Exactament, què vol dir "Obra Social"?

Aquest dilluns passat, l'escola dels meus fills ha tingut a bé donar-nos un dia de festa. Suposo que, tenint present que els pares portàvem un esgotament al damunt després d'una setmana sencera -de dilluns a divendres- de pintar cares, fer pentinats originals, disfressar els nens de maneres diverses i preparar truites a primera hora del matí abans d'entrar a classes, l'equip docent va decidir fer ús d'un dels seus dies de lliure disposició de què gaudeixen per a què pares, mares, avis i àvies poguéssim descansar. Tot un detall tenint en compte que la celebració s'allarga fins demà passat, dissabte, data irreverent en què se celebra el Carnestoltes a Gualba. 

Amb un dia de festa al davant, jo, que degut a les irregularitats de feina tinc força disponibilitat horària, m'he plantejat què podria fer perquè el dia fos profitós per als meus fills. L'any passat, en un dia com aquest, vam visitar les runes d'Empúries i un altre dia el zoològic de Barcelona, però per no repetir he buscat alguna alternativa lúdic-educativa, que aquí a muntanya som rics en recursos naturals però pobres en els culturals, i tots són bons per enriquir l'esperit. Així que em poso a la recerca d'algun museu i, ah! els dilluns molts museus tanquen! (Si ets mestre pren nota i així un altre cop demanes, en interès dels nostres infants, que el dia lliure no sigui dilluns, per tal que els pares puguem seguir treballant en aquest procés col·lectiu i participatiu en què, se suposa, consisteix l'educació).

Segueixo buscant alternatives i recupero una antiga idea: baixarem a Barcelona a fer el turista i anirem a descobrir l'arquitectura gòtica a l'esplèndida església de Santa Maria del Mar (abans de l'una del migdia, que la darrera vegada ens volien cobrar per ser horari de visita turística); passarem pel fossar de les Moreres a sentir-nos patriotes; farem el guiri pel Mercat de la Boqueria i acabarem la jornada al CaixaForum on hi ha una exposició sobre els 25 anys de Pixar que pinta molt bé. Convido l'àvia a passar el dia amb nosaltres (egoistament, perquè vull que ens faci de guia a l'església, ella que és experta en història de l'art). Dit i fet, ens trobem a les 10 del matí al Liceu i xino-xano fem via cap a Santa Maria del Mar. L'àvia diu de treure el nas per l'església del Pi, que ens ve de pas, per veure el rosetó o rosassa. Ai, carall, a la porta dues dones ens diuen que l'entrada són quatre euracos! Ja sé que l'església té problemes de finançament però m'ha semblat excessiu. Decidim passar del Pi, que no estava dins el programa original, i seguir amb la proposta que teníem. 

A partir d'aquí tot surt rodó: l'Aran i la Sitina queden força garratibats a l'església -falta de costum, crec- i de les explicacions de l'àvia. A més intentem descobrir els contraforts, la clau de volta, mesurem amb les passes la distància entre les columnes per veure que està pensada per ser quadrada i no sé quantes coses més. Sortim i veiem el fossar i l'Aran ens recita allò de: "Al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor..." D'aquí ens belluguem cap al Mercat de la Boqueria, ple de turistes, i nosaltres uns més entre ells. Remenem peixos i fruites, cervells de be i gominoles. Els nens flipen amb la gent, les olors i els colors. I això que avui és dilluns i la part de peixos està sota mínims. 

Fem una parada tècnica per dinar i reprenem camí cap a Plaça Espanya. Mentre ens acostem al CaixaForum els nens ja viuen l'emoció abans d'entrar. L'àvia decideix acompanyar-nos després de la nostra insistència. A ella li encanta l'art i les pel·lícules, i moltes de les que surten a l'exposició les ha vist o coneix. Però quan estem a punt d'entrar em diu: "Jo no entro que em faran pagar, nen". "Què dius! Tu que ets jubilada i tens més de setanta-cinc anys? Au, au, treu la targeta rosa i no et preocupis". "Ja ho veuràs com sí, fa uns mesos vaig venir a l'exposició de Sorolla i em van fer pagar". Anem al mostrador. Quatre euros. Sí, sí. La visita a l'exposició de l'Obra Social de la Caixa costa quatre euros per adult. A no ser que siguis client de la Caixa, i no és el cas. Li dic a la noia que ens atent: "Això és de l'Obra Social?". I ella: "Mira, són les tres de la tarda i començo ara la jornada. Si vols et dono un full de reclamacions". Vaig pensar que s'havien equivocat i que en realitat volien posar "Obra Comercial". De fet, la missió de l'Obra Social comença explicant que tracta de: "Contribuir al progrés de les persones i de la societat amb una incidència especial en els col·lectius més vulnerables". Està clar que els jubilats que cobren misèrrimes pensions no es considera un col·lectiu vulnerable o, pitjor encara, que ja no han de progressar més. Però al capdavall, coneixent la Caixa, qui s'enganya és perquè vol.

Pago els vuit euros -quatre d'ells empastifats de vergonya aliena- i entrem a veure l'exposició de Pixar. Xalem molt. Des dels visionat dels primers curts d'animació de Pixar de mitjans dels vuitanta -The adventures of André and Wally B, Red's Dream o Tin Toy- als coneguts llargmetratges -Toy Story, A bug's life, Monsters, Inc., Buscant en Nemo, Els increïbles, Cars, Ratatouille, Wall-E o Up-, cadascun amb el seu apartat propi farcit amb maquetes, vídeos, dibuixos i guions il·lustrats. El procés creatiu i de producció estan molt ben explicats. Realment una exposició molt bona i molt aconsellable, especialment si no ets jubilat ni estàs a l'atur, tens menys de 16 anys i ets client de la Caixa... Parlem?