Un guia de muntanya (2/3): Clarors

"Com et dius, que no em ve al cap?" "Ignasi". "Ah, sí. Ignasi". "Tu ets el Lluís, oi? Ara t'he reconegut, no has canviat gaire". "Home, mira la panxa que faig!" Exagera. Potser espera que li digui que no n'hi ha per tant, però no ho faig. "I de què treballes?" "Vaig fent cosetes, seguiments d'ocells i..." "Ostres, què bé! No és fàcil poder viure fent el que t'agrada". Es fa el silenci. Les imatges s'amunteguen dins el meu cap...

* * * * * 

Pels matins pujava amb els guardes o amb el personal de la brigada de manteniment. Si no estava de travessa, compartia amb ells l'estona del dinar. Reien de les meves carmanyoles d'amanida. "Has de menjar tall, si no no tiraràs". I vaig posar-me a menjar tall com un descosit. Em vaig passar deu dies sense entendre res del que parlaven. Entre l'escassa vocalització, els accents tancats de la vall, i el lèxic propi de cada poble -Durro, Erill, Taüll, Barruera, Boí...- no en pescava ni una. Però somreia, fent veure que els entenia. A les dues setmanes ja ho pillava tot. Dues setmanes més tard se m'havia enganxat l'accent i part del vocabulari.

Estany Redó. Autor: raul2010

Com que no teníem mòbils (encara no s'havien inventat) duia un walkie-talkie, connectat permanentment a la freqüència dels bombers per si passava alguna cosa greu. Per sort no el vaig haver d'utilitzar gaire. Algun cop, si estava sol i avorrit, escoltava les converses entre els guardes i la brigada. Un dia vaig enganxar-ne una en què utilitzaven un nom que no m'era familiar: Sherpa 2000. Vaig parar l'orella. Parlaven de mi. Es veu que feia dies que m'havien batejat així. I així se'm va quedar. En altres moments i en altres latituds he rebut altres sobrenoms. Aquest m'agradava especialment.

Dels guardes en conservo un molt bon record: el forçut Jaume, en Kim, amb qui vaig tocar la guitarra en algunes ocasions, i sobre tot en Juanito, el guarda més famós d'Aigüestortes, odiat i estimat per igual, però sempre respectat. Tenia dues filles, la Paquita i la Iolanda, dues belleses... Juanito em va explicar que un cop va baixar caminant fins el Camp Nou, creuant mitja Catalunya, per acabar veient un partit del Barça. Em va ensenyar a pujar les muntanyes agafant-me a la cua de les vaques, a baixar les fortes pendents amb el totxet (un pal d'avellaner tractat al foc, resistent i flexible) i a saltar d'una vall a una altra observant per on passaven els isards. "Si veus per on colen vol dir que hi ha un passet per on tu també pots colar". I m'ho vaig creure. I em vaig creure isard. I més d'una i dues vegades em vaig penedir d'haver-ho fet...

No tot era perfecte, és clar. Hi havia un tècnic del parc, una mica més gran que jo, que em va veure com un rival des del primer moment. Tot i ser del territori no tenia molt bona premsa, però tampoc es pot fer molt de cas, ja se sap com som a poble. Es pensava que havia anat al parc a competir pel seu lloc de treball, ell que exercia de biòleg sense ser-ho. Malgrat deixar clares les meves expectatives, crec que no el vaig saber convèncer ni tranquil·litzar. Mai no va estar un bon suport, mai un bon company. Em tractava amb correcció, sí, però amb fredor manifesta.

Un grup de cavalls pasturava durant tot l'estiu lliurement pel parc. Ens coneixíem de cada dia de passar. Quan em veien s'acostaven a veure si els donava alguna cosa i gairebé sempre acabaven amb alguna galeta o una poma. La matriarca del grup era una euga enorme de color marró vermellós. Un dia, jo guiava un parell de famílies cap a l'estany Redó. Els nens van veure els cavalls i van córrer cap a ells. Em vaig acostar al grup, però aquell dia no estava pendent dels cavalls sinó dels nens. No sé si va ser perquè no li feia cas o perquè no li duia berenar però la matriarca, sense avís previ, em va donar l'esquena i va llençar les dues potes cap a mi. Vaig rebre una de les coces directament al mig de la cuixa. Em podia haver trencat el fèmur però només em va deixar un immens hematoma amb la forma de la peülla, que va anar canviant de colors al llarg de dues o tres setmanes. L'euga va rebre una bona pallissa del meu totxet. Havia d'aprendre que no podia fer això amb impunitat. Em vaig quedar esgarrifat de pensar que si en comptes de rebre jo hagués rebut un dels menuts que anava amb mi, el resultat hauria estat molt pitjor...

Perdiu blanca (Lagopus muta). Autor: Tim Bowman

Els dies que no tenia grup acostumava a pujar a nous cims o a descobrir altres itineraris. Les muntanyes del parc són impressionants! Un dia vaig voler enfilar-me fins els estanys de Bestús. Per estalviar-me una llarga volta vaig decidir pujar pel dret, des de l'estany Redó. Feia un circ de parets molt verticals i, segurament, no vaig calcular-ho prou bé. A mitja pujada, grimpant amb les quatre potes, vaig relliscar i em vaig quedar penjat d'una mà. Només van ser uns segons, fins que vaig trobar una pedra per agafar-me amb l'altra mà, i poder apuntalar els peus. Tot molt ràpid, però es veu que vaig fer soroll en picar contra les roques perquè unes desenes de metres més amunt, separats de mi per una immensa roca, vaig veure dos excursionistes que em miraven amb cara d'espant i em preguntaven si estava bé. Estava bé. Vaig aixecar una mà, amb el polze amunt, fent ok. Vam seguir camins diferents. A la tarda, quan vaig tornar a la caseta dels guardes, els vaig trobar parlant amb dos excursionistes que els explicaven no sé què d'un sonat que pujava per una paret i que van pensar que es matava. No em van reconèixer i jo em vaig fer el llonguis. M'havia jugat el físic, i no va ser l'únic cop.

El dia del meu sant, per celebrar-ho, vaig enfilar-me dalt d'un pic que encara no havia trepitjat. A pocs metres del cim la muntanya em va oferir un regal: una perdiu blanca! Era la primera vegada que en veia una. Duia la càmera a la motxilla i vaig pensar a treure-la però no ho vaig fer. Volia gaudir la perdiu i sabia que si em movia marxaria. Ens vam estar mirant una estona, uns vint segons. Em va semblar que m'agraïa la meva discreció.

* * * * * 

Quan vaig abandonar les muntanyes, sense girar el cap, vaig deixar enrere molt bones persones, però els vaig prendre una part del seu esguard que encara conviu amb mi...