Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!

Ocells i la neu caiguda

Ja em coneixes: si puc estar passejant per la muntanya no em quedo assegut al sofà de casa. I si a més a més es tracta de veure ocells millor que millor. I així ho he fet aquest 1 i 2 de maig que he pujat al Pirineu a fer seguiments d'ocells després d'una acurada selecció dels dies, això sí, per evitar les pluges. Vaig pujar el vespre abans a casa d'uns bons amics d'Olp, prop de Sort (Pallars Sobirà) acompanyat per les darreres gotes de pluja i amb l'esperança de tenir un matí assolellat. Aquest mateix dia havia estat nevant al poble d'Olp, a només 1.100 m d'altitud! Al darrer quilòmetre, abans de veure les primeres cases, un senglar (tocino en diuen aquí) em va sortir al mig del camí: un bon senyal del que havia de trobar-me.

Què he anat a fer allà? Doncs participo en el projecte de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) impulsat i coordinat per l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), que consisteix en realitzar un mateix recorregut de tres quilòmetres quatre vegades l'any (dos cops a la primavera i dos a l'hivern) per mostrejar els ocells estivals i hivernants de la zona. En el meu cas, el transsecte que segueixo recorre una pista que surt a prop del poble de Llessui i es belluga entre les cotes 1.500-1.600 m. Si vols saber més d'aquest recorregut pots llegir una petita ressenya aquí (pàgina 9). L'itinerari transcorre per un ambient subalpí, malgrat l'escassa altitud, i té l'imponent Montsent de Pallars (2.883 m) com a excepcional decorat de fons. El camí serpenteja pel ambients que tan bé descriu Jaume Cabré a Les veus del Pamano. Avui, però, la neu dels darrers dies ha sorprès els ocells que hi crien, i en especial a tots aquells que no han passat l'hivern aquí i que, venint d'altituds més baixes o de països llunyans, s'han trobat amb un ambient que els ha deixat, diguem-ne, descol·locats. Verderoles, grassets de muntanya o aloses, recent arribats, es trobaven agrupats en estols, desconeguts altres anys. Semblaria que estaven esperant a què la neu es fongués per dispersar-se cap a altres altures i ambients més adients.

Itinerari del SOCC amb el Montsent de Pallars al fons (esquerra)

Sempre hi ha qui dirà que podria aprofitar el temps fent coses més importants i productives que no pas fer seguiments d'ocells però m'agradaria que em diguessin quines. Ves per on, els resultats dels meus seguiments que es van iniciar el 2002, junt amb els d'altres centenars de col·laboradors voluntaris a Catalunya i a sis països europeus més, han estat analitzats i els autors de l'estudi han conclòs que les poblacions d'ocells i papallones de l'hemisferi nord es desplacen cap al nord seguint l'augment de temperatures associat al canvi climàtic que també es mou cap al nord, però ho fan a un ritme més lent, amb conseqüències greus per al bon funcionament dels ecosistemes. Si t'interessa pots llegir l'article original en anglès publicat a Nature Climate Change o un resum divulgatiu en català a l'informe del programa SOCC del passat març (pàgina 9).

O sigui, que l'esforç té la seva recompensa. Amb resultats com aquest no he pogut evitar aquest any d'afegir-me a un parell d'itineraris SOCC més (un a l'alta muntanya de Vall Ferrera i l'altre a tocar dels boscos cremats aquest darrer hivern prop de Peramea). I també m'he engrescat a participar en la mateixa zona en el projecte SACRE de seguiment d'ocells comuns a nivell estatal impulsat i coordinat per la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife) que també contribueix a escala europea a valorar l'estat de conservació del medi a través de l'evolució de les tendències de les poblacions d'ocells. Feines aquestes que -i així ho reconeixen els organitzadors- només es poden fer amb la participació de milers de voluntaris i del seu temps.

Suposo que després d'aquest comentari entens que no m'importi marxar a caminar per les muntanyes pirinenques tot seguint ocells, oi? Encara més, un parell de dies com aquests m'han ofert la possibilitat de prendre algunes fotografies que aquí t'adjunto.

Mascle de verderola, ocell estival recent arribat

Bedoll amb l'entorn emblanquinat

Bitxac rogenc, espècie estival que cria al Pirineu i Prepirineu

Cercavores, nidificant d'altura que devia baixar per la neu

Àguila marcenca, una altra espècie estival

Cabirol sorprès enmig del paisatge nevat

Voltor comú, espècie típica d'aquests ambients

Àguila calçada, una altra recent arribada, empaitada per dues cornelles

El poble de Peramea, que es va salvar de les flames per ben poc

Pilotes fora: jo no me'n faig responsable!

Amb aquest títol potser penses que parlaré del penal estratosfèric llançat per Sergio Ramos a la semifinal de la Champions. Seria divertit, però ja s’ha escrit molt sobre això i el meu objectiu està força més allunyat. Vull comentar aquesta manera de fer, pròpia dels humans, que consisteix en treure's les responsabilitats del damunt i passar-les a un altre o a tota una col·lectivitat com si llançant pilotes fora ens eximís de les nostres pròpies. Les situacions en què fem aquest exercici acostumen a ser molt variades, i van des de l'àmbit laboral al familiar passant per tot un reguitzell d'entorns diferents. Però avui, el que més em molesta, és quan s'exergeix des del poder polític. 

No és una qüestió nova i fa mesos que volia escriure alguna cosa sobre el tema. La gestió de les darreres crisis i especialment la culpabilització que es fa des de les cúpules de poder amb l'altaveu de molts mitjans de comunicació, m'han fet decidir finalment a donar-ne opinió. I és que des de fa mesos se'ns està enviant un missatge recurrent que a força de repetir-lo s'espera que acabem interioritzant, a l'estil de La revolta dels animals d'Orwell. El missatge ve a dir que tots som responsables de la crisi actual i que mentre en l'època de vaques grasses es feien bestieses associades a l'especulació immobiliària i financera però a cadascú ens anava bé individualment, només fèiem que mirar cap a un altre costat i treure'n el màxim profit personal d'aquest benefici col·lectiu (per damunt de les nostres possibilitats, com està de moda dir). I per tant, ara, que estem en època de vaques magres, hem d'acceptar col·lectiva i individualment el càstig per la nostra mala actuació (entengui's retallades diverses en el nostre estat del benestar) i s’afegeix allò de què "ningú no podia preveure que acabaríem així". Òbviament el missatge repetit és més curt, del tipus "tots en som responsables" o "sempre miràvem cap a un altre costat" però quan el sents argumentat ve a dir quelcom semblant al que he exposat aquí.

Doncs no! Jo no me'n faig responsable i aquí hi ha un seguit de mentides malintencionades amb l'única intenció de passar la pilota al gruix de la societat, com ja es fa en altres àmbits. En primer lloc, quan es parla de crisi es pensa o se sobreentén només com a crisi financera i aquesta és la que està marcant totes les accions posteriors. Però aquí no hi ha una sola crisi sinó un conjunt d'elles sobreposades que engloben problemes planetaris com el canvi climàtic, la pèrdua de biodiversitat, l'esgotament de recursos (energia, aigua, sòl), la pobresa, la desigualtat, la inequitat o la pèrdua de valors (sí, sí, de valors, per molt que alguns segueixin pensant que això són anacròniques paraules d'escoltes, hi ha valors associats al col·lectivisme o a la solidaritat que són d'absoluta vigència). La crisi financera és una més de les que hi ha, la que malauradament guia els canvis actuals perquè, de forma totalment il·lògica, és la que mana en el nostre món capgirat.

I també és mentida que no hi hagués veus que denunciaven els excessos del nostre món. Això no és nou, i molt abans de les darreres dècades d’especulacions, des dels anys setanta del segle passat –tot i que clàssics com Aristòtil, i cito Jorge Riechmann, ja parlaven de la necessitat de tenir una cultura del just mig, del saber quant és suficient–, hi ha hagut grapats d'estudiosos i pensadors que s'han buidat per explicar-ho. Una cosa diferent és que no hagin tingut el ressò mediàtic necessari. Ara, amb l'actual crisi financera sembla que molta gent s'ha despertat i s'ha adonat que el que aquests autors i pensadors deien durant, com a mínim, els darrers quaranta anys era cert. Jo mateix, i sense voler anar de pedant, fa més de quinze anys que imparteixo seminaris i xerrades sobre l'encaix dels models de desenvolupament amb el medi ambient, i intento explicar els límits amb què ens trobem i que ens aboquen a situacions com la que vivim ara.

No me'n faig responsable! No he viscut l'època de vaques grasses especulant ni traient profit de les facilitats financeres ofertes pels bancs (aquí sí que hi ha responsabilitats) amb la complicitat de gran part d'empresaris i de polítics autonòmics, estatals i europeus (més responsabilitats). Tot i viure en permanent contradicció (ja ho he comentat en un escrit anterior) intento mantenir-me al marge d'aquesta fal·lera compulsiva consumista i especuladora. Evidentment, en la mesura que puc i ser fer-ho, i fins allà on el meu compromís em porta, igual que a milers de ciutadans d'arreu del món, la majoria amb compromisos molt més agosarats i generosos que els meus. Malauradament, però, tot i no sentir-me'n responsable a mi també em toca el rebre a l'hora de complir el càstig amb el que els administradors de la cosa pública han volgut recriminar-nos la nostra suposada mala praxis. 

Com a mínim, a aquests se'ls hauria d'exigir que no tinguin la barra d'espolsar-se del damunt les pròpies responsabilitats amb l'ajuda dels seus aliats mediàtics, i que deixin d'una vegada l'estupidesa malintencionada d'abocar pilotes fora als llançadors de penals, encara que les pilotes acabin orbitant a l'estratosfera.