dijous, 23 de juliol de 2015

Per la duna de Pilat

L'Aran a la duna de Pilat, agost de 2010
Sabíem de la seva existència i, de viatge cap al sud, allunyar-nos uns quants quilòmetres de l'autoroute no ens era gran destorb. La tarda s'esvania lentament. El sol recollia els darrers raigs que allargassaven ombres i estilitzaven figures. Semblava un bon lloc per acomiadar l'estada per la Gironde, com la cirereta que es posa al mig del pastís. Hi vam arribar quan la gent iniciava la retirada. Graó a graó, sorra i més sorra, ens enlairàvem per la imponent duna que s'abraona, abusant, sobre el bosc de pins que l'entornen; o potser només el protegeix, amorosida. Amb cinc anys recent estrenats, la pujada se li feia feixuga: a cada passa endavant, mitja s'escolava enrere. Tancant els ulls es va deixar atrapar per la infinita sorra que es modelava sota el pes del cos...


* * * * *

Aquesta és la meva participació als RC - Relats de la Carme (substitució estiuenca dels Relats Conjunts).

20 comentaris:

  1. Ole, ole, avui sóc la primera. M'estranyava tant de temps, però fins i tot els blogs tenen dret a fer vacances. Ho pintes bonic, bonic, amb poesia inclosa i m'agafen moltes ganes de veure-ho. No ho sabia que tinguéssim aquest mig desert tan a prop. El teu fill sembla que xalava d'allò més.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Vaja, vaja... i jo que no tinc premis per repartir... I tampoc és tant de temps que no escrivia, ni el bloc està de vacances (fins a mitjan agost no les comencem) però sí que hi ha certes vacances interiors i poques ganes d'escriure gaire res. Més que poesia ho deixo per una prosa poètica, com diu la Roser, que tampoc dono per més. I no t'ho has de prendre com un desert, només són dunes de platja (la més alta d'Europa això sí) sense arribar a un desert.

      Elimina
  2. Respostes
    1. Gràcies Elfree! Digue'm-ne que la història tampoc donava per gaire més així que he preferit fer-la amb paraules més boniques...

      Elimina
  3. La llum de la vesprada era molt bonica, sembla que estiga al desert!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que es veu millor del que recordava la immensitat de la duna, especialment si es compara amb el bosc del costat. Però insisteixo que no és un desert, només una duna!

      Elimina
  4. Ignasi, pura prosa poètica...Felicitats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'agraeixo el comentari, Roser. Ja he dit molt sovint que jo de poesia no en sé un borrall, no en conec el seu llenguatge i no m'atreu. Per això, tot i que em passejo per molts blocs poètics, em sento molt limitat per a fer comentaris. En canvi, m'agrada jugar amb les paraules per fer escrits ben sonants i que il·lustrin el que veig o vull dir. M'agrada però més d'un cop m'han picat el crostó perquè diuen que no és un llenguatge adequat per a segons quin tipus d'escrit (i tenen raó). I d'això en diuen prosa poètica. Si a tu t'ha agradat, jo, sense més pretensió, també em sento feliç...

      Elimina
  5. Segur que recordarà l'experiència molt anys... Molt bonic (el text, i la imatge)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho recorda segur perquè la fotografia està a l'escala de casa i hi passa per davant sempre que va a la seva habitació! Gràcies pels comentaris!

      Elimina
  6. Veig que uns quants de per aquí heu visitat aquesta duna, hi hauré d'anar algun dia. Més que un relat, evoques un record, i ben maco, d'aquells que fa bo compartir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ves en compte: nosaltres hi vam anar a final d'estiu i a darrera hora. I pel que intueixo de les fotografies de la Carme, ella hi va anar un hivern. Ho dic perquè no deixa de ser un lloc força turístic (la duna més alta d'Europa) i potser la imatge de poca gent que donem un i altre dona una idea de tranquil·litat i solitud que poc té a veure amb la realitat en altres moments de l'any. Gràcies pels comentaris!

      Elimina
  7. Respostes
    1. Un tema recurrent quan viatgem amb els nens: recordaran amb el temps que hi van estar, el que van veure o el que vam fer plegats? Són realment records inesborrables??? Merci per la visita!

      Elimina
  8. Caram amb "LA DUNA", realment té MOLTA entitat pròpìa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó. No esperis molt més però entitat en té MOLTA com bé dius!

      Elimina
  9. Tu també has fet que ens atrapés aquesta infinita sorra compartint amb nosaltres el record d'aquesta experiència viscuda. Molt maco de veritat, el lloc i el relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Mac! La culpa, al capdavall, és de la sorra que és infinita també en la seva capacitat de compartir... ;-)

      Elimina
  10. No coneixia aquesta duna tan gran a Europa… El teu relat (i la foto) m'han evocat inevitablement una sortida de sol a les dunes de Merzouga, al Marroc. Aquests espais tan diferents tenen un poder que se't clava a la retina i a la memòria. I el teu fill segur que també ho recordarà!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És curiós, els espais oberts com els deserts ens captiven però a l'hora ens fan por o respecte ja que, com a primats, preferim la protecció de boscos i arbres, on evolutivament sempre ens hem sentit més còmodes. Fa uns quants anys vaig estar acompanyant la meva parella a fer treball de camp pels Monegros. Hi vam passar molt de temps. Quan venien amics n'hi havia que expressaven el seu neguit davant la immensitat del paisatge i la llunyania dels horitzons...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras