dijous, 8 de gener de 2015

Port Ainé, massificació i complicitat matussera

Aquest inici d'any ens ha trobat al Pallars. Intentem, per poc que podem, sortir del nostre entorn més comú i desconnectar una mica del paisatge i de la gent que veiem cada dia, i també dels excessos gastronòmics i familiars nadalencs, que no són pocs. Les muntanyes del Pirineu sempre ens han generat una atracció especial i si durant uns anys van ser els estius qui ens hi van acompanyar, des de en fa uns quants són també els hiverns els que emblanquinen les imatges que després revénen a la memòria, un cop retornats a la quotidianitat.

Aquest cop ha estat un pèl diferent als altres. Volíem que l'Aran i la Sitina es calcessin uns esquís ells que ja fa anys es belluguen per la neu però fins ara amb bótes de muntanya o raquetes. Vam trobar una oferta de curs per tres dies a les pistes de Port Ainé i, amb l'ajuda d'una bona climatologia, l'han aprofitat amb ganes. Tot molt bé, tot molt bucòlic, excepte... per la massificació.

El primer dia, a la botiga de lloguer de material ja ens van advertir que miréssim de pujar a pistes cap a les 9 del matí que després s'omplia de cotxes. I així va ser. Vam aconseguir deixar el cotxe força amunt, a prop de les pistes. Però hi havia cotxes que estaven aparcats a més d'un quilòmetre de distància. Asseguts a la terrassa de la cafeteria vèiem com la gent anava buscant desesperadament cadires que estiguessin lliures. Cada cop era més difícil.

El segon dia va ser pitjor. A les 9.15 estàvem aparcats a pistes, sense problemes, però jo havia de tornar carretera avall ja que anava a fer seguiments d'ocells a la vall de Cardós. Els quinze quilòmetres de carretera de baixada es van convertir en una tensió constant. Anava en contrasentit -com em passa sovint- respecte a la multitud de cotxes que pujaven cap a pistes a tota castanya avançant els cotxes més lents en corbes impossibles. Cap a les dues vaig tornar per recollir la família i es feia difícil bellugar-se entre els cotxes aparcats de qualsevol manera al mig de la carretera, sense preocupar-se per qui podria venir darrera, i especialment problemàtic quan em trobava amb algun cotxe de cara ja que si un dels dos havia de fer lloc a l'altre suposava ficar-se damunt la neu i no sempre és fàcil sortir ni evitar que el cotxe et patini. Després, la Cris em va explicar la quantitat de gent que hi havia a les pistes i a la terrassa del bar (se'ls van acabar entrepans, begudes i menús).

No m'agraden les massificacions. No és que tingui agorafòbia ni res semblant. I menys ser-ne partícip. Ho critico però també en sóc responsable. Com la majoria de la gent em bellugava amb un cotxe per trobar lloc a prop de les pistes. S'hauria pogut controlar? Segurament. Tan difícil és limitar el nombre de places de gent que hi poden pujar a esquiar? Al Parc d'Aigüestortes hi ha un topall que no es pot superar quan es veu que la quantitat de gent supera la capacitat de càrrega de l'espai. Per què no una línia de minibusos per pujar a pistes? Si en un minibús hi caben unes 20 persones això equival a uns cinc cotxes (possiblement més veient l'ocupació real que hi havia). I a més els busos no es quedarien a l'aparcament sinó que anirien fent viatges. Suposo que això és pensar massa, deu afectar alguns interessos i no convé tirar-ho endavant. En canvi, es potencia el "quants més millor" a costa del que sigui. És permetre un acostament vulgaritzat als entorns naturals privilegiats del nostre país. És no adonar-se que ens trobem davant un recurs natural que no admet una pressió tan alta. Ni tan sols pel propi manteniment de l'activitat ja que, davant les dificultats que té l'usuari, aquest es plantejarà seriosament de tornar-hi. 

En el seu moment ja vaig escriure sobre morir d'èxit, la vulgarització dels espais i sobre l'acostament matusser al medi naturalAlgun dia, encara hi confio, els administradors públics que tenen la competència de gestionar els béns comunals, entre ells els naturals, s'adonaran que aquests tresors s'han de protegir i, amb ells, les activitats que s'hi desenvolupen. 

Fins que arribi aquest moment seguiré vivint amb les meves contradiccions...

15 comentaris:

  1. Contradiccions molt comunes avui en dia... Tots en tenim un munt. Volem anar actot arreu i voldríem que hi hagués menys gent. T'entenc molt bé. Conec llocs que fan això dels busos. Com tot a la vida té avantatges i també inconvenients... En fi, aquesta per a mi és una assignatura que ja he deixat enrere. Fa anys que vaig deixar d'esquiar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hauríem de plantejar-nos fer alguns posts sobre viure amb contradiccions. En definitiva la nostra vida n'està plena i conviure-hi és tot un art!

      Elimina
  2. Es molt humà això d’apilotonar-se, fa com més civilització, no?
    PD: Ara m’has fet venir ganes d’anar a esquiar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que tenim aquesta tendència grupal que se suposa que serveix per protegir-nos. En el camp menys teòric no ho veig tan clar.
      PD: Doncs cap a Port Ainé hi falta gent!

