dimecres, 17 de juny de 2015

Black (Pearl Jam)

A diferència d'altres grups que he conegut de gran, la relació amb Pearl Jam ve de llarg. Potser té a veure amb les col·laboracions que va mantenir la banda amb Neil Young, un dels meus escassos ídols, amb qui van treballar plegats per fer Mirror Ball, compartint gires i guitarres. Recordo també que els dos primers discos del grup me'ls va passar una alumna de segon de BUP quan jo donava classes en un col·legi d'Hospitalet. Estaven gravats en una cinta de cassette i l'altre dia l'escoltava venint cap als Pirineus amb la meva furgoneta que encara fa servir aquesta tecnologia arcaica i gairebé artesanal.


De Pearl Jam m'agrada sobretot el so general. És un grup que s'ha associat a la música grunge, nascuda a final dels vuitanta a Seattle, però jo diria que es tracta de bon rock i prou, amb molta i bona guitarra i amb molt i bon ritme. Sí que és cert que alguns discos són més bruts i si algú vol dir-ne d'això que és grunge doncs allà ell. Però si el so general és atractiu, hi ha una particularitat que el fa diferent als altres grups i que, als meus ulls -o hauria de dir, orelles- recau en la veu del cantant i principal compositor de la banda, Eddie Vedder, conegut també per haver composat (o col·laborat en) les bandes sonores de diferents pel·lícules entre les quals Into the Wild, per la que va guanyar diversos premis i nominacions. 

Eddie Vedder, una veu particular, una forma de cantar especial. No ofereix termes mitjos. L'escoltes i dius "Guau, quina passada!" o bé "Buff, passo!"... en fi, que no et deixa indiferent. I aquesta polaritat de criteris em sembla interessant. Vull dir que a la vida hi ha un munt de coses, de situacions i de persones que ens són o ens deixen indiferents, però d'altres que mereixen la nostra atenció i ens condicionen a prendre partit sobre elles, en un sentit o en un altre.

Escollir un tema de Pearl Jam per mostrar-te'l no és gens fàcil. N'hi ha tants de bons i diferents! Un dels meus preferits, per l'energia que desprèn, és Hail, Hail, però segurament no l'acabaries. Podríem seguir amb Daughter, Even Flow, Off he Goes, Jeremy o... Però mira, al final m'he decidit per Black, una petita història de desenganys amorosos, un tema recurrent al món musical. Et presento dues versions separades per més de vint anys: la primera és de 1992 i es veu un grup ben melenut. La segona és de 2014, amb un Eddie Vedder que ha madurat. Devia ser una història molt personal la que descriu a Black, perquè Vedder no va voler fer-ne un single tal com li pressionava la discogràfica i va estar vigilant per tal que la companyia no ho fes a esquenes seves. 

"Les cançons més fràgils poden quedar aixafades pels negocis, i jo no en vull formar part d'això", va dir Vedder. Com la vida mateixa.  

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

8 comentaris:

  1. Dos posts seguits de música? Brrrrr

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què t'ha agafat? Tremoles? Ara m'has fet patir!

      Elimina
  2. Ostres Ignasi, sóc analfabeta en aquest tipus de música, però trobo que és molt interessant que t'agradi un estil i el segueixis...M'has fet pensar en allò de " els vells roquers mai moren"...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Roser. Suposo que va en paral·lel a una forma de ser, de pensar, d'actuar. I si això no és superficial, segueixen allà...

      Elimina
  3. Ai, que avui el comentari serà curt, Ignasi. Jo, com els meus antecessors en els comentaris, no conec aquesta música, tot i que els noms em sonen. De fet, una gran llàstima, a diferència de la majoria dels mortals, la música que em diu alguna cosa i em fa gaudir és escassa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No estic segur que sigui una diferència de la majoria dels mortals això de que hi ha poca música que et faci gaudir. Al cap i a la fi és una forma més d'expressió de vivències, de sentiments... però amb un llenguatge propi -molt matemàtic, per cert- que fa que les notes encaixin amb el temps i l'harmonia que els toca. En el fons un ha de saber interpretar aquest llenguatge igual que ens passa amb la poesia, el cinema i la pintura, per posar exemples d'altres llenguatges. Jo abans creia que aquestes formes d'expressions arribaven igual a tothom i em costava entendre que una música que a mi m'eriça el borrissol del braç no produís el mateix efecte en els altres, o com podia agradar a altres determinada pel·lícula, negada als meus sentits. A la fi vaig entendre això dels llenguatges i vaig veure que, més enllà de l'emotivitat que et pugui produir en un moment -cosa que també em passa- cal conèixer part d'aquest llenguatge particular de cada expressió per entendre el que hi ha al darrera. A comentari curt, resposta llarga ;-)

      Elimina
  4. Sóc un cul de mal seient, jo. M'agrada gairebé tot. Gràcies, la lletra és exquisida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Està bé això de ser cul de mal seient i que t'agradi gairebé tot. Sense filtres, sense pors... Me n'alegro molt si Black també t'ha arribat ja sigui a través de la veu d'Eddie Vedder, com de la música o de la lletra... Gràcies per la visita!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras