dijous, 5 de març de 2015

Córrer a la muntanya, el problema de les masses

De vegades intento argumentar els meus desacords o opinions respecte a determinades situacions i no sempre trobo les paraules o el to just. O senzillament no tinc els millors arguments a mà i em baso més en raonaments lògics, malgrat no pugui contrastar, o només en percepcions o intuïcions, tal volta encara menys contrastables. 

Aquest és el cas d'algunes reflexions que he anat escrivint al llarg dels darrers anys en aquest espai. Amb major o menor contundència he dissertat sobre el mal de Caçadors de bolets, la gestió dels recursos municipals en èpoques de vaques magres, les maratons (sí, les de TV3), els totòlegs,  l'especulació immobiliària, la religió del creixement, la frivolitat dels viatges exòtics, la hiperfreqüentació en espais culturals, la falta de democràcia, l'actitud de molts caçadors, els projectes emblemàtics amb males praxis, la conversió del país en un parc temàtic, la por a l'opinió o la societat del consum.

He constatat que sovint les meves explicacions no són ben acceptades i, com deia, no necessàriament per un tema de contingut sinó del to utilitzat. Per això, em meravello quan trobo aquell article o cançó, aquella editorial, aquell llibre, documental o pel·lícula que expressen amb la mateixa contundència allò que volia dir però amb paraules, imatges, música i raons més escaients. 

Entre els temes que he tractat, serà per deformació professional o per deformació sensitiva, sempre m'ha preocupat el mal ús que es fa dels espais naturals -dèbils i amb poca resiliència si els comparem amb l'asfalt urbà- on hi viu la major part de la nostra biodiversitat. Justament hi viu perquè hi ha trobat, secular o mil·lenàriament, les condicions òptimes per desenvolupar el seu cicle vital. Un cicle que es troba amenaçat per la massificació i banalització associades a activitats com la caça de bolets o les curses de muntanya. Ja havia escrit alguna cosa sobre la massificació a les activitats de neu i alguna referència a certs aspectes de les curses de muntanya, però no sempre amb les paraules adequades. Només cal fer una ullada al calendari de curses de Runedia per veure quina quantitat de curses es realitzen al nostre país o al país veí: per exemple, 61 aquest cap de setmana a Catalunya, una xifra considerable tenint en compte que no és un dels mesos amb més curses de l'any.

Sobre aquest darrer tema, sobre les curses de muntanya, aquest mes de gener la revista Quercus ens va obsequiar amb un d'aquells articles que, amb bones paraules i to, explica el problema que suposa la massificació al medi natural en detriment de la seva biodiversitat. I ho fa a partir d'un estudi elaborat repassant les popularitzades i concorregudes curses de muntanya. Crec que els que tenim sensibilitat pel medi és important que repensem aquest tipus d'activitats en massa i la lectura de l'article CUANDO CORRER EN  MONTAÑA DEJA DE SER UN DEPORTE AMABLE, de la biòloga i muntanyenca Rosa Fernández-Arroyo, es fa molt recomanable. 

Clar que potser encara ho és més pels qui no en tenen gaire de sensibilitat...

23 comentaris:

  1. Les persones humanes som uns exagerats. Em sembla una exageració organitzar tantes curses i sobretot tan multitudinàries, com són algunes. El darrer dia que vaig anar a San Llorenç de munt hi havia una cursa amb gairebe 2000 persones amb dorsal, més els qcompanyants sense dorsal, més els despistats com nosaltres qu anàvem a fer una caminadeta tranquil·la...

    Jo no sé massa què dir, però em sembla massa. Així està la muntanya... Destrossada (Sant Llorenç de munt, vull dir, no pas en gneral)

    Però no sé pas quina és la manera de parar-ho...

    ResponElimina
    Respostes
    1. El teu comentari sembla continuació del darrer relat conjunt sobre el Burj Khalifa, a veure qui la té més llarga! Sí, som uns exagerats. Recomano molt la lectura de l'article que hi ha al final de l'entrada perquè parla exactament d'això que dius: de la quantitat de curses, de la massificació i de l'impacte sobre la muntanya. I també de com es gestiona aquest tema en altres països, més avançats en aquest aspecte que nosaltres.

      Elimina
  2. Ja se sap, totes les masses fan mal!
    Amb tot passa el matei, quan hi havia quatre boletaires a cada poble no hi havia problema. Ara és un caos i una vergonya.
    Amb les curses i les BTT igual, abans eren rara avis, ara una exageració.
    Doncs jo ja tinc por perquè sembla que el nostre món, el de l'ornitologia, també comença a massificar-se.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja sé que vas llegir fa temps el que pensava dels "Caçadors de bolets". Com intueixo que saps, el mateix equip ara està preparant un programa sobre l'ornitologia. I fa por. No sé quin és l'objectiu del programa, si donar a conèixer la nostra biodiversitat per conscienciar la ciutadania (cosa lloable en aquest país on s'ha menystingut de forma sistemàtica la preocupació per l'entorn des dels àmbits de govern), o es tracta de buscar un programa que atorgui un "share" molt alt a TV3 i guanyar calerons al seu voltant a costa d'aquesta possible massificació que hi pot haver als espais naturals (que s'ajuntaria a les que comentes de runners, boletaires, BTT,...). Sempre dic el mateix però m'és igual ser reiteratiu: fins fa uns anys els parcs temàtics eren infraestructures sobre ciment (com Port Aventura o Catalunya en miniatura o la pròpia ciutat de Barcelona). Ara convertim l'entorn natural en part temàtic on enviar les hordes d'urbanites que no saben què fer els caps de setmana, sigui en forma de boletaires o de runners o potser en el futur d'ornitòlegs. El que no és té en compte és que aquest entorn natural és fràgil i no pot rebre el mateix tractament que en un entorn urbà. No és el mateix fer passar 2.000 persones de cop per Sant Llorenç de Munt, com comenta la Carme, que fer-ho per la Diagonal. Què t'he d'explicar, oi?

      Retornant al programa d'ocells, conec algunes de les persones i entitats que estan assessorant el programa, entre les quals SEO/BirdLife i l'ICO. Estic convençut que les seves observacions seran impecables quant a la conservació dels espais i a evitar aquesta possible massificació. No tinc tan clar que els responsables del programa sàpiguen extreure'n els beneficis d'aquest assessorament...

      Elimina
  3. Primerament, a mi no em sembla que les teves maneres siguin en cap cas criticables, exposes amb claredat i respecte, les teves opinions fermes, no hi veig res de dolent en això, qualsevol bon conversador ha de valorar aquesta determinació. Una altra cosa són les opinions, o potser només estic parlant per mi, trobo correctíssimes les maneres, però no sempre les opinions, només faltaria, tots tenim la nostra i fa molts anys que em barallo pels blogs defensant les meves, i allà on la majoria diuen 'quanta raó tens!', jo hi poso el contrapunt, perquè si penso que una persona no té raó, per què li he de dir que sí? No, no et donaré mai la raó com un babau, si penso diferent, ja et vaig dir quan vaig caure aquí que davant de posts així, calen respostes a l'alçada (tan a l'alçada com sigui possible, almenys).

    Sobre el tema d'avui, saps que sóc un excursionista aficionat amb una experiència justíssima en entorns naturals, però qui em va iniciar a la muntanya venia de l'escoltisme (activitat que tampoc no he practicat mai), i almenys va saber transmetre'm que s'ha de tenir respecte per la natura, ser educat amb qui et trobes, i sobretot amb l'entorn. Del poc que vaig aprendre en aquella època, això ho vaig interioritzar molt. Sóc de l'opinió que si jo, un pixapí urbanita qualsevol, puc anar a fer cims de tant en tant, qualsevol pot fer-ho, hi té dret. Això sempre que respecti i tingui cura de la muntanya, i estic segur que tota aquesta trepa de runners eixelebrats (faig servir aquesta paraula perquè 'descerebrats' no és correcte en català) que ara s'han apuntat a les curses de muntanya i als ultra-trails no tenen una puta merda de respecte per la muntanya ni per res. Veus, això són unes maneres incorrectes, i a sobre, a casa aliena. Demano disculpes per això que he dit, i disculpes avançades pel que diré ara: jo els enviaria a tots a prendre pel sac.

    Bé, ara que m'he desfogat, dir que tinc amics que fan coses d'aquestes, i aparentment són persones normals, però bé, no comparteixo amb ells això. És la moda, i com a tal, ja passarà. Només s'ha d'aconseguir que es posi de moda alguna altra subnormalitat i tots aquests es canviaran de camisa, quedaran els de sempre, els que saben de què va la pel·lícula. Em sap greu si algun ultra fondista llegeix això i s'ho pren malament, però si xitxarel·los com el Jair Domínguez poden dir aquestes coses, jo les dic també.

    Conclusió final, abans de que em declaris persona non grata aquí: si no respectes la muntanya i l'entorn i et penses que ets el centre del món i la resta no importa, no esperis respecte dels que ens agrada tenir respecte per la natura i la muntanya. Encara que siguem tan maleïdament urbanites com tu mateix. I quan dic 'tu', vull dir 'ells', ja m'entens.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, avui no m'ho poses fàcil. No et declararé persona non grata en aquest espai que té les portes obertes a tothom però hi ha algunes reflexions a fer:

      En primer lloc tens tota la raó: has utilitzat "unes maneres incorrectes" en la teva dissertació o desfogament. Crec que t'has excedit en el to i el vocabulari utilitzat. Les disculpes, si veras, s'accepten però, sincerament, hagués preferit que no les haguessis hagut de donar ni jo haver-les d'acceptar perquè no haguessin estat mai dites. Els que et coneixem de llegir els teus posts o els teus comentaris ja sabem de la teva fogositat i, permet-m'ho dir amb carinyo, radicalitat. Els que no, poden sentir-se molt molestos per les formes emprades. Jo tinc amics runners que es poden sentir ofesos per les teves paraules, i jo per ells. A més, ets un tio amb un nivell de raonament i de discussió molt intel·ligent que no s'adiu amb aquesta rebaixa que fas, que et fas a tu mateix, carregada de bilis i escassa d'argumentació. Però un mal dia el té tothom ;-)

      A banda de les formes, hi ha un problema de fons: el d'agafar el tot per la part. Hi ha runners eixelebrats? Sí, esclar, igual que hi ha futbolistes, ornitòlegs o lectors de llibres eixelebrats. Tots ho són? No, padre. No. Conec runners als quals considero molt amics meus, que tenen una sensibilitat exquisida respecte l'entorn. Alguns d'ells vénen del món de l'ornitologia i són grans defensors conservacionistes que es deixen moltes hores d'activitat voluntària lluitant per la preservació dels espais. En conec d'altres, ben joves, que han mamat des de petits l'amor per les muntanyes directament dels seus pares, passió que comparteixen amb la de córrer lliurement per les muntanyes. Pel poc que conec d'ell crec que el cas del Kilian Jourmet -que no és precisament sant de la meva devoció- deu ser un d'aquests. D'altres tenen una gran estima per l'entorn i es qüestionen com millorar l'activitat que els agrada fent-la cada cop més sostenible. Se'ls pot enviar a tots "a prendre per sac"? No, padre. No. No es pot fer pagar justos per pecadors (ara m'he posat evangèlic...).

      La meva crítica al bloc no és contra els runners sinó contra el model d'aproximació a l'entorn natural que es potencia des de les institucions públiques. En Màrius ho ha comentat molt bé, ell que és home de muntanya: boletaires, BTT, runners, en el futur ornitòlegs?...? L'article al que faig referència al final del post argumenta molt millor del que jo pugui fer sobre aquesta temàtica.

      I per cert, XeXu, una darrera cosa en la que tampoc et puc donar la raó. No sé qui és el Jair Domínguez del que parles però no em sembla que hi hagi una relació directa entre el fet que perquè ell "pugui dir aquestes coses" tu també puguis fer-ho. Bàsicament perquè si ell és un xitxarel·lo -com tu l'has qualificat- jo a tu no t'hi considero. Salut!

      Elimina
    2. Missatge rebut. Tindré el nivell que sigui, però sóc molt malparlat a la vida real, i en els blogs quan agafo confiança. Miraré de no fer servir més aquest llenguatge aquí.

      No contestaré tot el que has dit perquè no tinc massa temps, però dir que no tinc res contra la gent que fa esport a la muntanya mentre siguin dels que tu dius. El meu 'tots' va pels que segueixen la moda senzillament, hi ha qui feia excursionisme abans, i que en seguirà fent quan la maleïda moda passi. A aquests, tot el respecte, i aprendre'n tant com es pugui. Als altres, cap ni un, i si se senten ofesos, tenen dues feines. Com deia, si vols tenir respecte, tingues respecte tu abans. Se'm podria aplicar a mi això també, oi? No tinc massa necessitat que els runners em respectin... I per runners no vull dir esportistes ni corredors, sinó aquesta tribu urbana (exportada a les muntanyes) que hi ha ara.

      Elimina
    3. Gràcies, XeXu. Ens seguim llegint ;-)

      Elimina
  4. La moda de fer curses de muntanya està molt bé, perquè ens acosta a la natura, però clar, també hem d'aprendre a respectar-la, i sempre hi ha gent de tot tipus, i que no fa cas a les senyals... jo crec que t'enetenem el que vols dir. Aquestes modes, sempre han d'anar acompanyades del respecte i el conèixer unes normes bàsiques de comportament. Si es respecta això, no veig cap problema. Tot es pot organitzar. A mi aquestes curses m'encanten perquè et dónen un entrepà i algo de menjar i de beure sempre, i és una bona manera de no perdre's a l'aventura pel bosc! Però a mi m'agraden més les que vas caminant i xarrant... Es deuren organitzar més d'aquestes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó que poden acostar la gent a la natura. Però en el fons no sempre es redueix a un problema de comportament individual que pot resoldre's coneixent les normes bàsiques. Jo mateix he participat diverses vegades en curses de muntanya (la clàssica "Aiguafreda-Gualba" que s'enlaira fins els quatre cims del Montseny) però per molt que tu puguis tenir un comportament exemplar i imaginat que fins i tot els centenars que van amb tu també el tinguin, el fet de què 500 o 1000 o 2000 persones estiguin patejant el mateix indret al mateix moment té un impacte gran sobre l'entorn. I especialment quan es fa en espais sensibles d'alt valor ecològic. Cada cop més, com es comenta a l'article, es realitzen aquestes curses per espais més feréstecs i, teòricament, protegits, que són justament els espais on ha pogut sobreviure fins ara una biodiversitat específica gràcies a la calma i a la poca freqüentació humana. I això es perd a marxes forçades. Un estudi publicat aquest any sobre una espècie de gall salvatge explica com, als Alps italians, la proliferació d'esports d'hivern en àrees on hiverna aquesta espècie els provoca un increment de les hormones d'estrès condicionant la seva supervivència com a població (Abstract a: http://link.springer.com/article/10.1007%2Fs10336-014-1103-3). No importa que el comportament dels qui practiquen aquests esports sigui exemplar, el que importa és que es realitzen massivament, de manera hiperfreqüent i en espais ecològicament sensibles. I, fins ara, les administracions ho estan permetent sense a penes oposició...

      Elimina
  5. Caram noi , quin tip de filosofia muntanyenca...Jo , la veritat, als teus articles no hi trobo res que sigui important per discrepar-ne, de vegades pot haver-hi algun petit matís amb el qual estigui en desacord, però en línies generals, em semblen prou correctes.
    És clar que aquests programes de la tele, siguin de bolets , de curses, o d'ocells, faran que vagi més gent a la muntanya, però si es comporten civilitzadament, no hi veig cap problema. Penso que la muntanya no només és per fer bonic, sinó perquè en podem gaudir com més persones millor...
    El què no entenc és que gent que fa muntanya i que diu que estima la natura, no en tingui cura i ho dic, perquè ja fa uns anys, vaig pujar als estanys de Meranges i no em van quedar pas ganes de tornar-hi...Els voltants eren tot un abocador i tampoc és un lloc tan fàcil d'arribar-hi...
    I si parlem de les muntanyes prop de Barcelona, s'hi ajunten la gent ( com les rambles), els gossos amb els seus corresponents regalets, les bicicletes, que si et descuides se't mengen i de tant en tant fins i tot cavalls. A veure a mi no em molesta que la gent vagi a la muntanya sinó que en tingui menys cura que les animalons...Penso que no és qüestió de quantitat de persones, sinó de qualitat!!! I és que a mi de ben petita ja em van ensenyar a estimar-la i tenir-ne cura.
    Ara bé un cap de setmana molt bo per demostrar com en som de civilitzats a la muntanya.

    Em sembla que ens cal que fem nostre aquella famosa frase d'un cap indi:" La terra no ens pertany, nosaltres pertanyem a la terra"

    Ara que hi penso l'altra dia vaig veure un anunci per la tele, d'uns ecologistes(?) que deien que l'important no
    érem les persones sinó la terra i es veien alguns que vivien com en el temps de les cavernes...Potser tampoc cal que ens passem!!!
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels comentaris Roser. Ja ho he comentat a la resposta de l'Ada, no es tracta només de comportar-se civilitzadament, que també, sinó de la massificació i l'impacte que comporta, independent de com es comporti la gent. L'accés a la muntanya ha de ser per tothom? Evidentment que sí, però hi ha zones massa sensibles per permetre l'accés ja que l'impacte és massa gran i sovint, com l'extinció d'una espècie, irreversible. I després està el volum de gent que hi arriba tot de cop i la freqüència amb què ho fa. I l'activitat, pròpiament. La gestió dels espais naturals és una activitat complexa, per això hi ha òrgans gestors que tenen la competència per fer-ho. Però amb tenir la competència no n'hi ha prou, cal fer-la servir.

      Pel que fa als cavernícoles dels que parles, desconec el tema, però no ens ha de sorprendre, hi ha talibans de totes menes. Un ecologista estatunidenc de final del segle XIX deia que en l'hipotètic cas d'una guerra entre els homes i els óssos ell aniria amb els óssos, argumentant que som l'espècie sobrera d'aquest món i que més mal fa. I també hi ha organitzacions o sectes que propugnen, sota la mateixa idea, el creixement zero de la població humana, deixant de tenir fills. Talibans de tota mena, deia... Bona vesprada!

      Elimina
  6. Penso que tens raó, últimament hi ha una proliferació exagerada de proves esportives massives. Per davant de la casa de la meva filla passa l'Ironmann i van estar hores desfilant corredors, fins arribar, baldat, l'últim. O feien prop de la platja, no crec que perjudiquessin el litoral més del que ja ho està.
    Ara, en aquestes zones protegides o d'equilibri tan fràgil com és que ho deixen fer? Com ho justifiquen? Quin benefici en treuen?
    Sembla una cosa molt poc assenyada, la veritat. Alguna mesura deuen de prendre els ecologistes, penso

    ResponElimina
    Respostes
    1. HI ha molts interessos darrera en fer les coses, entre ells els econòmics, evidentment. Això és vàlid per a determinades curses de muntanya on hi ha un munt de patrocinadors al darrera i sembla que algun benefici s'emporten ajuntaments i consorcis diversos... Els ecologistes fan el que poden, ho conec prou bé, però el poder de decisió final no està a les seves mans. Encara que sembli mentida al final pertànyer a la UE té beneficis en temes de protecció del medi ambient ja que si no hi fóssim, moltes de les normes actuals no hi serien. Malgrat tot encara existeix una manca de normativa important. No hem d'oblidar que quan no hi ha crisis el medi ambient està al final de la cua, però és que quan n'hi ha directament desapareix dels programes dels polítics.

      Elimina
  7. ara no tinc prou temps per reflexionar ni llegir la densitat hipertextual del teu apunt .....amb el risc de ser simplista diré que totes les coses han de tenir o bé cercar un equilibri , entre seure a la butaca i no fer res a córrer maratons i participar en tot allò que s'organitzi hi ha haver un punt mig, i també crec que haureim de trobar la mesura netre protegir els espais naturals i fer.ne ús tant sigui fent curses com passejant o cercant bolets

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, teòricament ha d'existir aquest punt d'equilibri. A la pràctica la lluita d'interessos és massa forta i esbiaixada com per trobar-lo. És el que deia a Glo.Bos.Blog, al final els interessos econòmics (majoritàriament privats o particulars) prevalen per damunt dels ambientals (que són de tots), és a dir, que en contra del que hauria de ser l'interès particular passa pel damunt del general. Suposo que no cal recordar que el primer que va fer el govern actual de CIU va ser eliminar la conselleria de medi ambient... exactament el mateix que va fer el PP a Madrid... algun dia, en podem parlar en calma, però les associacions de caçadors, per exemple, tenen més poder de pressió sobre els polítics que les organitzacions ambientals, malgrat que el suport social d'aquestes sigui més gran que el número de llicències de caça...

      Elimina
  8. Ignasi, veig que hem recuperat els congressos en aquest post teu. Home, jo diria que ets crític, però no he pogut comprovar això que les teves explicacions no són ben acceptades. Sembres polèmica i aquest és un punt a favor teu del qual jo, baliga-balaga en els meus posts, no podré presumir mai.
    La culpa de la massificació la tenen els barcelonins - segurament tu ho ets - Són tants que hi ha gent per tot, molta gent. Jo quan vaig a Barcelona, no em quedo amb la boca oberta perquè premo fort la barbeta, però sempre em sorprén tanta quantitat de gent. Ves on vulguis que a tot arreu n'hi ha. Quan anàvem a la Festa dels Súpers m'empipava molt per haver de fer cues d'un quart d'hora o més en qualsevol atracció, perquè a la resta del país, inclús a Tarragona i altres ciutats, normalment és arribar i moldre. Bé, resumint, que segur que la major part de la gent que s'apunta a moltes de les activitats que es fan arreu del país són de Barcelona. I cinturó, que no és poc. Teniu altres avantatges, però la massificació no n'és una.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Barceloní de naixement, hospitalenc d'adopció (des dels 3 anys) i gualbenc de segona adopció des de fa dotze anys. No m'he sentit mai de Barcelona. De fet, els últims cinc anys no baixo més d'unes 15 vegades l'any a la ciutat (i normalment per trobades familiars). Sincerament, vaig marxar de Barcelona perquè, pel meu estil de vida, no hi veia cap avantatge de viure-hi i sí molts problemes. Ara, quan baixo, veig una ciutat encarada al turisme, que no al ciutadà, i quan porto més d'una hora ja tinc ganes d'agafar al tren i tornar a la tranquil·litat del poble de Gualba, 1400 habitants a la falda del Montseny. Estic d'acord que la massificació ve, prioritàriament dels barcelonins. Suposo que és la necessitat que tenim tots plegats, i els barcelonins en especial, de sortir de la gran ciutat i trobar-se amb els espais naturals. Al Montseny ho patim molt perquè hi ha cues a cada estació de l'any (si no són bolets és la neu, i si no les primeres fulles o la frescor de la fageda), i a més estem molt a prop de la metròpoli. Però aquesta necessitat d'escapades no s'ha sabut gestionar. Cal estar educat per conèixer i respectar l'entorn rural i natural i no s'ha fet res per això. Recorda les polèmiques per les campanades de les esglésies (perquè la gent que ve el cap de setmana no pot dormir) o per les defecacions de vaques a la Cerdanya (que embruten les sabates dels estiuejants)... L'aproximació a aquests entorns s'ha de fer amb cura, però el model dominant porta a fer-ho de forma indiscriminada i massificada.

      Gràcies per les teves paraules inicials. Sé de diversos casos de gent que ha deixat de seguir el meu bloc perquè no els ha agradat determinats comentaris o posts que he publicat. I em sap greu, perquè penso que el debat és bo i sempre miro de ser respectuós, però hi ha pells molt fines...

      Elimina
    2. Per cert, què vol dir això de "recuperar els congressos"? Ara m'has fet por...

      Elimina
  9. Jo crec que la protecció dels espais naturals ha de primar sobre l'accés de gent a la muntanya. I, als espais on no hi siga cap problema acudir, que tothom vaja "civilitzadament", tal com han dit en un comentari anterior. Potser és, en part, un problema de gestió idònia i, en part, d'educació de les noves generacions tant a les famílies i com a les escoles.
    No crec que les teues formes, en opinar sobre qualsevol tema, siguen inapropiades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que tens raó amb el tema de l'educació. La passió pel muntanyisme té molt arrelament a Catalunya, pionera dins l'estat en aquest camp. I va venir principalment de la mà de l'escoltisme. Mai he sigut escolta, però sí m'he bellugat d'adolescent i jove amb entitats on la pràctica del muntanyisme hi era present. En el meu cas vaig tenir la sort que la família hi va col·laborar molt. Queda retro dir-ho aquí però en aquests entitats (i òbviament amb la família) s'aprenien allò que coneixíem com a "valors". I l'estima i el respecte per l'entorn hi entraven de ple. Crec que això s'ha perdut. Costa trobar "esplais" o altres llocs per l'estil on es treballin aquests aspectes. Però, com he dit en algun comentari anterior, malgrat que aquests existeixin, és a dir, malgrat que la gent s'aproximi als espais naturals amb respecte, la massificació i la hiperfreqüentació segueixen sent nocives. Perquè ens entenguem, la trepitjada d'una persona desprèn pedres i sòl per allà on passa, diguem-ne que es fa una microerosió. Quan darrera d'aquesta petjada hi passen 1000 petjades més aquestes microerosions es converteixen en una erosió important amb pèrdua de sòl i per tant de nutrients per a la vegetació que deixa de créixer. Si a més es fa de forma repetitiva diverses vegades l'efecte es multiplica i la roca queda nua, al descobert, sense coberta de sòl ni vegetació. Després podríem parlar de l'efecte sobre la biodiversitat a petita escala (insectes, cucs, plantes, fongs) o sobre poblacions d'amfibis, rèptils, ocells i mamífers a gran escala... Així que, corroborant el que dius, a banda de l'educació hi ha un problema de gestió afegit. El cas del Montseny és emblemàtic, ara amenaçat amb un projecte de pavimentació d'una pista que creua el massís de sud a nord unint dues carreteres... intentaré parlar-ho en un nou post...

      Gràcies per les teves paraules sobre les meves formes...

      Elimina
  10. Hola
    Soc runner d'abans de la moda. Sent xiquet el meu pare ja em duia a buscar minerals a la muntanya!!! Mentre el meu pare feia trovalles de minerals, jo em perdia per els boscos grimpant i saltant. Ara segueixo grimpant i saltant però qualsevol dia de la setmana. No em cal anar amb 400, 500, 600, 700... individuos a l'hora fent el mateix. La massificació és perillosa per tothom, per la natura, per el mateix individu, i per els serveis d'emergència que mai podrien evaquar un sinistre amb tanta gent a la muntanya.
    Vull dir amb això que si han de fer-se curses de muntanya que siguin amb una limitació de persones. Hi han moltes curses cada cap de setmana per anar i no cal tots a la mateixa. He participat en curses de més de 800 runners i no és ni divertit.
    El que veig per altra part és el montant econòmic. Si pagues 50€ per corredor i van 1000... Tot està dit.
    Menys corredors, runners, excusionistes... alhora a la muntanya i anirem millor.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ei, tarantino-lópez! Gràcies per passar-te per aquí! Ja sé prou com funciones i et conec prou per saber que t'agrada la muntanya i la natura, més enllà d'utilitzar-la per fer-ne curses. Ja m'agradaria que tots el runners fossin com tu... potser amb el temps... Insha'Allah!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras