Port Ainé, massificació i complicitat matussera

Aquest inici d'any ens ha trobat al Pallars. Intentem, per poc que podem, sortir del nostre entorn més comú i desconnectar una mica del paisatge i de la gent que veiem cada dia, i també dels excessos gastronòmics i familiars nadalencs, que no són pocs. Les muntanyes del Pirineu sempre ens han generat una atracció especial i si durant uns anys van ser els estius qui ens hi van acompanyar, des de en fa uns quants són també els hiverns els que emblanquinen les imatges que després revénen a la memòria, un cop retornats a la quotidianitat.

Aquest cop ha estat un pèl diferent als altres. Volíem que l'Aran i la Sitina es calcessin uns esquís ells que ja fa anys es belluguen per la neu però fins ara amb bótes de muntanya o raquetes. Vam trobar una oferta de curs per tres dies a les pistes de Port Ainé i, amb l'ajuda d'una bona climatologia, l'han aprofitat amb ganes. Tot molt bé, tot molt bucòlic, excepte... per la massificació.

El primer dia, a la botiga de lloguer de material ja ens van advertir que miréssim de pujar a pistes cap a les 9 del matí que després s'omplia de cotxes. I així va ser. Vam aconseguir deixar el cotxe força amunt, a prop de les pistes. Però hi havia cotxes que estaven aparcats a més d'un quilòmetre de distància. Asseguts a la terrassa de la cafeteria vèiem com la gent anava buscant desesperadament cadires que estiguessin lliures. Cada cop era més difícil.

El segon dia va ser pitjor. A les 9.15 estàvem aparcats a pistes, sense problemes, però jo havia de tornar carretera avall ja que anava a fer seguiments d'ocells a la vall de Cardós. Els quinze quilòmetres de carretera de baixada es van convertir en una tensió constant. Anava en contrasentit -com em passa sovint- respecte a la multitud de cotxes que pujaven cap a pistes a tota castanya avançant els cotxes més lents en corbes impossibles. Cap a les dues vaig tornar per recollir la família i es feia difícil bellugar-se entre els cotxes aparcats de qualsevol manera al mig de la carretera, sense preocupar-se per qui podria venir darrera, i especialment problemàtic quan em trobava amb algun cotxe de cara ja que si un dels dos havia de fer lloc a l'altre suposava ficar-se damunt la neu i no sempre és fàcil sortir ni evitar que el cotxe et patini. Després, la Cris em va explicar la quantitat de gent que hi havia a les pistes i a la terrassa del bar (se'ls van acabar entrepans, begudes i menús).

No m'agraden les massificacions. No és que tingui agorafòbia ni res semblant. I menys ser-ne partícip. Ho critico però també en sóc responsable. Com la majoria de la gent em bellugava amb un cotxe per trobar lloc a prop de les pistes. S'hauria pogut controlar? Segurament. Tan difícil és limitar el nombre de places de gent que hi poden pujar a esquiar? Al Parc d'Aigüestortes hi ha un topall que no es pot superar quan es veu que la quantitat de gent supera la capacitat de càrrega de l'espai. Per què no una línia de minibusos per pujar a pistes? Si en un minibús hi caben unes 20 persones això equival a uns cinc cotxes (possiblement més veient l'ocupació real que hi havia). I a més els busos no es quedarien a l'aparcament sinó que anirien fent viatges. Suposo que això és pensar massa, deu afectar alguns interessos i no convé tirar-ho endavant. En canvi, es potencia el "quants més millor" a costa del que sigui. És permetre un acostament vulgaritzat als entorns naturals privilegiats del nostre país. És no adonar-se que ens trobem davant un recurs natural que no admet una pressió tan alta. Ni tan sols pel propi manteniment de l'activitat ja que, davant les dificultats que té l'usuari, aquest es plantejarà seriosament de tornar-hi. 

En el seu moment ja vaig escriure sobre morir d'èxit, la vulgarització dels espais i sobre l'acostament matusser al medi natural. Algun dia, encara hi confio, els administradors públics que tenen la competència de gestionar els béns comunals, entre ells els naturals, s'adonaran que aquests tresors s'han de protegir i, amb ells, les activitats que s'hi desenvolupen. 

Fins que arribi aquest moment seguiré vivint amb les meves contradiccions...