divendres, 16 de gener de 2015

Isle of Hope, Isle of Tears (Seán Keane)

L'1 de gener de 1892, Annie Moore, una noia de només quinze anys, va ser la primera emigrant europea que va entrar als Estats Units a través d'Ellis Island, reconvertida en duana per rebre, enregistrar i avaluar mèdicament l'allau d'immigrants europeus que venien a la recerca de noves oportunitats de vida, fugint de la pobresa. Annie procedia del comtat de Cork, a Irlanda, i havia viatjat amb els seus dos germans petits per trobar-se amb els seus pares que havien arribat dos anys abans. Enrere deixava una illa, la seva natal, de fam i dolor, per una altra que li oferia, suposadament, llibertat i esperança.

Brendan Graham, músic i novel·lista irlandès, va recollir aquesta història en la cançó Isle of Hope, isle of tears -tot un himne per als irlandesos- en què s'imagina la història d'aquesta noia, amb estrofes de gran sensibilitat. Fins que van tancar Ellis Island, el 1943 segons la cançó, disset milions d'emigrants havien entrat als Estats Units per aquest punt. Aquí et presento la versió en directe, en una espècie de pub irlandès de Nova York, interpretada pel cantant Seán Keane, de qui també pots escoltar aquí la versió d'estudi, més instrumentada.

Quan escolto aquesta cançó sempre penso en lo extremadament dur que ha de ser deixar la terra on has nascut per anar cap a un món desconegut, empès per la necessitat i la manca d'oportunitats al teu propi país. Després dels fets de fa deu dies amb l'atemptat a la redacció de la revista satírica francesa Charlie Hebdo i en altres punts del país veí, molts ulls giren la mirada amb por i odi cap al món islàmic, també cap als seus conciutadans que un dia van abandonar llurs països d'origen per aconseguir una vida més digna. És moment de recordar, doncs, que tots som o podem ser immigrants en terres desconegudes, a les que ens acostem amb por, i de les que esperem una acollida sense prejudicis ni rebuig.  

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

4 comentaris:

  1. Ja tens raó.
    A la majoria ens agrada molt viatjar, però amb la seguretat que podem tornar a casa quan volem, no marxem per força i sense cap ganes.
    Ha de ser horrible, l'exili.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És fàcil anar sabent que tens la tornada garantida...

      Elimina
  2. Ho ha de ser, ho ha de ser, molt dur. Jo crec que ho portaria ben malament, sobretot si fos molt lluny, com era lluny Amèrica en aquella època, ara és diferent...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser és diferent per a nosaltres -occidentals europeus- que com dius el Màrius tens la seguretat de la tornada... però pels que vénen de països subsaharians -per posar un exemple- no sé si és gaire diferent al que devien patir els immigrants de final del segle XIX cap a Amèrica...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras