Trump, vots i valors

Aquest dijous, després del primer dimarts que hi ha després del primer dilluns de novembre, vaig fer una ullada a les dades de les eleccions estatunidenques, per veure qui havia votat què. Allò que en diem, entre lo dolent i lo pitjor. No sóc analista polític, no hi entenc ni un borrall i no intentaré treure aquí grans conclusions, només alguna reflexió, o potser només uns interrogants, del que m'ha arribat ben endins.

No sabria dir què és el que més em va sorprendre en llegir les estadístiques, si el vot femení o l'hispà: quatre de cada deu dones el van votar malgrat els seus comentaris sexistes, denigrants i menyspreadors amb frases tan repugnats com "Quan ets una celebritat pots fer el que vulguis amb elles, agafar-les pel cony". I dels hispans, concretament dels mexicans, va dir que "Quan envien la seva gent no envien els millors sinó que porten la droga, els crims i les violacions", però un de cada tres hispans li ha donat el vot. Es clar que hi ha molts components a l'hora de votar un o altre candidat: promeses de drets i serveis socials, política exterior, seguretat, feina, medi ambient, energies... Mols elements a valorar, i si no et cau bé Hillary Clinton doncs encara ho tens més complicat (a toro passat molts analistes deien que l'error va ser que Bernie Sanders no guanyés les primàries demòcrates perquè hagués estat millor competidor contra Donald Trump), però malgrat tot jo, de ser dona i/o hispà em sembla que n'hagués tingut prou amb saber d'aquests i altres insults per no votar-lo.

Després del vot, el dret a la paraula i a la participació

Avui és un dia curiós. Dia d'alegries i de tristeses, de mals de cap ressacosos de victòries esperades o imprevistes i de plors amagats nascuts de fracassos públics escrits i negats. Acabada la batalla campal, toca recollir els ferits i curar les nafres, però també de netejar poltrones tacades, buidar paperers atapeïdes i endreçar despatxos. Després de les eleccions, uns es pentinen ufanosos les plomes de la cua per mostrar els seus millors ventalls de colors als ciutadans; els altres passegen pels carrers buscant oferir la imatge orgullosa d'haver-ho intentat però llepant-se les ferides darrera cada cantonada. Hi ha guanyadors i hi ha derrotats. No hi ha terme mig. Es poden fer les lectures que es vulgui però al final només hi ha números que demostren la confiança dels votants en un sentit o un altre.

Saber estar, saber escoltar: normalitat vs. excepcionalitat

Tot i que de vegades tinc la sensació que aquest bloc té un to de catecisme que hauria de revisar, no vull renunciar a reivindicar la necessitat de saber respectar les formes i les bones maneres per facilitar les complexes -perquè volem i no en sabem prou- relacions humanes. A diferència d'altres entrades que he fet en aquest bloc, però, i sense que serveixi de precedent, he cregut convenient modificar el to crític amb què acostumo a redactar els meus escrits per un de més positiu.

Por a l'opinió

Una de les idees més acceptades al llarg del que es coneix com "el procés", -i repetida fins a fer-se més que pesada com gairebé tot el que envolta aquesta història- és la poca voluntat de diàleg per part del govern central. Poques ganes de parlar amb el govern de Catalunya i de sentir les veus dels seus ciutadans. Al meu entendre es combinen dos elements de forma força indissoluble: el poder i la por. I tots dos es troben al mateix costat.

Empatia: històries de micos i polítics

Una de les imatges més comentades pels mitjans de comunicació la darrera setmana ha estat la que hi surt la parella Rajoy-Mas a punt d'entrar a la Moncloa, en què es veu el president Mas acostant el braç per darrera l'esquena del president espanyol. I és que potser aquest gest instintiu o estudiat no va ser el més encertat. S'ha especulat sobre si es tractava d'un senyal d'acostament del president català, sobre com el va ignorar l'altre... Segurament influenciat per la darrera lectura que he fet -"El bonobo y los diez mandamientos" (Tusquets, 2014) del primatòleg holandès Frans de Waal-, a mi el gest d'en Mas m'ha semblat un senyal de submissió amb afany de buscar una certa reconciliació i fins i tot de demanar-li a en Rajoy que fes un esforç d'empatia cap a ell amb tot el que té al damunt: "que si el carreró on m'he ficat... que jo no havia estat mai independentista ni havia fet mai cas de l'opinió dels ciutadans,... i ara, mira tu, els merders que tinc amb els Pujol..."

Transgènics i dèficit democràtic

Aquest passat 11 de febrer es va obrir la porta perquè la Comissió Europea autoritzi el conreu del blat de moro transgènic TC1507 dins la UE. No té un altre remei perquè el consell de ministres d'Afers Generals no va aconseguir una majoria suficient per rebutjar-ne l'autorització, de manera que la Comissió Europea es pronunciarà a favor. El curiós del cas és que 19 dels 28 països que conformen la UE hi estan en contra i que el Parlament Europeu havia adoptat un mes abans una resolució que demanava a la Comissió Europea que no autoritzés noves varietats d'organismes genèticament modificats. I aquesta resolució es va adoptar per 385 vots a favor, 201 en contra i 30 abstencions. Què està passant aquí?

Kerala: descentralització i democràcia participativa

No sóc historiador ni politòleg tot i que d'haver treballat al costat d'alguns d'ells espero que se m'hagi enganxat alguna cosa ni que sigui per osmosi. Així doncs, digues-me agosarat pel que vaig a comentar en aquesta entrada.

Des de petits ens han explicat a les classes d'història que les societats ens hem organitzat de forma jeràrquica de dalt a baix. Una estructura de piràmide de base àmplia que s'aprima en classes mitjanes i s'estreny dalt de tot on s'ostenta el poder. Segons els temps els elements que conformen els diferents pisos han anat variant: els esclaus han estat substituïts per treballadors, els comerciants per burgesos i el faraó i l'emperador per presidents i primers ministres, però el fons segueix sent el mateix i la forma de funcionar també: els de dalt manen, els del mig belluguen i fan la viu-viu i els de baix obeeixen. Com un rusc d'abelles o un cau de formigues, l'estructura jerarquitzada ha fet funcionar el sistema. La possibilitat de canviar-lo està en mans dels de dalt que ja els està bé com està i per tant els canvis no es fan, o quan tenen lloc, impulsats des de les classes baixes o mitjanes, ho fan acompanyats de sang (em vénen al cap les revoltes d'Espartac, la Revolució Francesa o la plaça de la Independència a Ucraïna).

El Bulli i el Cap de Creus: sí però no

Una de les notícies d'aquests darrers dies que m'ha cridat més l'atenció té a veure amb el El Bulli Foundation -museu de documentació, creació i arxiu sobre la cuina- que es projecta construir a Cala Montjoi, dins el municipi de Roses a l'Alt Empordà, on existeix l'antic restaurant de Ferran Adrià, El Bulli. 

La notícia hauria d'alegrar els habitants de Roses i, per extensió i empatia, els de la resta de comarca i país. Es tracta d'una projecció internacional d'un creatiu de renom que exportarà al món alguna cosa més que les misèries de corruptes i feixistes. Amb ell s'exterioritzarà tot un llegat d'història de la cuina i d'una manera de fer molt particular a l'avantguarda de l'art gastronòmic. I la internacionalització de la cultura catalana i la projecció i promoció del territori, diu el comunicat de la Generalitat. A més, sembla prou important per atreure turisme, encara que no tinguem clar cap a quin model de turisme es pretén anar.

Lligar senglars amb llonganisses

En temps de crisi les necessitats a satisfer es prioritzen. Aquesta és una realitat de la qual pocs se n'escapen. I es fa a tots nivells des dels diners de butxaca que portem al damunt fins als àmbits institucionals més elevats.

Gualba no n'és una excepció.

No suporto les maratons!

No vull ferir cap susceptibilitat. Tampoc no vull fer-me l'esnob anant a contracorrent però no suporto les maratons. I aquest proper cap de setmana en tenim una nova edició, en aquest cas dedicada a les malalties neurodegeneratives. 

Però vull explicar-me perquè sé que amb un comentari com aquest engreixo la meva llista de detractors, alguns dels quals ja es van desenganxar de mi per anteriors escrits.

Passant pàgina

Ahir vaig anar a un sopar al que no tenia cap ganes de ser-hi. I tanmateix ho havia de fer. Es tractava de passar pàgina i tancar un llibre que vaig obrir fa tres anys. Potser ja intueixes per escrits anteriors que em refereixo a l'ampa de la meva escola que he tingut el dubtós honor de presidir aquest darrer mandat.

Fa mesos vaig començar a preparar un parell d'entrades al bloc sobre aquest tema perquè les he vistes de tots colors. De fet, una la vaig començar fa gairebé un any amb l'esperança que no es perdés en l'oblit cap dels fets que van tenir lloc aleshores i que no podia publicar, per prudència, fins fer el traspàs entre juntes. Aquest traspàs (així és com se li diu eufemísticament a una mort, oi?) paral·lelismes a banda, aquest traspàs va tenir lloc el passat 8 d'octubre i per tant em sento alliberat per escriure el que vulgui.

Pobres d'entre els pobres

Al Centre de Formació Rural de Tami es treballa amb la població més pobra d’un país que ja és de per si pobre. Togo, com la majoria de països africans, va ser dividit per les potències colonials sobre una taula, no sobre el terreny. Les diferents ètnies -a Togo n’hi ha fins a 40- van quedar separades per fronteres que van aparèixer de la nit al dia. Com els va passar als mobà, repartits per Togo, Ghana i Burkina Faso. A l’hora de governar l’ètnia dominant sempre guanya i escombra cap a casa.

A Togo hi ha hagut quaranta anys de dictadura –democràcia formal en diuen- sota el poder del general Gnassingbé Eyadéma arribat al poder després d’un cop d’estat. A la seva mort, al 2005, el va substituir el seu fill Faure Eyadéma. Les reunions ministerials es realitzen al mig del país, on es troba l’ètnia del president i no a la capital, a Lomé. I el nord? La regió de les Savanes on em trobo està totalment abandonada pel govern. No hi ha cap impuls econòmic ni cap interès social per fer que la població aixequi el cap.

Susan George, sabiduria i revolta

Font: Transnational Institute

No tinc especial interès pel programa que dirigeix en Jaume Barberà, el Singulars. Fins ara només coneixia la seva existència per la divertida paròdia que en fan al Polònia, suficient com per no despertar-me cap mena d'interès pel programa real i menys pel seu presentador. Però aquesta setmana passada va ser diferent: l'entrevistada era Susan George, així que vaig anar a TV3 a la carta per recuperar el programa. No sé molt bé què deia el pobre Barberà a la l'entrevista ni si les seves preguntes eren o no encertedades. Reconec que me'l mirava com l'alter ego d'en Queco Novell, però en tot cas les respostes pautades, pausades i reflexionades de Susan George sempre paguen la pena.

Afegitó (post)independentista

A la nota anterior vaig comentar la idea de què la meva defensa de l'independentisme va lligada a un canvi en les polítiques ultraliberals de molts dels seus defensors que trobem als partits polítics. Aquesta idea l'expressava dient que el dia després caldran manifestacions per dir adéu als masos que promouen aquestes polítiques. Des del meu punt de vista, la majoria (seran tots?) de polítics del nostre país segueixen aquest patró de pensament econòmic que posa per davant del benestar de les persones i de l'entorn el de les finances (tema per una altra nota, I promise). De vegades parlo amb gent sobre el nivell cultural de la classe política en general i em sorprèn quan del conseller d'economia actual, Andreu Mas-Collell, diuen que aquest sí que és un bon gestor ja que l'identifiquen com una persona de prestigi, un savi que sap bé de què parla com si això fos garantia de millora per a les nostres vides. Prestigi, savi, sap de què parla... no ho dubto, potser és la persona més formalment llesta del govern actual. Però no el voldria mai com a responsable econòmic d'una Catalunya independent, com tampoc no el vull ara. La intel·ligència posada al servei d'una ideologia ultraliberal que situa les finances per davant les persones i el medi ambient no és el que vull per a mi, els meus fills i el meu país.

En aquest debat, el meu germà em va passar un article de l'economista Vicenç Navarro a qui segueixo sovint. A l'article fa justament aquesta crítica de què estic parlant, però amb saviesa i coneixement professional. Casualment utilitza com a contraexemple un altre famós economista dels reconeguts, en Xavier Sala i Martín, del qual tinc previst parlar-ne en un altre moment ja que, com a totòleg, també és capaç de parlar de canvi climàtic dins la lògica negacionista, i manipular les dades en benefici de la seva mentida. Però això són figues d'un altre paner i serà per un altre dia! Avui volia deixar-te enllaçat aquest article d'en Navarro.  

In-inde-independència! Jo també hi era...

Aleshores tenia onze anys. Era un vailet. No sabia de què anava tot plegat. Però entre els meus escassos records d'infantesa tinc una imatge: una cantonada del Passeig Sant Joan, els pares, el Jordi, l'Anna... ulls encuriosits que miren cap aquell carrer on es belluguen riuades de persones amb senyeres, al crit unànime de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". La mare m'explicaria amb el temps que amb nosaltres tres no es van atrevir a anar pel mig de la manifestació i ens desplaçàvem pel lateral, acompanyant-la. Eren temps de grisos, en tots els sentits, i era fàcil imaginar-se que allò pogués anar mal dades...