Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, chichén Itzá (Yucatán), segle XII. Autor: Daniel Schwen

Ja havia fet setze anys. Els seus músculs havien agafat forma sota la pell bronzejada; el seu cos, ben alimentat, estava assolint una plenitud física comparable a la d'homes més grans que ell. Essent fill de rei no havia hagut de patir les estretors pròpies d'altres joves, però el seu pare no havia deixat que gandulegés de forma ociosa i l'havia estat preparant per a ser un gran governant, fent-lo treballar la ment i el cos, la llengua i el cor. 

Aquell matí el pare el va anar a cercar a primera hora per compartir el gran dia. Acompanyat de quatre guardes fidels disposats a pagar amb la seva vida la d'ell, el rei va esperar uns breus instants davant l'estança del fill fins que, amb orgull, el va veure aparèixer. Una encaixada de mans i avantbraços va ser suficient mostra d'afecte, en aquella relació on es barrejaven respecte, admiració, esperança i cobdícia.

El petit grup va seguir a bon pas el camí previst enmig de la selva. Dues hores més tard van arribar davant la piràmide. Els quatre guardes es van situar a les quatre cantonades, de cara a la selva que és d'on podria arribar algun tipus d'atac, alhora que preservaven la intimitat familiar. Pare i fill, rei i hereu, van pujar a bon ritme els 91 esglaons que els separaven de la cúpula. Un cop a dalt, el pare es va enfilar àgilment damunt la plataforma del temple, prerrogativa de rei, i el va convidar a imitar-lo. 

"Tot això que veus, quan jo ja no pugui ocupar el càrrec, serà teu" li va dir assenyalant amb el braç estès fins a l'horitzó i girant el cos en una volta sencera. "T'he estat preparant perquè en tinguis cura i el governis amb justícia, amb la mà estesa per col·laborar amb l'amic i amb el puny tancat per enfrontar-te al perill". El moment solemne, acompanyat de tota la bellesa que els envoltava, es va trencar de cop: "I per què m'he d'esperar més?" va murmurar-li a l'orella el fill. I d'un moviment ràpid el va llençar al buit escales avall. 

Passats dos mesos, com marca la tradició, a la cerimònia oficial de coronació del nou rei el poble tenia sentiments contraposats. Plorava el bon rei que els havia governat i es planyia del seu malaurat accident, alhora que celebrava l'arribada del nou monarca i cantava, lloant, la seva enteresa. Lluny de l'enrenou festiu, a la seva cambra i ajagut entre coixins, el vell rei era incapaç de bellugar cap múscul. Al seu costat, una criada li eixugava amb tendresa una llàgrima que, constantment, lluitava per seguir el seu camí...

* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.