere. A no ser que hi hagi res d’excepcional (esperem que no) no tornaré a casa fins el 28 de febrer, d’aquí a un mes (33 dies per ser exactes). Estic sobrevolant la ciutat francesa de Rennes direcció Londres on he d’agafar un altre avió cap a Glasgow, a Escòcia. Des de la petita finestra per on entren els raigs de sol, el cel es veu ben blau i lliure de núvols. Potser serà l’última escalfor del sol que em trobaré al llarg del mes, no ho sé, perquè vaig a l’illa d’Islay on, diuen, està fent un hivern especialment ventós i plujós. Tant me fa! Bé, potser no és veritat del tot però és el que em repeteixo. Suposo que respon a una certa mística budista d’adaptació-a i d’acceptació-de l’entorn. No penso preocupar-me pel que em trobaré, entre altres coses perquè tampoc no ho puc canviar. Treballaré el present, no el futur!
I el passat? El més recent em porta a Gualba, aquesta matinada, on he deixat la Cristina a la porta de casa, dient-me adéu amb la mà després d’haver compartit un darrer cafè, i l’Aran i la Sitina, encara adormits sota l’escalfor dels cobrellits. Sé que tots quatre ens trobarem a faltar però reso (si resés) perquè visquem aquesta separació amb tranquil·litat i il·lusió pel retrobament, i no amb l’enyor i la nostàlgia.
 

(Ja veig el mar! Normandia a la dreta i Anglaterra davant ‒semblo Espronceda‒ amb un cel més ennuvolat).
 
Enrere han quedat les muntanyes del Montseny i els amics de Gualba: ahir abraçades i trucades d’acomiadament, també de la família, avui notes al facebook, els darrers whatsapp (yeah 66-man) i la darrera abraçada amb la meva taxista matinera.

 
(Oh! Comença el descens a Heathrow on anuncien que hi ha 6ºC de temperatura. I m’havia equivocat: els núvols s’han quedat a Cherbourg i a Londres es veu un cel descobert i net.

12:27 (13:27 per a vosaltres)

Després d’haver-me tret jaqueta, sabates i cinturó diverses vegades (que ningú pensi malament) ara entenc el que deia l’Ignasi Guardans quan es queixava d’aquesta securitis que patim (o pateixen alguns). Sí, sí, molt UE però control rere control vagis per on vagis, encara que facis vols interns. Estic apunt d’embarcar-me cap a Glasgow. Se suposa que arribarem allà abans de les tres de la tarda (hora local ja a partir d’ara que si no em faré un embolic).
Per cert, cap aeroport no té una zona wifi de lliure accés? Quan pugui penjar això al bloc a saber on estaré i quanta estona haurà passat. De moment ho escric en el portàtil que porto.


17:00
He arribat al Youth Hostel. No és tan bonic com a les fotos però és pràctic. He anat donant algunes voltes per Glasgow, pero s'ha fet de nit molt ràpid. Aquí tinc wifi però de pagament. Ho trobo una mica al·lucinant, pensava que eren més moderns, però fins i tot tinc problemes per carregar el mòbil, doncs els endolls són plans i no rodons. I no tenen ni adaptadors! En fi, us deixo que demà tinc un dia divertit... 



Dissabte, 28 de gener de 2012, 12.52



Estic arribant al destí, Islay. En 10 minuts sortirà el peaso vaixell que m'ha de dur en dues hores a Port Askaig. Curiosament aquí sí que hi ha wifi de lliure accés.
El viatge en bus ha sigut tranqui, prou xulo. Hem sortit puntuals a les 9.15 de l'estació central de Glasgow (Buchanan Bus Station) i hem arribat la terminal del ferry, a Kennacraig, a les 12.33 tal com estava previst. No plou ni fa vent però sí que fa fred. Al llarg del viatge hem anat veient les muntanyes ben nevades.

Per cert, mira la foto del petit bot salvavides. El rètol petit que he ampliat aquí diu que només és per a la tripulació. Em recorda no sé quin recent naufragi a la Mediterrània, aquell en què el capità va caure en un bot i no podia donar les ordres de salvament des de coberta. (Suposo que el rètol es referix a què la porta per acostar-se al bot només la pot obrir la tripulació, però mai no se sap, oi?).
 
I aquesta és la primera visió de l’illa quan he arribat, bé de Port Askaig, on m’han vingut a recollir. 

13.30
Potser no coneixes les raons per les que estic aquí. Tampoc no tinc perquè donar-les però no m’importa que les coneguis si no les saps i t’interessen. I és que la nova vida d’autònom (després de la puntada al cul de la darrera feina), m’ha fet canviar la perspectiva de certes coses referents al món laboral en particular. Prou cardat que està tot, treballar per projectes no és cosa fàcil, però un s’hi acostuma. El que passa és que, d’una banda, estava en perill de rebutjar feines per la meva percepció (segurament real) de manca de fluïdesa en el meu anglès, i d’altra banda, la feina d’autònom no és constant en el meu cas, així que hi ha mesos que se m’acumula molta feina i d’altres que em toco el nas (o toco la guitarra) ‒a banda, està clar, de les meves obligacions familiars, que no són poques‒, cosa que em deixa amb un cert regust de temps perdut. Conjuntant les dues coses vaig pensar que marxar a practicar el meu anglès parlat em podia resoldre ambdues percepcions.
El primer, òbviament, va ser negociar-ho amb la família, és a dir amb la Cris, a veure com ho podria suportar ella, tant a nivell laboral com familiar. Sembla que les dues coses les podia assumir sense grans maniobres. I els nens? Un gran dubte, possiblement el que més m’ha pesat en contra de prendre aquesta decisió (quan només feia dos dies que havia marxat, la Sitina li preguntava a la Cris, “ja torna el papa?”), i especialment per l’Aran. Però finalment vaig decidir tirar-ho endavant.
I què? me’n vaig a Londres, pago un allotjament durant un mes, una acadèmia i apa, a aprendre anglès? No semblava gaire pràctic, ni engrescador, ni gens econòmic. Aleshores se’m va ocórrer que a la RSPB, o sigui, a la Royal Society for Protection of Birds del Regne Unit, segurament oferien la possibilitat de treballar com a voluntari en alguna de les seves reserves. Dit i fet, busco per internet, trobo diverses ofertes, escullo quatre d’Escòcia (why not?), envio el meu currículum i aquí estic. Amb qui em trobaré i què faré no ho sé encara. El meu contacte és una tal Mary McGregor i m’ha comentat que, com a mínim, hi ha un tio que estarà tota l’estada amb mi, l’Steve. I sobre la feina, doncs pot ser des de construir tanques, fer comptatges d’ocells, acompanyar algun turista despistat a birdwatchejar, o el que faci falta. That’s all, folks
 

19.43
És curiós però tinc la sensació que mai no havia trigat tant a arribar al lloc de destí d’un viatge. De fet, és segur que això no m’ha passat ni anant a Bamako, New Delhi o Ciudad de Panamá. Només estic al Regne Unit, un país de la UE tot i que no de la unió monetària. Però vaig sortir de Gualba a les 6.15 del matí d’ahir divendres i arribo a Gruinart avui dissabte a les 17.00 hores locals (o sigui 18.00 per vosaltres). Un total de 36 hores en les que he anat en cotxe, tren, avió, bus, avió, bus, metro, bus, vaixell i cotxe de nou. No està malament! La veritat és que potser ho plantejo com si fos un problema, però no és així. Més aviat és allò que diem que el desplaçament forma part del viatge i així ho visc, només que em fa gràcia que de vegades te’n vas a l’altra punta del món i en quatre o sis hores hi arribes, a diferència del que he trigat en aquest viatge.
I ja m’he instal·lat. Estic en un lloc, enmig de camps i al costat del Loch Grinart, on hi ha quatre edificacions: el centre de visitants del parc, la casa on viuré aquest mes, un estable amb més de 200 vaques i la casa del granger. A la casa s’està molt bé. Al pis de baix hi ha dues habitacions amb dos llits cadascuna, un bany i un wc, un saló-cuina amb dos sofàs i una taula amb cadires. Al pis de dalt una habitació gran amb tres llits. M’ha vingut a recollir a Port Askaig una noia que treballa per la RSPB que es diu Crystal i que fa seguiment de diversos ocells. Amb una pick-up m’ha portat primer al supermercat més gran del poble (no sé com es diu el poble, per cert) a comprar menjar per uns quants dies. Després m’ha portat fins a la casa. El problema més important que he vist és que, a banda de no tenir pràcticament cobertura, no puc ni connectar els meus carregadors del portàtil o les bateries de la càmera o el mòbil perquè els endolls són diferents: els britànics no només condueixen al revés de la resta d’europeus sinó que, a més a més, tenen uns endolls amb tres puntes que no encaixen amb res. En fi, per sort la Crystal viu a prop i m’ha portat un endoll que té amb entrada usb de manera que puc carregar el mòbil. Pel que fa a l’ordinador ho farà ella a casa seva ja que el seu és igual que el meu. A veure si dilluns trobo un adaptador per als meus endolls rodons, o sigui, els de tota la vida.
Demà tenim el dia lliure. És diumenge. 


Diumenge, 29 de gener, 17.55
Finalment vaig conèixer ahir el meu company de casa, l’Steve. Un anglès d’Essex però amb família escocesa, d’uns 60 anys. És molt pajarero, d’aquests que anoten cada dia tots els ocells que han vist a cada minut. Físicament em recorda un ex-company del CIDOB, el Ghilés (sí, Esther, sí). Però afortunadament no és igual en les distàncies curtes.
Després d’una llarga dormida, unes nou hores, m’he despertat aquest matí i he anat directe a la dutxa. Lamentablement, he estat incapaç d’engegar-la i ho he deixat per impossible pensant que estava espatllada. No era així, però això no ho he sabut fins més tard. En fi, un ràpid esmorzar i a treure el nas. Fa fred, uns 4ºC i força vent i quatre gotes d’aigua, o sigui que la sensació de gelor és alta, però ben tapadet m’he acostat al hide que hi ha a un quilòmetre de distància i he començat a veure bitxos. Aquest hivern hi ha més de 40.000 oques de galta blanca a l’illa a més d’uns pocs milers d’oques rialleres grosses entre molts altres bitxos. (Ah, sí, Pep, i un parell de gavinots hiperboris!).
Després ha vingut l’Steve i ens hem passat tot el dia (bé, fins les cinc que ja és fosc) passejant i veient bitxos. No ha estat gens malament. Només una mica de fred però per la resta molt bé. I ara, la Crystal ha vingut amb el sopar fet per convidar-nos (i ha portat una impressionant ampolla de Bunnahabhain, un whisky de malta de 12 anys que fan en aquesta illa).

Oca riallera grossa
Perquè enteneu com va la meva comunicació en anglès una nota: l’Steve m’acaba de preguntar si quan estàvem fora aquesta tarda havia vist els fieldfares (nom anglès de la griva cerdana, una espècie de tord) i jo he entès que em demanava si jo sentia por (feel fear) quan estava fora. No està malament, el meu anglès comença a progressar a marxes forçades. Espero que pel camí, i veient la meva incompetència, no acabin perdent la paciència i passant de mi. A favor tinc altres històries, com la que ens explicava la Crystal sobre quan va arribar a l’illa i va conèixer un dels managers de l’oficina de la RSPB d’aquí que m’ha dit coneixeré demà, i que durant el primer any no entenia pràcticament res del que deia. Ell és de l’illa i parla anglès amb accent escocès, i molt ràpid. Ella és anglesa. O sigui, que no m’he de preocupar gaire i fer com ella feia (i jo faig) somrient i dient que sí a tot (dec semblar un anunci de pasta de dents).

Dilluns, 30 de gener, 18.01
I avui he conegut la meva jefa, la Mary McGregor amb qui he mantingut tota la correspondència on-line fins arribar aquí. Jo em temia una escocesa típica, segons els cànons definits pels meus col·legues: 1,90, veu greu, braços grossos, grenyes i bigoti (he de confessar que la meva primera visió quan esperava l’avió cap a Glasgow va ser exactament així a banda que l’escocesa en qüestió dormia amb el cap caigut sobre el pit i una cervesa entre les cames, visió patètica!). Per contra, la Mary és de mitjana estatura, d’uns 30 anys, rossa sense grenyes, d’ulls blaus i sense pigues, jajaja! Pas mal, com dirien els francesos. Bromes a banda, és la responsable d’aquesta reserva, o el que és el mateix, la guarda, i m’ha dedicat un parell d’hores aquest matí anant amb cotxe per la reserva indicant-me els límits (that means límits territorials, of course), i explicant-me un munt de coses, la meitat de les quals no he entès i l’altra meitat he desconnectat per fatiga mental.
He de dir que estic al·lucinat amb com ho tenen organitzat tot aquí. En aquesta petita reserva, d’aquesta petita illa de poc més de 3.000 habitants hi ha com a mínim cinc persones treballant, a banda de nosaltres, els voluntaris. Tot està perfectament organitzat, des de l’ús dels cotxes de la reserva (un land rover i una pick-up), fins els mòbils dels voluntaris, passant per les eines de treball (tot tipus d’eina, a banda de material com guants, impermeables, ulleres de protecció, botes,...) i el mateix pel que fa a la casa dels voluntaris, amb tot el que es necessita. Realment, una passada.
Després he quedat amb l’Steve per fer la meva primera feina. Hi ha un camí per visitants d’un km aprox. que passa per un bosquet i calia netejar d’arbres caiguts amb les darreres ventades (calia en cursiva perquè tinc molts dubtes sobre que calgui però a molts anglesos, igual que als francesos, els agrada tenir la natura com si fos un jardí particular). Així que, amb serres i màquines de podar, hem començat a treballar. De fet, es comença cap a les 8.30h, parem a les 11h per fer un te-cafè, seguim fins les 13h per dinar i després de les 14h fins a les 16.30h que ja es fa fosc. I això de dilluns a divendres. No hi estic acostumat jo a aquesta formalitat. De totes maneres, tres dies de la setmana estarem aquí, els altres dos treballarem en altres dues reserves que hi ha una al sud de l’illa i l’altra al centre-oest (nosaltres estem al centre-nord).

Steve comptant oques
Cal dir que avui ha aparegut el sol sobre l’illa, i tot i el vent fred, s’estava bé (5ºC la màxima, 1ºC la mínima). Aquesta llum suau d’hivern és molt xula.
I després de dinar m’han donat les claus del jeep per anar amb l’Steve, que no condueix, a fer recompte d’oques i lectura d’anelles, en cas de trobar-ne. Guai! Fer feines diferents el mateix dia suposo que ajuda a no cansar-te, i si a sobre és per veure bitxos better than better. I això del cotxe és divertit: a banda d’entrar un parell de cops pel costat esquerre i trobar-me assegut amb les claus a la mà i que el volant estava a l’altre costat, no m’ha suposat cap problema canviar de mans i posar-me a conduir com es fa aquí. A més, les carreteres són molt estretes, així que vas pel mig directament i si veus algun cotxe de cara només cal que et posis al costat (esquerre, obviously), el deixes passar i ja està. El recompte d’oques ha estat interessant. 

I hem afegit esmerla, arpella pàl·lida, àguila daurada, a banda de conills, llebres i cabirols. Ah, i un altre gavinot hiperbori.
Ja hem tornat i ens posem a descansar (aquí se sopa entre les sis i les set de la tarda). See you later!

