La petita obrera
 |
| Joan Planella i Rodríguez, 1885, La petita obrera |
Catric-catrac. Groc, vermell, blau. Em fan mal les cames i encara em queden tres hores. Catric-catrac. Groc, blau, vermell. Hauré de passar a comprar cebes pel sopar. Catric-catrac. Groc, blau, groc. No sé si m'arribaran els diners. Catric-catrac. Groc, blau, vermell. N'he de guardar per pagar els llibres del Joan. Catric-catrac. Vermell, groc, blau. I li hauré de fer cosir les sabates. Catric-catrac. Vermell, groc, groc. Catric-catrac. Vermell, blau, groc. Catric-catrac. Espero que el pare no em pegui. Catric-catrac. Vermell, vermell, groc. Ahir li pudia l'alè, anava massa mamat. Catric-catrac. Groc, vermell, blau. M'he de recordar de les cebes. Catric-catrac. Vermell, blau, groc. Catric-catrac. Blau, blau, groc. Quin mal em fan les cames! Catric-catrac. Vermell, groc, groc. Si pogués descansar ni que fossin cinc minuts. Catric-catrac. Blau, groc, vermell. Catric-catrac...
* * * * *
Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras
Bon retrat de la vida d'aquestes petites obreres, i petits obrers, que havien de treballar en comptes de ser nens i nenes. Quan trigarem a tornar a aquells temps? (Parlo d'aquí, aquells temps no han passat encara a alguns llocs).
ResponEliminaUn munt d'infantesa perduda... crec que és de lo més cruel que segueix oferint la nostra societat, ni que sigui a altres llocs del món quan veig nens que no poden anar a l'escola ni jugar amb els amics perquè han d'estar treballant, més o menys esclaus, o directament fent de soldats, em temo que ens empobrim com a humanitat, si és que mai ha existit alguna cosa aquesta entelèquia..
Eliminacatric catrac bon relat, catric catrac relat ben contat, amb un bon ritme ritmat .....un bon retrat d'una època on catric catrac ens hi anem acostant tot reculant
ResponEliminaCatric-catrac, gràcies Elfree, catric-catrac, això he intentat, catric-catrac, anem de pet, catric-catra, cap al fons del forat... ;-)
EliminaDia rere dia sentint el catric catrac banyat de somnis.
ResponEliminaM'imaginava la nena esperant el diumenge per la tarda, després de fer les feines de casa, per sortir amb alguna amiga a veure passar la gent...
EliminaMolt realista i molt ben narrat... i trist, també.
ResponEliminaGràcies Carme... quan el realisme i la tristesa es confonen dóna molt a pensar de la nostra vida i de la nostra societat...
Eliminaostres!!! ni que ens haguéssim posat d'acord!
ResponEliminaés cert que les similituds entre els dos relats son forces ;)
Ja veus! Amb tu he coincidit molt en el fons, amb l'Ada en la forma. Però en veritat no us havia llegit abans, perquè em fa por sentir-me influït i que acabi perdent frescor el meu relat... un cop l'he enviat em poso a llegir-los i és quan m'he trobat les sorpreses... en fi, potser som més semblants que no ens pensem... abraçada!
EliminaEl que no li pot treure ningú són els pensaments i els somnis. M'agrada!!
ResponEliminaGràcies Núria, sí, finalment els somnis és el que ens aguanten tantes vegades, no?
EliminaM'ha encantat el teu relat, la forma de contar-lo. Preciós.
ResponEliminaGràcies, novesflors, ets molt amable en dir tantes coses boniques en tan poc espai. Me n'alegro que t'hagi agradat!
EliminaDic el mateix que la Flors. Molt encertat en la forma i el to!
EliminaDoncs et dic el mateix que a ella! Molt amable per les paraules i celebro que t'agradi!
EliminaHehehe qué xulo!!! M'agrada molt el soroll que has tret (el catric-catrac), no l'havia sentit mai! i no és per res, però el teu teler segur que queda més bonic, que has barrejat els colors a cada passada, i al meu era sempre igual... :D
ResponEliminaCom pots fer un vestit repetint sempre els mateixos colors?! Hehehe. Bromes a banda el 'catric-catrac' el vaig trobar remenant el diccionari de l'enciclopèdia catalana i el defineixen com a onomatopèia pròpia del so d'un teler, així que em va semblar molt escaient. Gràcies pel comentari!
EliminaBonic, bonic, Ignasi! Pobreta, quanta feina i quants maldecaps!
ResponEliminaQuina foto més xula has posat a la capçalera.
Agraït de llegir-te, Teresa. Com veus he aparcat els llargs llençols per fer un relat curt. Tot un exercici de síntesi!
EliminaLa foto de capçalera la vaig fer a Tenerife fa uns quants anys. Més o menys intento anar canviant la foto com a mínim a cada estació... així que he aparcat la neu per les flors. Celebro que t'agradi!
Aquests talers no paren ... ni el de la feina ni el del seu cap !! heheehe
ResponEliminaBon relat !!
La màquina no pot estar aturada, diuen equivocadament...
EliminaSalut!
Recordava haver-lo llegit però pensava que l'havia comentat... Bona redacció, tan similar al moviment sec del teler que teixeix com aquestes idees quitidianes que omplen el caparró de la nena...
ResponEliminad.
Gràcies de nou pels comentaris! Sempre són d'agrair encara que vinguin més tard...
Elimina