dimecres, 13 de juny de 2018

Onze quilòmetres entre la depressió i l'esperança

La Júlia duia una gran depressió al damunt, la cara trista i uns ulls on s'hi albirava una petita espurna d'esperança. Se'm va fer entranyable. 

Vam coincidir al mig de la carretera. Jo tornava de la feina, amb ganes d'arribar a casa i desconnectar una estona. Ella feia autoestop enmig del tràfic dens de mitja tarda. Situada a la zona de polígons, envoltada de concessionaris de cotxes i planxisteries, bellugava insistentment el braç mentre assenyalava amb el polze la terra promesa on volia arribar. Més tard, asseguda al cotxe, em confessaria que era el primer cop que feia dit. Va ser aquell gest maldestre d'indefensió o tal vegada l'aura depressiva i angoixada que traspuava el que em van fer aturar-me a la seva alçada, baixar la finestra del copilot i preguntar-li on anava. Segurament els meus records de joventut, en què vaig practicar amb certa assiduïtat aquesta forma sociable i socialitzada de desplaçament, han deixat en mi un pòsit d'empatia cap als autoestopistes en general, i moltes vegades em dolc per ells quan els faig el gest de què vaig allà mateix i no serviria de res aturar-me, o quan vaig ple i no m'hi caben o bé quan, senzillament, no tinc ganes d'acollir-los.

dimarts, 10 d’abril de 2018

Informe dels ocells de Tami, 2013-2017

A aquestes alçades de la història, m'imagino que ja saps que vaig estar per Tami, a Togo, entre 2013 i 2017 fent seguiments d'ocells. D'aquesta experiència n'he parlat al blog i potser m'has seguit pel facebook als darrers viatges. En tot cas, per si desconeixes el tema o no el recordes prou, et faig cinc cèntims.

El 2013 vaig visitar el Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest de Togo, a l'Àfrica Occidental, per fer tasques voluntàries com a cooperant. Hi havia estat 20 anys abans i em va sorprendre el gran canvi que s'havia produït amb la construcció d'embassaments i, per tant, amb la presència d'aigua durant tot l'any. Amb l'aigua també es van fer presents moltes espècies d'ocells i em vaig dedicar a llistar-les. Van sortir algunes sorpreses, com la presència del Bubalornis albirostris, una espècie que no havia estat mai citada al país, així com una elevada diversitat en un espai que no ho aparentava. En tornar a casa, vaig analitzar les dades i vaig publicar un informe.

Poc més tard, em van demanar si podia fer una traducció del text al francès, ja que hi havia interès per part de tècnics del Ministeri de Recursos Forestals togolès en treballar amb el document. Aleshores, de la mà de l'associació PROYDE (Promoció i Desenvolupament), vinculada als germans de La Salle que també dirigeixen el CFRT, i amb l'impuls decidit de Felipe, Ángel i Vicente, vam dissenyar el projecte Vuela con Tami, per tal de recaptar fons i poder completar l'estudi en diferents èpoques de l'any, i obtenir així una visió més completa. D'aquí van venir les següents estades: dues al 2016 i la darrera l'any passat.

dilluns, 26 de març de 2018

En Pep i el tancament d'un nou cercle

La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.

El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.


dijous, 8 de març de 2018

You Know I'm No Good (Amy Winehouse) i dia de la dona treballadora

Fa unes quantes setmanes que m'he enganxat a l'Amy Winehouse. Sí, ja sé que vaig amb retard, sóc lent i necessito fer el meu procés. Per mi ha estat una descoberta ben explosiva. I només faig que lamentar-me per una vida que es va escapçar tan ràpidament i de la que només puc viure a través de l'arqueologia dels records. A la pel·lícula Amy (Asif Kapadia, 2015) es retrata la figura de la cantant, un compendi de contradiccions, al capdavall com qualsevol de nosaltres, però portat a l'extrem, amb un final tràgic. La pèrdua del control al costat d'un prodigi de veu i melodia, de notes i moviments sonors que conviuen entre Jack Daniels i crac, en una comunió complexa, com si es tractés d'un impossible oxímoron. I en aquesta confrontació la figura d'un company, marit, que no va ser mai un puntal on aixecar el cap, si no un bidó de benzina que ajudava a cremar-ho tot, fins a l'infern.

diumenge, 7 de gener de 2018

Record en blanc i negre

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. I se'n va anar cap a la porta per baixar. Però potser es deia Florence. Entre el meu cansament i la textura de la seva veu no n'estic segur del nom. Tenia poc més de setze anys i la silueta de la samarreta blanca era l'únic que podia apreciar en la foscor de l'autobús, allà on el color de la pell es desdibuixava.

Sis hores abans havíem hagut de baixar per segon cop d'aquella espècie de cafetera amb rodes que ens havia, suposadament, d'ajudar a creuar el país. Acostumats, i a voltes conformats a viure en aquell entorn d'andròmines que deixen veure ferros rovellats i seients de panxes rebentades, la cinquantena de passatgers va agafar les bosses de mà i, arrossegant peus i ànima sota el sol del migdia tropical, va buscar refugi en l'exigua ombra d'un parell de palmeres per deixar que les hores s'escolessin, esperant que, qui sap com, l'autobús recuperés l'esma d'afrontar els tres-cents quilòmetres que tenia per davant. I jo intentant fondre'm en el grup, objectiu impossible amb aquella pell que em delatava. 


Fotografia de capçada: Verderola (Emberiza citrinella). Vall d'Àssua (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras