dissabte, 14 de febrer de 2015

Un guia de muntanya (3/3): Ombres

"Véns gaire sovint a la piscina?" "Un parell de dies a la setmana", li contesto. "Jo vinc molt menys del que voldria, per la feina, ja saps." No, no sé. S'asseu al banc per cordar-se les sabates. Jo ja duc la jaqueta posada i la bossa a l'espatlla, a punt per marxar. "Bé, adéu". Aixeca el cap. "Ei, adéu! Ja ens veurem per aquí". 

A fora, l'aire de quarts de vuit del matí em glaça els cabells, humits. Les primeres llums del dia deixen entreveure, amb colors esmorteïts, la neu recent caiguda al Montseny.


* * * * *

Panical blau (Eryngium bourgatii). Autora: Núria Tomàs
Començat l'octubre vaig baixar de les muntanyes de tornada cap a casa, a ciutat. Amb ajuda d'un amic que tenia ordinador vaig acabar d'enllestir l'informe que havia estat elaborant durant els vespres, a l'oficina de Boí on dormia. Ningú no me l'havia demanat, però vaig pensar que valia la pena recollir la informació i les reflexions que n'havia tret. Es tractava d'una descripció dels itineraris que havia fet, de les espècies de flora i fauna que havia trobat, de la tipologia del turista que vaig conduir i acabava amb uns quants suggeriments que, modestament, pensava que podien millorar alguns aspectes de l'atenció al visitant. Poc temps després vaig tornar al parc i vaig buscar a Juanito per donar-li una còpia de l'informe per a la guarderia i una altra per al parc. N'estava satisfet de com havia quedat i el volia compartir.

Van passar un parell de setmanes. Aquella tarda li vaig dir a la Cris que ens veuríem més tard perquè els quatre jefes, ara ex-jefes, m'havien convocat per fer una valoració de com havia anat l'estiu. Hi vaig anar il·lusionat perquè intuïa que havien quedat contents -més que intuïció m'ho havien manifestat en diverses ocasions- i potser em tindrien en compte cara al següent any. No recordo on vam quedar. Crec que era a casa d'un d'ells, a Barcelona, però no n'estic segur. La salutació va ser molt freda. Estaven els quatre en semicercle i hi havia una cadira buida a l'altra costat per a mi. Als dos minuts vaig entendre el que passava: aquella trobada es va convertir en el que en castellà es coneix com a "encerrona". El més gran, que era qui em queia més bé dels quatre, va portar la veu cantant. Els altres no van badar boca, ni em van mirar als ulls.

M'estalvio els detalls. En poques paraules em van tractar de deshonest i d'haver-los traït la seva confiança per haver elaborat un informe amb dades que, asseguraven, eren propietat de l'empresa. Es veu que ells, pel conveni que tenien entre la seva empresa i el parc o el consell comarcal, tenien el compromís amb la direcció del parc de presentar un informe i el meu, pel mig, els molestava. En defensa meva vaig argumentar que no en tenia ni idea del seu compromís i, sobre tot, que havia estat elaborant l'informe a l'oficina de Boí, davant seu i comentant les gràfiques i els resultats amb un d'ells, el qual sabia en tot moment què estava preparant. Em vaig quedar mirant l'interpel·lat, potser demanant que corroborés la meva argumentació. No va aixecar la vista cap a mi i es va limitar a mormolar que no recordava res. 

Era injust. No havia fet res d'amagat i, de fet, les dades eren meves. Ningú no m'havia ajudat a fer els itineraris, ni em va dir que havia de prendre dades dels turistes, ni fer llistats d'animals i plantes, ni que suggerís millores turístiques de cap mena. Però estava clar, eren quatre contra un i la meva paraula contra la seva. No tenia res a fer, les meves justificacions topaven amb un mur sense escletxes. Abans de marxar em van dir que presentarien el meu informe al parc com si fos el seu informe. No vaig dir res. Ni m'importava ni en vaig saber mai més res d'aquell informe ni en quines mans va anar a parar. Tan sols una petita victòria: vaig aconseguir aguantar-me les llàgrimes fins que vaig sortir al carrer. 

No he tornat mai a Aigüestortes. 

No he tornat a veure més els meus antics caps... fins avui. Aquesta trobada a la piscina m'ha fet aflorar molts records -llums, clarors i ombres-, alguns explicats aquí. Quan he reconegut en Lluís se m'ha remogut tot. La impressió que em va causar quan el vaig conèixer era la d'un savi despistat. Ara, potser amb una mica de panxa -tampoc no li penso negar- segueix tenint la mirada mig absent, o això em sembla. Potser això justifica per què aquella tarda no em va mirar a la cara, ni va reconèixer que li havia estat comentant els gràfics que elaborava mentre preparava l'informe.

Avui, revivint aquells moments, crec que he tancat un cercle que es va obrir fa 24 anys.


* * * * *

"La vida no es la que uno vivió, sino la que uno recuerda y cómo la recuerda para contarla"

Gabriel García Márquez (Vivir para contarla, 2002)

19 comentaris:

  1. Ara veig que tu i jo tenim almenys una cosa en comú: un desengany amb un cap, com vaig explicar fa uns dies. El record que en queda no m'estranya que el classifiquis com a 'ombra'. Quan penses que has fet les coses bé però et fan veure que no, i a sobre s'apropien de la teva feina (senyal que tan malament no ho vas fer), ets sents impotent i molt desprotegit. La feina que jo vaig deixar allà, que va donar lloc a dos treballs d'investigació publicats, no sé com l'han aprofitat posteriorment, però que jo sàpiga no s'ha citat el meu nom en cap lloc més, tot i que vaig deixar dades que diria que han aprofitat.

    Qui sap si retrobaré el meu antic cap en un futur, en una situació inesperada com la teva. La veritat és que jo tindria ganes de marxar d'allà i no tornar-hi més, però segur que tu hi has posat valentia i sabràs sobreposar-te si te'l tornes a trobar. No cal ser agradable, només correcte. Potser ell mateix s'adonarà que no has oblidat el que va passar i no insistirà més. Pel que sembla, era perfectament conscient del greuge que estaven fent amb tu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De fet, vaig tenir aquest encontre el dia abans que tu escriguessis la teva història. Crec que em vas impulsar a escriure la meva. Desenganys amb caps n'he tingut més d'un però també he tingut alguna sorpresa agradable amb algun. I no deixaré d'anar a la piscina per ell, ja vaig deixar durant mols anys de passejar-me per Aigüestortes.

      Per cert, que fas un dissabte a les dues de la matinada escrivint al bloc? ;-)

      Elimina
  2. Em sembla que et vas fer gran de cop. La innocència de la juventut i la realitat del món del treball.

    Des que he llegit això, al panical blau li veig més les punxes que el color blau. Un petó!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que tens raó. Era la meva primera feina en ferm (fins aleshores classes particulars, menjadors escolars...) i vaig pagar la innocentada.

      Tot i la metàfora del panical blau, segueixo pensant que és una de les flors més boniques dels prats d'alta muntanya. Punxes sí, però el color blau és immens! Gràcies per la foto. Un petó!

      Elimina
  3. Vaja, no m'estranya que no hi hagi més "episodis" això no és precisament un final feliç.
    Només puc dir que el lloc, el Parc Nacional, no en té cap culpa, de tot plegat, i que no tens perquè privar-te de gaudir-ne.
    És clar, que cadascú se sap el seu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi ha més episodis perquè en realitat el tema no donava més de sí. Tenia ganes d'explicar el que havia suposat aquest encontre fortuït però no tenia sentit sense els precedents, però clar, massa llarg per a un sol post. Hi ha més anècdotes, esclar, però com diuen "no ha lugar". Tens tota la raó que el parc no en té la culpa. En tot cas he fet una distinció: no he tornat a Aigüestortes però sí al parc per la banda de Sant Maurici (o sigui entrant per Espot cap a Amitges seguint la vall de l'Escrita). És una petita trampa que m'he permès. Em queda pendent retornar per la vall de Sant Nicolau, o sigui la banda d'Aigüestortes... crec que després d'aquesta petita catarsi començo a estar preparat... d'aquí que deia lo del tancament del cercle...

      Elimina
  4. Caram Ignasi no m'esperava pas aquest final, després d'haver gaudit tant de temps de les muntanyes...No es pot ser de bona fer, perquè sempre acabes rebent algun clatellot, però jo t'entenc, perquè cadascú és com és i no hi podem fer res...No ho facis pagar a les muntanyes, però, que elles no en tenen la culpa, si podessin parlar...
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saps què passa? Que alguns no hem après a amagar les cartes, juguem amb la baralla oberta mostrant com som... amb lo bo i amb lo dolent. Però clar, sempre hi ha qui s'aprofita d'això per trobar-te els punts febles. Segurament això em fa quedar-me al marge d'una part del món, la dominant, però com bé dius, sóc com sóc. No ho faré pagar a les muntanyes... massa coses n'he après d'elles com per abandonar-les...
      Petons.

      Elimina
    2. No es pot ser de bon fer en aquest món, és trist però...
      I jo tampoc t'havia dit res del panical, jo conec més el verd, però aquest és preciós...

      Elimina
  5. Doncs espero que puguis tancar aquest episodi ben tancat... I si no és demanar massa que no te'l trobis a la piscina gaire sovint.

    El que em molesta més encara que la pròpia deshonestedat o mala passada és que qui l'ha feta faci com si no hagés passat res. Perquè en realitat, amb el poder d'autoengany que tenim la gent, en tots aquests anys segur que s'han convençut que no van fer res tan terrible. I per tant ... Ja ni se'n recorden. Jo tinc necessitat de posar distància... Un adéu. Bon dia i passi-ho bé. I gràcies. Pot semblar rancuniós, però em sembla que no ho és. Es posar en una ínfima mesura les coses al seu lloc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai! M'oblidava del panical blau.?. Quina foto mes maca, sempre em miro i em remiro aquestes flors o cardspel color quevtenen. És un color que commou.

      Elimina
    2. Sí, aquest adéu, bon dia i passi-ho bé és necessari. Ho he fet en diverses ocasions. Però tampoc m'acaba satisfent del tot. És com si les coses no quedessin ben tancades i la ferida es manté oberta, però no sempre tens gaires altres opcions que seguir vivint amb les ferides supurant... Ja ho diu García Márquez que la vida és la que recordem, no la que vivim i esclar jo no la vaig viure igual que ells...

      Elimina
    3. Bonic el panical blau, oi? Un típic card de muntanya mitjana i alta. La foto és de la Núria qui me l'ha cedit per l'ocasió... és bona fent fotos, eh?

      Elimina
  6. Vaja, sempre hi ha gentola d'aquesta mena. Jo em centraré en la part positiva del teu post, la foto. Quina preciositat de panical blau! Encisador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs la fotògrafa http://nuriatomas.blogspot.com/ estarà encantada dels teus elogis! És realment encisador...

      Elimina
  7. Sap greu això que expliques… Potser és això que diu la Núria, que et vas fer gran de cop. Llàstima que entenguem que "fer-se gran" vulgui dir això: acceptar que no tothom va de bona fe. I és veritat. L'important, però, és que, malgrat aquests desencisos, sapiguem continuar el nostre camí. I crec que, pel que he anat llegint, tu ho has anat fent.
    M'han encantat aquestes "minimemòries" d'Aigüestortes! Per quan les de Tami? O… segur que en tens d'altres!
    M'ha agradat molt llegir-te i seguir una mica el teu dia a dia de biòleg "de bota".
    Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, August, per les paraules.
      Me n'alegro que t'hagin agradat les "minimemòries"...
      Pel que fa a les de Tami les tens en aquest bloc: si vas a la columna de l'esquerra a "notes sobre..." i cliques sobre "togo" et sortiran totes les entrades que vaig escriure durant la meva estada (una espècie de diari) també pots entrar des de "per localitzar entrades" i començant a partir del mes d'abril de 2013... hi ha unes 18 entrades més o menys que vaig escriure amb molta calor! També pots accedir baixant per la columna de l'esquerra a una selecció de fotos "ocells de Tami" i una altra de "gent de Tami", i també a l'informe que vaig escriure.
      D'altres historietes no n'he posat perquè no s'ha prestat el moment excepte l'experiència que vaig tenir treballant a Escòcia amb temes d'ocells i que trobaràs al final de tot de la columna sota el nom "Loch Gruinart, Escòcia"... aquí vaig optar per omplir una pàgina i no fer post petits... acabava d'estrenar el bloc...
      Si hi treus el nas en algun moment per aquests espais m'agradarà saber la teva opinió... en aquella època escrivia molt al buit i rebia molt pocs feed-backs...
      Una abraçada

      Elimina
  8. És curiós reviure aquell temps amb els teus post…. Ja ho hem parlat sovint, però crec que el problema de fons torna a ser el de sempre: “els mediocres”, fan la feina com bonament poden i no deixen als altres ser creatius, oberts, originals, aportar idees… per la enorme por que tenen de que algú els trepitgi, els passi per davant,… o simplement per la por a què es comparin treballs i resultats…. Però jo, optimista de mena, sempre penso que el temps posa a tothom al seu lloc….(i sé que m’equivoco, encara que de vegades, passa)…. :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, "els mediocres" com tu sempre dius. I potser sí que el temps posa a tothom al seu lloc, però si mai passa potser a alguns ens troba criant malves... petons!

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras