El rei ha mort, llarga vida al rei!

No, aquesta entrada no té res de monàrquica, ni tampoc d'antimonàrquica. Ja ho deixem per un altre cop, d'acord? Avui l'entrada va de càmeres fotogràfiques però amb la il·lusió, i especialment la imprudència i l'atreviment que atorguen la ignorància. Des del meu (des)coneixement de simple aficionat, volia avançar-te la darrera adquisició. Però comencem pel principi.

Durant la meva vida adolescent i primeres etapes de joventut m'agradava fer fotografia. Possiblement tinc alguna cosa de fotògraf que deu venir per via paterna, ja que el meu pare era un gran amant de la fotografia i el seu un professional, a l'igual que dos dels meus tiets. A casa érem d'Olimpus. El pare tenia una rèflex manual amb un objectiu de 50 mm. Amb el temps, després d'heretar-me-la i amb molts esforços posteriors, em vaig comprar un angular de 24 mm, un zoom de segona marca i de segona mà de 70-200 mm i un flash extern. No eren cap meravella però amb aquell material treia imatges que no estaven gens malament. Com a mínim eren dignes. 

Al tombar de segle, la Cristina i jo -ella també d'Olimpus amb un teleobjectiu que havia comprat de 400 mm- vam intentar fer un pas cap a les càmeres rèflex més professionals. Ens agradava fer fotografies d'animals i, ni que sigui de forma amateur, havíem d'anar cap a càmeres amb millor òptica. Vam optar per una Canon però només ens va durar un viatge. Vam estar un mes per l'Índia i la càmera va respondre molt bé -molt millor que nosaltres- a la calor, a la pols i al cansament (i a les diarrees!). Però un parell de mesos després de tornar a casa ens van petar el cotxe als Aiguamolls de l'Empordà i la càmera va desaparèixer per sempre més.

Vam sortir del pas com vam poder -fins i tot un amic ens va deixar una càmera per fer algun altre viatge-, però el nadal de 2004 vam decidir fer una nova adquisició. Havia de néixer el nostre fill, l'Aran, i sabent que això del pa sota el braç és pura llegenda, vam fer tres compres abans que nasqués: un televisor normal (el que teníem era gairebé de joguina), un PC i una càmera digital. La decisió sobre la càmera va ser el que ens va costar més: tot i que com ja he comentat ens ha agradat sempre això de fer fotos d'animals, i especialment d'ocells, ens va semblar que els propers anys, amb nens petits amunt i avall, necessitaríem una càmera més polivalent, i que especialment ens permetés retratar les-primeres-qualsevol-cosa de l'Aran: primeres passes, primeres baves, primers mocs, primeres caigudes, primers Reis, primers aniversaris... de manera que l'elecció havia de ser per una càmera amb pocs objectius, fàcilment manejable, resistent i transportable. Si més no durant aquestes primeres "primeres i primers". 

L'elecció va recaure en uns models que van aparèixer en aquell temps que, justament, venien a cobrir una mica les nostres aspiracions temporals: les càmeres bridge. Com el nom indica, són càmeres-pont entre una compacta i una rèflex. Un híbrid amb una òptica entremig, amb unes prestacions que simulen les d'una rèflex pel que fa a objectius i amb un cos de càmera que també ho recorda. Això sí, ni l'òptica és tan bona ni pot pretendre obtenir els mateixos resultats de velocitat, focus ni definició. Però clar, també el seu preu és molt menor. I quan dic molt, dic molt, especialment quan comparem el preu dels objectius que cal anar incorporant a les rèflexs. 

Així les coses, vam optar per una Lumix, de Panasonic, que utilitza òptica Leica, marca d'òptica molt reconeguda pels ornitòlegs pel que fa a prismàtics i telescopis. No recordo el model exacte però ens semblava una virgueria, perquè permetia fer aquest max-mix que volíem de fotos de nen alhora que aprofitàvem per aproximar amb el seu zoom algun ocell, obtenint resultats que no havíem obtingut amb els nostres equips anteriors. I així han passat aquests deu anys, amb aquesta càmera i la que va venir després, de la mateixa marca, però que era un parell de models superior i costava la meitat de preu (la primera havia tingut un problema del motor del zoom i la vam haver de jubilar). Impressionant el que han acabat fent amb aquestes càmeres bridge. I com que hi ha aquesta competència entre marques i models, i aquesta obsolescència que fa que els productes s'abarateixen en picat quan surt el model següent, pots trobar veritables meravelles a baix cost. Però la segona Lumix, la DMC-FZ18, que gaudia d'un excel·lent zoom de 18 augments, ha començat a fer figa: l'edat, la pols, l'anar amunt i avall, passen factura i no respon tan bé com ho havia fet fins ara. No em puc queixar! Totes les fotos que trobeu al bloc fins aquesta data li pertanyen a ella (a la columna de l'esquerra podeu trobar dues seleccions de fotografies fetes a Togo de fa dos anys i veureu de què parlo). 

I tornàvem a plantejar la possibilitat d'adquirir un material més professional. Però l'economia no està per festes i bromes i, novament, les càmeres bridge entren amb força per competir en aquest espai. La nova estrella és la Canon PowerShot SX60 HS amb un zoom de vertigen que va des d'un gran angular equivalent a un 21 mm fins a un potent zoom equivalent a 1.365 mm. I tot i aquesta potència no et cal ni recolzar-te perquè l'estabilitzador d'imatge que té no el fa necessari. Aquí tens un parell d'exemples.

LLadrós, a la vall de Cardós, vist des de l'altre costat de la vall. Foto feta amb el 21 mm.

Feta amb el 200 mm des del mateix punt que l'anterior.

Detall del campanar feta des del mateix punt amb el zoom al màxim: 1.365 mm.

Aquí tens un altre exemple: veus l'arbust de l'esquerra de l'arbre? Doncs a la branca de baix de tot de la dreta hi ha un ocell. 

Vall d'Àssua, amb el Montsent de Pallars al fons a l'esquerra. A l'esquerra de l'arbre del mig hi ha un arbust. Foto feta amb el 21 mm.

Detall de l'arbust. Ja es veu que hi ha un ocell a baix a la dreta. Feta amb el 300 mm.

Aquí l'escorxador (Lanius collurio). Feta amb el 1.365 mm.

Fins aquí la demostració de la potència del zoom. Al proper post prometo posar fotografies fetes aquests dies perquè pugueu veure la qualitat d'imatge que permet la màquina en qüestió.

En fi, que amb una càmera així un se sent un intrús dins el món dels professionals, que igual se senten "atacats" per aquests nouvinguts de baix pressupost que entrem al seu món. Una mica semblant a com ens vam sentir molts muntanyencs i motxillers fa una colla d'anys quan empreses com Coronel Tapioca (i més tard i amb un llenguatge diferent Decathlon) van entrar amb força al món de la muntanya i de l'aventura oferint uns productes (moltes vegades superflus o directament innecessaris). És cert que cobrien mancances que demanàvem els usuaris però al mateix temps incorporaven -sentit comercial se'n diu-, per simple atracció, desenes de milers de nouvinguts a aquest món -que fins aleshores usàvem només uns quants- vestits, això sí, de forma molt més impecable que els clàssics motxillers. I el món segueix girant...

P.S. No tinc cap comissió amb Canon!