diumenge, 21 de juny de 2015

Chichén Itzá

Temple de Kukulkan, chichén Itzá (Yucatán), segle XII. Autor: Daniel Schwen
Ja havia fet setze anys. Els seus músculs havien agafat forma sota la pell bronzejada; el seu cos, ben alimentat, estava assolint una plenitud física comparable a la d'homes més grans que ell. Essent fill de rei no havia hagut de patir les estretors pròpies d'altres joves, però el seu pare no havia deixat que gandulegés de forma ociosa i l'havia estat preparant per a ser un gran governant, fent-lo treballar la ment i el cos, la llengua i el cor. 

Aquell matí el pare el va anar a cercar a primera hora per compartir el gran dia. Acompanyat de quatre guardes fidels disposats a pagar amb la seva vida la d'ell, el rei va esperar uns breus instants davant l'estança del fill fins que, amb orgull, el va veure aparèixer. Una encaixada de mans i avantbraços va ser suficient mostra d'afecte, en aquella relació on es barrejaven respecte, admiració, esperança i cobdícia.

El petit grup va seguir a bon pas el camí previst enmig de la selva. Dues hores més tard van arribar davant la piràmide. Els quatre guardes es van situar a les quatre cantonades, de cara a la selva que és d'on podria arribar algun tipus d'atac, alhora que preservaven la intimitat familiar. Pare i fill, rei i hereu, van pujar a bon ritme els 91 esglaons que els separaven de la cúpula. Un cop a dalt, el pare es va enfilar àgilment damunt la plataforma del temple, prerrogativa de rei, i el va convidar a imitar-lo. 

"Tot això que veus, quan jo ja no pugui ocupar el càrrec, serà teu" li va dir assenyalant amb el braç estès fins a l'horitzó i girant el cos en una volta sencera. "T'he estat preparant perquè en tinguis cura i el governis amb justícia, amb la mà estesa per col·laborar amb l'amic i amb el puny tancat per enfrontar-te al perill". El moment solemne, acompanyat de tota la bellesa que els envoltava, es va trencar de cop: "I per què m'he d'esperar més?" va murmurar-li a l'orella el fill. I d'un moviment ràpid el va llençar al buit escales avall. 

Passats dos mesos, com marca la tradició, a la cerimònia oficial de coronació del nou rei el poble tenia sentiments contraposats. Plorava el bon rei que els havia governat i es planyia del seu malaurat accident, alhora que celebrava l'arribada del nou monarca i cantava, lloant, la seva enteresa. Lluny de l'enrenou festiu, a la seva cambra i ajagut entre coixins, el vell rei era incapaç de bellugar cap múscul. Al seu costat, una criada li eixugava amb tendresa una llàgrima que, constantment, lluitava per seguir el seu camí...


* * * * *

Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

28 comentaris:

  1. Es veu que l'única qualitat que el seu pare no li va ensenyar, quan l'anava preparant per a ser un gran governant, va ser la paciència.
    El detall final, amb el vell rei immobilitzat al llit, fa (si això és possible) més cruel l'acció del fill i et queda més present la sensació d'injustícia de tot plegat. Molt bon relat!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja tens raó... paciència. El detall final ha complert amb el seu propòsit pel que llegeixo. Gràcies pels comentaris, Mac!

      Elimina
  2. cria corbs.....inquietant relat...ai les ànsies de poder

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ànsies de poder no coneixen d'escrúpols. Gràcies per la visita!

      Elimina
  3. Oooooooh! Potser no l'havia educat tant bé, doncs... Alguna cosa li va fallar. Quina pena aquests reis, tots dos...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ho sé, això. Segur que dóna per un grapat de reflexions. Quants pares eduquen els seus fills bé i després aquests es giren en contra de tot el que han après... vol dir que els han maleducat? Suposo que hi ha un component personal que fa que no es pot educar...

      Elimina
  4. No sé per què, m'ho imaginava. Potser perquè el relat s'acabava i no m'imaginava gaires finals possibles més. Jo planyo el pobre poble que ha de governar, si és capaç de fer això al seu pare, el bon rei, què no farà als seus súbdits? Millor no saber-ho. Molt ben trobat i explicat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies XeXu. Com bé dius no semblava que hi pogués haver-hi gaire finals diferents i plantejar una abducció o alguna cosa extra o paranormal per tancar el relat em semblava fora de lloc, malgrat tot l'ambient místic i metafísic que envolta aquest temple (amb tota la simbologia còsmica, matemàtica...).

      Elimina
  5. Planyo al pare invalid i al poble sotmès a aquest nou rei, que s'endevina un tirà.
    Bon relat, Ignasi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que vist el que ha estat capaç de fer amb el pare... Merci pels comentaris!

      Elimina
  6. S'endevina un tirà, i tant. I el pare ho haurà de veure. S'imposa una revolució en tota regla!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I amb el somriure la revolta... o sense el somriure ;-)

      Elimina
  7. Cria corbs i .. et tiraran escales avall

    ResponElimina
    Respostes
    1. Versió adaptada d'un clàssic castellà (Pons dixit)

      Elimina
  8. Cal sortir al carrer i fer la revolta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com li dic a la Gemma Sara, amb el somriure la revolta! Gràcies per passar-t'hi!

      Elimina
  9. Ostres, veig que l'educació que li va donar al fill no va ser la més encertada...I tant bonic que semblava tot , al començament. Ara que potser el nou rei, amb el temps, rebrà el mateix tracte...
    Bon vespre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ha fet gràcia aquest "i tant bonic que semblava tot" perquè com que quan l'escrivia ja en sabia el final mai no vaig tenir la percepció que tot semblés bonic... Bona revetlla, Roser!

      Elimina
  10. Segons confessió d'un dels vigilants apostats, diuen que les seves darreres paraules foren: "La mare que et va parir"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha, bé podria ser un final d'aquesta història! Gràcies pel comentari!

      Elimina
  11. Un final ben tràgic pel rei i pel poble ... mai estem segurs si els fills ho entenen tot. ;)
    M'ha agradat molt!

    Aferradetes! :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies lluneta, me n'alegro si t'ha agradat. Ja pot ser que un doni la millor educació possible però després els fills acaben sent persones amb llibertat d'acció i no sempre es correspon a l'educació rebuda!

      Elimina
  12. Si t'ho mires fredament, el fill només ha complert la paraula del pare "Quan jo ja no pugui ocupar el càrrec…". Senzillament ha decidit crear les condicions perquè es complís la seva voluntat. El pare hauria d'haver estat més escrupolós a l'hora de definir bé els termes de la successió, no?
    Bon relat, Ignasi, mantens un bon clima i un estil literari.
    Per cert, els graons… ho has buscat a la viquipèdia?
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hahaha, bona aquesta reflexió sobre la definició dels termes! Gràcies pels comentaris, August. I sobre els graons, no n'estic segur si va ser a la viquipèdia o on, però hi ha tota una cienciologia al voltant de les matemàtiques que es descriuen a l'entorn del temple de manera que els 91 esglaons per banda donen 364 esglaons en total i si se li suma la plataforma superior dona 365 que es correspondria amb els dies de l'any... en fi, no sé si és veritat o no però hi ha qui ho defensa. Abraçada!

      Elimina
  13. Llastima que el pare no tingues temps d'agafar el fill pel braç per que l'acompanyes en la caiguda

    ResponElimina
    Respostes
    1. S'hagués creat un buit de poder... ;-) Gràcies per la visita!

      Elimina
  14. si s'ha coronat així, així de malament governarà i possiblement acabi els seus dies amb alguna semblant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al final sempre em queda el dubte de si, com diuen els optimistes, el temps posa tothom al seu lloc. Gràcies pel comentari!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras