dimarts, 13 de gener de 2015

Atzar i contingència: el camí cap a la llibertat?

Durant la meva etapa universitària vaig tenir un gran professor, en Xavier Ruiz, que em va ajudar a treure moltes benes dels ulls, jo que era tot puresa i innocència. Les seves classes de zoologia eren excitants perquè, lluny d'entrar en la dinàmica de les inacabables i tedioses llistes sobre taxonomia animal, ens introduïa de manera dinàmica i expectant a la comprensió del món animal a través de la seva història evolutiva. I de la gastronomia! Una de les seves frases cèlebres era "l'anatomia s'aprèn a la taula", i a tenor de la seva envergadura estomacal ens demostrava que, efectivament, havia practicat molt la seva prèdica. Malauradament, com sempre passa amb els bons, en Xavier va morir jove, pocs anys després que jo deixés la universitat. Vaig tenir sort d'haver coincidit amb ell durant aquell temps.


Stepehen Jay Gould va ser un famós paleontòleg i evolucionista novaiorquès. I un enorme divulgador. Escrivia una columna permanent a la Natural History Magazine i va publicar 22 llibres, 475 articles científics i 300 assaigs. Els títols dels seus llibres ja donen a entendre aquest esperit divulgatiu: "El pulgar del panda", "La sonrisa del flamenco", "Ocho cerditos", "Brontosaurus y la nalga del ministro" i una llarga llista de títols atractius. Tanta era la seva qualitat pedagògica que els seus llibres van entrar a les llistes dels més venuts als Estats Units, cosa que li va suposar rebre crítiques de part del sector científic i acadèmic com si les qualitats de gran investigador i divulgador no poguessin conviure en una mateixa persona! En Xavier ens havia donat a conèixer la seva obra i amb la gent amb què em movia formàvem una bona colla de frikis que idolatràvem l'amic Esteve, com l'anomenàvem entre nosaltres. Els seus llibres es van convertir en els meus livres de chevet que m'acompanyaven a tothora. Dissortadament, com tots els bons, també va morir prematurament. Llegir els seus treballs i empeltar-me de les seves idees va ser un important nodriment intel·lectual, gairebé vital, en aquells anys d'aprenent.

Atzar i contingència. Sort, casualitats i circumstàncies que poden tenir lloc o no. Va ser l'atzar qui em va situar a l'aula on impartia en Xavier. Hi havia altres professors, horaris, fins i tot facultats on estudiar biologia. Va ser la contingència, el fet que a en Xavier li vingués en gana explicar-nos els treballs d'en Gould qui va satisfer les meves necessitats intel·lectuals del moment. Podria haver passat o no. Però va passar. 

Atzar i contingència. Aquestes són les eines que, deia Gould, provoquen el canvi o evolució dels éssers vius. Podria citar els exemples que utilitzava Gould per explicar-les, com la pròpia desaparició dels dinosaures, però aquesta no pretén ser una entrada científica. Més aviat una reflexió pseudofilosòfica.

Les tesis de Gould, molt compartides dins el món evolucionista, tenen detractors en el mateix àmbit científic, o millor dit en el pseduocientífic, que creuen que darrera l'evolució hi ha una mà invisible, una intel·ligència superior que explica perquè les coses s'esdevenen com ho fan. Així, tot tindria un sentit, una direccionalitat. Un dels components que marca aquest corrent determinista és l'antropocentrisme que ens situa al centre de l'univers, de manera que tot el procés d'evolució humana tindria per finalitat arribar a ser els homes i les dones perfectes que som. Des del meu punt de vista tota una pretensió creure'ns el centre de res.

Fa uns dies vaig anar a petar a l'alberg de Sort. Potser el nom del municipi ja ens dona una pista de tot plegat. Allà vaig coincidir amb un sud-africà que s'està dos anys i mig recorrent 43.000 km en bicicleta, des de Sud-africà fins a Anglaterra passant per gairebé tots els països africans continentals, un bon grapat d'europeus i alguns d'Orient Proper. Va passar dos dies per Sort. No hi havia d'anar però no va trobar lloc per dormir al poble on volia. Jo estava allà per feina. Havia d'haver anat a casa d'uns amics però em va fallar la connexió i vaig acabar al mateix alberg. Els mateixos dos dies. Treballava fins que es feia fosc i duia un llibre de lectura per matar les hores fredes de la tarda pirinenca: l'autobiografia de Mandela, El largo camino hacia la libertad (2010). Mentre introduïa dades al portàtil, al menjador de l'alberg, vaig descuidar el llibre a la taula. En Ron, l'incansable ciclista, va veure la fotografia de Mandela a la portada. D'aquí va començar una conversa apassionant sobre la seva aventura.

Atzar i contingència. Quan vaig fer l'entrada sobre aquesta trobada al meu bloc, en XeXu em va fer un comentari sobre si les coses passen perquè han de passar, tot i que -intueixo que amb dubtes- ho va cloure amb un "ho deixarem en casualitat". Aquest dubte que vaig entreveure, i la invitació posterior que li vaig fer, és el que m'ha donat peu a escriure aquest apunt. Alguns amics i coneguts veuen i viuen la vida com si totes les coses que ens passen tinguessin una raó de ser. No hi puc estar d'acord. La meva introducció et pot ajudar a entendre perquè no. 

Si les coses passen perquè han de passar, on queda la meva llibertat?


* * * * *

Aquest escrit és la meva contribució a la trobada blocaire que té lloc al llarg del mes de gener al bloc Roda el món i torna al bloc. Si vols pots deixar els teus comentaris allà on els llegiran més de vuitanta blocaires.         

5 comentaris:

  1. Interessant... i susceptible de llargues converses carregades de raonaments i (evidentment) molts dubtes.
    By the way, Only the good die young (I know), but this mean that you and I are not good?


    http://youtu.be/NJBoHa3GArA


    ResponElimina
  2. Ja t'he deixat un comentari a l'altre bloc però segueixo aquí. Realment, els que vam tenir la sort de gaudir de les classes de'n Xavi Ruiz vàrem ser uns privilegiats. I les del Gustavo Llorente, que és qui a mi em va fer descobrir veirtablement a Stephen J. Gould. Xavi i Gustavo, dos grans amics que transmetien amb entusiasme tot allò que sabien. A classe de Biologia de 4t, evidentment no hi falten els textos de Gould quan parlem d'evolució.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben fet... convé mantenir el nivell ben alt!

      És curiós la volada que ha tingut aquest escrit a la trobada blocaire... quan vaig veure el que escrivia la gent vaig plantejar-me treure'l però la resposta de la gent ha sigut una passada... Gould, Xavier,... bona matèria!

      Elimina
  3. Me'ls acabo de llegir tots. I hi he contatat dues coses: el nivell de reflexió de la gent que hi comenta i que tots escriuen molt bé. Ho he trobat molt interessant!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha molt nivell, molta qualitat! Ja et vaig dir que et volia a la trobada!!!! A veure si a la propera... Petons!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras