Estratègies de rebuig

Forrest Gump abans de pujar a l'autobús

No fa gaire vaig escoltar que a Catalunya, un parell de segles enrere, les dones de la noblesa o de l'alta burgesia utilitzaven olors per atreure o allunyar, segons conveniència, els homes que se'ls hi acostaven. Es veu que duien dos petits flascons amagats a la pitrera amb uns cordills per destapar-los segons el cas. Un dels flascons contenia un perfum i l'altre deixava anar flaires pudents. L'estratègia, quan se'ls acostava un home amb intencions seductores, consistia en destapar-ne un o l'altre en funció de si volien o no rebre les seves atencions. Una forma poc subtil, però segurament efectiva, d'enviar missatges. 

Els anys han passat i les modes han canviat, però qui més qui menys tots tenim les nostres estratègies per evitar la companyia de persones que, pels motius que sigui, no volem tenir al costat. Possiblement aquestes, les estratègies foragitadores, són més eficaces que les seductores, però aquestes darreres encara no les tinc gaire treballades, així que parlaré de les primeres.

El cap de setmana passat, revisitant la pel·lícula d'Spiderman vaig veure com al pobre Peter Parker li anaven posant obstacles per asseure's a l'autobús. Una situació semblant a la que patia el jove Forrest Gump, una dècada abans. A l'autobús, com al tren, l'estratègia sembla força fàcil i es pot fer de forma molt subtil. Si et fixes una mica veus com la gent que no desitja la teva companyia -no personalitzo, vull dir la de ningú- s'asseu al seient que dóna al passadís, així ja t'ofereixen un primer obstacle a vèncer i fàcilment elimines aquell seient de la teva elecció per buscar-ne un de més fàcil. Si al damunt deixen la seva bossa, jaqueta o apunts al seient del costat, el missatge perd subtilesa i l'obstacle es fa més gran. 

A les set del matí la piscina de Sant Celoni acostuma a estar força buida. Hi ha vuit carrils però només se n'ocupen cinc o sis de mitjana. Es clar que hi ha dies que, no saps per quins set sous ni ben bé d'on, comença a aparèixer gent i comences a veure perillar la teva tranquil·litat. Segons explica Murakami en alguna de les seves novel·les, la gent que va a les piscines es fixa en la velocitat que porten els nedadors que ja estan nedant als seus carrils i en tria un de velocitat compatible a la seva per anar al mateix ritme i no entorpir-se mútuament. Però això deu passar al Japó on hi ha una densitat de població molt gran, fins i tot a les piscines -imagino- i han desenvolupat mecanismes d'adaptació específics. A casa nostra em sembla que no hi ha una tria sota aquest criteri, així que si no vols tenir companyia has de tenir alguna estratègia preparada. He après que el millor és posar-se a nedar d'esquena. Si hi afegeixes una trajectòria irregularment sinuosa i uns sorollosos cops de braç amb grans esquitxos la victòria, i la tranquil·litat, queden gairebé assegurades. 

Sobre l'estratègia seductora aplicada a la piscina encara l'estic buscant...