dimecres, 9 de setembre de 2015

Fisherman's Blues (The Waterboys) i Josep Maria Alpiste

Nota introductòria: m'he adonat que quan escric una entrada musical hi ha menys visites al bloc, i ho entenc perquè imagino que rebaixa les expectatives d'alguns tot i que suposo que també puja les d'altres. Però no acostumo a posar música perquè sí, sense més. Normalment és l'element que acompanya alguna història, reflexió o anècdota. El cas d'avui també ho és i molt particularment. Per això et convido, una vegada més, a què el llegeixis fins al final.

* * * * *

Ens hi vam atrevir. No ho teníem del tot clar però l'havíem vist tocant el violí en un festival escolar i vam pensar: per què no demanar-li? Total, com a molt obtindríem un no i, potser seria una decepció però en cap cas res greu. Els antecedents? Ah, sí, gairebé m'oblidava."

A Gualba hi ha una banda de música rock. Són molt bons, els Motherfucker (també localitzables a Facebook): tres germans, un cosí i un amic. Els seus pares ja tocaven plegats anys enrere. Interpreten rock de tots els temps i fan bolos aquí i allà. Des de fa uns quants anys són habituals a la Festa Major d'estiu de Gualba. A la de 2012 ens van convidar al Xavi i a mi, aleshores Duet 66, per si volíem fer un parell de temes amb ells. I clar, ràpidament vam dir que sí. Això d'actuar davant tantes persones impressiona tant per la por escènica -subidón d'adrenalina inclòs- com perquè et deixa petja ben endins durant molt de temps. La qüestió era, quins dos temes proposem? De seguida ens vam posar d'acord en què Dead Flowers dels The Rolling Stones seria un d'ells. El segon tema era una proposta bastant més agosarada. 

Es tractava de Fisherman's Blues, dels The Waterboys, un grup de folk-rock britànic, bé, mig escocès-mig irlandès, liderat per Mike Scott. Aquest tema pertany a l'àlbum homònim de 1988, de tonalitats cèltiques i en ell el violí de Steve Wickham hi té un paper destacat, fonamental. Amb aquesta cançó gairebé es podria dir que ens vam conèixer el Xavi i jo, musicalment parlant, i també va ser aquesta cançó la que va marcar el final d'una etapa. La proposta d'interpretar-la estava feta, però existia una doble dificultat: d'una banda els Motherfucker no coneixien el tema, d'altra no sabíem com substituir el violí. El primer obstacle es va resoldre fàcilment, els Motherfucker es van fer seu el tema ben ràpidament, treballant-lo i deixant-lo a punt. El segon era més complex. I aquí és on es reprèn la història. 

Fa uns anys va arribar a Gualba un personatge curiós, original pel que fa al tarannà comú del poble. Va arribar per viure-hi... i per morir. De nom Josep Maria Alpiste, era un violinista internacionalment reconegut, primer violinista de l'Orquestra Ciutat de Barcelona i posteriorment del Teatre del Liceu. La seva entrada a Gualba va suposar una alenada de cultura musical i de qualitat humana, dirigint la coral "Les veus de Gualba" i impulsant un Festival de Música sense rebutjar altres col·laboracions com ara la participació en un festival de l'escola, com esmentava al principi. I així, coneixent aquests fets i reconeixent en ells les seves qualitats, finalment el Xavi i jo ens vam atrevir i li vam proposar si volia interpretar amb nosaltres el tema dels The Waterboys a la festa. I vam rebre un sí per resposta.

El següent pas va ser passar-li un arxiu d'àudio del tema i la "partitura". Recordo el dia del primer assaig amb els Motherfucker. Abans d'entrar amb el grup se'm va acostar i va treure el full que li havíem passat i, carregat amb un permanent somriure i un cert to irònic, em va interpel·lar: "D'això en dieu una partitura?". Tenia raó. Era un simple full amb la lletra de la cançó i al damunt els quatre acords rítmics de les guitarres. Havíem cregut que era suficient perquè és el que utilitzem la majoria quan toquem els nostres temes, però no vam pensar que ell necessitava alguna cosa més com a solista. En Josep Maria, veient que el que li havíem passat era ininterpretable, va optar per transcriure en una partitura real, nota a nota, els diferents solos de violí. 

El parell d'assajos que vam fer van sortir perfectes. La resta era un tema dels tècnics de so que havien d'ajustar la sonoritat del violí ja que aquest no estava electrificat i calia tocar molt a prop del micròfon. Però ho vam aconseguir. La matinada del 14 d'agost, fa tres anys, vam pujar a l'escenari i ens ho vam passar molt bé interpretant Fisherman's Blues. En Josep Maria va arribar amb un somriure d'orella a orella, content. El violí va sonar perfecte. Va ser un moment especial. Hi ha un vídeo sobre aquest dia, no té molt bon so i és molt casolà, però et pots fer una idea de com va sortir i hi ha alguns plans molt interessants on es veu el geni del mestre. El pots trobar aquí.
En ple concert, interpretant Fisherman's Blues. D'esquerra a dreta: Marc, Josep Maria Alpiste, Fer, Xavi i Ignasi
Aquest estiu, encara no fa un mes, hi ha hagut un nou concert dels Motherfucker a la Festa Major d'estiu. He tingut l'honor i el plaer de tocar un parell de temes amb ells com "artista" convidat. Però en Josep Maria no ha pogut veure'm ni sentir. Anava camí de l'hospital. Feia temps que estava malalt i acabava de tenir una crisi. El 18 d'agost va tancar els ulls per sempre. Jo estava de viatge i no vaig poder assistir a cap cerimònia de comiat. He volgut dedicar-li aquest post i aquesta cançó que tan generosament se la va sentir com a pròpia, com un petit homenatge. A mi sempre em quedarà el record d'aquella nit i l'alegria del seu somriure permanent. 

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

14 comentaris:

  1. Ben cert, company... Nit inobidable.
    The night we follow the fellow who fiddles... Rest in peace, JM. Descansa en pau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica cita la de "The night we follow..." per una bonica nit...

      Elimina
  2. "m'he adonat que quan escric una entrada musical hi ha menys visites al bloc"
    I fins aquí arriba la part interessant del post, després ja m'he avorrit.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que hagis trobat una part del post interessant!

      Elimina
  3. Caram Ignasi , ho sigui que toques en un duet? el meu cunyat, de jove, també formava part d'un, amb un amic...Vau estar de sort de poder comptar amb la col·laboració d'un violinista important, però ostres, aquesta gent estan acostumats amb unes partitures molt ben elaborades...(Jo tenia un amic que tocava la trompa a l'orquestra Ciutat de Barcelona, ara ja està jubilat...)Alguna vegada ja té comentat que no és la meva música preferida, però qualsevol estil si té qualitat, val la pena d'escoltar...A veure si un da us animeu i ens feu un concert amb l' August, tot i que em sembla que té un estil diferent, però així molt millor perquè n'hi hauria per tots els gustos!
    Bona Diada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, no, no toco en duet ni en grup. Vaig estar tres anys tocant amb un grup de folk-rock. Tots érem del 1966 així que ens vam posar de nom Route 66. Però només vam fer assajos i poc més... un parell de bolos i allò no xutava gaire. Amb un del grup vam tocar coses que no tocàvem amb el grup i vam fer un duet "Duet 66" però només vam fer unes poques actuacions i la darrera va ser aquesta col·laboració amb els Motherfucker on va participar el violinista. Ara ja no toco amb ningú, només sol i per això el meu nom "artístic" ha passat a ser "The loner". No m'he animat a fer un concert amb públic jo sol, però amb els Motherfucker va ser molt fàcil fer un parell de temes. Ja veus, la vida té aquestes coses!

      Elimina
  4. Un plaer haver llegit aquesta anècdota Ignasi. Per cert, que heavy que sona Motherfucker, el nom vull dir. A veure quan trobo un moment per veure i escoltar el vídeo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Roselles! El nom sona heavy, és veritat, però el que toquen és molt bona música, especialment rock dels seixanta i setanta...

      Elimina
  5. Preciosa història, magnífic homenatge. I la cançó és, també, una de les meues preferides (i per cert, trobe que vos va quedar molt bé; m'ha posat la pell de gallina sentir-la després de llegir-te...). Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, me n'alegro que t'hagi agradat el post i la cançó. Ja et vaig comentar que em sembla que tenim més coses en comú del que semblava inicialment... Salut!

      Elimina
  6. Jo recordo el día que va arribar a casa amb una proposta de tocar el violi amb un parell de nois del poblé,estaba entusiasmat.Em va dir que u aceptaría perqué tenía pinta de poguer pasar-ho molt be,i sens dubte aixi va ser.va ser feliç.moltes gracies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Gemma. No coneixia el seu comentari un cop arribat a casa però me n'alegro que no li suposés una càrrega o un compromís i que ho agafés amb l'alegria amb què ho expresses. Jo també crec que s'ho va passar bé i va estar feliç. Petons!

      Elimina
  7. Doncs si que és un record bonic de compartir i un emotiu homenatge.
    Penso que a part d'una gran violinista en Josep Maria devia de ser una gran persona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Glòria. Seria fals i vanitós si digués que coneixia gaire en Josep Maria i que en puc parlar amb solvència: vam coincidir al voltant d'aquesta música i petites i curtes salutacions després. Aquesta anècdota que he explicat és el record més rellevant que en tinc d'ell. Però no sóc cec a les evidències del que he vist i he conegut observant i a través d'altres persones que el coneixien molt millor i no en tinc cap dubte de que era una gran persona.

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras