dijous, 4 d’agost de 2016

Parctematització sense fronteres

Aquest dimarts al vespre, una colla de turistes alemanys feien una flash mob o mobilització espontània pels carrers de Platja d'Aro simulant que eren un grup de fans que perseguien algun famós i van provocar el pànic entre altres turistes, molts d'ells francesos i belgues hipersensibilitzats pels esdeveniments que darrerament havien viscut als seus països, que van creure que els crits i les corredisses responien a un atemptat terrorista. El 5 de juliol es va donar a conèixer la nova aplicació per a mòbils anomenada Pokémon go, que permet capturar Pokémons virtuals que apareixen en el món real, activitat convertida en febre per a molts malalts d'arreu del món. Benvinguts a la parctematització sense fronteres!

dijous, 14 de juliol de 2016

Dobles

No t'ha passat mai que algú se t'acosta, et saluda efusivament i, veient la teva cara d'estupefacció, s'acaba enretirant murmurant un: "Perdó, crec que m'he confós de persona"? O potser eres tu qui estava a l'altre costat: vas veure algú conegut, t'hi vas atansar i, adonant-te que no era qui et pensaves, vas mirar darrere seu com si anessis a saludar algú altre intentant així dissimular el teu error? O només vas fer una aixecada de celles? Potser un somriure? Tal vegada un lleuger moviment de cap, però sempre indicant que coneixies aquella persona a qui t'adreçaves? No t'has trobat amb algú que t'ha somrigut, t'ha sonat conegut, li has tornat el somriure i, no havent-vos dit res més, has acabat pensant que en realitat no el coneixies? O potser sí que el coneixies? És només que s'assemblava a algú conegut o era el mateix conegut?

divendres, 8 de juliol de 2016

Fer un Vueling

Per a determinades accions, especialment si són pífies sonades, és un costum força recent indicar de tal o qual persona que "ha fet un..." i damunt aquests punts es posa el nom d'una persona coneguda justament perquè acostuma a fer aquella mateixa acció que ara pretens ridiculitzar. M'explico amb un exemple: l'altre dia, parlant amb el meu fill, em vaig embarbussar amb les paraules i vaig acabar dient: "És que té un fort molt gust". Seguint la conya que va córrer sobre l'actual president espanyol amb aquell "Muchas tardes y buenas gracias" -m'importa poc si el vídeo és manipulat perquè n'ha fet moltes altres de semblants- li vaig dir a l'Aran: "Ara acabo de fer un Rajoy". Ens va agafar un bon atac de riure del que no podíem parar... Un segon exemple també viscut enmig d'un sopar entre amics, coneguts i saludats: tres estàvem xerrant plegats, es va acostar un quart i un dels meus interlocutors, immediatament, "va fer un Brexit"; o sigui que es va aixecar de la taula i se'n va anar perquè no tenia gaires ganes de compartir amb el nouvingut. Va ser bastant més discret que els anglesos, però.

dissabte, 25 de juny de 2016

Neil Young, la banda sonora de la meva vida

Aquest estiu l'he estrenat gaudint d'un regal excepcional: el concert que Neil Young va oferir al Poble Espanyol. Gràcies a la generositat de l'Anna, la meva germana, vaig viure el que, amb gran probabilitat, és el millor concert que s'ha fet a les darreres dècades. No ho dic jo, que al cap i a la fi sóc barbamec en qüestions de concerts i espectacles diversos, sinó la majoria de crítics que hi han escrit. I més enllà d'ells. En Xavi, bregat des de l'adolescència a passejar-se per places d'arreu per gaudir dels millors músics i bandes rockeres des dels vuitanta endavant, afirmava entusiasmat que el del dilluns estava entre els cinc millors de les dotzenes de concerts als que havia assistit mai. La Cristina, qui ha hagut d'aguantar amb estoïcisme i un punt de curiositat llargs viatges en cotxe i tardes de casa amb la música de Neil Young de fons o, encara més, en primer pla, es preguntava pel gran magnetisme d'aquesta figura musical que, amb aparent paradoxa, no feia esforços per contactar amb el públic, sense aproximar-s'hi amb cap senyera o bufanda del Barça embolicada, ni cap crit a l'estil "Bona nit, Barcelona", però en cap moment caient amb el quasi-bordisme d'altres mites tipus Bob Dylan. El magnetisme hi era perquè aquest enorme músic i cantautor canadenc de setanta anys es va entregar totalment al públic, -així és com hi va contactar i no amb cap frase feta o gracieta- fent un recital antològic. Li robo aquest qualificatiu al músic Àlex Torío qui també hi era segons explicava l'endemà per ràdio. L'Àlex parlava d'antològic més enllà del sentit de què tot el que va fer va ser destacable, anant a l'accepció d'entendre el concert com un repàs a la seva carrera, des de la seva vessant més acústica i acollidora a la fortalesa i rotunditat de l'electricitat més punyent.

dimarts, 12 d’abril de 2016

Penjat de quatre fils

Ha passat una setmana des què vaig deixar Togo. Abans de marxar de Tami havia començat a preparar aquesta entrada que es va quedar en esborrany però que he volgut recuperar. I no em volia esperar gaire més perquè la distància física i temporal acabarien fent-la desaparèixer sense més. És curiós com en tan pocs dies la ment oblida o desvirtua i els sentits deixen de percebre el que durant dies t'ha afectat i has viscut. En el meu cas tinc la virtut, i al mateix temps la dissort, de traslladar-me molt ràpidament entre ambients, fins i tot tan extrems com els que he viscut aquestes darreres setmanes. Normalment em costa marxar de casa, més si es tracta d'un viatge com aquest amb distància temporal, física i cultural inclosa. Els dies abans acostumo a notar-me nerviós, a plantejar-me si calia engrescar-me ara en aquesta moguda. Els nervis se'm passen quan arribo a l'aeroport per agafar el vol. Mentalment, deixo d'estar a casa i començo a entrar dins el món togolès que m'acollirà els propers dies. Les pors i els dubtes es converteixen en reptes o bé en certeses, però ja no en preocupacions, aquest intentar viure les infinites vides que s'obren al davant però que al final només són una com expressava Steinbeck a El raïm de la ira. I em passa igual quan torno: un cop arribat dimarts passat a l'aeroport de Lomé el meu cap ja va activar els mecanismes per preparar la tornada a casa (les rentadores, els dinars i les extraescolars de l'endemà també hi van col·laborar).

dijous, 7 d’abril de 2016

Traître, malgré tout

Diu el diccionari que la traïció és la violació de la fidelitat que hom deu a algú o a alguna cosa. I posa com exemple la frase: Culpable de traïció envers els seus conciutadans. A dia d'avui podríem pensar en tots aquests evasors fiscals dels papers de Panamà, que han oblidat el seu rol de bons ciutadans per mantenir les seves riqueses al marge dels beneficis que haurien de revertir en les societats de les que formen part. Com a mínim en aquestes. 

Però avui no penso en ells. Ja s'ho faran, ja els investigaran i ja els engarjolaran, si la justícia és justa. Estava pensant en mi i en aquest retorn a casa després d'aquests dies de feina, allunyat, en un món a part. Com algú em recordava fa uns dies, jo tinc la possibilitat de tornar a la meva comoditat de Gualba quan vulgui, i exerceixo aquesta llibertat amb il·lusió i amb ganes, ja ho saps, però ells no poden. Em queda alguna coseta endins, "la meva veueta" com deia el detectiu Magnum, que tot i que parla fluix i que l'emmudeixo constantment, em xiuxiueja la paraula "traître, traïdor".

dimarts, 5 d’abril de 2016

Mòbils, motos, funerals i el Barça

El viatge de tornada a Lomé va ser llarg. Més de tretze hores per recórrer els 700 quilòmetres entre el nord i el sud del país, amb una parada tècnica de dues hores i mitja a Kara, quan encara no dúiem ni una tercera part del recorregut fet. Això sí, l'autocar estava ben climatitzat i això ho feia més suportable. El meu veí no era gaire xerraire així que em vaig dedicar a mirar el paisatge, escoltar música i a pensar. I pensar especialment en les coses que m'havien cridat l'atenció en aquest nord de Togo entre els diferents viatges que porto fets.

diumenge, 3 d’abril de 2016

Viatger i turista

S'acosta la tornada a casa. No sé si a tu et passa però els viatges de tornada sempre se'm fan més llargs que els d'anada. Seran les expectatives, l'empenta, la vitalitat que porto al damunt, però quan estic embarcat en un viatge cap algun lloc no m'importen gaire els petits inconvenients que trobo pel camí ni el llarg recorregut que tinc per endavant fins arribar al destí. Al contrari, intento gaudir de cada instant que voldria que fos infinit, de cada detall per retenir a la memòria tant temps com em sigui possible. Segurament és quan més m'acosto a l'essència del viatger. Així ho he llegit en textos d'experts en turisme, els quals distingeixen el viatger del turista, entre altres coses, perquè el primer gaudeix del desplaçament i l'incorpora en l'essència del viatge, mentre que el segon vol passar d'un destí a l'altre tot de cop i el recorregut li desagrada i mai no el compte com a part del viatge sinó com una pèrdua de temps.

Jo, contradictori per definició, per acceptació i gairebé per convicció, dec ser un glamurós viatger mentre vaig però un avorrit turista quan torno. Demà diumenge inicio el retorn a casa, però no arribaré fins dimecres, si tot surt com està previst, i m'agradaria fer “txas” amb els dits i aparèixer com per encanteri al sofà de casa, amb els meus. Evidentment no tinc ni conec cap poder màgic que em permeti fer aquest pas en l'espai i el temps, així que intentaré prendre-m'ho d’una altra manera i miraré de fer de viatger també a la tornada, per poder recuperar més tard aquell instant infinit, aquell detall etern...

* * * * *

Tot i que tornat a casa revisaré tot el que he escrit i ho complementaré amb fotografies, aprofito per acomiadar-me de tu i per agrair-te haver-me acompanyat fins aquí! Els teus comentaris des de l'altra banda de les ones, saber que estaves allà i reies o et quedaves pensant una estona en alguna de les meves històries, m'ajudava a donar-li més valor al treball diari. Com diuen per aquí, Balg!

divendres, 1 d’abril de 2016

Final de capítol

Drongo cuaforcat (Dicrurus adsimilis), un dels fixes
Aquest capítol s'acaba. Com ja saps aquesta estada és la primera de les tres que tinc previstes en aquesta segona fase del projecte sobre els ocells de Tami. El primer objectiu és inventariar l'ornitofauna, o sigui els ocells, que hi ha al Centre de Formació Rural (CFR) de Tami. Inicialment vam pensar que aquesta seria una època dura i difícil ja que coincideix amb l'estació seca i en el moment de màxima calor de l'any i que, en conseqüència, no es podrien observar tants ocells ni tantes espècies, ja sigui per una inversió menor en la durada del seguiment com pel fet que la mobilitat dels propis ocells disminueix al superar determinats llindars de temperatura. Malgrat això, si volíem tenir una imatge global de la riquesa d'ocells a Tami, era necessari fer aquesta estada. I no m'ha decebut gens!

I ho estic valorant des d’un estricte punt professional, que de les altres coses com de l'aprenentatge constant dels costums i la cultura local, de les converses amb la gent d'aquí, m'enriqueixo constantment i d'haver-ho de puntuar li donaria una nota ben alta. Però ara parlo d'ocells i només puc fer uns petits comentaris inicials, doncs l'anàlisi de les dades, incloent la correcta identificació d'algunes espècies que caldrà valorar amb mitjans que no tinc aquí i de la mà d'experts, deixarà encara coses a dir, potser alguna d'important.

dimarts, 29 de març de 2016

Móns a part (Maria del Mar Bonet)

Tots vivim dues o més vides alhora. Anem a la feina i tornem cap a casa. Estem a casa i sortim amb els amics. Marxem de vacances i aquestes s'acaben i reprenem la rutina. Són situacions de dobles, triples o múltiples vides que vivim de vegades separades per un recorregut en tren, d'altres per uns pocs minuts a peu o per una simple porta. Móns a part. 
 
Aquest viatge a Tami no deixa de ser una vida diferent a la que acostumo a viure. La realitat d'aquí té entre poc i gens a veure amb la que visc al meu petit racó de Gualba. Són situacions separades per més de dos dies de viatge, però, encara més, per una distància que transcendeix el temps i l'espai. D’una altra dimensió. Móns a part.

dijous, 24 de març de 2016

Els nens volen "la viande"

Mentre torno cap al centre després de fer el seguiment matinal, quatre nens d'entre 8 i 10 anys creuen els camps donant voltes a unes cordes per damunt dels caps, com si es tractessin de cowboys. Estan fent voltar fones. M'han vist i se m'han acostat. “Hola, què feu per aquí? Aneu amb el ramat de cabres?” “No, estem caçant.” “Amb les fones?” “Sí.” “I que caceu?” “Els ocells que tu vols”. Touché! “Caram, i per què els caceu?” “Els ocells tenen carn i la carn ens dóna forces”.

Es fa difícil rebatre un argument que va unit a la gana i a la necessitat de menjar. Es clar que es pot fer científicament, adduint als valors ecosistèmics -que precisen d'un equilibri on la biodiversitat hi té un rol insubstituïble- que han de proporcionar una estabilitat de recursos a més de les múltiples funcions associades al control de l'erosió, del sistema hídric o del cicle de nitrogen, per posar alguns exemples. Però poca cosa puc dir. D'aquí a un parell d'hores estaré assegut a taula menjant una mica de peix, cabra o pollastre, però ells no.

“Quants n'heu caçat avui?” “Encara cap”. “Però deu ser molt difícil, no?” “No t'ho creguis, és prou fàcil”. Confio que s'equivoquin i que el seu concepte de fàcil no es correspongui amb la percepció que jo en tinc.
Detall de les fones.

dimecres, 23 de març de 2016

La rutina diària

Alguns dels comentaris i correus rebuts em fan témer que he presentat un panorama molt dur de la meva estança aquí: que si la calor, que si el mussol, que si la meva companya d'autobús, que si l'abús de poder... sí, aquestes coses hi són i la meva intenció ha estat de presentar-les com anècdotes, utilitzant un to irònic i divertit. Si ho he aconseguit o no és una altra cosa. Però el dia a dia és molt diferent d'aquestes situacions. La rutina s'imposa, és el que té la feina...

Fotografia de capçada: Tallarol de garriga (Sylvia cantillans). Castellserà, Urgell. Primavera 2016. Autor: Ignasi Oliveras