dimecres, 13 de juny de 2018

Onze quilòmetres entre la depressió i l'esperança

La Júlia duia una gran depressió al damunt, la cara trista i uns ulls on s'hi albirava una petita espurna d'esperança. Se'm va fer entranyable. 

Vam coincidir al mig de la carretera. Jo tornava de la feina, amb ganes d'arribar a casa i desconnectar una estona. Ella feia autoestop enmig del tràfic dens de mitja tarda. Situada a la zona de polígons, envoltada de concessionaris de cotxes i planxisteries, bellugava insistentment el braç mentre assenyalava amb el polze la terra promesa on volia arribar. Més tard, asseguda al cotxe, em confessaria que era el primer cop que feia dit. Va ser aquell gest maldestre d'indefensió o tal vegada l'aura depressiva i angoixada que traspuava el que em van fer aturar-me a la seva alçada, baixar la finestra del copilot i preguntar-li on anava. Segurament els meus records de joventut, en què vaig practicar amb certa assiduïtat aquesta forma sociable i socialitzada de desplaçament, han deixat en mi un pòsit d'empatia cap als autoestopistes en general, i moltes vegades em dolc per ells quan els faig el gest de què vaig allà mateix i no serviria de res aturar-me, o quan vaig ple i no m'hi caben o bé quan, senzillament, no tinc ganes d'acollir-los.

Fotografia de capçada: Verderola (Emberiza citrinella). Vall d'Àssua (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras