dimarts, 28 de febrer del 2012

Ja he tornat a casa!

Ha passat un mes des de què vaig marxar a Islay, 33 dies exactament. Vaig arribar a l’illa amb il·lusió per conèixer un lloc nou, persones noves, paisatges i olors diferents (si vols llegir més clica aquí)

dijous, 23 de febrer del 2012

Spring is in the air!

Sí. Tal com ho llegeixes. Aquesta i "I feel the Spring is coming" són les expressions que més he sentit aquesta darrera setmana. Ho he sentit dir a cinc persones diferents aquí a Islay. La veritat és que se'm feia estrany sentir-ho tenint en compte que fa menys fred, però el vent i la pluja s'han mantingut constants tota la setmana... I em preguntava: on ho senten? Avui, però, n'he estat conscient... un passeig matinal per un bosquet proper m'ha permès sentir, com cap altre dia abans, un munt de mallerengues, tords, cargolets, aloses, pinsans i verdums cantant a tot drap l'arribada de la primavera. Fins i tot als cignes se'ls veia amb ganes de marxar cap al nord a passar l'estiu. I he vist unes quantes flors obertes que no m'hi havia fixat abans. Sí, jo també he sentit que la primavera està arribant...
Què tal pel teu barri? Spring is in the air? O a aquest hivern encara li queden forces?

dimarts, 14 de febrer del 2012

Bilingüisme de cervell pla

Sóc bilingüe. Tal com jo ho veig, això vol dir que utilitzo dues llengües a ple rendiment; com ho diria? sense fer cap esforç en cap d’elles, en el meu cas el català i el castellà. M’agradaria poder dir que sóc tri o quatrilingüe donats els meus coneixements de francès i anglès però no puc ja que he de fer un important esforç en ambdues llengües. En tot cas puc dir que sóc políglot perquè puc utilitzar les quatre llengües, amb més o menys gràcia, però res més.
 
Per a mi, com per a la majoria de catalans de la meva i posteriors generacions, el bilingüisme és quelcom natural. En el meu cas, recordo amb certa nostàlgia els dinars a casa, quan encara vivia la meva àvia aragonesa, i com les converses canviaven de llengua en funció de a qui estiguessis mirant. I quan s’ajuntava la meva tieta encara era més divertit perquè mentre que uns li parlàvem en català altres ho feien en castellà. Bilingüisme en essència pura.

 
Una altra forma d’entendre el bilingüisme, menys casolana però ben propera, és la que utilitza el meu admirat Buenafuente. El recordo en una entrevista a Bertín Osborne, a la televisió catalana, és clar. De fet, feia si fa no fa com nosaltres a casa: mirava a la càmera i parlava en català, mirava el paio i passava al castellà o una mitja barreja, donant lloc a situacions d’humor i expressions mal traduïdes de forma expressa, que l’andalús seguia a la perfecció. M’encanta! Això és pur bilingüisme.


La llengua és eina de comunicació i aquesta manera de fer dels bilingües compleix perfectament aquesta funció i ho fa utilitzant ambdues llengües amb indiferència. La riquesa del coneixement del lèxic i de les expressions del català i del castellà permeten una conversa més plena ja que les, a vegades subtils, diferències entre unes formes i altres acoloreixen la comunicació. I si parléssim més llengües encara ho enriquiríem més, amb expressions que expressen formes d’entendre el món diferents a les nostres. Quan fem bandera de la nostra llengua, estem pervertint la seva funció original, que no és precisament la de diferenciar pobles. Un ús pervers utilitzat per ferir el més feble, o per demanar unitat davant el fort...

 
12.25h Barcelona, estació de tren de Passeig de Gràcia. Els altaveus anuncien “Rodalies, amb destinació a Granollers i Sant Celoni: via 2” i a continuació “Cercanías, con destino Granollers y Sant Celoni: vía 2”. Què limitats que som! Dos minuts després el tren entra a l’estació i els altaveus criden “Granollers i Sant Celoni. Via 2” i tot seguit “Granollers y Sant Celoni. Vía 2”. Has notat la diferència? En realitat són veus gravades de diferents persones, posaria la mà al foc. La primera amb accent català força neutral, la segona en castellà un pèl exagerat. Unes diferències subtils que només reconeixeria un català. Els turistes (nacionals o no) no deuen entendre ni un rave d'aquesta distinció. Puto bilingüisme de cervell pla!

dissabte, 11 de febrer del 2012

Per a tu, Andrea

Avui és un dia molt especial per al Xavi i l'Emma, i també per a l'Ousmane. He estat donant voltes sobre com podia fer-vos arribar part dels meus sentiments cap a l'Andrea. Finalment, he pensat que amb la cançó de l'Hallelujah de Leonard Cohen cantada per Jeff Buckley us podia fer arribar part del que sento. Us la dedico a vosaltres i, com no, a l'Andrea.

dimecres, 8 de febrer del 2012

La Hobbitown del Baix Montseny

M'agrada viure a Gualba. Sí. M’hi trobo molt a gust i m’agrada pensar que els meus fills creixen en un entorn de petit poble com és aquest, mig rural, mig neorural. És divertit conèixer la gent que t’envolta i amb qui et creues cada dia. I et va bé perquè sempre necessitem favors uns dels altres i ara sóc jo qui els necessita i ara tu. Tot és proper: l’ajuntament, l’escola, la farmàcia, les festes, els comerços,... Si vols establir llaços socials és força fàcil, tot i els inevitables grupets: autòctons (o semi), nouvinguts pijos (pocs), progres (uns quants), nous rics (bastants més)... i si vols la teva intimitat també la pots tenir. Que vols veure algú? Camines cap al poble i en un dels tres bars trobaràs algú, o a la plaça i podràs petar la xerrada o prendre una cervesa. Que vols estar sol? Doncs te’n vas a passejar una estona per la muntanya i pots caminar hores sense veure ningú. L’entorn natural, el Montseny, és de lo millor que pots trobar a 40 minuts de Barcelona. Que et perds la vida cultural de la ciutat? Doncs agafes el cotxe o el tren i t’hi plantes si vols veure alguna pel·lícula en particular, concert, exposició o obra de teatre. En fi, és una delícia viure a Gualba. M’estimo aquest poble.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Feel so near (Dougie MacLean)

No sé si coneixes la cançó. És de Dougie MacLean, un cantant escocès. La Cris i jo vam conèixer la seva música ara fa 17 anys en un petit poblet al nord d’Stirling, Dunkeld. Es tracta d'un cantant i músic peculiar en la seva forma de tocar la guitarra (afinació oberta en to de do però tocant amb celleta al cinquè traste, és a dir, en to de fa), i en les seves lletres, ara reivindicatives, ara cants a la natura. La cançó que et proposo es diu Feel so near (sentir-se a prop). En els seus directes, Dougie MacLean explica que durant un temps va viure en una illa de la costa oest d’Escòcia, on el vent era tan fort que gairebé no podies caminar. I explica que davant aquella força de la natura et podies sentir realment insignificant. 

Aquest matí de dissabte, aquí a l'illa d'Islay, l’Steve i jo podíem fer el que volguéssim ja que no treballàvem. Vam demanar si podíem fer servir el cotxe i ens van donar permís. Pintava bé. Anar a pajarear tot el dia. No ha plogut en tota la setmana. Avui sí. I feia vent. Segur que no tan fort com el que descriu a la cançó. No importa. Hem marxat igualment a veure què tal pintava tot i no ens ha anat gens malament. Fins i tot ens ha sortit el sol per la tarda i hem afegit unes quantes espècies d'ocells marins a la llista. Però en diversos moments m’he sentit, com diu el cantant, molt proper al vent, les onades i les flors dels camps.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dijous, 2 de febrer del 2012

Escòcia: llista d'ocells

Alguns m'han demanat que pengi la llista d'ocells que vaig veient per l'illa d'Islay durant aquest mes. Doncs la pots trobar aquí. L'aniré actualitzant a mesura que afegeixi bitxos.
Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras