Un guia de muntanya (3/3): Ombres

"Véns gaire sovint a la piscina?" "Un parell de dies a la setmana", li contesto. "Jo vinc molt menys del que voldria, per la feina, ja saps." No, no sé. S'asseu al banc per cordar-se les sabates. Jo ja duc la jaqueta posada i la bossa a l'espatlla, a punt per marxar. "Bé, adéu". Aixeca el cap. "Ei, adéu! Ja ens veurem per aquí". 

A fora, l'aire de quarts de vuit del matí em glaça els cabells, humits. Les primeres llums del dia deixen entreveure, amb colors esmorteïts, la neu recent caiguda al Montseny.

* * * * *

Panical blau (Eryngium bourgatii). Autora: Núria Tomàs

Començat l'octubre vaig baixar de les muntanyes de tornada cap a casa, a ciutat. Amb ajuda d'un amic que tenia ordinador vaig acabar d'enllestir l'informe que havia estat elaborant durant els vespres, a l'oficina de Boí on dormia. Ningú no me l'havia demanat, però vaig pensar que valia la pena recollir la informació i les reflexions que n'havia tret. Es tractava d'una descripció dels itineraris que havia fet, de les espècies de flora i fauna que havia trobat, de la tipologia del turista que vaig conduir i acabava amb uns quants suggeriments que, modestament, pensava que podien millorar alguns aspectes de l'atenció al visitant. Poc temps després vaig tornar al parc i vaig buscar a Juanito per donar-li una còpia de l'informe per a la guarderia i una altra per al parc. N'estava satisfet de com havia quedat i el volia compartir.

Van passar un parell de setmanes. Aquella tarda li vaig dir a la Cris que ens veuríem més tard perquè els quatre jefes, ara ex-jefes, m'havien convocat per fer una valoració de com havia anat l'estiu. Hi vaig anar il·lusionat perquè intuïa que havien quedat contents -més que intuïció m'ho havien manifestat en diverses ocasions- i potser em tindrien en compte cara al següent any. No recordo on vam quedar. Crec que era a casa d'un d'ells, a Barcelona, però no n'estic segur. La salutació va ser molt freda. Estaven els quatre en semicercle i hi havia una cadira buida a l'altra costat per a mi. Als dos minuts vaig entendre el que passava: aquella trobada es va convertir en el que en castellà es coneix com a "encerrona". El més gran, que era qui em queia més bé dels quatre, va portar la veu cantant. Els altres no van badar boca, ni em van mirar als ulls.

M'estalvio els detalls. En poques paraules em van tractar de deshonest i d'haver-los traït la seva confiança per haver elaborat un informe amb dades que, asseguraven, eren propietat de l'empresa. Es veu que ells, pel conveni que tenien entre la seva empresa i el parc o el consell comarcal, tenien el compromís amb la direcció del parc de presentar un informe i el meu, pel mig, els molestava. En defensa meva vaig argumentar que no en tenia ni idea del seu compromís i, sobre tot, que havia estat elaborant l'informe a l'oficina de Boí, davant seu i comentant les gràfiques i els resultats amb un d'ells, el qual sabia en tot moment què estava preparant. Em vaig quedar mirant l'interpel·lat, potser demanant que corroborés la meva argumentació. No va aixecar la vista cap a mi i es va limitar a mormolar que no recordava res. 

Era injust. No havia fet res d'amagat i, de fet, les dades eren meves. Ningú no m'havia ajudat a fer els itineraris, ni em va dir que havia de prendre dades dels turistes, ni fer llistats d'animals i plantes, ni que suggerís millores turístiques de cap mena. Però estava clar, eren quatre contra un i la meva paraula contra la seva. No tenia res a fer, les meves justificacions topaven amb un mur sense escletxes. Abans de marxar em van dir que presentarien el meu informe al parc com si fos el seu informe. No vaig dir res. Ni m'importava ni en vaig saber mai més res d'aquell informe ni en quines mans va anar a parar. Tan sols una petita victòria: vaig aconseguir aguantar-me les llàgrimes fins que vaig sortir al carrer. 

No he tornat mai a Aigüestortes. 

No he tornat a veure més els meus antics caps... fins avui. Aquesta trobada a la piscina m'ha fet aflorar molts records -llums, clarors i ombres-, alguns explicats aquí. Quan he reconegut en Lluís se m'ha remogut tot. La impressió que em va causar quan el vaig conèixer era la d'un savi despistat. Ara, potser amb una mica de panxa -tampoc no li penso negar- segueix tenint la mirada mig absent, o això em sembla. Potser això justifica per què aquella tarda no em va mirar a la cara, ni va reconèixer que li havia estat comentant els gràfics que elaborava mentre preparava l'informe.

Avui, revivint aquells moments, crec que he tancat un cercle que es va obrir fa 24 anys.

* * * * *

"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla"

Gabriel García Márquez (Vivir para contarla, 2002)