Dimarts, 31 de gener, 19.07
Dia de feina: l'Steve, la Crystal i jo hem anat cap a l'altra punta de l'illa a una segona reserva que té l'RSPB aquí, la reserva d'Oa, unes 2.100 hectàrees de bona zona per a les choves. Allà tenen una petita oficina amb tres persones que hi treballen. Nosaltes hem estat el matí tapant forats de la pista que arriba a la casa (fent de peó, vamos). 
Però la veritat és que ha estat una experiència molt xula. Després hem anat a una zona prop d'un llac on un huracà (aquí diuen que realment era un huracà) que va arribar a l'illa a primers de gener, va trencar de tot (parlen de què fins i tot va aixecar teulades senceres). Doncs aquí havien muntat unes estructures per a què criessin les choves i el vent o l'huracà aquest s'ho va endur tot. Així que hem anat a retirar tot el merder de fustes escampades. Després hem anat a donar un tomb per la vora i hem entrat en una granja propera amb vaques peludes perquè treballarem la setmana que ve aquí per arreglar parts de les parets de l'estable que es van fer malbé.
Amb el traje oficial de la RSPB

Dimecres, 1 de febrer, 17.47 
Avui ha sigut un dia molt especial, en part per la improvisació de tot plegat. El dia s’ha aixecat fred i així s’ha mantingut tota l’estona (no passàvem dels 4ºC) però amb poc vent i amb sol. D’entrada ens han avisat que un dels guardes havia vist una àguila marina (un bitxo enorme, més gran que l’àguila daurada) de presència ocasional a l’illa. O sigui que ens hem anat ràpidament a veure’l. Em sembla que no l’havia vist des de Noruega fa un munt d’anys. I aleshores, la Mary ha decidit que avui canviaríem la feina per la que teníem prevista pel divendres que sembla que apunta a què serà ventós. Així, tot i que hem treballat fent feina dura un parell d’hores al camp, la resta del dia hem anat l’Steve i jo a la punta nord-oest de l’illa a fer un seguiment de tots els ocells que trobéssim. Tenint en compte lo pajareros que som tots dos i el bon temps que feia ens ho hem passat pipa resseguint la costa caminant, tot comptant oques (més de 700 en un sol lloc), ocells marins (inclosos éiders, limis, calàbries grosses i altres com una altra àguila marina que hem vist durant mitja hora en una illa perseguint barnacles), a més de conills, cabirols i foques grises (més de 30 prenent el sol a la platja) i gaudint del paisatge. El més dur és el fred, però estàvem tan engrescats que ens hem oblidat fins i tot de dinar!
L’Steve no parla molt (like me, you know) però, com a bon anglès, té sentit de l’humor (humor britànic, això sí). El tio penca un munt tant en la feina física com en la de seguiment d’ocells, i a més domina força els ocells d’aquí. Porta un any seguit fent de voluntari per diverses reserves de la RSPB (deu estar jubilat) i aquí s’estarà fins a final de març (espero que no marxi abans per culpa meva, perquè ja no m’aguanti de sentir-me parlar! Jajaja).
Demà anem a treballar a la tercera reserva de l’illa, la Smaull Farm Reserve (aquí en diuen small Farm Reserve, per lo petita que és). Allà passarem el dia fent diverses feines. Demà ens ho diran.
Adjunto foticos del dia.
Primera hora: a l'altre costat estava l'àguila marina
Un cafè a l'oficina per celebrar-ho

L'Steve en plena feina
Observades: barnacles
Al·lucinants!: cigne cantaire

Un tètol blanc!






I fins que ha marxat el sol...
Dijous, 2 de febrer, 19.59
Dia curiós avui. Sempre amb sorpreses. Però abans l’Steve i jo ens hem acostat al hide on mirem ocells. Mira quin cigne, xulo?
En realitat la foto està feta des de darrere el vidre que acabem de netejar. Amb Mr.Muscle!

La primera sorpresa, però, ha sortit de camí cap a la més petita de les reserves de la RSPB a l’illa d’Islay, la Smaull Farm Reserve, amb poc més de 300 hectàrees. I aquí la tens: tres simpàtics cérvols dels que hem gaudit una bona estona.
Després hem arribat a la granja. La reserva s’ha comprat perquè és bona zona per a la reproducció de choves i de guatlla maresa. El tracte amb el granger inclou la supervisió i part de la neteja de la granja. Per això estem aquí omplint unes bosses megaindustrials amb porqueria diversa que hi ha dins la granja. I també cremant part de la porqueria.
L'oficina
Aquí encara no tenen oficina. No hi ha res. Ni lavabos. Només la granja. Però el que més em sorprèn és com treballa la gent. La Louise, que l’altre dia estava a la reserva d’Oa amb botes altes de vestir, avui anava amb botes d’aigua i roba de feina, emmerdant-se (literalment, que això és una granja) com tots els altres per netejar.
Com sempre al final del dia venen les recompenses per a l’Steve i per a mi. Així que mentre jo m’enfilava dalt d’un penya-segat ell anava a un turó proper, tots dos per intentar fer un seguiment de choves. Jo he tingut més sort que ell i n’he vist un parell, a banda d’altres bitxos.
Gavina cendrosa
  

Divendres, 3 de febrer, 17.45
La massa en qüestió

Realment estic cansat, físicament cansat. I gran part de la culpa la té la massa que veus al costat. La feina de camp és força dura carregant pesos i fent molt exercici físic. Em noto tots els muscles adolorits! Jo que normalment només faig servir els dits i el cervell (i no sempre) per treballar! Per sort, ara comença el cap de setmana i podrem recuperar forces. Avui hem estat en una zona on hi ha un tancat per protegir la recuperació de la flora autòctona de l’illa, especialment alguns arbres. Doncs aquesta tanca, llarguíssima com podràs veure a les fotos, s’ha malmès amb el temps i amb els vents, la pluja i el fred, així que avui calia carregar estaques i clavar-les al terra i a les velles estaques per reforçar-les. 
En alguns llocs el sòl era suficientment tou com per enfonsar fàcilment les estaques (vull dir amb només uns 10 cops), però no en altres. I treballàvem amb una massa (un martell gegant) d’uns 7 kg aprox. i quan havíem de clavar en sòl dur l’estaca estava a la mateixa alçada que el meu cap, així que havia d’aixecar molt els braços per donar els cops i enfonsar-la entre 30-40 cm al terra. Dur, molt dur. Jajaja, qui m’ho havia de dir: en una setmana ‒sí, sí, ja ha passat una setmana‒ he fet de fuster (toquem fusta), netejavidres, llenyataire, peó de camins, escombriaire, granger, i no sé quantes coses més a banda de comptar ocells, que és lo meu.
  
Mary McGregor, la jefa
I sí, ja ha passat una setmana. Divendres passat començava aquesta experiència escocesa. No sé si és moment ja de fer valoracions, però, a banda de lo cansat que em trobo ara, fins i tot per escriure, puc assegurar que està valent molt la pena a tots nivells. Crec que és just el que volia i estic content tot el dia (bé, mentre pegava cops amb la massa no ho estava gaire). La gent és molt maca i tant la Mary, com la Crystal i l’Steve, que és la gent amb qui més relació tinc, m’ajuden en tot i tenen molta paciència amb mi. Cada dia és millor que el dia d’abans i segur que la setmana vinent encara serà millor que aquesta. Suposo que a partir d’ara aniré escrivint més espaiat en el temps perquè moltes coses ja no seran noves i s’aniran repetint i tampoc no és qüestió que em faci pesat. Però seguirem en contacte, to be in touch!

Dissabte, 4 de febrer, 18.08
No sé si coneixes la cançó. És de Dougie MacLean, un cantant escocès. La Cris i jo vam conèixer la seva música ara fa 17 anys en un petit poblet al nord d’Stirling, Dunkle. Cantant i músic peculiar en la seva forma de tocar la guitarra (afinació oberta en to de do però tocant amb celleta al cinquè traste, és a dir, en to de fa), i en les seves lletres, ara reivindicatives, ara cants a la natura. La cançó que et proposo es diu Feel so near, (sentir-se a prop). En els seus directes, Dougie MacLean explica que durant un temps va viure en una illa de la costa oest d’Escòcia, on el vent era tan fort que gairebé no podies caminar. I explica que davant aquella força de la natura et podies sentir realment insignificant. 
Aquest matí de dissabte l’Steve i jo podíem fer el que volguéssim ja que no treballàvem. Vam demanar si podíem fer servir el cotxe i ens van donar permís. Pintava bé. Anar a pajarear tot el dia. No ha plogut en tota la setmana. Avui sí. I feia vent. Segur que no tan fort com el que descriu a la cançó. No importa. Hem marxat igualment a veure què tal pintava tot i no ens ha anat gens malament. Fins i tot ens ha sortit el sol per la tarda i hem afegit unes quantes marines a la llista. Però en diversos moments m’he sentit, com diu el cantant, molt proper als vents, les onades i les flors dels camps. La cançó diu així:


You’ll find me sitting at this table with my friend Fin and my friend John
My friend Murdaney tells us stories of things long gone, long gone
And we may take a glass together, the whisky makes it all so clear
Raça típica escocesa
It fires our dulled imaginations
And I feel so near, so near
I feel so near to the howling of the winds
Feel so near to the crashing of the waves
Feel so near to the flowers in the fields

Feel so near
The old man looks out to the island he says this place is endless thin
There’s no real distance here to mention we might all fall in, all fall in
No distance to the spirits of the living, no distance to the spirits of the dead
And as he turned his eyes were shining
And he proudly said, proudly said
So we build our tower constructions there to mark our place in time
We justify our great destructions as on we climb, on we climb
Now the journey doesn’t seem to matter, the destination’s faded out
And gathering out along the headland
I hear the children shout, children shout

És la meva darrera proposta per fer amb Route 66, jejeje.
 
Unes foticos del dia... ja sé, ja sé que les d'ocells no tenen bona qualitat però si no les poso alguns no s'ho creuen... amb una lumix i amb la llum d'avui és tot el que podia fer.
Calàbria grossa


alpaques????


foques grises: com si fossin gossets...
oca de collar
 

Dilluns, 6 de febrer, 18.25
Després d’un cap de setmana de pluja i fred, avui el dia s’ha aixecat tot radiant, amb una temperatura que al migdia ha arribat als 14ºC! S’estava molt bé, ja t’ho pots imaginar. No com el finde aquest passat per aigua. Murphy’s law no falla! De totes maneres, encara que faci rabieta treballar ara que surt el sol també és cert que és millor treballar així que amb fred i mullats. I la feina d’avui ha estat interessant: pel matí hem netejat tota una zona on es vol posar una plataforma pels visitants perquè hi ha bona vista sobre la reserva. Per la tarda hem estat fent un seguiment d’ocells d’alguns prats d’aquí perquè ‒jo no ho havia sentit enlloc‒ aquí conreen alguns trossos de camps amb conreus que serveixin d’aliment per als ocells, especialment per fringíl·lids com pinsans, passerells i altres per l’estil. 
Ha estat divertit trobar-nos enmig d’algunes pastures on les ovelles ens seguien com si fossin gossets, totes a l’una. 
 Clar que si et giraves...
També hem estat intentant trobar una oca del Canadà que ens ha arribat un chivatasso que havien vist una barrejada entre les barnacles (considerant que hi ha més de 45.000 barnacles en aquests moments aquí...).

I ahir, l’Steve i jo vam aprofitar el diumenge, tot i el mal temps, igual que el dissabte, per conèixer una altra zona i buscar bitxos. I, ops! vam trobar unes quantes parelles de fulmars que ja feien preparatius prenupcials i aquí van unes foticos.

 
 
 
Ah, i també ens va aparèixer un gavinot polar. La qüestió és que els vents huracanats de principi d’any van portar uns quants gavinots hiperboris i polars a l’illa, i alguns encara estan aquí i no han marxat a casa.
Gavinot polar
Ostres! M’oblidava! Com que diumenge passat la Crystal ens va preparar el sopar pels tres (pollastre al curry), jo, tot feliç, em vaig comprometre a preparar-lo aquest diumenge. I què preparo? Doncs una spanish omelette amb pà amb tomàquet. I la veritat és que he acabat preparant dues truites i m’han quedat més que dignes. L’Steve i la Crystal se les han polit en un no res!
Cabirol
I a més, resulta que ara puc tocar música... sí, sí, sí... pobre Steve! A la Crystal li agrada la música: toca el contrabaix en una orquestra, i aquí té un teclat i un ukelele. Sí, Xavi, un ukelele! No el sap tocar però en té la intenció així que s’ha comprat diversos manuals per aprendre’n i ahir, m’ho va portar tot a veure què en podia fer. Jajaja, és molt divertit, però els dits pràcticament no m’hi caben als trastes. L’ukelele només té quatre cordes i, com en els banjos, la quarta és més aguda que la tercera. I a banda, es toca amb afinació oberta, això vol dir que no em serveix cap dels acords que conec de la guitarra i he de començar de zero a aprendre a tocar. Però al meu notebook tinc les partitures de les cançons de Route 66 i de Duet 66, així que el pobre Steve em va estar aguantant fins a mitjanit sentint Dead Flowers, Daniel i coses per l’estil. El proper objectiu és aconseguir fer amb la Crystal una Jam Session, rollo blues o semblant. L’he sentit tocar el teclat i ho fa molt bé. Només és qüestió de posar-s’hi... i queden tres setmanes per davant!

Dimarts, 7 de febrer, 19.10h
Shit job! I si no t’ho creus mira les fotos! Jajaja! Aquestes són les condicions amb les que hem hagut de treballar l’Steve i jo per arreglar part d’aquest estable destrossat pels vents i el temps.


Bromes a banda, avui t’explicaré la història d’una vaca. Escocesa, clar. El cas és que avui estàvem a la reserva d’Oa i quan ja fèiem el descans després d’aquest treball de merda, el pagès ens comenta que si li podem donar un cop de mà perquè una de les seves vaques quedat atrapada dins una rasa plena de fang i no pot sortir sola. Així que ens hem anat corrent cap allà (l’Steve, la Crystal, la Vicky que és guarda d’una altra reserva i està aquí durant aquesta setmana i jo). A banda hi havia els dos grangers de la reserva. I jo em pregunto: i com es treu una vaca d’una rasa? Estirant amb cordes, clar, em responen. Glups! Heu vist quines banyes? Mare meva! Però ben mirat, el bitxo no té esma ni per dir fava... jo crec que deu haver passat la nit intentant sortir perquè està realment petat. I ho intentem amb totes les forces, amb les cordes estirant per aquí i per allà, empenyent també per aquí i per allà... i res. Al final, el granger decideix utilitzar aquesta moto tot terreny a veure si amb més força podem aconseguir-ho. I sí! Finally, sí. Però el bitxo sembla mig mort. En tot el procés no ha bellugat ni una pota, només el cap, però sembla que el sac de menjar l’acabarà reanimant. Aquí cada dia aprens coses noves! Avui fent de cowboy! Que no m’has vist a les fotos? Clar, sóc l’únic que en fa. Doble feina, estirar corda i aguantar banyes (les de la vaca) i a sobre fer el reportatge.
 
 
 
 
 
 
Divendres, 10 de febrer, 17.43
Hem passat un parell de dies tranquils. La veritat és que el temps no ha estat d’allò més bo i el vent, el fred i la pluja han contribuït a fer-ho. Tot i això no hem parat de fer feina des de preparar caixes nius per ocells, fins a fabricar una porta de fusta d’una tanca (riu-te dels Toquem fusta, colla de passerells) d’un camp exterior, passant per seguiments d’ocells i tasques de jardiner desbrossant un riuet que hi ha per aquí. Però tot això amb els peus ficats a l’aigua o al fang gairebé dos pams. Per a la gent d’aquí el més normal és dur botes i pantalons d’aigua tot el dia. Per a mi comença ja a ser normal... tot i que fa un parell de dies se’m va quedar la bota dins el fang i el peu directament al fang. Coses que passen.

Com a novetats: la Vicky ha marxat aquest matí. A ella l’acaben de contractar per fer de guarda en una petita reserva del centre d’Escòcia, i la RSPB li ha pagat el viatge cap aquí per aprendre com es gestionen les d’Islay. I com havia de visitar Gruinart, Smaull i Oa, doncs ha vingut amb nosaltres i us asseguro que penca un colló (es pot pencar collons?). Ja l’heu vista a les fotos de la història de la vaca muntada a la moto, però és que ahir vaig estar amb ella carregant tanques pel mig de les terres xopes d’aigua d’aquí i és al·lucinant com treballava. I és guarda d’una reserva, però com la resta fa la feina dura sense queixes. A més, tinc la sensació que aquí (no extrapolo, només parlo d’on estic ara) la gent treballa menys hores que a casa nostra però són molt més eficients, és a dir, que amb menys temps fan la mateixa feina. Això els dóna més temps lliure per fer altres coses i no és estrany que es relaxin prenent tes o cafès aigualits i que marxin d’hora cap a casa, sense tenir la sensació de no haver fet prou feina. No em sembla que hi hagi control horari, senzillament hi ha una sèrie de tasques que s’han de fer, s’organitzen bé, es programen les activitats, el material que necessiten i endavant, es fa i ja està. Quantes voltes no donem a les nostres feines (ara parlo per mi) perdent el temps abans no ens decidim (em decideixo) a dur-les a la pràctica! I són molt resolutius. Em recorda en Jordi, un bon amic de Gualba, gent capaç de resoldre situacions que per a la majoria ens resultaria difícils si pensem que no tenim les eines adequades. 
I ahir vam acomiadar-nos en un pub de Bowmore, el poble més proper, bevent cervesa. El primer pub en dues setmanes! Però com era dijous molt poca gent. I la música, rollo celta, això sí, enllaunada. Per cert, un escàndol: la cervesa que vaig prendre, una passada de gustosa, no la van servir freda! Em sona a Astèrix al país dels bretons. Només li faltava el núvol de llet al damunt!

Et deixo amb unes foticos del dia fent seguiment d’ocells dins el hide i a l’exterior. Ja veus com estava el pati: vent i fred! (els bernats ni es bellugaven).
 
 
 
Dilluns, 13 de febrer, 20.51
Ho sento però ja és la tercera vegada que escric això i és que no estic treballant amb el meu ordinador que ha petit un accident sinó amb un de l'oficina on encara no he trobat els accents. Estic a l'Equador de la meva escapada escocesa i això va superràpid.

T'explico: primer de tot felicitar-me perquè he tingut la sort de trobar una oca petita del Canadà (possiblement l'única que hi ha a tota l'illa) que es passeja entre 45.000 oques (barnacles). Ha passat davant el meu telescopi quan llegia anelles de barnacles. Veuràs que és marronosa i té un disseny del blanc i negre diferent. Les fotos són testimonials. Això és un bimbo per a mi (primer cop que veig una nova espècie a la meva vida), un lifer per a l'Steve.
T'atreveixes a buscar-la? Comenca per la dreta...
I l'accident del meu ordinador? Doncs un wisky de 12 anys que li va caure al damunt. I és que ahir al vespre estàvem de festa. Va venir el Paul amb un ukelele, una acústica (que ràpidament em vaig agenciar), flautes, un acordió, una mandolina, i la Crystal amb el seu piano. I vam estar tocant mes de tres hores (llàstima que només érem tres per tocar tan instrument!). Pobre Steve, en Paul m'ha deixat la guitarra mentre estigui aquí. A banda de cançons escoceses vam tocar Bowie, Beatles, Cohen, Neil Young...
I durant el finde, l'Steve i jo vam estar passejant per un bosc a Bridgen Woodland, i també buscant pajaros per penyasegats (hem ampliat la llista).

El dia ha comencat ben emboirat...
Mardito Rock Pipit! Ja cauràs, ja!
I si tens ganes de riure una estona, pots mirar el divertit acudit d'humor britànic que m'ha enviat la meva estimada germana, clicant aquí.

Dimecres, 15 de febrer, 18.54
Guatlla maresa (foto d'Internet)
Avui m’agradaria explicar-te la història d’una planta que aqui anomenen nettle. Es tracta d’un tipus d’ortiga molt resistent i que creix molt ràpidament i s’extén també de forma ràpida. Per això constitueix un bon ambient per donar proteccio a un ocell molt estimat aquí i que arriba a la primavera per criar. Es tracta de la guatlla maresa o corncrake. Avui, la feina ha consistit en trobar aquesta planta de fulles petites, arrels taronges i tija de mitja alçada (ara seca), omplir sacs amb aquesta ortiga i transportar-los a la reserva de Smaull Farm on va criar el darrer estiu. Allà, s’han creat uns passadissos separats dels camps on pasturen ovelles i vaques, per a què les guatlles estiguin tranquil·les i es puguin bellugar amagades de la vista de la gent i de depredadors. Un cop allà, el granger havia deixat piles de fems, de manera que ara ens tocava esbocinar aquests fems i plantar enmig les ortigues que havíem recollit pel matí. Amb això s’aconseguirà que aquesta primavera els passadissos estiguin preparats per rebre les guatlles i els facilitarà la seva reproducció. Aquesta, entre altres, és una de les mesures de gestió dels espais agrícoles que la RSPB duu a terme aquí. 
La susodicha
Arrencant arrels
Barreja d'arrels i fems
Passadís preparat per a les guatlles

Divendres, 17 de febrer, 18.21
Ostres, avui m'he quedat fet pols. La Crystal marxa de vacances deu dies i no ens tornarem a veure. Ahir al vespre vam estar cantant amb piano i guitarra i just quan ens acomiadàvem m'ho va dir. Em sembla que ja ho havia comentat uns dies abans però jo estaria desconnectat (per salut mental) així que m'ha vingut de cop. La Crystal es la primera persona que vaig conèixer a Islay i ha sigut el meu punt de referència aqui (com un pigall per un cec, you know). Ha estat molt generosa deixant-me les claus de pas del seu ordinador (amb el que escric mentre s'arregla el meu) i del seu wifi, a banda de l'ukelele i m'ha ensenyat un munt de coses per treballar aquí, bellugar-me amb el cotxe i un wisky espectacular. Simpàtica i divertida, aquesta biòloga de 26 anys de Southampton, treballa com un burro per la RSPB, abans en una illa al nord, Colonsay, i ara amb contracte per tres anys aquí, a Islay. L'he vista ficar-se de merda fins a les orelles sense perdre el somriure. I va promoure que els diumenges ens trobéssim els tres (amb l'Steve) per sopar plegats. La veritat és que estic trist perquè m'ha vingut de sobte i sé que la trobaré a faltar però content d'haver conegut una bona amiga. En fi, li he d'agrair molt a aquesta noia i només li desitjo el millor. Bye, Crystal! 

Dissabte, 18 de febrer, 18.24
Les coses són com són i hi ha dies en que les coses surten millor que en altres. Si ahir em lamentava de la marxa de la Crystal avui t'explico una curiosa anècdota. L'elecció d'Islay per venir a treballar va ser bastant atzarosa, com ja saps. Però ves per on que una setmana abans de marxar de Gualba la Cris em comenta que li sembla recordar que en aquesta illa viu l'Eric Bignal, un col·lega que vam conèixer al restaurant Español de Bujaraloz, enmig dels Monegros, fa només 18 anys! quan ella estudiava choves, i ell també però a Escòcia, i que té una granja per aquí. Només vaig coincidir amb ell un parell de dies en una situació d'acudit (anaven un anglès, un escocès i un irlandès... tal qual!) i recordo que l'Eric portava una samarreta del Neil Young, cosa que em va cridar l'atenció. Doncs avui he anat a trobar-lo! Sabia més o menys la zona per on vivia perquè els de la RSPB el coneixen i avui, que el dia s'ha aixecat entre neu, glac i vent a tope, he agafat el cotxe i me n'he anat cap a la zona. He seguit una estona darrere un tractor fins que m'ha deixat passar.
He arribat a un lloc on he decidit deixar el cotxe per anar a caminar a veure si el trobava en alguna granja perduda (tampoc n'hii havia tantes per aquí). Aleshores ha passat el del tractor i he pensat en preguntar-li si coneixia l'Eric i em contesta: "It's me". Després de la sorpresa inicial (més seva que meva) i de les presentacions, el tio s'enrecordava perfectament de la Cris (mujeres que dejan huella) i hem anat a fer un cafè a casa seva on, per cert, hem acabat tocant Neil Young amb una acústica Martin que sonava de conya. Per la tarda, m'ha passat a recollir per anar a un lloc on està fent un estudi d'alimentació suplementària de les choves a veure si aconsegueixen augmentar la seva supervivència. Ha estat un dia perfecte!


Dilluns, 20 de febrer, 15.19
Avui ha estat un dia passat per aigua. Hem anat pel matí l’Steve i jo a la reserva de Smaull a treballar i ens hem hagut de tornar a migdia. Hem treballat sota pluja i vent durant més de dues hores arrencant una tanca, un vallat de més de 70 metres. Només et dire que de la meva roba tan sols s’han salvat els mitjons que anaven dins les botes d’aigua però oblida't de tots els waterproof que duia al damunt!

Així que, quan hem acabat la idea era quedar-nos a dinar allà però li he dit a l’Steve que ens tornéssim, no és qüestió d’agafar una pulmonia la darrera setmana, oi? I aquí estic, assegut davant l’ordinador amb tota la roba estesa per damunt els radiadors però calentet. I sí, és la meva darrera setmana! Tinc moltes ganes de veure la meva family, of course, i els meus amics, però la veritat és que crec que em farà pena deixar això. No ho sé, t’ho diré el dia que voli cap a Barcelona.

Per cert, tinc la sensació que amb tot aquest temps no t’he explicat benbé on estic, oi? Suposo que algunes coses ja te les hauràs imaginat amb el que he anat explicant. Primer: Islay és l’illa més meridional de les Hèbrides, a l’oest d’Escòcia. Està, si fa no fa, a la mateixa latitud que Glasgow. Té forma de drac damunt una roca i fa un màxim de 30 km en la direcció est-oest i 40 km en la nord-sud. Loch Gruinart (al mapa amb el número 1) està situat al centre nord i la granja on estic es troba just al sud oest d’aquest llac (en realitat està obert al mar pel nord però en segueixen dient llac). Bowmore es la població mes propera i es troba a uns 15 km de la granja. Aquest llac veu modificat el nivell d’aigües diàriament en funció de les marees i mensualment en funció dels canvis artificials per deixar que unes zones s’inundin en determinades èpoques i altres quedin seques. 
La granja està formada per cinc edificis bàsics formant una L i són, d’esquerra a dreta, l’estable amb mes de 200 vaques, el Visitor Centre, els lavabos per als visitants, el bothy (paraula escocesa que fa referència a la casa que es deixava per als treballadors temporals que ajudaven a la granja, és a dir, on vivim l’Steve i jo i que forma el colze de la L), i la casa del granger. A banda hi ha altres construccions, la més important per a nosaltres és el taller d’eines i magatzem. 
D'esquerra a dreta: estable, visitor center, lavabos (edificis blancs), bothy (al racó) i la casa del granger
A deu minuts caminant cap al nord, seguint el marge esquerre del llac, hi ha les oficines de la RSPB on treballa la Mary, la Crystal, la Lys, el James i el Jack (el top man) com diuen aquí, o sigui, el qui més mana. Per cert, aquí cadascú té el seu gos (o gossos) i el porten a la feina. També hi passen la Louise i el David que juntament amb els grangers formen un grup de 13 persones que treballen per a la RSPB a l’illa. No està mal. Per si no ho sabies, la RSPB és l’entitat conservacionista més important del Regne Unit amb més d’un milio de socis! (comparativament, tot i que segurament no es pot, SEO/BirdLife en té 12.000). Això vol dir molta pasta i molta pressió política a favor de la conservació.      
La meva jefa i els seus gossos
La granja a l'esquerra, l'oficina a la dreta
Vull destacar el Visitor Centre, perquè és bastant espectacular. Té pinta de ser un antic estable reformat. Està pensat al detall (lloc per fer cafè, descansar, comprar pins a canvi de donatius, espai per a nens, fulletons diversos, mirador per veure ocells des de dins,...), està obert tots els dies i només durant l’estiu hi ha una persona atenent el públic. La resta de l’any està obert tot el dia i hi ha coses de valor: pantalla de tele, màquina de cafè, a banda dels pins, etc. Ningú no s’enduu res i la gent que ho visita deixa diners a les caixetes. Per exemple, dissabte passat va venir un grupet d’unes set persones i al vespre vaig recollir 40£, uns 50€. T’imagines un espai així, obert al públic en algun racó de Catalunya? Quan durarien les coses? Estaria okupat l’espai? Em sembla que en determinades coses ens donen mil voltes (no en d’altres: podria parlar de l’ordre, la neteja i el menjar i fliparies mandonguilles!).
 
Oa Reserve
Smaull Farm Reserve
Les altres dues reserves on em bellugo, Smaull (número 2 al mapa) i Oa (número 3) es troben a l’oest i al sud respectivament d’on estem. Es triga uns 20 minuts per arribar a Smaull i una hora per arribar a Oa la qual, per cert, és la tercera reserva de la RSPB més gran de tot el Regne Unit amb més de 2.000 hectàrees. En tot aquest espai només hi ha camps i granges aïllades. Poblacions, a banda de Bowmore, n’hi ha algunes més, les més importants Port Ellen i Port Charlotte. Si fas una ullada amb el Google maps i poses Gruinart al cercador veuràs una casa enmig del no res, a la part final del llac, i si fas una ullada amb l’Street View veuràs que pràcticament no hi ha res al costat, nomes camps i camps (ara amb oques, a l'estiu no).
Per cert, el bothy on vivim tampoc no està gens malament: un parell de foticos del menjador...
Espero que amb tot plegat t'hagis fet una idea d'on estic, encara que sigui una mica tard...

Dimarts, 21 de febrer, 19.47
Tinc una sensació. No és ni agradable ni desagradable. És només la percepció de què estic tancant portes darrere meu. Han passat més de tres setmanes des de què vaig marxar de Gualba i aquesta darrera avanca ràpida. El dia d'avui ja s'acaba i el compte enrere està en marxa. Ahir em vaig acomiadar de Smaull... avui d'Oa... només em queda Loch Gruinart. No sé si mai no tornaré a Islay i per això m'acomiado dels llocs que he conegut. Islay és un lloc perfecte per perdre's. Immensitat de camps, platges, mar, roques,... potser tornaré amb la family en algun moment però serà una altra època, segurament estiu. Pel que em diuen és tot molt diferent.
No sé si m'entens. No pretenc posar-me trist ni melancòlic. No ho estic. Només aquesta sensació d'etapa que es va tancant. La vaig obrir amb molta il·lusio i l'estic tancant amb la mateixa. La meva visió del món i de la vida està canviant una mica amb aquesta nova experiència. Són petits canvis de, novament, percepcions. Però amb aquests és com es va definint la vida... o com l'anem definint...

Dijous, 23 de febrer, 19.37
Spring is in the air i I feel the Spring is coming són les expressions que més he sentit aquesta darrera setmana. Ho he sentit dir a cinc persones diferents aquí a Islay.
La veritat és que se'm feia estrany sentir-ho tenint en compte que, d'acord, fa una mica menys de fred, però jo avui porto quatre capes de roba (hi ha dies que fins a sis!). El vent i la pluja s'han mantingut constants tota la setmana potser presagiant que estic abandonant l'illa... No sé si a la foto pots apreciar la força del vent sobre el mar amb les onades que aixecava...
De fet, avui el sol ha tret el nas quan faltava mitja hora perquè s'amagués, i diria que ha estat l'únic moment de la setmana que l'hem vist! No hi ha hagut prou temps perquè ens assequés les robes humides que portem a sobre...
Spring is in the air: com ho noten? Avui, però, n'he estat conscient... un passeig matinal per un bosquet proper m'han permès sentir, com cap altre dia abans, un munt de mallerengues, tords, cargolets, pinsans i verdums cantant a tot drap l'arribada de la primavera. Fins i tot als cignes se'ls veia amb ganes de marxar cap al nord a passar l'estiu. I he vist unes quantes flors obertes que no m'hi havia fixat abans. Sí, jo també he sentit que la primavera esta arribant a Islay...
 
Dissabte, 25 de febrer, 13.21
Definitivament, els aires d'Islay fan que en algun moment perdis l'oremus... Matí de dissabte, em desperto a quarts de vuit com cada dia, decideixo gandulejar una estona més... em torno a despertar a quarts de deu... això està millor. Em dutxo, esmorzo... apareix l'Steve... "morning", "morning"... els dos fem cara d'adormits. De sobto li atzivo un: "Qu'est-ce que vous voulez faire aujourd'hui, mon ami?". El tio se'm queda mirant amb cara de no entendre... jo sa sé que el meu anglès no és molt elaborat, però normalment m'entén. Què passa avui? Li segueixo veient aquella cara amb els ulls fora de lloc dient-me "Pardon?". Ara hi caic! Havia canviat d'idioma sense pensar ni què li deia! Mare meva, com estic! Millor me'n torno a dormir. Definitivamet, els aires d'Islay...


Diumenge, 26 de febrer, 20.02
Ja me'n vaig, ja...
Last day in Islay. Sí, demà pel matí marxo a buscar el ferry i després l'autobus cap a Glasgow on passaré la nit. Això s'acaba. Avui la darrera truita de patates amb cervesa escocesa (aquest cop freda). I deixo l'Steve però no es queda sol: ha vingut un nou voluntari, en Mike, de la seva edat, que s'estarà sis setmanes i, com l'Steve, porta gairebé dos anys fent de voluntari anant d'una reserva a una altra. Diu que li surt més barato que estar a casa. Està retirat i és fotògraf amateur (això diu ell, perquè en un sol dia ha fet unes fotos impressionants que li donen més de mil voltes a les meves... clar que la seva camera també costa bastant més que la meva, unes 7.000 lliures!). En fi, que no s'avorriran. Ja tenen al tauló anunciades les feines de demà i, de fet, la Mary li ha encarregat a l'Steve que li ensenyi al Mike com es recullen les arrels de les nettles... t'enrecordes? Una de les feines més apassionants que hi ha (jajaja).
Com a darrer dia, l'Steve i jo hem agafat el cotxe i hem marxat cap a la badia de Sanaigmore a pujar i baixar penyassegats. I, casualitat again, però estava pensant com acomiadar-me de l'Eric Bignal i no sabia molt bé com fer-ho i de sobte ha passat ell dalt del seu tractor i ens hem pogut acomiadar tranquil·lament. Li he dit que igual tornaré un dia amb la Cris i els nens i m'ha respòs que no m'esperi 18 anys més que potser ja no hi serà! Great! Com et deia l'altre dia una altra porta que es va tancant al darrere...


Dimarts, 28 de febrer, 20.30 (hora catalana)
Ja he tornat a casa! Ha passat un mes des de què vaig marxar a Islay, 33 dies exactament. Vaig arribar a l’illa amb il·lusió per conèixer un lloc nou, persones noves, paisatges i olors diferents... i així ha estat. Il·lusió i amb un cert cuquet que es movia dins meu tant pel que em trobaria davant meu com pel que deixava al darrere. De forma força senzilla he anat aconseguint el que em proposava i pel camí he après un munt de coses que m’acompanyaran en el futur i que, per damunt de tot, m’ajuden a créixer.
Com et deia en un altre moment les sensacions són les que són. No és ni tristor ni nostàlgia el que sento. És saber que tanques les portes que potser mai no (o potser sí) tornaràs a obrir. I com em deia la Carlota torno a Gualba agraït...
Però deixo la transcendència un moment per posar-me en un pla més terrenal i intento recollir algunes conclusions d’aquest mes, algunes idees i consells que potser et seran útils si mai no véns per aquí:
  • quan et plantegis viatjar a Escòcia oblida’t de les botes North Face waterproof que t’has comprat: un parell de botes d’aigua és el millor per bellugar-se malgrat et semblin molt molestes; 
  • la merda de vaca (shit cow) s’acaba confonent amb el fang que trepitges i no t’has de preocupar més... acaba no fent ni pudor! 
  • les àguiles d’Islay volen mes baixes que les del Pirineu o Prepirineu: no utilitzen corrents tèrmics ascendents ni han de superar muntanyes altes així que, encara que n’hi ha poques sempre es veuen més a prop damunt teu; 
  • si condueixes un cotxe britànic has de seure al costat dret; si t’asseus a l’esquerra el volant et queda massa lluny; 
  • no barregis l’alcohol i la informàtica;
  • als mapes de l’illa trobaràs marcades les típiques cabines de telèfons angleses; 
  • si vols fer un aprenentatge ràpid en diferents oficis (fuster, pintor, granger, cowboy, peó de carreteres, observador d’ocells vius, observador d’ocells morts, netejador de vidres, netejador de lavabos, cercador de plantes, jardiner, recollidor de merdes (shit cow again), comptable, recollidor de tanques, instal·lador de tanques, etc., etc.) fes-te voluntari a la RSPB; 
  • trobar una oca canadenca entre 45.000 barnacles és molt fàcil: no la busquis, deixa que aparegui ella soleta davant del teu telescopi; 
  • per engegar la dutxa primer has d’estirar una cordeta que penja del sostre; 
  • la roba waterproof és pura fantasia; 
  • si no tens gos no pots treballar a la RSPB (com a mínim a Islay); 
  • encara que no tinguis carnet de manipulador d’aliments pots agafar una vaca si l’has de salvar (per cert, la que vam salvar es va acabar morint imagino que de fred i cansament, però no per culpa de no tenir el carnet); 
  • pots acabar aprenent noves paraules en anglès encara que no et serveixen per a res fora d’aquí, per exemple bothy, paraula arcaica escocesa que es refereix a la casa on vivíem l’Steve i jo; 
  • si et portes bé pots deixar una bona impressió allà on vagis; 
  • hi ha gent bona a tot arreu.

Gràcies per haver-me acompanyat en aquesta història...
I amb aquest to distès acabo aquí el meu diari del viatge a Escòcia, amb ganes de recuperar el temps perdut (existeix el temps perdut? Proust el va trobar?) que no he dedicat a la meva família, amb ganes de recuperar vells hàbits i velles (i belles) cares... i amb ganes d’estar més estona amb tu.

21 comentaris:

  1. T'aniré fent els comentaris aquí. De moment, enveja total! Una àguila marina, falti!

    El fred que dius, serà de pessigolles tenint en compte que aquesta setmana ens marquen màximes sota zero i negatius de -15°C. Llàstima que sense una volva.

    Aniré seguint els teus dies! Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com tu dius, un fred de mentirijilles. El que passa és que el vent t'ajuda a sentir-lo ben endis, jajaja. Abrasus

      Elimina
  2. El tema és:
    haviem escrit escrit un missatge súper-guapo i de sobte s'ens ha esborrat! Ohhhhhh, ké cabróóóóhn, diu la rossa...
    (també coneguda com quiyyaà)
    i el teu puto bloh ha passat de nosaltres... Total, ens preocupa:
    -les vaques, la de pel que tenen i si totes les fèmines tenen la mateixa quantitat (i color, pelroig) de pel...
    -les oques: quantes n'hi han? Aquí hi ha qui diu que trescent-tes mil, hi ha que diu que quatre, però que t'atabales quan comptes...
    -el senyor que se t'ha menjat: per què ho ha fet? tenia molta gana? el vas agradar molt?
    -com t'en surts amb el wass? No sabem si deixar-te una mica tranquil, o qué... L'Emma (no Vila) diu que sempre està a la cua...
    -la massa: és verda? s'infla?
    Noi, ni puto caso...

    Firmado: Emma i Ana (i Tomás i Xavi, que no queríamos participar del asunto)

    PD: Diou el T. que si s'te escapen els ocells per la mega-tanca...

    Petonets, noi!

    ResponElimina
  3. Presi, estic aprenent anglès...goita que dic: what about Meri? Podrem anar tots aquest estiu a casa seva? A mi personalment m'agradaria, no conec escocia i tots estan d'accord. Is True scottish men don't wear "calçotishing"! under "cuadrishiding faldishing"? I la gaita? it very big? com diuen?
    What about do you think my english? La meva super profe es l'Anna...
    Petonets

    ResponElimina
  4. joder, joder... com anem... què us heu fotut avui?

    ResponElimina
  5. Com veus Gualba segueix com sempre... bé una mica més de fred i amb alguns maldecaps més però com sempre....

    ResponElimina
  6. Ei xaval, avui, amb més calma i menys copes que l'altra dia, m'he pogut mirar bé el teu blog, pincipalment la scottish page, i pinta molt bé... Senyor diari, sí senyor... Sembla que estàs molt entretingut, no, entre oques, truites i ukeleles, jajaja...
    Ja sabia jo que trobaries algun instrument per tocar (musical, vull dir) durant aquest mes d'exili. What about whisky? Have you tasted some of this red golden fluid?
    Bé, noi, m'en alegro que estiguis tan bé i tan entretingut. Ja saps que per aquí se t'anyora. Fa un fred considerable i el Barça és a tocar de la final de la Copa del Rei (demà, tornada amb el València). See you soon!
    Xavi (no sé com coll es pot posar el nom al comentari!)

    PD: Ah, em descuidava, no sóc un robot, t'ho juro!

    ResponElimina
  7. Hola Ignasi, sóc la Patri! quin bloc més xulu!!! espero que estiguis gaudint d'aquesta aventura! per cert, si vols veure la teva nena mira els bloc dels avets i l'english bloc del cole! n'hi ha fotos molt maques de la Situ! una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei! Quina il·lu llegir-te! Gràcies pel missatge! Cada vegada que veig (o bec) una ampolla de whisky m'enrecordo de vosaltres jajaja! Del Carles, especialment. Petons!

      Elimina
  8. Ignasi!! estas sonat! jajajaja! en Jordi me va explicar on estaves i que feies aquest blog! m'ha encantat!

    Trob que ha d'ésser una experiència estupenda això de marxar un temp i fer algo diferent, físic. Clar, que no m'ho crec que en facis tú de feina física, tu vas de fotògraf oficial, no? jajaja! mucha maza y tal,,,

    Bé, ja tens una altra admiradora pel teu blog! Besos des de Palma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, d'illa a illa i tiro porque me toca... què guai que t'hagi agradat el bloc! Ja veus que és encara molt incipient, però penso seguir-hi treballant... amb el tema de la marxa a escòcia ha estat tot un puntasso tot i que només per fer-lo servir de diari (de fet l'origen de la paraula bloc ve d'aquí, tinc entès). Molts petons cap a ses illes, per a tu i sa Murtra!

      Elimina
  9. Hola! Bon dia!
    Qué divertida la història de n'Eric! m'ha agradat molt la coincidència del tractor, jajajaja! Segueix disfrutant de tot allò.
    Besos,
    Carlota

    ResponElimina
  10. De fet la historia es una mica mes llarga, amb pluja huracanada pel mig jajaja o algo similar. Pero l'he escurcat un xic per encabir-la al bloc. Ara, acabar tocant Neil Young plegats a casa seva despres de 18 anys te nassos! Ptons.

    ResponElimina
  11. Jo t'entenc,,, sentia el mateix cada vegada que anava a Grècia, bé ... quan anava no... si no quan veia més a prop la tornada.

    No és tristor, res semblant! de fet tens ganes de tornar a ca teva, però l'experiència d'una nova vida, d'un nou 'tú' a un nou 'entorn' amb coses xules, emocionants i noves cada dia enganxa i t'enganxa al lloc. I tornaràs, i serà igual de emocionant, però diferent. I a Gualba, tornaras ... agraït!

    Besos a tots!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracies per aquestes boniques paraules... petons!

      Elimina
  12. Vaja, vaja. Que bé que t'ho passes!!!

    Una abraçada

    Pep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hombre! Bona connexió aquesta... at last! Xaval, tas guapo a la foto!
      Me n'alegro de llegir-te.
      I sobre el teu comentari de lo bé que m´ho passo... pozi! has sentit mai la frase "from lost to the river"? jajaja

      Elimina
    2. Gràcies per la teva favorable apreciació estètica al respecte de la meva imatge facial.

      Doncs sí, de perduts al riu, però, òsties!!! From lost to Scotland!!!

      Bé, m'alegra molt comprovar que estàs bé i que a sobre fas allò que t'agrada, és a dir, que no deixo de tenir una certa sensació d'enveja cap aquesta última activitat teva, la qual cosa vé a dir que la qüestió en sí és altament positiva.

      Mirant amb la Montse la narració del teu periple, al final vaig dir: Que bé, no?.....però segur que no ha avistat cap puffin! (ocell que diuen que existeix, però que encara que hem anat 3 vegades per alla dalt només els hem vist en foto)

      Bueno, et deixo que venen els enanos a que els expliqui alguna cosa de música.

      pd.
      Vaig fer un curset sobre blogs i n'he fet un sobre música (escolar, clar...) dona't una volta per pepmusica.blogspot.com i digue'm alguna cosa de com ho veus.

      Elimina
    3. Sí, from lost to the river... quan et diuen que la feina que has estat fent durant set anys, i per la que has lluitat molt, no és necessària o prioritària et planteges que cal mirar el món amb una mirada nova. I l'experiència escocesa va en aquesta línea.
      I sí, vaig veure puffin (fraret en anglès) tot i que no és molt comú a l'illa. I sí, vaig fer una primera ullada del teu bloc el dia que em vas fer el teu primer comentari... la valoració la deixo per a una segona ullada...
      abrasus

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras