dijous, 5 de febrer de 2015

Puc anar a vendre sabatilles a l'escola?

Fa unes quantes setmanes, el meu fill Aran, de nou anys, va arribar a casa amb la revista Reporter Doc que li havien ofert a l'escola. Segons ens va explicar, una persona de l'empresa que l'edita va anar a la seva classe i hi va dedicar un temps a presentar la revista als alumnes. Mentre ens ensenyava la revista a casa, ell mateix ens va comentar que ja sabia (o s'imaginava o havia deduït) que l'objectiu d'aquella presentació de la revista era aconseguir que els alumnes se subscriguessin a la revista i així guanyar diners (paraules textuals). La seva reflexió em va forçar a fer la meva pròpia.

D'entrada deixar clar el meu suport a què es facin aquest tipus de publicacions infantils i juvenils per als nens i nenes ja que és una eina educativa important que pot ajudar-los a desenvolupar les seves capacitats. Però paral·lelament, com ja l'Aran ens comentava, veig que es tracta d'una iniciativa comercial d'una empresa privada l'objectiu principal de la qual és l'obtenció de beneficis econòmics (no estem parlant d'una ONG, perquè ens entenguem). L'escola dels meus fills és pública i em pregunto si la presentació d'aquest tipus de publicacions dins l'horari escolar i dins el recinte de l'escola, és coherent amb el mateix procés educatiu ja que, entre altres "valors" actua sobre els alumnes com una eina per estimular el consumisme, malgrat que es tracti d'un producte educatiu. Ja et pots imaginar que un cop a casa molts nens es mostren insistents (o directament pesats) demanant als pares que els comprin la revista.

A partir d'aquí em vaig plantejar diversos dubtes: per exemple, pot qualsevol empresa amb afany de lucre presentar els seus productes a l'escola? Només si aquests són educatius? Un calçat esportiu es pot considerar una eina educativa ja que amb ell es practiquen esports i contribueix al desenvolupament dels infants; sota aquesta premissa: pot venir un comercial de Nike o Adidas a fer una presentació del seu calçat i deixar propaganda perquè els nens s'emportin a casa a veure si els pares acaben comprant el material esportiu pels seus fills? I és clar, la mateixa reflexió es podria fer sobre un munt més d'empreses no només esportives sinó també de material de papereria, roba, menjar, etc.). 

Sé que entre els blocaires que us acosteu al meu bloc n'hi ha que sou mestres. D'altres sou pares amb nens en edat escolar. I la resta teniu molt bon criteri (si no, no estaríeu llegint aquest post). És probable que t'hagis trobat en una situació semblant a la que descric (o no, però tens criteri) i m'agradaria saber el teu parer. A mi em recorda l'entrada de les empreses al món de les universitats que tan bé descriu l'escriptora i activista Naomi Klein a l'apassionant No Logo: el poder de las marcas.

Vaig parlar del tema amb la direcció de l'escola i em van contestar defensant els valors positius que té la revista per a l'adquisició de bons hàbits lectors i per a despertar la curiositat en els alumnes, valors que no dubto que tingui. Posar aquests valors per davant de les qüestions de fons que jo plantejava és el que no comparteixo, però potser és que sóc massa exigent amb el món que m'envolta. I pel que veig, amb orgull i una mica de pena, el meu fill també...

* * * * * 

P.D. Fa un parell de dies, la meva filla Sitina, de sis anys, va aparèixer a casa amb la revista Tiroliro, de la mateixa editorial, també subministrada a l'escola. No sé si perquè ja havia sentit les nostres reflexions sopant a casa, o bé no l'interessava especialment perquè a la revista no sortien princeses, però no va insistir en comprar-la... 

34 comentaris:

  1. Ignasi, els meus fills van passar per la Cucafera, el Tiroliro i el Reporter Doc (coneguts a través de la mateixa via que ho han fet els teus fills) i jo no me n'he penedit mai perquè això els va aficionar a la lectura fora dels llibres. Estan molt ben fets i com et van dir, inculquen valors positius per als nens. Crec que no és una aposta gratuita de les escoles, sinó que saben que poden beneficiar els alumnes. No sé si també a ells. Em sembla que no és exactament sobre això que demanaves l'opinió, però com que ho conec, en fi, penso que et pot interessar. Entenc que el venedor havia captat l'essència de les vendes, però no el missatge per arribar al comprador.
    Jo també hi entro en el teu club de lectors amb criteri? Guai!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Grup de lectors amb criteri? Molt més que jo!
      Ja entenc el que dius, ja. Les bondats d'aquestes publicacions les comparteixo. A casa també hem estat subscrits a la Cucafera i als nens els hi agrada i, com tu dius, aprenen coses, valors,... sí, sí, sí! No ho dubto, no ho qüestiono. Sincerament, crec que en una escola pública una propaganda o promoció d'aquest tipus s'ha de fer directament als pares i fora d'horaris escolars (i que vagi a la presentació qui li interessi) i no fer la propaganda comercial en hores de classe i enfocada als nens. I això és el que qüestiono.

      Elimina
    2. Amb això totalment d'acord. Utilitzen els nens de ganxo. Molt poc ètic!

      Elimina
  2. En la línia del que diu la Teresa, la meva filla ha passat exactament el mateix procés i no me'n penedeixo.
    Ara, pel que fa al que entenc que vols que adrecem les opinions te n'explico una de molt poitjor, al meu entendre:
    Justament ahir vaig tenir tot un matí del programa educatiu del CAR, és a dir, tres hores a un institut, amb l'hora del pati enmig.
    Un insti gran, amb més de cinquanta professors, quatre línies d'ESO i BAT.
    Doncs a l'hora del pati, mentre les profes em convidaven a un cafè, un comercial intentava de vendre matalassos a la resta de profes que hi havia a la sala de professors.
    Ho vaig trobar molt fort, vaig preguntar i em van dir que això només passava un cop l'any.
    De totes maneres, ho trobo fort.
    Si algú ve a vendre alguna cosa als agents a la meva oficina el faig fora amb tota la mala educació que sàpiga treure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja pots llegir el que li he contestat a la Teresa. És el tema comercial el que em molesta, i pel que veig la teva experiència és encara més bèstia, tot i que en el teu cas era, segons entenc, amb adults i això marca una diferència en un aspecte.

      M'ha agradat això de "fer fora amb tota la mala educació que sàpiga treure"!

      Elimina
    2. És que si en alguna cosa crec que he tingut sort a la cida és en que m'han ensenyat a ser ben educat, i em costa molt mostrar-me, diguem-ne emprenyat, però algunes vegades és imprescindible, no?
      Els comercials poden arribar a ser molt pesats!

      Elimina
    3. Feina poc agraïda aquesta de comercial...

      Elimina
  3. El més semblant que recordo és quan van posar uns panells giratoris amb anuncis de marques conegudes allà a la facultat. Va generar molta controvèrsia, ja que molta gent ho veia com vendre's a les empreses privades i fomentar el consumisme, però si tenim en compte el forat econòmic que tenen les facultats, mirar de finançar-se d'alguna manera tampoc no ho veig tan descabellat. A més, se suposa que els universitaris tenen prou criteri per passar dels anuncis, no sé per què els tenien tanta por.

    Amb canalla és una mica diferent, i jo el que em preguntaria és la intencionalitat. Aquest PS final que poses tira per terra la meva teoria, la que t'anava a exposar. A mi em sembla que si és l'escola que considera que aquesta revista té un gran valor educatiu i va a buscar els seus responsables perquè l'exposin a l'escola és una cosa, però si l'editorial ofereix diners a l'escola per fer-la servir com a aparador és una altra. Tenint en compte que van intentar vendre dues revistes diferents de la mateixa editorial, em temo molt que s'acosta més a la segona opció, i trobo que en aquest cas és més lògic que protesteu que a la universitat. No té bona pinta, no.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre la primera part et recomano el llibre de la Klein que comento al post. L'entrada de les empreses a les universitats, malgrat sigui una font de finançament, genera moltes servituds que fan perdre objectivitat i professionalitat a l'àmbit universitari i acabar amb una visió esbiaixada en la docència i en la investigació que s'imparteix. Molt en compte, dirà Naomi (al llibre hi ha dotzenes d'exemples).

      Pel que fa al segon punt no crec que l'empresa ofereixi diners a l'escola dels meus fills. De fet, no sé si la participació d'aquest tipus d'empreses depèn del departament d'ensenyament o va en funció de la discrecionalitat de cada escola. Em plantejo més aviat (en el cas de la meva escola) que es tracta d'un costum ancestral tan arrelat i tan normalitzat que ningú no es qüestiona el que hi ha al darrere. Però es clar, si jo sóc venedor de fruita i fruita molt bona per a la salut dels nens, (o roba d'esport, més transpirable per exemple) també voldria tenir un públic tan receptiu assegut a les cadires que m'escolti i que traspassi les bondats dels meus productes als seus pares perquè m'encarreguin setmanalment la meva cistella ecològica.

      Elimina
  4. • Jo no tinc nens ni soc mestre, però com bé dius tinc molt bon criteri, per tan deixem opinar com si en fos un expert… Si l’escola creu que la revista es un bon material educatiu i els va a buscar em sembla bé. Seria com recomanar un llibre de text, a la fi i al cap els editorials de llibres també son una empresa privada que es dedica a fer negoci. Si es la revista que va a buscar la escola la cosa ja té més mala pinta, com volent dir que l’escola està guanyant alguna cosa que li ofereix la revista.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La comparació amb "recomanar un llibre de text" no és exacte. Els llibres de text es recomanen als professors, no als alumnes, i no es fa en horari escolar sinó en hores de feina no presencials dels professors. No em dec explicar molt bé, però el que més qüestiono és que el màrqueting es faci en horari escolar i directament als alumnes, tendres i sense criteri. Trobaria molt bé que es convoqués als pares i mares fora d'horari escolar a presentar les revistes que es vulguin (un tupperware educatiu, per entendre'ns). Igual que es podria oferir un calçat esportiu o un tipus de bolígrafs, llibretes o ordinadors personals.

      Elimina
  5. És un tema una mica complicat, però en tot cas no em sembla el mateix una revista educativa, que una marca de sabatilles...Però jo no en sóc partidària, penso que és més adequat que sigui el o la mestre, que els presenti la revista si ho considera oportú...I crec que el millor és que l'escola si pot subscriure i així sempre la tenen a la biblioteca per si la volen consultar i és possible que si els agrada, l'acabin comprant. Jo vaig subscriure el meu nebot al Tatanu quan tenia sis anys, ara en té nou i sempre li ha agradat molt, després el subscriuré al Cavall Fort...
    O sigui que a mi no m'agrada, que l'escola sigui un lloc per comercialitzar res!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, qui diu una marca de sabatilles pot dir una marca de flautes, de rotuladors o de llibretes, per exemple, procedents respectivament de centres per a disminuïts, amb components ecològics o amb el segell d'unicef. Vull dir, que pot haver-hi molt bones causes darrera els productes que s'ofereixen. Fins i tot es podria defensar que hi ha unes sabatilles més ergonòmiques, on no hi intervé el treball infantil i fetes amb materials reciclats que a més proporcionen un desenvolupament físic del nen molt més adequat que les convencionals. Des d'aquesta perspectiva es podrien considerar un material pedagògic i per tant amb el mateix dret que les revistes en tenir el seu espai de propaganda. En tot cas, veig que coincidim en la poca oportunitat de què sigui l'empresa qui ho presenti als alumnes. Merci per la visita!

      Elimina
  6. Completament d'acord amb això que diu el Mario de vendre matalassos o enciclopèdies als mestres, també he viscut l'experiència, però això és perquè el director els dóna permís, sinó no passa.

    ResponElimina
  7. Hola Ignasi (i companyia), jo també sóc mestre i també rebem a l'escola la visita d'aquesta empresa (Ediciones Bayard) des de fa anys. Em semblen molt interessants i pertinents les reflexions que has provocat sobre les implicacions de rebre a les escoles empreses privades que vinguin a vendre els seus productes (si fossin públiques també caldria analitzar-ho, però aquest no és el cas).
    En primer lloc estic d'acord que aquestes empreses -més enllà d'altres objectius de caràcter pedagògic més o menys honorables- en el fons vénen a vendre, no hem de perdre de vista aquesta premisa inicial. Per tant el primer dubte -com tu planteges- és, fins a quin punt una empresa pot presentar-se a les escoles -amb el seu permís òbviament, sinó no entrarien- i aprofitar el "target" (per dir-ho en termes de màrqueting) infantil (o "nínxol" de mercat) que, com tots sabem, és un públic especialment influenciable. Especialment si després aquest mercat utilitza les seves "armes" per a convèncer els veritables compradors del producte, en aquest cas els seus pares. Així d'entrada la resposta seria que NO sembla massa correcte, si més no, dubtós.
    (segueixo en un altre comentari, que si no el programa no m'ho permet)

    ResponElimina
  8. Això ens porta al segon punt. Per què els equips directius de les escoles ho accepten?
    Aquí és on anem a parar segurament a un munt de justificacions però que, per no avorrir al personal i simplificant, es reduirien al fet que es tracta d'un producte d'una qualitat i valor pedagògics prou important perquè s'accepti per sobre de les implicacions ètiques que apuntava abans. Hem de tenir en compte que la promoció de la lectura als centres escolars és tota una "batalla" -si se'm permet el terme- que fa anys que dura i on no només hi està implicat el sector docent, sinó els responsables d'ensenyament, els culturals, les tertúlies de la ràdio… En fi, que tot cristo -fins i tot els que no han agafat mai un llibre- veu clar que els nens i nenes haurien de llegir més i amb ganes. Però això ens porta a un debat encara més ampli del que tu Ignasi vols encetar. Sí que descarto -almenys per la meva experiència- que hi hagi cap altre interès ocult dels centres. L'únic del que el centre "s'aprofita" és del fet que, si s'aconsegueixen prous subscripcions, l'editorial esmentada -desconec d'altres casos- regala una subscripció gratuïta per la biblioteca de l'escola o institut. I tampoc em sembla que això sigui cap delicte, sobretot si el posem al costat de l'índex de corrupció al que desgraciadament estem habituats. (segueixo en un tercer -i espero últim fragment)

    ResponElimina
  9. (doncs no serà l'últim, ho sento)
    No tinc una resposta clara, la veritat. Ignasi, m'has fet replantejar aquest tema i així ho penso fer arribar als meus companys -i sobretot a l'equip directiu. Només puc afegir que, en general, les persones que han vingut a fer aquestes presentacions són gent preparada, no només comercialment sinó pedagògicament, i que aprofiten per a incidir en aquells objectius de fer més atractiva la lectura. I els materials que proposen són també de qualitat, suposo que aquesta ha estat sempre la raó principal que ens ha convençut. La revista Cucafera -adreçada als més menuts- és plena de bones idees, contes, il·lustracions molt adequades a l'edat i, a sobre té molt en compte com implicar la família en el fet lector. Les altres que heu esmentat (Tiro-liro, Reporter Doc) també són publicacions molt ben editades i amb una qualitat formal i de contingut més que correctes. I a més són molt atractives. I si serveixen com a esquer per a que els nens i nenes es converteixin en futurs lectors ( a part de les moltes altres iniciatives que, evidentment, es duen a terme des del centre), doncs millor que millor. Al cap i a la fi, els pares tenen sempre la darrera paraula. I, això us ho puc dir amb coneixement de causa, no solen comprar aquests productes només perquè el seu fill els munti una rebequeria.

    ResponElimina
  10. (Ara sí, el darrer!!)
    Que quedi clar que no tinc cap relació amb aquesta empresa -ho pot arribar a semblar, ho admeto. Només he intentat posar, negre sobre blanc, algunes idees que tenia i d'altres que se m'han anat acudint a mesura que hi reflexionava. Sé que he fet un post excessiu, però m'ha semblat que valia la pena informar des del coneixement directe.
    Una darrera cosa: quan es va presentar aquesta editorial al centre vaig fer gestions per a obrir el centre a una altra empresa. Em semblava just que, si ho fèiem amb una, també ho havíem de fer amb una del país, amb una solvència i qualitat constrastadíssimes com és la revista Cavall Fort (amb la qual la gent de la meva generació va aprendre a llegir en català per primer cop). Van respondre negativament. La raó és que ells no disposaven de la infrastructura suficient per a plantejar-se visitar les escoles del país. I segurament tampoc ha estat mai el seu objectiu inicial. Em va saber greu perquè me l'estimo molt. A canvi hem aconseguit -pagant esclar- una subscripció a Cavall Fort i ara, sempre està present en un racó de la meva classe.
    En fi, no us avorreixo més.
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs començo pel final: lo del premi ho hauràs de tractar amb el Pons directament (sembla perillós però al final no ho és tant). Lo de l'extensió de la teva resposta cap problema, faltaria! Tens tota la raó que el meu bloc mereix comentaristes de prestigi com tu i els altres, hehehe.
      I pel que fa a la resta ja no intentaré repetir-me gaire més del que ja he comentat. Comparteixo amb tu, i per això he penjat aquest post, que el tema no és tan simple. La direcció de l'escola es va prendre la molèstia de respondre de manera ben argumentada la meva reflexió i entenc que el debat no és de blanc i negre, sinó de grisos amb molts matisos: bondat de la publicació, mestres benintencionats, però potser espai de presentació poc encertat. Debat obert, doncs.
      Per cert, crec intuir en els teus comentaris un tema de profunditat molt més àmplia que és la preocupació per la lectura, perquè els nens adquireixin l'hàbit de lectura. Fa temps que tenia previst escriure un post sobre això però encara no ho tinc ben paït perquè em van apareixent coses pel mig que em distreuen. En tot cas avanço una reflexió que va ser motiu de llargues discussions amb els professors de literatura catalana i castellana durant la meva etapa de professor de secundària i batxillerat: si volem que els nens i adolescents agafin gust per la lectura, perquè no la treballem a partir de material que els agradi i seguim fent-los empassar literatura en majúscula que sovint provoquen l'efecte contrari d'avorriment? Seguirem donat-li a la bala...
      Abraçada

      Elimina
    2. Per cert, que sembla que la política de Cavall Fort i Tatano en aquest tema de promoció empresarial ha canviat una mica. Avui els meus fills han arribat amb una revista de cada després d'haver rebut en horari escolar una presentació d'una hora sobre la bondat (poc qüestionable, d'altra banda) d'ambdues publicacions... désolé!

      Elimina
  11. Ignasi, entendré que no em permetis entrar més al teu blog després d'aquesta parrafada. Com deia aquell: "Lo siento mucho, no volverá a ocurrir" Ho dic de veritat. D'altra banda m'ha semblat que un blog premiat com el teu es mereix comentaristes de prestigi. Com ha quedat palès -crec- en totes les intervencions, inclosa la meva.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  12. … torno a ser jo, ho sento… He pensat que el Pons potser es podria plantejar un premi al post o comentari més llarg o pesat. Si fos així, jo podria aspirar al record Guinness??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Prenc nota de la idea. Ho consultaré amb els meus assessors.

      Elimina
  13. Vaig intentar deixar un comentari dos cops seguits i no va quedar... fa ràbia i desanima per una tercera vegada.

    Ara que ja ho han explicat, tan i tan bé, ja no m'hauré d'allargar tant.

    Només diré que crec que seria molt millor que la "venda" no es fes directament als nens, sinó als pares i mestres. I també em semblaria millor que l'escola tingués ells mateixa les revistes en subscripció, per donar-les a conèixer als nens.

    Com explica l'August que ha fet, a la seva escola, amb el Cavall fort!

    Jo també he subscrit, primer fills i ara els meus néts als Piu-piu, també al Tatanu i Cavall fort. Ara me n'alegro de recolzar-los perquè són pioners, per un costat i diuen que no tenen tanta estructura per vendre.

    Recordo com una festa el primer número del Cavall fort a casa meva!! Poder llegir el català!!! Quina il·lusió!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sap greu lo dels intents fallits... arriba a cansar.

      A casa el català no ens arribava pel Cavall fort sinó pel Patufet!!! El meu pare es va encarregar d'enquadernar-los i crec que encara hi són a casa la mare. Em vaig passar estius sencers a la terrassa de casa llegint aquelles històries tan especials!

      Elimina
  14. A casa el primer que vam poder llegir en català, eren les Pàgines viscudes den Folch i Torres...Tota una lliçó de català i de moralines!

    ResponElimina
  15. T'he entès perfectament i estic totalment d'acord. S'han de buscar altres canals per fer aquestes promocions. No em sembla bé que aquestes accions purament comercials. Desenganyem-nos, darrere aquest suposat esperit pedagògic només hi ha una finalitat lucrativa. Com molt bé heu dit, Cavall Fort no ho fa. Hi ha alguns aspectes que no els trobo gens bé: primer, que són menors; segon, es fa en horari escolar dins de l'aula i el nen no pot decidir que allò s'ho vol empassar o no; tercer, els pares no tenen coneixement previ que el seu fill serà sotmès a la pressió comercial dins l'escola.
    Hi ha altres maneres de fer propoció lectora i de les revistes en qüestió i que no qüestiono. Des de proposar la xerrada comercial als pares, fer la venda directament a l'escola per la biblioteca... Però clar, aquestes opcions no són tan efectives si vols que la propaganda arribi al nen que, en definitiva, tots saben que és un gran consumidor, molt vulnerable i amb un gran poder de control sobre els que al final acabaran fent les subscripcions, els pares.
    Amb tot, a casa estem subscrits al Cavall Fort des de fa dècades però a la biblioteca també agafàvem el Tiro-Liro, la Cucafera i el Reporter Doc. Tots ells han fet molt de bé a casa. Una cosa no treu l'altra.
    Ah, i estic en el món de l'educació des de fa mooooooooolts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segurament podríem començar des de l'escola a promoure lectures d'Astèrix o Capitán Trueno o similar per introduir els nens a la lectura i més històries tipus Harry Potter o Jurassic Park per als adolescents. El més important és agafar l'hàbit de lectura. Més endavant ja podran llegir Cela, Onetti o Sánchez Piñol o el Quijote o Las ratas...Sí, hi ha altres formes de potenciar la lectura. Abraçada

      Elimina
    2. Eps! La política de Cavall Fort i Tatano sembla ser que ha canviat pel que fa a la promoció empresarial a les escoles. Avui, l'Aran i la Sitina han arribat amb una revista de cada després d'una hora de presentació a l'aula, en horari escolar, d'ambdues publicacions...

      Elimina
  16. Bona reflexió la del teu fill! Jo em quedaria amb la sort d'haver aconseguit que tinga una ment crítica, això està molt bé! Perquè "el fin no justifica los medios" segons la meva opinió. Jo crec que aquestes coses tampoc són molt "ètiques" per fer a una escola pública, i més si la presentació insisteix descaradament en que els nens se subscribeixen (perquè, per a que un xiquet de 9 anys s'haja donat compte del marketing, és que era descarat... deduisc)... Que fagen xarrades de com es fa una revista i expliquen coses a l'escola que ensenyen les característiques d'un ofici, em sembla molt bé; però propaganda gratuïta no. Encara que siga d'una cosa "bona"... Ara, la direcció del centre és qui ha de decidir i triar quines coses i com es presenten. Sempre podem estar més o menys d'acord, no és fàcil, però per això també estan els pares crítics que ensenyen els seus fills a ser crítics.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ada. És una lluita constant aconseguir que els fills siguin crítics, però de vegades, i d'aquí la meva darrera frase de "amb orgull i una mica de pena", la crítica es fa sòcia de l'exigència i pots acabar no sent molt feliç. No sé com explicar-ho: a la vida intentem ser feliços i també que els nostres fills ho siguin però al mateix temps volem que tinguin esperit crític per viure de manera lliure, i em fa por que aconseguit aquest la contrapartida sigui una pèrdua de felicitat. Fa uns mesos, el meu fill em deia "m'agradaria ser com els altres nens i no preocupar-me per les guerres ni sentir pena per la gent que passa gana mentre nosaltres vivim tan bé"...

      Abraçada

      Elimina
  17. Si ve un comercial a promocionar qualsevol producte a la classe del meu fill o filla (ja sigui una revista per nens, unes bambes o uns calçotets) aniré jo personalment a casa seva i faré l'amor a la seva dona davant seu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram, anònim! Anem forts! No sé jo si seria capaç però ja veig que tu sí que portes empenta. Benvingut al bloc i gràcies pel comentari!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras