dimarts, 10 d’abril de 2018

Informe dels ocells de Tami, 2013-2017

A aquestes alçades de la història, m'imagino que ja saps que vaig estar per Tami, a Togo, entre 2013 i 2017 fent seguiments d'ocells. D'aquesta experiència n'he parlat al blog i potser m'has seguit pel facebook als darrers viatges. En tot cas, per si desconeixes el tema o no el recordes prou, et faig cinc cèntims.

El 2013 vaig visitar el Centre de Formació Rural de Tami (CFRT), al nord-oest de Togo, a l'Àfrica Occidental, per fer tasques voluntàries com a cooperant. Hi havia estat 20 anys abans i em va sorprendre el gran canvi que s'havia produït amb la construcció d'embassaments i, per tant, amb la presència d'aigua durant tot l'any. Amb l'aigua també es van fer presents moltes espècies d'ocells i em vaig dedicar a llistar-les. Van sortir algunes sorpreses, com la presència del Bubalornis albirostris, una espècie que no havia estat mai citada al país, així com una elevada diversitat en un espai que no ho aparentava. En tornar a casa, vaig analitzar les dades i vaig publicar un informe.

Poc més tard, em van demanar si podia fer una traducció del text al francès, ja que hi havia interès per part de tècnics del Ministeri de Recursos Forestals togolès en treballar amb el document. Aleshores, de la mà de l'associació PROYDE (Promoció i Desenvolupament), vinculada als germans de La Salle que també dirigeixen el CFRT, i amb l'impuls decidit de Felipe, Ángel i Vicente, vam dissenyar el projecte Vuela con Tami, per tal de recaptar fons i poder completar l'estudi en diferents èpoques de l'any, i obtenir així una visió més completa. D'aquí van venir les següents estades: dues al 2016 i la darrera l'any passat.

dilluns, 26 de març de 2018

En Pep i el tancament d'un nou cercle

La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.

El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.


dijous, 8 de març de 2018

You Know I'm No Good (Amy Winehouse) i dia de la dona treballadora

Fa unes quantes setmanes que m'he enganxat a l'Amy Winehouse. Sí, ja sé que vaig amb retard, sóc lent i necessito fer el meu procés. Per mi ha estat una descoberta ben explosiva. I només faig que lamentar-me per una vida que es va escapçar tan ràpidament i de la que només puc viure a través de l'arqueologia dels records. A la pel·lícula Amy (Asif Kapadia, 2015) es retrata la figura de la cantant, un compendi de contradiccions, al capdavall com qualsevol de nosaltres, però portat a l'extrem, amb un final tràgic. La pèrdua del control al costat d'un prodigi de veu i melodia, de notes i moviments sonors que conviuen entre Jack Daniels i crac, en una comunió complexa, com si es tractés d'un impossible oxímoron. I en aquesta confrontació la figura d'un company, marit, que no va ser mai un puntal on aixecar el cap, si no un bidó de benzina que ajudava a cremar-ho tot, fins a l'infern.

diumenge, 7 de gener de 2018

Record en blanc i negre

Florencie, em va dir. O això vaig entendre. I se'n va anar cap a la porta per baixar. Però potser es deia Florence. Entre el meu cansament i la textura de la seva veu no n'estic segur del nom. Tenia poc més de setze anys i la silueta de la samarreta blanca era l'únic que podia apreciar en la foscor de l'autobús, allà on el color de la pell es desdibuixava.

Sis hores abans havíem hagut de baixar per segon cop d'aquella espècie de cafetera amb rodes que ens havia, suposadament, d'ajudar a creuar el país. Acostumats, i a voltes conformats a viure en aquell entorn d'andròmines que deixen veure ferros rovellats i seients de panxes rebentades, la cinquantena de passatgers va agafar les bosses de mà i, arrossegant peus i ànima sota el sol del migdia tropical, va buscar refugi en l'exigua ombra d'un parell de palmeres per deixar que les hores s'escolessin, esperant que, qui sap com, l'autobús recuperés l'esma d'afrontar els tres-cents quilòmetres que tenia per davant. I jo intentant fondre'm en el grup, objectiu impossible amb aquella pell que em delatava. 


diumenge, 18 de juny de 2017

L'ou o la gallina? Qüestions de sexisme

Aquests dies de juny es fa difícil evadir-se dels festivals de nens i nenes que assenyalen l'acabament d'una etapa escolar i l'inici d'unes llargues vacances de desconnexió. Malgrat que els formats poden ser més o menys variats, una de les activitats que més agrada en aquests espectacles és disfressar-se, maquillar-se i ballar: sigui de vaquers o maoris, de rapers o indis, els nostres infants gaudeixen mostrant les seves destreses i sent protagonistes multiobservats. Les cares de satisfacció i alegria en sentir-se reconegudament aplaudits mereixen aquest esforç. Un esforç que acostuma a venir de la mà de mares i pares (especialment mares) que dediquen moltes hores -gairebé mai prou reconegudes i sovint força criticades- per seleccionar músiques, escollir vestits, idear coreografies, marcar passes i canvis de ritme, maquillar cares, pintar cossos i aconseguir en temps rècord uns minuts de glòria per als infants. Lloança i glòria a aquestes generoses, abnegades i improvisades mestres!

dissabte, 10 de juny de 2017

Plectonèmic

Al darrer post, long time ago, vaig parlar del temps i de com n'és d'escadusser. Potser el temps es va emprenyar amb mi i amb les meves paraules que qüestionaven la seva capacitat de mantenir un ritme constant al llarg de les nostres vides, o potser vaig ser jo qui no va saber interpretar-ne els senyals que les coses poden canviar d'un moment a un altre. El cas és que, de cop, a primers de març em vaig trobar en una situació enrevessada de la qual, tot just ara, començo a emergir. I per això crec que estic en condicions d'explicar-la.

Crec recordar que ho he comentat alguna vegada, però por si los dípteros, ho torno a explicar aquí. Laboralment fa set anys que treballo com a autònom. Qüestions de la crisi, qüestions de prioritats que no de crisi (ja en parlaré en un altre moment), el cas és que em van despatxar a començament de 2010 de la meva darrera feina a compte d'altres i, per allò de reconvertir-se i obrir noves portes, vaig esdevenir de la nit al dia autònom recuperant antigues habilitats i destreses per tornar a sortir al camp i fer seguiments d'ocells, per redactar informes i preparar cursos on-line en temes ornitològics, elaborant i executant projectes de cooperació com el que em va portar a Togo aquests darrers anys, i mantenint, això sí, les meves esporàdiques classes de medi ambient i desenvolupament dins el màster de Globalització, cooperació i desenvolupament de la UB. Això compaginat amb la tasca educativa de fer de pare de dues criatures que han tingut la sort -crec que ho puc dir així- d'haver-me tingut força a la seva disposició durant aquests set anys, ja que majoritàriament treballo des de casa, i també ocupant-me de la major part del manteniment de la casa (roba, neteja, menjar, i altres) alliberant així la Cristina qui cada matí ha de desplaçar-se a Barcelona a treballar. 

dissabte, 4 de març de 2017

La misteriosa desaparició dels moments

Quan era petit la mare em deia que havia de gaudir de cada instant de la vida -bé, això encara m'ho diu ara- que el temps és efímer i que, a cada volta que fem viatja més ràpid. No sé si per aquella època jo ja tenia esperit científic i pensava per dins que no era possible perquè els minuts duren seixanta segons tant si tens quatre anys com noranta, però em sembla que no me la prenia gaire seriosament. Han passat anys, moltes el·lipses al voltant de la nostra estrella, i la durada del temps, amb perplexitat, s'ha reduït misteriosament. La mare tenia raó. No es deu tractar de cap qüestió física, serà la percepció que en tinc, però de cop, miro enrere i hi trobo un petit, mitjà o gran abisme entre l'instant present i aquell en què vaig tenir els meus fills en braços per primer cop, tornava d'aquell viatge tan desitjat o arribava a casa amb el títol de biòleg sota el braç. Més enrere no miro perquè m'agafa vertigen.

diumenge, 22 de gener de 2017

Radio Communitaire, 102.5 FM

Radio Communitaire, 102.5 FM, d'11 a 12 he estat convidat especial en una entrevista a Dapaong per parlar d'ocells, de biodiversitat i del treball fet a Tami. Primera vegada a la vida que parlo en directe per la ràdio, i durant una hora i en alguna cosa semblant al francès (que la France em perdoni!). Ha estat molt bé i el meu contertulià, Thomas, i el director del programa, Morongu, molt amables! Ha sigut tota una experiència très agréable!

dimarts, 17 de gener de 2017

Ja deu dies per Togo

Ja fa deu dies que vaig venir cap aquí. Em sap greu que no puc escriure al blog però és que obrir el blogger quan tens una connexió pèssima es converteix en un esport d'alt risc per a les neurones. Avui ho intento de nou. 

Fins ara les coses van prou bé per Tami. Els ocells hi són, el temps és força agradable amb nits relativament fresques, hi ha pocs mosquits i la salut aguanta bé. 

Aquest diumenge que ve m'entrevistaran en una emisora de ràdio que emet per tot el nord del país. Un cert cuquet belluga per dins meu, no pel contingut de l'entrevista sinó per la dificultat de fer-ho en un idioma amb què, per falta d'estudi, no me l'acabo de fer meu, ni de lluny. Però batalles pitjors he lliurat i aquesta part de difusió i sensibilització forma part del projecte. Com que no crec que hi hagi podcast dubto que el puguis escoltar així que t'hauràs d'acontentar amb el que t'expliqui.

Seguim en contacte!

dimarts, 10 de gener de 2017

Pel clam popular


Hi ha un clam popular 'multitudinari' a què no abandoni el blog aquests dies africans. Sembla que hi ha certs sentiments anti-facebook que podrien ser irreconciliables amb l'esperit blocaire. A mi no m'entusiasme facebook però em sembla una via de comunicació més fàcil en situacions de males connexions. Sigui com sigui intentaré anar afegint petites coses al blog però imagino que hauran de ser sense fotos (ja en posaré a la tornada).

Avui segueixo a Lomé, la capital, que està al sud del país. El dia s'ha aixecat amb un ambient més agradable que ahir. Ha corregut el vent i no es veu un cel tan gris com el d'ahir, o potser hauria de dir vermellós i és que en aquesta època l'aire va carregat de pols del desert saharià, és l'harmatan que deixa un polsim vermellós per tot arreu. 

He acompanyat Norbert al mercat a comprar menjar. No goso fer fotos més que alguna amb el mòbil. Sempre em sembla estar robant intimitats quotidianes i tampoc no tinc la confiança per demanar a la gent del mercat si els puc fotografiar.

Demà agafo l'autobús cap al Nord per quarta vegada. Les experiències anteriors, com ja saps, no fan pronosticar un viatge molt còmode però l'objectiu final s'ho val. Segons lo previst demà ja dormiré a Tami ('sempre tornaré a Tara', sembla que digui oi?).

Fins aquí aquesta crònica. Estic escrivint amb el mòbil i ja saps que no és el més còmode. Sigues pacient si trigo a escriure de nou!

dilluns, 9 de gener de 2017

A Lomé 26 graus i una humitat del 100℅

Doncs ja torno a ser per terres africanes en aquest darrer viatge dins el projecte de 'Vola amb Tami'. M'estaré fins a final de mes si tot va bé. Com que ja sé que no sempre puc disposar de connexions telemàtiques per penjar coses al bloc he pensat que utilitzaré més el facebook per dir cosetes més petites o curtes. Em farà molta il.lusió saber-te a l'altre banda de les ones...


dimecres, 21 de desembre de 2016

De pastorets i de mestres

Aquesta setmana he escrit una carta als mestres de l'escola dels meus fills. Es tracta d'una reflexió a l'entorn de la implicació dels professionals de l'ensenyament amb els nens i nenes que modelen amb la seva àrdua feina. La carta gira a l'entorn d'un esdeveniment puntual d'aquests darrers dies, però tot i tractar-se d'un fet local he volgut publicar-la aquí sense canvis -a banda d'un onze per un nou, que un encara s'equivoca sumant- perquè crec que la reflexió va més enllà de les portes de l'escola del poble ja que no va tan lligat a la idiosincràsia dels mestres, que també, sinó al propi fet educatiu i per tant intueixo que replicable arreu del país. 
Rètol promocional dels Pastorets dels alumnes de sisè
La carta, tot i no tenir aquesta intencionalitat, pot ferir la sensibilitat d'alguns i algunes de vosaltres, especialment dels que us dediqueu a l'ensenyament de forma professional, però jo no en sóc aliè al propi sector ja que hi he treballat i, més enllà de la defensa gremial que se'n pugui fer o de poder considerar que es tracta d'una intromissió dins la vida privada d'altres persones, no intenta ser una crítica, només una reflexió en veu alta fruit de la constatació i la vivència dels fets, que a mi em fa repensar les bondats i les mancances del nostre sistema educatiu. 

En cap cas vull posar en qüestió la llibertat dels mestres en les decisions que prenen, ni el seu dret a la vida familiar i a poder desconnectar de la seva feina. Com podràs llegir es tracta d'un esdeveniment extraordinari dins l'any, que fins i tot es pot fer de forma participativa en família i que, per tant, no sembla que hagi de suposar un gran trasbals. O potser sí. Qui sóc jo per valorar-ho! 


* * * * *


Fotografia de capçada: Tallarol de garriga (Sylvia cantillans). Castellserà (Urgell). Abril de 2016. Autor: Ignasi Oliveras