Demagògia a l'entorn del canal Segarra-Garrigues: ignorància o mala fe?

Mascle de sisó. Autor: Emili V. López Álvarez

S'acosten eleccions i sembla normal recuperar la demagògia per buscar vots. Aquestes darreres setmanes li està tocant el torn a l'agricultura, als regants i als pagesos a l'entorn del canal Segarra-Garrigues. En època electoral s'ha de demostrar que les promeses dissenyades del passat tenen raó de ser a l'actualitat i que un projecte del segle XIX té sentit al XXI. Com que estem en temps de crisi, ja se sap que el que cau en importància des de la política és el medi ambient. Així, qualsevol projecte que aparentment suposi un increment de llocs de treball o un creixement econòmic, pot prescindir de limitacions i regulacions per qüestions ambientals, no importa que es digui Eurovegas, Bulli Foundation o canal Segarra-Garrigues. Tot pot passar per davant de la sostenibilitat ambiental i la conservació de la biodiversitat que, no oblidem, és la base sobre la que se sustenta la nostra vida, la passada, la present i la futura.

Aquesta setmana, l'economista i expert en agricultura Francesc Reguant, ha publicat a el Periódico "Un reset per al canal Segarra-Garrigues". El subtítol de l'article "Els condicionants que imposen les zones de protecció d'aus amenacen l'efectivitat del canal" ja és tota una declaració d'intencions. En la seva dissertació Reguant subscriu que, en un escenari moderadament transformador (a saber què vol dir exactament això) es podria incrementar la totalitat de la producció agrícola catalana en un 25%, seria capaç de proveir d'aliment a gairebé 900.000 persones, reduir significativament la nostra crònica dependència agrícola i ocupar més de 20.000 persones, a part de múltiples externalitats entre les quals (...) la recuperació de la vitalitat economicosocial i l'autoestima d'unes terres de secà avui condemnades al despoblament. 

Com que no sóc economista no penso entrar en aquest debat de xifres, tot i que hi ha força motius per pensar que algunes coses no són exactament com les descriu i que el que implica el model de desenvolupament agrícola basat en el regadiu és el benefici per als grans grups empresarials agroalimentaris i no per fixar la població local com es ven de forma reiterada i demagògica. Però ja ho dic, ho deixo per als experts que jo no en sóc. El que sí que conec una mica són els ocells. No només els reconec sinó que a més en sé una mica de la seva biologia i de les polítiques de conservació que hi ha al seu voltant, que és del que al final n'acaba parlant, i acaba qüestionant, a l'article. 

Reguant critica que la protecció de determinades espècies d'ocells ha afectat l'àrea irrigable del Segarra-Garrigues reduint-la substancialment. És cert, i això, quan es va dissenyar el canal ja se sabia que passaria, però els diferents governs catalans, per interessos polítics i/o electoralistes, no van voler escoltar els grups conservacionistes ni la comunitat científica que els advertia que la UE no ho acceptaria. Per què? Doncs perquè gran part de la zona que es volia transformar al regadiu és on es troben les poblacions de diferents espècies d'ocells que estan protegides per la Directiva Ocells (2009/147/CE) d'obligat compliment a tot el territori de la UE. I aquestes zones no estaven ben definides pel govern espanyol, ni particularment el català, de manera que la UE els va exigir que declaressin aquestes zones d'especial protecció per a les aus, les ZEPA, en compliment de la directiva. Així es va fer, finalment, amb l'ajuda i el suport -que no oposició- de les entitats conservacionistes, i així es va aprovar i acceptar des de la UE. 

Un incís: les ZEPA són espais inclosos en la Xarxa Natura 2000, d'àmbit europeu. La designació de les ZEPA és competència dels governs nacionals i ho fa, en molts casos, a partir de les Important Bird Areas (IBA) considerades com la xarxa mínima d'espais necessaris per assegurar la supervivència i la gestió de les espècies d'ocells. Aquests espais són identificats a través de criteris estandarditzats i numèrics, consensuats per experts i científics. En el cas de l'Estat espanyol, després d'un litigi de més de deu anys, set comunitats autònomes, entre les quals Catalunya, es van veure obligades a augmentar la superfície i número de ZEPA en compliment d'una sentència del Tribunal de Justícia de la UE. Si en vols saber més pots descarregar-te Las Áreas Importantes para la Conservación de las Aves en España (SEO/BirdLife, 2012). 

Malgrat tot, l'economista Reguant es pregunta: "Per què no s'han ubicat les ZEPA en zones que no es regaran? Amb quins arguments tècnics s'han escollit les millores terres i les més planes per ubicar-hi les ZEPA?". Com deia l'altre "es de ser inútiles". Les ZEPA que es van aprovar a la plana de Lleida van ser declarades per complir un seguit de criteris científics que les feien òptimes per preservar les diferents espècies d'ocells afectades. Si es van elegir les zones actualment protegides, es pensa el senyor Reguant que es va fer per fer la punyeta als pagesos o als futurs regants? Es pensa que protegint altres zones, els ocells canviaran d'ambient cap a espais nous si on estaven bé era justament les zones que tenien unes característiques particulars? Es van preservar les zones on estaven aquestes espècies -fossin planes o abruptes. I estaven allà perquè són les òptimes per desenvolupar els seus cicles vitals. Com es pot ser un expert, reconegut en el camp agrícola i utilitzar aquest tipus d'argumentacions demagògiques? És ignorància -seria patètic tractant-se de l'ex-cap del Gabinet d'Estudis i Prospectiva del Departament d'Agricultura- o es tracta, pitjor encara, de mala fe?   

Reguant hi afegeix una altra raó per demanar un replantejament del canal. Parlant d'incongruències i desproporcions, argumenta que "l'hàbitat que es pretén defensar és fill de l'agricultura, de forma natural aquestes terres serien boscos". I jo em pregunto, i què? Algunes de les espècies per les quals es protegeix el territori són espècies que es van instal·lar gràcies a la presència de conreus de secà i de pràctiques ancestrals com deixar terrenys erms o en guaret. Si els terrenys haguessin esdevingut boscos aquestes espècies no hi serien aquí. I? Aquest és un argument dins del paquet d'incongruències i despropòsits per justificar la seva desprotecció? En tot cas es podria utilitzar el mateix criteri respecte els petits comerços i empreses del nostre país que van aparèixer per abastir les poblacions humanes que s'hi van instal·lar i les necessitats que hi van sorgir. Si aquestes no haguessin vingut, els petits comerços i empreses tampoc hi serien. Que no hi fossin abans o que de no haver-s'hi instal·lat la gent a viure no haurien aparegut mai són motius suficients per desprotegir-les i no preocupar-se, com a societat, de la seva desaparició? Potser mirat des de l'interès de les grans empreses, siguin de serveis, industrials, d'alimentació o d'agroindústria no val la pena dedicar-hi esforços... En tot cas no és el model de societat que jo vull.

A Catalunya tenim una gran sort, i no exactament pel nivell dels polítics ni dels caps de gabinets. Tenim una diversitat d'ambients que van des del nivell del mar i les maresmes als cims pirinencs, passant per boscos mediterranis i centre-europeus. I també zones pseudo-estèpiques com la plana de Lleida, associades al conreu de secà. Tot això en un espai molt petit que li atorga una gran biodiversitat. Una riquesa extraordinària, constantment amenaçada pels processos urbanístics, les infraestructures i el guany immediat. Aquesta riquesa ens pertany a tots, no només als catalans. Malauradament signem contra la desforestació a la selva amazònica o el desglaç del casquet polar, per la protecció de les balenes i l'ós panda i ens costa valorar el que tenim més a prop, que és una riquesa de tot el planeta. 

Si us plau, no ho tornem a llençar tot un altre cop a perdre sota un fals debat polític de creixement il·limitat en un món limitat de recursos. Ho deia al començar, és temps preelectoral i s'obre la veda a la demagògia, però ja n'hi ha prou, no?