      Elimina
  3. Està bé que reconeguis que ets part del problema, encara que almenys aportes algunes possibles solucions. Desconec totalment la gestió dels espais naturals o d'esais lúdics privats, com entenc que són les pistes d'esquí, així que poc hi puc afegir. Només puc dir que anant per la muntanya també passa, de vegades allò sembla la Rambla. Ens queixem, però un dia t'adones que si et pots queixar és perquè ets allà, i potser això molesta o incomoda els altres també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó amb lo de què acabem sent partícips, però de totes maneres hi ha un element aquí que caldria analitzar o com a mínim reflexionar: des de fa uns anys s'estan potenciant i donant a conèixer activitats per desenvolupar a la natura. Abans la gent que feia muntanya eren (érem) quatre gats. Hi anaves amb l'agrupament, el cau, o senzillament anaves a buscar bolets perquè vivies en un poble i els teus padrins ho feien... però això s'ha massificat: ràfting, esquí, runners, caçadors de bolets... Des del meu punt de vista hi ha una intencionalitat expressa en convertir la natura en un gran parc temàtic. Això, que fins ara passava amb monuments i museus tipus Sagrada Família o Casa Batlló, s'ha convertit en el pa nostre de cada dia. Ja sabem els problemes i molèsties que comporta els ciutadans la massificació en aquests monuments culturals. Els veïns es queixen, oi? Però en tot cas sobre ells es manté una estricta protecció perquè la gent no malmeti el recurs, que a més a més no és viu, sinó material (i cultural i espiritual, etc.). El problema rau en què les activitats a l'aire lliure es fan sobre un medi natural delicat, moltes vegades ja malmès, amb perill de supervivència de molts dels seus elements (biodiversitat), i sense el nivell d'educació ni per descomptat de vigilància que hi ha en els monuments històrics. Com t'ho diria: a ningú se li ocorre entrar a la Sagrada Família sense pagar entrada, o tocar o malmetre (pintar, endur-se algun record de dins) o passar per on està prohibit. I si ho fa, sempre hi ha algú que el sancionarà ràpidament. No succeeix el mateix al món natural. Tot està permès. Gairebé no hi ha normatives i les que hi ha la penya se les salta sense més perquè tampoc hi ha ningú que ho sancioni. I, evidentment, tampoc no hi ha cap educació de com aproximar-se als espais naturals amb respecte. No em justifico amb tot aquest discurs, però tampoc està tan clar que tots ens moguem pels mateixos llocs amb la mateixa consideració.

      Elimina
    2. Sí que hi ha algú que vigila que es compleixin les normes, però som massa pocs per a tanta gent i tant de terreny.

      Elimina
    3. Sí, ho sé que hi ha gent que vigileu... només que hi ha molta impunitat justament perquè els recursos són pocs i sovint minvants perquè no és cap prioritat per les administracions.

      Elimina
    4. Aquest matí he estat fent censos d'ocells sota una espessa boira (treballant oïde) per sota les Borges Blanques. Estava ple de caçadors disparant a tort i a dret. Com m'asseguren que no disparen sobre alguna espècie protegida si no hi havia visibilitat? Cinc hores de cens i cap cotxe dels rurals. Un col.lega feia al mateix temps un cens per Castelldans i s'ha trobat el mateix que jo. Aquesta és la realitat. I d'aquí la impunitat que segur que als rurals sensibles i sensibilitzats també us fa mal. Abraçades

      Elimina
    5. La meva comarca, per exemple, set agents efectius per "controlar" quasi 700 Km2 amb gairebé dos-cents mil habitants.
      Tu mateix...

      Elimina
    6. És una evidència que no tots ens movem per la natura amb la mateixa consideració, és clar que no. Però abans de malparlar dels altres i parlar bé de mi, deixa'm dir que jo no sóc un muntanyer expert, en realitat sóc molt urbanita. Vaig començar a fer muntanya fa un parell d'anys en realitat, em vaig emocionar i vaig fer uns quants cims de cert nivell. Aquest 2014 els castells m'han impedit sortir tant i només he fet un parell de cims i ara he perdut la forma. Per em van ensenyar a comportar-me per la muntanya, a ser respectuós amb l'entorn i amb els altres, i això intento fer. Caminem per llocs que ja eren allà molt abans que cap humà hi passés i els tenim molt poc respecte. Jo intento no perjudicar el medi, però sóc novell en aquests temes. No sé si faré gaire més muntanya, però em ve de gust trepitjar natura. Miraré sempre de comportar-me tan bé com sàpiga.

      Amb el que expliques m'has fet pensar que segurament no hi ha prou pedagogia per ensenyar a tothom què no s'ha de fer a la muntanya. No seria mala cosa ensenyar a les escoles a respectar els entorns naturals, no sé si es fa, però segur que es podria fer més. I això de vigilar, bé, no hauria ni de caldre, però entenc que és molt difícil que es pugui pentinar tot el territori perquè no es cometin infraccions.

      Elimina
  4. Al meu perfil del blog hi dic: Esquiador que no ha pagat mai un forfait.
    T'asseguro que no és per gasiveria!

    ResponElimina
  5. Bé, els dos SOCC d'hivernants han sigut sota batuda de senglar. La última, ahir mateix, el soroll dels trets era infernal. He passat por. Ells havien avisat, clar, amb aquell triangle de "perill batuda" però això no els permet actuar amb impunitat ni em prohibeix el pas. En el meu cas, tampoc cap rastre dels agents rurals. Conec els de la comarca i sé que no donen a l'abast...
    I tornant al teu escrit, a mi a una pista d'esquí de descens no crec que m'hi trobis mai... Justament per això, perquè evito totalment les massificacions. Prefereixo la soledat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, això del triangle de batuda és com si els donés el dret a tot i a tu com a caminant et prohibís caminar... després et trobes les pistes plenes de cartutxos per terra, disparats il.legalment des de la mateixa pista i abandonades les carcasses també il.legalment. Tot plegat fa veritable por...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras