dilluns, 26 de març del 2018

En Pep i el tancament d'un nou cercle

La setmana passada vaig fer una xerrada als alumnes de l'institut sobre la meva vida professional més enllà de l'ensenyament. Com que aquesta trajectòria no ha sigut rectilínia ni tan sols unidireccional, vaig haver de preparar-me-la amb cura. No sé si vaig encertar en el format final o si vaig provocar cert caos entre les neurones adolescents dels meus estudiants. A mi, em va ajudar a repensar el meu present i el meu futur, però sobretot a reviure el meu passat, amb algunes llums i unes quantes ombres, i on la figura d'una bona persona, en Pep Ribera, director del CIDOB, hi té un paper rellevant.

El meu primer contacte amb en Pep i el CIDOB va ser a mitjan dels vuitanta, moment en què les meves inquietuds acadèmiques, que havien giravoltat a l'entorn de les ciències naturals, intentaven obrir-se pas en l'àmbit de la cooperació al desenvolupament, un equilibri que m'ha acompanyat sinuosament fins avui. El curs sobre cooperació i voluntariat internacional que organitzava el CIDOB va ser un dels punts d'inflexió intel·lectual més importants de la meva vida, ja que vaig prendre consciència que el principal treball a favor de la justícia social calia fer-lo a casa nostra, al cor dels països rics i al cor de cadascú de nosaltres. Va ser en Pep qui m'ho va fer veure.


dijous, 8 de març del 2018

You Know I'm No Good (Amy Winehouse) i dia de la dona treballadora

Fa unes quantes setmanes que m'he enganxat a l'Amy Winehouse. Sí, ja sé que vaig amb retard, sóc lent i necessito fer el meu procés. Per mi ha estat una descoberta ben explosiva. I només faig que lamentar-me per una vida que es va escapçar tan ràpidament i de la que només puc viure a través de l'arqueologia dels records. A la pel·lícula Amy (Asif Kapadia, 2015) es retrata la figura de la cantant, un compendi de contradiccions, al capdavall com qualsevol de nosaltres, però portat a l'extrem, amb un final tràgic. La pèrdua del control al costat d'un prodigi de veu i melodia, de notes i moviments sonors que conviuen entre Jack Daniels i crac, en una comunió complexa, com si es tractés d'un impossible oxímoron. I en aquesta confrontació la figura d'un company, marit, que no va ser mai un puntal on aixecar el cap, si no un bidó de benzina que ajudava a cremar-ho tot, fins a l'infern.

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras