diumenge, 16 de desembre de 2012

Crossroads (Calvin Russell)

La vida és plena de cruïlles. No és cap descobriment. Tots les hem conegut i de vegades més sovint que no pensem. Elegir estudis o establir una relació de parella són alguns d'aquests moments importants en què l'elecció marcarà un punt d'inflexió, ja que en triar un camí deixem aparcades altres possibilitats, si més no temporalment. I a voltes l'elecció no és fàcil, perquè molts cops els diferents camins que se'ns obren semblen igual de prometedors. Ens podem equivocar. I? Busquem un nou camí. Una bona amiga em deia que quan una porta es tanca se n'obren de noves. Quina gran sort poder equivocar-se! Què millor que saber que la vida ens l'anem fent nosaltres mateixos amb les nostres decisions. I els entrebancs que vénen de fora? Malalties, atur, una separació no volguda... Noves cruïlles. Camins avortats. Cercar el nou camí. Tornar a començar. Ara que anem acabant l'any tenim el costum de repensar les coses que volíem haver fet i encara no ens hem decidit, pensant que el canvi està al girar el darrer full del calendari. Ja podem començar, no?

dijous, 13 de desembre de 2012

Escapada pirinenca!

Aquesta darrera setmana em vaig acostar al Pirineu i al Prepirineu a fer els seguiments d'ocells d'hivern. Primer vaig passar pel de Peramea-Montcortès, que havia estrenat aquesta passada primavera i que encara no coneixia en ambient hivernal. Si al maig i juny em va sorprendre el gran número d'espècies detectades, aquest hivern encara he flipat més ja que n'he comptat fins a 36! I estem parlant d'un tram de només 3 km. Entre elles espècies com el tord ala-roig, el durbec o el picot negre. Realment aquest paratge és espectacular per la seva diversitat. I va tenir el seu encant fer el recorregut sota una lleugera nevada. No vaig fer fotos, però.

dimecres, 5 de desembre de 2012

Més ràpid. Per què?

Alguns sociòlegs afirmen que no va ser l'invent de la màquina de vapor el que va revolucionar la societat sinó el del rellotge. El control del temps i la necessitat de fer encabir dins els minuts que conté un dia totes les activitats que desenvolupem, ja sigui per lleure ja sigui per produir més, han suposat un canvi sense precedents a les societats de les darreres dècades. Hem passat dels ritmes lents a la vida trepidant. De l'opció de gaudir d'un viatge a la de voler saltar de país en un pas. Del menjar entaulat al fast food. De les converses pausades als whatsapps i a les piulades d'immediatesa. De la producció artesanal al fordisme i taylorisme més exagerat per produir més amb menys temps.

A aquesta societat dels ritmes ràpids l'acompanya el ritme de les comunicacions i les noves tecnologies que permeten fer operacions cada cop a major velocitat i obtenir informacions de forma més immediata. 

dissabte, 1 de desembre de 2012

I wish I never saw the sunshine (Beth Orton)

Sens dubte és una de les cançons més tristes que conec. La lletra és senzillament brutal. Una persona trencada per la pèrdua d'algú que ha marxat. No sabem com ha passat. Però qui es queda amb el buit deixat per la seva absència desitjaria no haver vist mai la llum del sol perquè així no l'importaria la pluja d'ara. Beth Orton és una cantautora anglesa, reconeguda com a millor veu femenina britànica l'any 2000, que combina els estils folk i l'electrònica per fer temes tan sublims com aquest I wish I never saw the sunshine, inclòs a l'album Trailer Park, de 1996, un album que va rebre premis i reconeixements diversos. I per què una cançó trista? I per què no? També la tristesa forma part de la nostra vida, malgrat l'amaguem sota el coixí, i d'ella, i amb ella, aprenem a comprendre el món i a relacionar-nos-hi. 

diumenge, 25 de novembre de 2012

Morir d'èxit... a Vallgorguina

Aquest any no he gosat treure-hi el nas. Altres anys ho havia fet però aquest cop he pensat que no tenia ganes d'agobiar-me. I no em refereixo a les eleccions catalanes, sinó a un altre esdeveniment més proper com és la XVII Fira del bosc i de la terra que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Vallgorguina.

dimarts, 20 de novembre de 2012

M'agradaria haver-me equivocat

Deu fer uns cinc anys, en plena bombolla immobiliària i enmig de la crisi energètica que es manifestava en l'increment dels preus dels carburants i en un canvi climàtic on les emissions dels carburants hi juguen un paper fonamental, estava fent un cafè amb un analista d'un think tank català i discutíem sobre l'afectació de tots dos factors a la nostra societat, intentant veure'n les causes i les conseqüències.

dimecres, 7 de novembre de 2012

Una altra carreta buida...

Vivim temps convulsos. Ho sabem prou bé. A banda de les múltiples crisis que patim i pateix el planeta, hi ha un tema que crea grans enrenous. Si al llarg dels darrers anys les tertúlies i els articles d'opinió dels mitjans de comunicació anaven plens de primes de risc, deutes i rescats, amb tots els seus efectes col·laterals com l'augment d'aturats, les retallades socials, la congelació de sous i de crèdits o els desnonaments, des del dia 12 de setembre, aquests espais de crítica i opinió han vist com havien de fer lloc per discutir sobre una Catalunya sobirana i el dret a decidir d'un poble.


dissabte, 3 de novembre de 2012

Avui fa un any...

Avui fa un any vaig començar a posar en obert A CONTRATORRENT. L'objectiu inicial del bloc, ja ho explicava aleshores, era trobar aquest espai on expressar-me. Sempre m'han dit que escric millor que no parlo, així que cada cop parlo menys i miro d'escriure més... o una mica. I avui que el nadó comença a posar-se de peu, amb ajuda, és clar, que un encara porta xumet, és un bon moment per fer una ullada a l'any que ja ha volat.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Ride on (AC/DC)

Un bon amic meu va celebrar el seu aniversari aquest estiu. I un altre bon amic, un erudit -i que em perdoni- del rock i del blues de tots els temps, li va fer un gran regal: amb el títol de 50 anys, 50 cançons va gravar en quatre cd 50 cançons elegides curosament. Sense repetir cap artista, cada cançó era d'un any diferent. Des de You need love de Muddy Waters de 1963, fins a We know it’s still rock’n’roll de Stone Axe de 2012, passant pels cinquanta anys viscuts. Per aquells cd hi ha les veus, les guitarres, els sons i les bateries dels Rolling Stones, Lynyrd Skynyrd, Led Zeppelin, Neil Young, Leño, Frank Zappa, Eric Sardinas o Joe Bonamassa, per citar-ne alguns. Tot un treball d'orfebreria d'exquisida preparació. No va elegir els clàssics més coneguts de cada autor o grup sinó que va optar per aquelles peces, sota el seu criteri òbviament, més selectes, encara que no responguessin als cànons de la majoria o, coneixent-lo, buscant transgredir-los. Per afinitats amb homenatjat i homenatjador, em vaig poder agenciar una còpia del regal. Lentament vaig descobrint, tema rere tema, la grandesa de cada elecció feta, el sentiment que hi ha a cada opció que mostra, sense ambigüitats, la qualitat i sensibilitat de l'orfebre.
Entre tant repertori per triar i remenar, em vaig sentir ràpidament atret per un tema interpretat de forma apassionada i descarnada per Bon Scott, el cantant d'AC/DC de la primera època, la veu del qual pot confondre d'entrada, però que es va matisant a mesura que avança la cançó. El tema és Ride on i pertany al disc Dirty Deeds Done Dirt Cheap, de 1976. Es tracta d'una bonica balada plena de tocs blueseros que contrasta força amb altres treball d'AC/DC. Gràcies, Carles!

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dijous, 25 d’octubre de 2012

Maleïts "caçadors de bolets"!

Si fos bruixot llençaria aquesta maledicció a veure si la còlera divina queia sobre els responsables de Caçadors de bolets. Comença la tardor i ja hi som altre cop amb el programa de marres...

Massa intransigent i radical? Potser sí, però no me'n puc estar de dir-hi la meva. Només vaig seguir la primera temporada d'aquest programa de la televisió catalana, ara fa vuit anys, i alguns capítols d'anys posteriors, i tot i que no puc assegurar que les coses no hagin canviat, pel que he pogut veure i llegir em sembla que tot segueix si fa no fa igual. 

diumenge, 14 d’octubre de 2012

The Endless Plain of Fortune (John Cale)

Jo devia tenir uns 13 anys, no crec que més, potser menys. Per aquella època el Jordi i jo compartíem habitació i ell tenia una magnífica cadena de música amb aquells altaveus enormes que encara conserva. I al costat, la seva col·lecció de discos que anava engrossint de mica en mica; sons nous i frescos que s'introduïen per casa desvirgant la puresa de la música clàssica omnipresent. Si aquesta ja me l'havia fet meva a força de sentir-la una i una altra vegada, la nouvinguda, aquesta querida que entrava per la porta del darrera, havia de fer tot un llarg aprenentatge per ser admesa en societat. I no sempre ho tenia fàcil. Potser mai. Per proximitat, vaig ser qui, després del meu germà, vaig estar més amatent als nous vents. Però no me'n vaig saber aprofitar suficientment. Amb el temps he entès que vaig perdre moltes oportunitats d'enriquir-me -musicalment parlant- de les deus que rajaven al costat mateix del meu llit. Però tot necessita el seu temps per ser assimilat i per assentar-se. A marxes forçades, els darrers anys he incorporat en grans dosis aquelles músiques que haurien d'haver caigut com pluja fina. 

dijous, 11 d’octubre de 2012

Afegitó (post)independentista

A la nota anterior vaig comentar la idea de què la meva defensa de l'independentisme va lligada a un canvi en les polítiques ultraliberals de molts dels seus defensors que trobem als partits polítics. Aquesta idea l'expressava dient que el dia després caldran manifestacions per dir adéu als masos que promouen aquestes polítiques. Des del meu punt de vista, la majoria (seran tots?) de polítics del nostre país segueixen aquest patró de pensament econòmic que posa per davant del benestar de les persones i de l'entorn el de les finances (tema per una altra nota, I promise). De vegades parlo amb gent sobre el nivell cultural de la classe política en general i em sorprèn quan del conseller d'economia actual, Andreu Mas-Collell, diuen que aquest sí que és un bon gestor ja que l'identifiquen com una persona de prestigi, un savi que sap bé de què parla com si això fos garantia de millora per a les nostres vides. Prestigi, savi, sap de què parla... no ho dubto, potser és la persona més formalment llesta del govern actual. Però no el voldria mai com a responsable econòmic d'una Catalunya independent, com tampoc no el vull ara. La intel·ligència posada al servei d'una ideologia ultraliberal que situa les finances per davant les persones i el medi ambient no és el que vull per a mi, els meus fills i el meu país.

En aquest debat, el meu germà em va passar un article de l'economista Vicenç Navarro a qui segueixo sovint. A l'article fa justament aquesta crítica de què estic parlant, però amb saviesa i coneixement professional. Casualment utilitza com a contraexemple un altre famós economista dels reconeguts, en Xavier Sala i Martín, del qual tinc previst parlar-ne en un altre moment ja que, com a totòleg, també és capaç de parlar de canvi climàtic dins la lògica negacionista, i manipular les dades en benefici de la seva mentida. Però això són figues d'un altre paner i serà per un altre dia! Avui volia deixar-te enllaçat aquest article d'en Navarro.  

dissabte, 6 d’octubre de 2012

In-inde-independència! Jo també hi era...

Aleshores tenia onze anys. Era un vailet. No sabia de què anava tot plegat. Però entre els meus escassos records d'infantesa tinc una imatge: una cantonada del Passeig Sant Joan, els pares, el Jordi, l'Anna... ulls encuriosits que miren cap aquell carrer on es belluguen riuades de persones amb senyeres, al crit unànime de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". La mare m'explicaria amb el temps que amb nosaltres tres no es van atrevir a anar pel mig de la manifestació i ens desplaçàvem pel lateral, acompanyant-la. Eren temps de grisos, en tots els sentits, i era fàcil imaginar-se que allò pogués anar mal dades...

divendres, 5 d’octubre de 2012

Better way (Ben Harper)

Sovint les cançons ens aporten, sense saber ben bé per què, allò que necessitem. M'imagino que l'autor no sap quin efecte tindrà aquella combinació de sons i paraules sobre qui l'escolta. Si ho sabés potser intentaria provocar determinades reaccions i la música sonaria poc sincera. Per sort existeix el caos i la incertesa i les percepcions es modifiquen per infinitat de variables incontrolables. Quina grandesa! Una cançó que un defineix com a trista, un altre li troba un sentit d'esperança o fins i tot d'alegria. Hom percep de maneres diferents un mateix estímul repetit en moments també diferents. Res no és mai igual. Seguint el calendari hebreu, aquesta setmana va començar el diumenge amb un sotrac, i els sotracs s'han anat succeint al llarg dels dies. Arribat el divendres, i amb l'esperança que es mantingui, sembla que les aigües es calmen i el vent s'asserena. Better way és un excel·lent tema publicat l'any 2006 a Both sides of the gun, de Ben Harper, un d'aquests cantautors màgics capaços de relaxar-te els dies més tensos o d'encrespar-te els més tranquils. La grandesa dels grans autors que no et deixen indiferent. La setmana ha estat convulsa, però Better way és un cant a l'esperança i a recuperar el millor camí amb dinamisme...

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dijous, 27 de setembre de 2012

Escales mecàniques o l'art d'ignorar

Al món hi ha dos tipus de persones: les que es posen a la dreta a les escales mecàniques i les que ho fan a l'esquerra.

Potser creus que simplifico massa les coses, que de classificacions se'n poden fer moltes més i molt més interessants, o fins i tot que hi ha persones que mai no han vist una escala mecànica i que per tant no es poden incloure en cap categoria. Segur que tens raó. Només es tracta d'una metàfora però crec que sí, que la manera com una persona se situa a les escales mecàniques en realitat ens diu molt de com és aquesta persona. I cada cop estic més convençut del valor d'aquesta classificació. Podria haver agafat un altre exemple, però fa molt temps que és així com ho veig.

dijous, 20 de setembre de 2012

You are my sister (Antony and the Johnsons)

De vegades les aparences enganyen i veiem el que volem veure i creiem el que volem creure. Hi ha una llegenda urbana a l'entorn d'Antony Hegarty que explica que els seus professors li deien que no tenia oïda musical i mai podria fer res de bo en el món de la música. Però Antony, cantant líder del grup Antony and the Johnsons, ha demostrat que és capaç de compondre i interpretar bona música. De forma força peculiar, sí, però bona. Amb bons violins i violoncels que acompanyen la seva veu tremolosa i el seu piano. Les aparences enganyen. Antony mateix no deixa de ser un personatge complex, un transgènere que, com diu un dels seus temes, serà dona quan sigui gran. No conec tota la seva discografia, però hi ha un disc especialment bonic, I am a bird now, de 2005, amb un grapat de bons temes. Si no recordo malament Isabel Coixet en va utilitzar algun per a una banda sonora. He elegit una cançó que trobo especialment preciosa, You are my sister, un tema gairebé de tardor. Pots veure el vídeo original, més conegut i molt ben acabat, o el que et proposo, més auster i menys acurat però possiblement cantat amb més sentiment. Com no podia ser d'altra manera, vull dedicar la cançó a l'Anna, la meva germana, i a totes les little sisters que, com fades, voleieu pel bloc. 

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dilluns, 17 de setembre de 2012

El llibre que sempre recomanaria a una dona (o a un home)

Perdre el temps és una activitat fascinant. Deixar que les hores passin i el temps flueixi a través teu, no atendre a res. Només badar. Segur que per al bon funcionament neuronal és important que existeixin aquests espais, aquests moments. M'imagino que la calor que generen els nostres pensaments s'escapa quan deixem de pensar. Un petit descans a les bateries, un posar oli als engranatges de la nostra ment i recuperar l'agilitat i la fluïdesa necessàries per seguir avançant. Malauradament, no tenim gaire interioritzada -jo entre poc i gens- la "pèrdua de temps" i li atribuïm un sentit negatiu -perdre- a una expressió que millor hauríem de batejar com "deixar passar el temps". La imatge que em suggereix tot plegat és la dels vells corsos asseguts en un banc de fusta a l'entrada del poblet a Astèrix a Còrsega...

dijous, 13 de setembre de 2012

Fotos de La Palma

He descobert una nova joguina per penjar al bloc. És aquest passe d'imatges que hi ha a la columna de l'esquerra. He pensat que li dóna una mica de vida al bloc a banda que és una bona forma de penjar fotos, si més no durant uns dies. Pots veure les fotografies directament a la petita pantalla, on surten de forma aleatòria, o clicant al damunt i anar-te'n a l'album de Picasa, on estan ordenades cronològicament.  

He penjat una selecció de les que hem fet aquest estiu a l'illa de La Palma on sí, tot és molt tranquil. La guia que llegíem deia que a l'illa no hi ha cap discoteca. Tampoc pots circular a més de 90 km/h. Però això sí, pots caminar tot el que vulguis: té més de 1.000 km de senders senyalitzats per selva, platges i volcans! Tranquil·la i atractiva. La "isla bonita".

dimecres, 12 de setembre de 2012

Love the one you're with (Crosby, Stills & Nash)

Els Crosby's. Així és com els coneixia a casa quan els escoltava a la meva adolescència, altre cop gràcies al meu germà. David Crosby, Stephen Stills i Graham Nash (CSN o CSN&Y segons si s'afegia o no Neil Young) van formar un grup de folk-rock molt potent als setanta, amb una compenetració de veus i harmonies, i arrenjaments musicals innovadors. Tots tres venien de formacions diferents però es van unir per fer un projecte comú que va donar lloc, el 1969, al seu primer album. A partir d'aquí una dècada esplèndida. Després, però, com els passa a molts cantants, polítics i futbolistes, no es van saber retirar a temps i van envellir amb un polsim de decadència a les espatlles. CSN -o CSN&Y- només s'han anat retrobant puntualment per oferir algun nou disc als seus fans, o cançons pròpies revisionades, però sense la vitalitat dels primers anys, fent aquestes ressurreccions lamentables del tipus junts deu anys després, però sense haver fet res enmig. Només una forma de treure una mica més de pasta, a veure si la vaca segueix donant llet. Però això no desmereix el que van suposar en aquella dècada meravellosa. Love the one you're with, de 1970, és d'Stephen Stills, del seu album homònim en solitari, que es va convertir en un gran èxit. CSN&Y la van interpretar el mateix any i es pot trobar al seu disc en directe 4 Way Street. A banda de portar-me molts records d'adolescència és un dels temes més marxosos que té la banda i que a molts ens pot anar bé per arrencar aquest curs escolar que tot just comença.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

diumenge, 9 de setembre de 2012

Guanxes, hutus i tutsis

L'any 1447, un vaixell de soldats espanyols va desembarcar a l'illa canària de La Palma, la que esdevindria poc després l'últim punt de proveïment d'aigua potable abans de fer la travessa transoceànica i, junt amb Tenerife, la darrera illa sotmesa al domini espanyol. Sota les ordres de Guillén de Peraza, 200 soldats van entrar pel que s'acabaria anomenant -en coherència amb els fets que es viurien- Barranco de las Angustias, on tots els soldats, excepte sis, hi van perdre la vida sota el pes de les pedres i la duresa de les llances dels antics pobladors guanxes. Cinc segles i mig més tard la situació està molt més calmada...

divendres, 7 de setembre de 2012

"No tens cap text que parli de l'amor?", anònim dixit

El passat 14 d'agost vaig rebre un comentari anònim d'algú que, amb els dies, vaig saber que es diu Mar. Em va fer molta il·lusió perquè diu que segueix el meu bloc, després d'arribar-hi per atzar, i sembla que li agrada el que escric tot i que de vegades creu que sóc massa radical. Aquesta admiradora de Becquer, persona que intueixo de gran sensibilitat, em va llençar una pregunta la resposta de la qual és l'objecte d'aquesta entrada: "no tens cap text que parli de l'amor?". Em va semblar que no podia donar una resposta ràpida al tema i em vaig comprometre a fer una nota, més que un comentari, però la veritat és que m'ha resultat força difícil i dubto que satisfaci gaire les teves expectatives, Mar. 

En tot cas, la pregunta ha estat rebotant entre les meves escasses neurones, passant d'una a una altra en caòtic moviment durant els dies posteriors al teu comentari -tot just començades les meves vacances- intentant cercar una resposta adient. I no l'he trobada. O millor dit, crec que hi ha vàries respostes possibles, però em semblen totes força incompletes i confuses.

divendres, 31 d’agost de 2012

Secret World (Peter Gabriel)

Quan un es belluga de la foto no agrada i és que som força més conservadors del que creiem. Quan fas una cosa diferent de la imatge que la gent té de tu, només els qui t'aprecien o t'estimen entenen que allò és la teva vida i que tens dret a viure-la com millor creguis. Però per a la majoria, que surtis de la foto on t'havien encasellat, no agrada. El mateix passa amb la música i els artistes. Quan Bob Dylan va agafar la guitarra elèctrica molts el van tatxar de traïdor a les arrels folk, i el mateix li va passar a Lluís Llach -salvant les distàncies- quan se li va ocórrer fer Astres. Costa acceptar que la gent evolucionem i que busquem la millor manera de sentir-nos i expressar-nos a cada moment. Peter Gabriel és un d'aquests autors. La seva música va evolucionar des de Genesis, on compartia coliderat amb Phil Colins, al Peter Gabriel que encara es belluga actualment pels escenaris, fent un espectacle complert, proper al públic i innovador a cada volta més. Però segueix havent-hi gent que no accepta aquests canvis i, segon alguns, ara és comercial no com abans que era trencador. He gaudit dues vegades dels concerts d'aquest Peter Gabriel nou i he de dir que totes dues vegades m'he sentit sorprès per la seva força i dinamisme. El tema del vídeo és Secret World, del disc Us de 1992, però en la versió en directe de la seva gira de 2003.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

divendres, 24 d’agost de 2012

Aicha (Cheb Khaled)

Fa uns quants anys vaig conèixer la música raïd, aquest gènere musical d'origen algerià que el fonamentalisme islàmic va atacar per tractar sobre temes perillosos, com l'alcohol o les dones. I ho va fer fins a les darreres conseqüencies durant els vuitanta obligant molts cantants de segona fornada, els anomenats chebs (joves), a emigrar cap a Europa, perseguits de mort. Segurament per ser més comercials, la meva primera trobada amb aquesta música va ser amb els cantautors Cheb Mami, Rachid Taha i Khaled. Aquest darrer vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-lo en directe a Barcelona i vaig gaudir molt amb la seva música i la seva alegria contagiosa. Sempre m'ha creat certa paradoxa aquest tipus de música i aquests músics, perquè tenen molt a veure amb formes de cantar pròpies de terres del sud de l'estat espanyol, sovint rebutjades des de casa nostra -considerades paxanga- mentre que generen simpaties quan vénen del nord d'Àfrica, possiblement per una combinació de prejudici i snobisme. En tot cas, i sigui com sigui, benvinguda va ser per a mi la troballa del gran Khaled, del qual avui et proposo un dels seus temes més coneguts, Aïcha, publicat a l'album Shara de 1996. La cançó va ser escrita pel cantautor francès Jean-Jacques Goldman per a Khaled, i amb ella, autor i cantant, reivindiquen la igualtat entre dones i homes, un tema força menystingut a la societat algeriana d'on Khaled és originari.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

divendres, 17 d’agost de 2012

Estúpidament incorrecte

"No sé si cortarme las venas o dejármelas crecer". Fa uns quants anys vaig sentir aquesta frase en boca d'un bon amic i des d'aleshores sempre m'ha fet gràcia per ocurrent. Trobo que és una forma força elegant de dir que ja n'estàs fart, amb un toc de desesperació disfressat sota una bona dosi de surrealisme.

A començament d'estiu escrivia una carta sobre la manca d'una visió sostenible a les tertúlies d'El matí de Catalunya Ràdio. La majoria dels tertulians d'aquest i d'altres programes similars tenen una visió del món economicista -i a més neoclàssica i neoliberal- poc o gens social i molt menys ambiental. La sostenibilitat categoritzada com a forma de viure, única forma possible d'estar en el món en els anys venidors, té poc espai als mitjans de comunicació, i quan els té, pren la dimensió d'apèndix o de simple anècdota. 

La mala sort em va jugar una mala passada el passat 24 de juliol, quan vaig sintonitzar l'emissora catalana just en el moment en què començava el programa Políticament incorrecte. Es tracta d'un programa d'El matí de Catalunya Ràdio d'estiu que, segons es desprèn de la pròpia web de l'emissora, "reflexiona sobre qüestions comunes des d'una òptica original i políticament incorrecta". Pel que sembla és un tal professor Jordi Llovet l'expert que fa aquestes reflexions políticament incorrectes, i pel que sembla també, el professor repeteix un any més en aquesta tasca.

dimarts, 7 d’agost de 2012

You're the one that I want (Angus & Julia Stone)

De vegades et trobes amb petites sorpreses. Versionar cançons d'altres s'ha fet sempre. Fins i tot hi ha cantautors, com Bob Dylan, que es versionen a ells mateixos. Molts cantants agafen cançons d'altres autors, la majoria de cops ben conegudes, i en fan la seva interpretació. Alguns no les versionen, senzillament intenten imitar l'original de la millor manera; altres hi aporten tant de collita pròpia que pot no reconèixer-se o fins i tot arribar a superar l'original. Darrerament, o això és el que crec, estan apareixent versions molt interessants perquè, prenent el model original, el despullen, li treuen tot el que té de superflu o, si vols, que no és necessari per conèixer l'esquelet o l'ànima de la cançó. I així, nua, la cançó es mostra en la seva essència. Tot i que hi ha molts millors exemples, aquí et suggereixo la revisió d'un clàssic del musical Grease. La versió de You're the one that I want pertany a dos germans australians, l'Angus i la Julia Stone, que són capaços de recuperar un tema dels setanta de manera molt suggerent. Van editar la cançó el 2010 a Big Jet Plane. Ara fa un any vam gosar interpretar-la en un directe a Gualba, acompanyats d'una veu femenina a qui li dedico aquest vídeo.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar. 

diumenge, 29 de juliol de 2012

¿Perlas o margaritas?

Diuen que l'actriu Liz Taylor utilitzava l'idioma espanyol quan havia d'insultar els periodistes que l'assetjaven i a qui no suportava. Sembla ser que entenia que els sons propis d'aquesta llengua són més forts que altres com del mateix anglès, i els insults traduïts a l'espanyol molt més malsonants.

Llegenda o no, no em sembla inversemblant que ho fes. De fet, conec algú que diu que una de les seves paraules preferides en espanyol, ja em perdonareu per escatològic, és mierda, i m'ho justifica pel so combinat de les lletres i i e, el que tècnicament es coneix com a diftong, on es combinen dues vocals, una forta i una dèbil. La cosa pren envergadura si hi poses intencionalitat al vocalitzar, prenent-te el teu temps mentre arrossegues el diftong si pot ser aixecant lateralment un costat (no importa quin) del llavi superior. Si ho comparem amb la traducció catalana merda la veritat és que sembla que estiguem en un combat de boxa desigual entre un pes pesat i un pes ploma. O un pes mosca si utilitzem el francès merde, on la força de la paraula es dilueix totalment i gairebé podríem utilitzar-la graciosament acompanyada d'una reverència.

En el fons, però, tampoc és ben bé una qüestió de diftongs. Només cal pensar en el verb fotre i la seva plasticitat de funcions i multiplicitat de significats -riute'n del barrufar dels barrufets- i comparar-ho amb el també plàstic i polisèmic joder. Crec que l'acabament er, amb la força oportuna sobre la r, hi ajuda molt.

divendres, 27 de juliol de 2012

Grace (Jeff Buckley)

El meu germà Jordi sempre m'ha donat a conèixer bons músics, i sempre ho ha fet en petites dosis, la millor forma per anar-los incorporant. Fa uns anys em va regalar l'únic treball d'estudi de Jeff Buckley, Grace, de 1994, una de les meves joies més preuades. Buckley, nascut com jo el 1966, va ser un cantautor i guitarrista californià que va morir als 30 anys, ofegat de forma accidental mentre es banyava al Wolf River, Tennessee, tot just on s'havia instal·lat per gravar el seu segon disc d'estudi. Entre moltes de les grandeses d'aquest cantant i guitarrista, en destaco el registre de la seva veu de la que es diu que era de quatre octaves i mitja. Això es pot entendre molt bé escoltant el disc, i en concret amb el tema Grace que és el que et presento enllaçat. L'àlbum combina temes que podríem anomenar tranquils, com la coneguda versió de l'Hallelujah de Leonard Cohen i d'altres de gran energia, com Eternal Life i es fa difícil dir quins són millors i quins destaquen per damunt dels altres, perquè tots són d'una qualitat indiscutible. Una joia!

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimecres, 25 de juliol de 2012

Quant val la fusta cremada?

Encara no s'ha apagat el foc però diuen que ja està sota control. I mentrestant tots, començant pels qui ho han viscut més en directe, ho hem estat patint amb l'ai al cor, veient la força d'un foc que s'ho enduia tot per davant. Parlo de l'incendi que des de diumenge ha estat consumint milers d'hectàrees de boscos, conreus i propietats de l'Alt Empordà. I vides...

Crec que s'ha dit i s'ha escrit molt sobre aquest incendi: les dades, la lluita per controlar-lo, els efectes i, especialment, les causes. D'aquestes, ens podem quedar amb les més superficials, les que potser han estat detonants, com les puntes de cigarrets, o en les més profundes com la mala gestió, o més directament la no-gestió, de les masses boscoses. En aquest darrer sentit, l'entrevista que la periodista Montse Jané, de TV3, li ha fet a Paco Cano, president de l'Associació de Professionals Forestals de Catalunya, em sembla un perfecte testimoni de l'oblit governamental dels ecosistemes boscosos. Una excel·lent lliçó d'ecologia i de gestió forestal.

dijous, 19 de juliol de 2012

Gymnopédies (Eric Satie)

Eric Satie, 1866-1925, va ser un compositor francès, coetani de Debussy. Diria que unes de les seves obres més conegudes són les Gymnopédies, tres peces musicals de les que es diu que són precursores de la música ambient (sembla que el mateix Satie descrivia algunes de les seves obres com a "música de mobiliari", és a dir, música que es podia escoltar com a fons musical. I és que la càrrega emocional que transmet és molt forta. Tot i ser una música que contravé algunes de les regles de la música clàssica, em sembla una bona forma d'aproximació i acostament a aquesta, donada la seva posició a cavall entre la música clàssica i la contemporània. O això és el que crec. A la pel·lícula Another Woman de Woody Allen, aquesta peça musical, la número 1, hi juga un paper clau a l'hora de transmetre emocions.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimecres, 18 de juliol de 2012

Another woman i la catarsi dels Rodríguez

Una de les activitats de les que més gaudeixo quan estic a casa de Rodríguez, consisteix a posar una de les meves pel·lícules preferides i anar-la assaborint. És curiós que rarament busco pel·lícules noves i, tell me conservador, però en aquestes ocasions prefereixo tornar a veure aquelles que ja sé el que m'aportaran. En tinc un munt de triades que, en funció de l'estat d'ànim, acompleixen el paper que els hi toca. Dins meu es produeix una espècie de catarsi -tant en el seu sentit pitagòric com psicològic- que em permet alliberar emocions i purificar, d'alguna manera, el meu interior.

No és que estigui de Rodríguez gaire sovint, però ahir per la nit va ser una d'aquestes ocasions i no la vaig voler desaprofitar. I aquest cop va tocar l'enèsima revisió d'Another Woman, per a mi una de les obres mestres de Woody Allen, de 1988. No es tracta d'una comèdia, ni ell surt a la pel·lícula, sinó d'un drama on els sentiments, les emocions i els somnis es barregen de forma magistral. És la història d'una filòsofa que, accidentalment, sent les converses d'un psicòleg amb els seus pacients, a partir de les quals es replanteja la seva pròpia vida.

diumenge, 15 de juliol de 2012

Powderfinger (Neil Young)

No sóc persona d'ídols però sóc un gran admirador de Neil Young. No sabria explicar ben bé per què. Potser la culpa de tot plegat va ser el descobriment a casa d'un disc del meu germà Jordi, el Live Rust de 1979, un doble directe amb Crazy Horse. Per aquella època jo tirava per les melodies i em desagradaven les guitarres elèctriques, de manera que em vaig empassar ràpidament el primer disc, més acústic, per deixar abandonat el segon, elèctric. Al cap d'uns anys vaig descobrir aquest segon disc, i amb ell tot un seguit de temes que em van enlluernar. Suposo que totes les coses demanen el seu temps. Powderfinger és un dels meus temes preferits, que em va captivar des del principi. El concert de Neil Young de 1987 a Barcelona, el meu primer gran concert, em va consolidar com a ferm seguidor d'aquest gran cantautor que ha sapigut viure i adaptar-se als temps.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar

divendres, 13 de juliol de 2012

Bones vacances, Manel

Potser se't fa estrany però avui m'ha donat per escriure al periodista Manel Fuentes que presenta El matí de Catalunya Ràdio, tot just el dia que comença les vacances. M'ha semblat oportú. Feia temps que ho venia pensant perquè crec que els mitjans de comunicació tenen molta incidència en la creació del pensament i de l'imaginari de les persones, i li he enviat un correu electrònic. I també he cregut escaient penjar-lo al bloc. L'he escrit d'una revolada i segurament li manca polir algunes parts però el volia compartir igualment amb tu. 

dijous, 5 de juliol de 2012

Els voltors tornen a atacar...

De debò que al final un pot pensar que li estan prenent el pèl dia sí, dia també. Almenys jo tinc aquesta sensació. La darrera? Hi ha una falca de CatalunyaCaixa que passen per Catalunya Ràdio que, no sé a tu, però a mi em remou les tripes. Va de la taxa farmacèutica, el famós euro per recepta. Resulta que si ets pensionista i domicilies la teva pensió amb ells, CatalunyaCaixa es fa càrrec d'aquest euro per recepta que et cobren. Per un moment he cregut que ho havia sentit malament, així que he anat a buscar la web d'aquesta caixa i le voilà, és exactament així. Però que es pensen que som idiotes o què? Quins collons!

A qui pensen enganyar ara? O sigui que estan entre els bancs i les caixes que han de ser rescatats amb diners públics, amb uns cràpules de directius que s'embutxaquen uns bons calerons, tot plegat contribuint a generar aquesta crisi financera que pagarem entre tots i provocant un dèficit estatal que acaba suposant un plec de retallades diverses, entre les quals les relacionades amb la sanitat. Com a resultat, amb moltes altres mesures mal anomenades d'austeritat (això és cutrerio i no austeritat) fan que s'hagi de pagar un euro per recepta, perjudicant especialment les franges socials més dèbils, com la majoria de pensionistes. Però no us preocupeu que aquí està CatalunyaCaixa per salvar-vos d'aquesta taxa. I és clar, de passada, un client més a qui explotar cobrant-li un grapat de comissions, si és que no els hi colen algun d'aquests productes-escombraria que ofereixen a tort i a dret i que ens han dut on som.

Si algú entén alguna cosa que m'ho expliqui!

dimecres, 27 de juny de 2012

Sóc un fanàtic!

Mai no m'he considerat un fanàtic però potser és que no ho tenia ben entès. A veure, si m'aclareixo. Jo no en sé gaire de temes lingüístics ni filosòfics, i espero que em disculpis si faig una incorrecció i que em rectifiquis si ho creus convenient, però m'agradaria expressar la meva opinió utilitzant algunes de les eines que són pròpies d'aquestes matèries.

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula fanàtic -importada del francès però d'origen llatí quan inicalment volia dir inspirat o ple d'entusiasme-, adjectiva algú que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. Per la seva banda, la Real Academia Española té dues accepcions sobre la paraula fanático, a saber: que defiende con tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobre todo religiosas o políticas, i una segona, aparentment més suau, que el defineix com a preocupado o entusiasmado ciegamente por algo. Aquestes accepcions, més extremades que l'original llatina, s'han incorporat a la parla quotidiana, a través dels mitjans de comunicació, i formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Així, qui més qui menys entén el mateix, i possiblement genera una imatge similar, quan sent a parlar de fanatisme islàmic o jueu o de certs grups occidentals associats, per exemple, a l'administració de George W. Bush.

He de confessar que no m'he sentit, ni ara ni abans, gens fanàtic de res. Ni tan sols en la seva accepció d'entusiasta per alguna cosa com ara la música. És clar que tinc les meves preferències però d'aquí a sentir-me un fanàtic...

divendres, 22 de juny de 2012

Cap a la bombolla global

Tinc un conegut, diguem-li Astrid, que de vegades em parla del seu passat hippy, quan corria davant dels grisos i en contra del sistema. Era l'època del franquisme i del maig del 68 i allò s'esqueia. Però un dia Astrid es va fer gran -ara s'acosta als seixanta- i va decidir, segons m'explica, deixar les utopies per posar-se al costat guanyador. Així que es va convertir en promotor immobiliari i especulador ocasional, o potser era a l'inrevés. Pels cotxes amb què es belluga i pel que he conegut a partir de les nostres converses, on faig el fals paper gairebé d'admirador seu, puc afirmar que per les mans d'Astrid passen molts diners. Moltíssims diners. Crec que és la persona més rica que conec personalment. Un bon dia, la crisi va començar a treure el nas. Astrid, que no té un pèl de tonto, s'ho va ensumar ràpidament. Va vendre unes quantes propietats i se'n va anar al sud de França a seguir amb la seva feina de promotor (i especulador) immobiliari. El sud de França, o sigui, la cara nord dels Pirineus, ens pot semblar que deu estar tot explotat per la seva similitud amb els Pirineus catalans que coneixem, ple de segones residències com veiem a la Cerdanya o a la Vall d'Aran. Però no és ben bé així: per a la majoria de francesos el sud de França és la part cutre del país, i si volen muntanya i paisatges bucòlics, o practicar l'esquí, prefereixen mirar cap als Alps abans que els Pirineus. Així que el sud no és la part més valorada. Sòls econòmics, facilitats financeres, demanda de segones residències per part de compradors catalans o espanyols per utilitzar una o dues setmanes l'any... un bon negoci, sens dubte. Segons Astrid m'explicava, hi va haver vàries empreses espanyoles i catalanes que van tirar cap a terrers gales, traslladant amb elles la bombolla immobiliària. I a costa de malmetre el territori, és clar, com bé coneixem d'aquest costat del Pirineu. Darrerament, Astrid em parla dels seus viatges cap al Marroc, el nou paradís on situa les seves empreses, on té equips de gent treballant per explotar la vaca marroquina que li ofereix majors beneficis que les ja explotades valls franceses. Els preus de la vivenda a ciutats com Rabat, s'han disparat amb aquesta nova bombolla que es desplaça per terres africanes, al mateix ritme que ho fa el deteriorament ambiental, la pobresa i l'explotació social.

dijous, 21 de juny de 2012

Poems, prayers and promises (John Denver)

En la meva formació com a mediocre guitarra gairebé autodidacta, hi ha tres influències que em van acompanyar en les meves primeres etapes de final dels setanta i començament dels vuitanta. Hi ha altres trets típics de la meva forma de guitarrejar que he incorporat anys després a partir d'altres guitarristes, però d'aquests tres de la meva adolescència en guardo un bon record per les hores que em van acompanyar i uns quants vinils ben gastats. Es tracta de Miguel Ríos, amb el directe Rock&Ríos de 1982; el grup osonenc Esquirols, amb un guitarra espectacular tant per la definició com per la diversitat d'estils, Joan Crosas (sí, sí, l'actor); i John Denver, del qual en aquell temps jo tenia mitja dotzena de discos que anava escoltant una vegada i una altra i que, a l'intentar reproduir amb la meva guitarra, em van servir per aprendre unes quantes eines de la música folk i country que després han romàs amb mi. A banda d'en Ríos, els altres dos són classificats sovint com a xirucaires o kumbaies, quan no directament com a nyonyos. Potser sí, però formen part del meu passat i els hi estic molt agraït. El tema de John Denver, Poems, prayers and promises pertany a l'album homònim de 1971, i és una bona mostra de la poesia, la veu i la forma de tocar la guitarra del cantant.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

divendres, 15 de juny de 2012

Petita nota sobre cançons per sentir i escoltar

No sé si t'has fixat però he introduït un parell d'apartats nous al meu bloc, estretament interrelacionats, a la columna de l'esquerra. L'un es titola Cançó del dia... o del mes i l'altre Cançons per sentir i escoltar. Això remet a una primera versió del bloc en què volia tenir un apartat fix de música però que després no vaig saber gestionar. Com que igualment vull compartir amb tu algunes músiques i autors he pensat fer aquests espais. En el primer penjaré de tant en tant un tema, de fet un vídeo del YouTube. A YouTube no sempre trobes el que busques però deu n'hi do, tot i que de vegades porten publicitat associada que has d'esperar que acabi per veure el vídeo. A mesura que posi nous temes els antics aniran a passar al segon apartat que servirà de magatzem o biblioteca al qual es podrà accedir directament clicant a la columna. Quan es faci més gran buscaré la millor forma d'organitzar-ho tot. 
Els vídeos que t'enllaçaré aquí són de cançons i músiques o cantants que a mi m'han cridat especialment l'atenció per alguna raó o altre i que han entrat a formar part més gran o més petita de la meva forma de veure, entendre o sentir el món. I les vull compartir amb tu. Suposo que quan un diu que li agrada tal o qual cançó està expressant part dels seus sentiments. Si tu ho vols, sempre pots escoltar aquesta música o sentir aquests sentiments o altres que et suggereixi. De vegades no són els millors temes de l'autor els que he escollit, ni els més coneguts, però, ja ho sabem, les vivències, els paisatges, les olors... associats a una música fan que li donem un valor especial per davant d'altres. I és curiós veure com queden retingudes dins nostre amb la mateixa intensitat que abans sobrevivint el pas dels anys.
De moment tot està a les beceroles, només hi ha dues cançons penjades però en tinc moltes més en el meu magatzem. Només és qüestió d'anar-les donant sortida i crec que una per setmana pot ser prou adequat. Però si creus que és un ritme massa lent o massa ràpid fes-m'ho saber; i si els enllaços no funcionen també. Que vagi de gust!

dijous, 7 de juny de 2012

Tocant els límits...

Ara fa un mes vaig publicar una entrada sobre la contradicció que, al meu parer, hi ha entre creixement i austeritat ja que el creixement necessita d'hiperconsum, deia, per mantenir-se. Ja apuntava, aleshores, que l'austeritat que jo associo al decreixement no té res a veure amb la que demanen els actuals governants, equiparada com fan amb la destrucció de l'estat del benestar. I voldria afegir alguns matisos perquè s'entengui millor.

dilluns, 4 de juny de 2012

Un SOCC diferent...

Balquer, estival arribat fa poc
Fa ja massa dies que no escric al bloc i tinc pensades diferents coses, però vaig una mica collat de temps aquest mes. Tot i això m'agradaria presentar-te aquesta petita nota a l'espera que acabi redactant una altra cosa: com ja et vaig comentar fa uns dies aquest any estic duent a terme més itineraris de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) i si fa unes setmanes t'ensenyava algunes fotos de neu, malgrat la primavera avançada, a l'itinerari de Llessui, al costat de les primeres espècies estivals nouvingudes, avui et volia mostrar el contrast entre els dos nous itineraris, un de muntanya mitjana, Peramea-Montcortés amb les espècies estivals ja instal·lades, i un altre d'alta muntanya, el de Pla al Port de Boet, encara amarat de neu. Tots dos itineraris es troben al Pallars Sobirà... un nou exemple de la diversitat d'ambients del nostre país, tot i no estar gaire allunyats geogràficament.

Estany de Montcortés, becaina a tocar d'aigua
Bosqueta vulgar, com el balquer, acabada d'arribar
Vista des del Port de Boet (2.500m). A l'esquena França. La veritat, no esperava trobar neu.
Pulsatil·la pirinenca (gentilesa de la Núria)
Vaig comptar un grup de 23 isards...

dijous, 17 de maig de 2012

M'Beddemi (Cheikh Lô)

L'any 1999, el músic senegalo-burkinabès Cheikh Lô presentava el seu segon disc d'estudi Bambay Gueej. Un disc rítmica i instrumentalment africà carregat de sons cubans, cantat en bambara i wolof, que enganxa des del primer tema, una guajira de nom M'Beddemi (El carrer). Vaig estar molt temps pensant que aquesta peça la coneixia d'abans i vaig acabar creient que era de tant escoltar-la. Un bon dia, però, em va venir com un flash: aquest tema no era seu, es tractava d'una versió d'una cançó que jo tenia molt sentida: El carretero, original del cantant cubà Guillermo Portabales, que s'havia popularitzat dos anys abans, el 1997, amb la veu d'Eliades Ochoa, membre del Buena Vista Social Club, en un disc on també hi participava la guitarra de Ry Cooder. La guajira és un gènere cubà, de música camperola; el seu origen té influències andaluses, però es va enriquir amb els ritmes i els instruments dels descendents d'esclaus africans, molts d'ells procedents de les costes senegaleses on tocava Cheihk Lô...
Aquí també pots accedir a les versions del Buena Vista Social Club i a l'original de Guillermo Portabales.

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

dimarts, 8 de maig de 2012

Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!

dijous, 3 de maig de 2012

Ocells i la neu caiguda

Ja em coneixes: si puc estar passejant per la muntanya no em quedo assegut al sofà de casa. I si a més a més es tracta de veure ocells millor que millor. I així ho he fet aquest 1 i 2 de maig que he pujat al Pirineu a fer seguiments d'ocells després d'una acurada selecció dels dies, això sí, per evitar les pluges. Vaig pujar el vespre abans a casa d'uns bons amics d'Olp, prop de Sort (Pallars Sobirà) acompanyat per les darreres gotes de pluja i amb l'esperança de tenir un matí assolellat. Aquest mateix dia havia estat nevant al poble d'Olp, a només 1.100 m d'altitud! Al darrer quilòmetre, abans de veure les primeres cases, un senglar (tocino en diuen aquí) em va sortir al mig del camí: un bon senyal del que havia de trobar-me.

Què he anat a fer allà? Doncs participo en el projecte de Seguiment d'Ocells Comuns a Catalunya (SOCC) impulsat i coordinat per l'Institut Català d'Ornitologia (ICO), que consisteix en realitzar un mateix recorregut de tres quilòmetres quatre vegades l'any (dos cops a la primavera i dos a l'hivern) per mostrejar els ocells estivals i hivernants de la zona. En el meu cas, el transsecte que segueixo recorre una pista que surt a prop del poble de Llessui i es belluga entre les cotes 1.500-1.600 m. Si vols saber més d'aquest recorregut pots llegir una petita ressenya aquí (pàgina 9). L'itinerari transcorre per un ambient subalpí, malgrat l'escassa altitud, i té l'imponent Montsent de Pallars (2.883 m) com a excepcional decorat de fons. El camí serpenteja pel ambients que tan bé descriu Jaume Cabré a Les veus del Pamano. Avui, però, la neu dels darrers dies ha sorprès els ocells que hi crien, i en especial a tots aquells que no han passat l'hivern aquí i que, venint d'altituds més baixes o de països llunyans, s'han trobat amb un ambient que els ha deixat, diguem-ne, descol·locats. Verderoles, grassets de muntanya o aloses, recent arribats, es trobaven agrupats en estols, desconeguts altres anys. Semblaria que estaven esperant a què la neu es fongués per dispersar-se cap a altres altures i ambients més adients.
Itinerari del SOCC amb el Montsent de Pallars al fons (esquerra)
Sempre hi ha qui dirà que podria aprofitar el temps fent coses més importants i productives que no pas fer seguiments d'ocells però m'agradaria que em diguessin quines. Ves per on, els resultats dels meus seguiments que es van iniciar el 2002, junt amb els d'altres centenars de col·laboradors voluntaris a Catalunya i a sis països europeus més, han estat analitzats i els autors de l'estudi han conclòs que les poblacions d'ocells i papallones de l'hemisferi nord es desplacen cap al nord seguint l'augment de temperatures associat al canvi climàtic que també es mou cap al nord, però ho fan a un ritme més lent, amb conseqüències greus per al bon funcionament dels ecosistemes. Si t'interessa pots llegir l'article original en anglès publicat a Nature Climate Change o un resum divulgatiu en català a l'informe del programa SOCC del passat març (pàgina 9).

O sigui, que l'esforç té la seva recompensa. Amb resultats com aquest no he pogut evitar aquest any d'afegir-me a un parell d'itineraris SOCC més (un a l'alta muntanya de Vall Ferrera i l'altre a tocar dels boscos cremats aquest darrer hivern prop de Peramea). I també m'he engrescat a participar en la mateixa zona en el projecte SACRE de seguiment d'ocells comuns a nivell estatal impulsat i coordinat per la Sociedad Española de Ornitología (SEO/BirdLife) que també contribueix a escala europea a valorar l'estat de conservació del medi a través de l'evolució de les tendències de les poblacions d'ocells. Feines aquestes que -i així ho reconeixen els organitzadors- només es poden fer amb la participació de milers de voluntaris i del seu temps.

Suposo que després d'aquest comentari entens que no m'importi marxar a caminar per les muntanyes pirinenques tot seguint ocells, oi? Encara més, un parell de dies com aquests m'han ofert la possibilitat de prendre algunes fotografies que aquí t'adjunto.
Mascle de verderola, ocell estival recent arribat
Bedoll amb l'entorn emblanquinat
Bitxac rogenc, espècie estival que cria al Pirineu i Prepirineu

Cercavores, nidificant d'altura que devia baixar per la neu
Àguila marcenca, una altra espècie estival
Cabirol sorprès enmig del paisatge nevat
Voltor comú, espècie típica d'aquests ambients
Àguila calçada, una altra recent arribada, empaitada per dues cornelles

El poble de Peramea, que es va salvar de les flames per ben poc
Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras