dimecres, 4 de novembre de 2015

50 anys de records: 18 til I Die

Grup de COU del col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet, 1983-1984
El baby boom dels anys seixanta va tenir algunes repercussions de les quals jo en sóc un efecte tant pel que va suposar de bo com pel que no ho és tant. Els nascuts sota el símbol del cavall xinès, concretament els de 1966, som fills d'aquesta època, marcats i seduïts pel temps que ens va tocar viure. I l'any que ve celebrarem el mig segle d'existència. Cinquanta voltes al sol, un llarg viatge que fa només un segle suposava l'esperança de vida mitjana d'una persona en néixer. Però els temps han canviat i no es tracta de córrer, que com a casa enlloc! Sigui com sigui, aquest proper any serà singular en la meva vida i en la dels meus coetanis per això de creuar una significativa frontera sense retorn.

Com que no sóc amic de festes, i menys de les que es fan per obligació perquè toquen, no pretenc fer res d'especial pel meu aniversari més enllà d'una celebració senzilla amb la meva família, en la línia del que he vingut fent cada any, si és que la família s'avé a respectar-ho. Però està clar que no tothom ho veu igual i tot d'una m'he vist immers dins d'un grup de whatsapp que sota el malnom de "Festa 50tecleros" reuneix a dia d'avui un grup de 57 pre-cinquantins i pre-cinquantines que vam coincidir fent COU al col·legi Tecla Sala de L'Hospitalet. Els impulsors d'aquest grup ens convoquen a tots els couboys i cougirls que vam compartir aquells temps i espai a un sopar festiu a mitjan del proper febrer. S'ho estan treballant d'allò més i ja han aconseguit gairebé els telèfons de tothom. Estar en alguna xarxa social, en el meu cas aquest bloc, genera una gran desprotecció envers la pròpia intimitat i les recerques que llegeixo que s'estan fent per facebooks, linkedins twitters entre d'altres xarxes per tal de buscar contactes em reconfirmen el que ja em semblava prou evident.

De cop m'he trobat en contacte virtual amb un grapat de gent, hauria de dir ex-companys d'estudis, la majoria dels quals fa més de trenta anys que els vaig perdre la pista i per als quals jo mateix em vaig fer fonedís. D'alguns no em sona ni el nom, d'altres els conec el nom però no els hi poso cara. Amb més de 50 noves adreces de contacte al mòbil no m'he pogut estar de remenar per les fotografies de contacte dels perfils del whatsapp. Es clar que existeix el costum de posar imatges que no tenen res a veure, aparentment o d'entrada, amb la persona en qüestió: un paisatge, un mico o uns nens que, a les nostres alçades temporals no saps si són fills tardans o néts primerencs. Alguns perfils sí que tenen associats fotografies dels propis contactes i els meus ex-companys han optat per dues estratègies diferents: uns han posat una imatge seva de quan estudiàvem -subterfugi lingüístic- plegats. Veient aquelles cares de criatures encara imberbes, acaba sent un exercici relativament senzill i fins i tot divertit associar noms i cares, perquè en el fons aquells rostres i les expressions que els acompanyaven és el que va quedar retingut al nostre magatzem de records. 

Però hi ha una segona estratègia: els que han posat una fotografia actual, com és el meu cas on la foto del meu perfil és la mateixa que apareix al meu bloc, feta l'any passat en una platja prop d'Skagen, al nord de Dinamarca. No sé si és el coratge o bé la inconsciència -que diuen que és atrevida- el que ens fa posar imatges nostres i actuals als perfils socials, però analitzat amb la perspectiva de 32 anys, la cosa tiene enjundia, com es diria per terres castellanes. Salvant honroses i escasses excepcions on poses en dubte la vigència de la fotografia, les cares que t'observen des del mòbil tenen bosses sota els ulls, arrugues i replecs, entrades incipients o grans pistes d'aterratge, papades, barbes i cabells canosos i taques epidèrmiques. La mateixa imatge que els meus coetanis veuen a les seves pantalles quan em visualitzen. La vida, aquestes voltes per l'espai solar, no passa sense deixar empremta. És llei natural que no admet sinó acceptació o desesperació.

D'acord, accepto que m'he fet gran, que no sóc l'adolescent que feia COU, que el meu cos ha canviat i que la lluïssor, aquelles espurnes que em brillaven als ulls amb ganes d'abastar-ho tot, ha desaparegut. Accepto això de mi perquè no em queda més remei ja que porto cinquanta anys convivint amb mi i, malgrat que de vegades vulgui fer-me trampes al solitari, en el fons em conec suficientment bé per entendre que la carcassa es va malmetent i que hi ha peces que caldrà anar reparant dia si, dia també. Ho accepto. Però he d'acceptar també el pas de la vida pels altres? Jo no he viscut les seves vides! Ni les he viscudes ni aquestes s'han desenvolupat ni transformat al meu costat. No sé d'on vénen aquelles cicatrius que el temps ha dibuixat als seus rostres, ni com ni per què van perdre ells també la lluïssor de les seves mirades. Quan aquestes setmanes he estat mirant fotografies i recordant noms i situacions, he gaudit dels records d'amics i amigues, de músiques compartides, primers cigarrets i primeres novietes amb primers petons i arrambades, de trapelleries adolescents i de misticitats comunitàries, d'hores de biblioteca i d'exàmens i de notes plenes de llàgrimes i algunes alegries. Al meu magatzem de records les cares, els cossos i les veus dels meus antics companys i companyes segueixen tenint divuit anys i no n'estic gens segur de voler que aquest record canviï. Com diria el cantant: 18 til I Die.


Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

26 comentaris:

  1. Cinquanta! Si superar la frontera dels trenta ja va ser un trauma per mi! (i això que sóc immortal…)

    Sopar de companys d’escola! Per mi seria un horror! Crec que tothom m’odiava… o simplement no li queia bé, ves a saber, de petit era força desagradable, com tots els nens vaja. Segurament ja en deuen haver fet algún d’aquests sopars i no m’hi han convidat, i ho agraeixo.

    Si, es clar, tothom es fa gran a mesura que passa el temps, es lo normal entre els humans, no? Posats a triar potser si que estaria bé tenir l’aspecte jove per sempre, però com que la natura no funciona així… El que pots triar es tornar-los a veure o no. Si no et ve de gust no ho facis, perquè realment t’importa què pensaran de tu aquella gent si no vas al sopar? Com ha quedat clar a mi no m’importaria gens, ja poden criticar tot el que vulguin, encara que el més normal es que ni es prenguin la molestia de fer-ho.

    ResponElimina
    Respostes
    1. De petit eres força desagradable, dius? Ahà...

      Elimina
    2. A les "criatures" que s'exclamen de la meva edat sempre els dic que jo he arribat fins aquí i que quan ells hi arribin -cosa que està per demostrar- i m'atrapin, aleshores que intentin parlar-me de tu a tu. ;-)

      A mi no m'odiaven, però tampoc vaig fer grans amics. El grup ja venia molt consolidat des de la primària i jo vaig entrar al grup a primer de BUP (et sona això del BUP?). De fet em vaig fer molt més amic de les noies potser perquè totes elles tampoc van compartir la primària amb els nois. O potser no.

      Elimina
  2. Hi ha retrobaments fantàstics i d'altres decebedors. En un gran grup segur que hi haurà de tot, si sl final et decideixes a retrobar-los. Però si no en tens ganes... Doncs res.

    No em sé estar (sempre que algú fa 50 anys) de dir que la dècada dels 50 és la millor de la vida. Ho dic convençuda i no ho dic de cap altra xifra, que potser em convindria més perquè és la que em toca viure. O sigui que gaudeix-los molt, abans que s,acabin...

    Bons 50 i bona trobada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Carme, aquests sí que són bons desitjos i millors ànims! Espero que tinguis molta raó! Pel que fa a la trobada, encara que no sé molt bé què faré i de fet encara no sé si en tinc o no ganes. Potser m'agradaria mirar-m'ho tot per un forat...

      Elimina
  3. Tots ens fem grans, no cal complir-ne 50 per detectar-ho en els antics companys... Ja veig que us ho preneu seriosament, tot i que sembla que tu et sorprèn que la cosa tiri endavant d'aquesta manera, i que amb tan poc es pugui aconseguir tanta informació de tanta gent. El gran germà viu entre nosaltres, ja saps. Ja ens explicaràs més coses. La veritat és que jo no tinc cap neguit per trobar-me amb la gent d'aquella època (en el meu cas parlem ja de 20 anys enrere, poca broma). Sóc de la ferma opinió de que si vam perdre el contacte, devia ser per alguna cosa. Ja sé que és només per una trobada, no per reprendre res, però cal? Sembla ser que molta gent pensa que sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Normalment sóc de cremar etapes i he trencat pràcticament tots els lligams de les meves vides laborals i escolars anteriors. Penso una mica com tu: si s'ha perdut el contacte... Ja es veurà i si és el cas ja us ho explicaré.

      Elimina
  4. 50 anys, no són res, jo quan els vaig fer, a l'escola em van fer tota una festassa; jo deia que celebrava les noces d'or amb la vida...
    A mi m'encanta trobar-me amb persones de la meva infantesa o joventut, que fa molts anys que no he vist i és ben curiós, perquè a mi em reconeix tothom abans de dir qui sóc, suposo que m'he fet gran com tothom, però no he canviat gaire de faccions, ara amb més arrugues, és clar. No fa molt , vaig anar a un poble on vaig viure quan tenia deu anys i sense donar cap pista van saber qui era, jo em vaig quedar " a quadres"...
    A mi em seria difícil reunir-me amb antics companys, perquè he estat a set pobles diferents i no és el mateix que fer tota l'escolaritat en el mateix col·legi!
    Ja ens en faràs cinc cèntims. Avui dia és difícil mantenir la intimitat si estàs en algun grup d'aquests virtuals, la gent et troba més fàcilment.
    Ens podies haver donat una pista per saber qui ets a la foto!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. "Noces d'or amb la vida" ben bonic, Roser! Jo ja li he comentat al XeXu que acostumo a trencar amb el passat i no m'entusiasma la idea de retrobaments forçats. Però també és cert que se m'ha despertat certa curiositat que no sé on acabarà o si es concretarà en res. No et sabria dir si he canviat molt o poc, estic massa acostumat a veure'm! però hi ha gent que diu que no he canviat gens. Tot i això em costa reconèixer-me a la foto que he posat. Però seguint el teu joc aquí va la primera pista: a la fotografia porto ulleres. (Ara et toca contrastar-ho amb la foto que apareix a "aquest sóc jo" (a l'esquerra al bloc) i intentar esbrinar qui sóc... Bona sort! ;-)

      Elimina
    2. Ui, és força complicat i tampoc vull fer el ridícul...Però jo diria que ets algun de la primera fila, he dubtat molt!

      Elimina
    3. Error! Estic de peu i porto un pentinat que em recorda "Los niños del Brasil" ^^

      Elimina
  5. Doncs en el meu cas, penso que malgrat la curiositat inevitable per tornar la veure els antics companys, no hi aniria. Si hem estat tants anys sense contacte serà perquè no érem gaire amics, no ens apreciàvem tant, i reunir-nos ara en un sopar per saber com els hi va la vida als altres -i potser ni ens importa-, sentir el que vulguin explicar, que qui sap si és veritat, no li veig gaire sentit.
    En fi. Potser serà una nit meravellosa que tothom ho passarà fabulosament, però a priori no m'atrauria gens. I mira que sóc tafanera...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Això ja és el que em volta pel cap. Però estic en aquest estira-arronsa entre el semenfotisme i la tafaneria. Tot està obert...

      Elimina
  6. feliços anys 50 , que has inaugurat .....retrobar-se amb el passat escolar és retrobar-se amb una part d'un mateix que ja no existeix o potser només en part, fer-se gran és créixer, acumular experiències, vivencies .....és curiós a mi no m'ha agafat per trobar-me o retrobar-me amb ex companys companyes ....és calr que mai se sap....hi ha sorpreses, oblits , de tot suposo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Encara no, Elfree, no corris que em queden un parell de mesos pels 50! La idea del retrobament tampoc no ha sigut meva, sóc un convidat i afectat més. Ja li deia al XeXu que sóc de cremar etapes i per tant no guardo amics (ni coneguts ni saludats, pràcticament) de les meves etapes existencials anteriors siguin escolars, laborals o sentimentals...

      Elimina
  7. Celebrant la pre-cinquantena!? Perquè jo sóc del 77 i encara em falten anyS pels 40!! i no pense celebrar-los encara... hi ha una moda ara de celebrar els 50 a tope, que ... està molt bé, qualsevol excusa per fer una festa va bé. Però en aquests tipus de festes de retrobament o t'ho passes genial o t'avorreixes perquè la gent ha canviat molt i no trobes res en comú,... el milllor és anar si es ténen ganes d'anar, i si no, no ... (quina tonteria acabe d'escriure?)... i al final aniràs o no?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola "bebita"! No sabia que hi havia aquesta moda de celebrar els 50 a tope... en tot cas no fa amb mi aquest tipus de celebracions... però he de reconèixer que en aquest cas se m'han remogut molts records d'anys enrere i m'ha creat certa expectativa que encara no sé com encarrilaré. Dit d'una altra forma, no en tinc ni idea encara de què faré!

      Elimina
  8. Mira quina casualitat, Ignasi! Jo també he recordat les amigues d'infantesa en el meu darrer post. És l'unic en què coincidim, el record, que no en el demés. La meva trobada no és de cinquanta anys, és d'uns quants més, tot i que, a aquestes alçades, què importa quants? Tu has fet un post més aviat crític i jo més aviat idíl·lic. Suposo que en una ciutat és més fàcil perdre els companys de vista. Amb les amigues de la infància, tot i que al poble en queden poques, sempre hem estat en contacte i, per sort o per desgràcia, sí que conec l'origen de les seves cicatrius. Bé, tu mateix. Jo crec que si fos una festa tan multitudinària amb gent que pràcticament no t'has vist més, també m'ho rumiaria. Ah, i pels 50, no t'hi amoïnis gens. Estic d'acord amb la Carme.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment casual, Teresa. Vaig llegir la teva entrada mentre estava preparant la meva i vaig plantejar-me d'escriure't al teu post però just per dir-te el que m'estava passant a mi, així que vaig pensar que millor era continuar amb la meva entrada i esplaiar-me una mica més. Punts de vista diferents, sí. Totalment d'acord amb el nostre desacord. Però de fet la teva trobada no és trobar-se amb gent que fa 30 anys que no et veus! Són situacions poc comparables, no? Com bé dius tu els hi coneixes les cicatrius (i el perquè de la manca de lluïssor -o no- als ulls, això ho afegeixo jo). Jo no en tinc ni idea de quines passes han seguit, ni estic segur que m'interessi gaire saber-ho...

      Ma mare em diu que aquests 50 em pesen, que m'hi encaparro massa... jo no diria que ho hagi transmès en aquesta entrada però potser el subconscient està treballant allà per sota sense que jo m'adoni. No estic segur si són o no els 50 però sí que de tant en tant va bé asseure's i mirar on som, d'on venim i cap a on anem. Més enllà d'això, i mentre la carrosseria segueixi funcionant, no em preocupo gaire més.

      Elimina
  9. Vaig darrere teu, no massa, eh? Aquestes trobades a mi em fan, senzillament, mandra. Què dius? Què expliques? Què comparteixes? Fotos de fills i potser nets, la teva casa, l'útlim viatge i algunes fotos tretes de la caixa de records de quan anaves a l'escola. Un cop acabada la trobada, fins als 60! No t'aporten res, només veure que cadascú ha tirat pel seu camí.
    Les festes assenyalades, en família o amics propers. I si no hi ha festa, no passa res. Però vaja, els meus 40 no van estar gens malament, no?
    Els perfils de les xarxes socials... prefereixo no donar massa pistes. Alguna cosa difuminada i al whatsapp ni això! Clar que quan dic que canviaré la foto de perfil hi ha gent que em diu que no, que ja em defineix prou bé!
    Ei... no he desaparegut, eh? Senzillament, que el dia a dia em sobrepassa!!!
    Petons.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que recordo la teva festa dels 40! Amb jacuzzi inclòs!

      Pel que fa a la trobada no crec que hi vagi. Si fos ara ho tindria clar. D'aquí al febrer no sé què passarà.

      Jo he sigut massa obert a les xarxes bàsicament per una qüestió laboral. De fet només em falta tancar aquest bloc per quedar-me totalment -o gairebé- aïllat i és un tema que ja fa dies que em roda pel cap.... però potser només és que estic visquent una etapa de sequera.

      Me n'alegro que estiguis encara per aquí. Petons!

      Elimina
  10. Bona nit Ignasi. per la Neus, he entrat al teu bloc, espero que no et molesti. Respecte al tema dels 50 anys i els companys del Tecla Sala et puc explicar la meva experiencia. cap al gener d,aquest any, els companys de la meva promoció del Tecla van crear un grup de Waps up i m!hi van incloure sense permis. Em va costar, al principi, rebre cents de wps cada dia i la llumeta del mobil que s,encenia em neguitejava. segueixo en el grup i he intentat veure la part positiva.He rettobat algun company ,companya que a dia d,avui no m,agradaria perdre pq he vist unes afinitats amb mi. Em faig mes amb unes persones que amb d,altres, pero potser per la maduresa que se suposa assolim als 50 , la gent es maca o jo vull pensar que ho es

    ResponElimina
  11. Respecte als teus dubtes sobre si anar al sopar o no de la teva promocio del Tecla, penso que facis el que facis estarà be, pq és la teva decisiio. Com a germana de la Neus suposo que t ,ha de dir que hi vagis i si hi vas tb mai no podras dir que no has provat. Despres podràs opinar sobre El Evento.

    ResponElimina
  12. No estar de més parlar del tema de l,amistat. Jo, els amics, els puc contar amb els dits d,una ma. i alguns, com tú, per la llunyania, la mandra o la vergonya-soc molt vergonyosa- no els he oblidat. Eres tu qui em va ajudar en una etapa dolenta i de patiment de la meva vida, la teva familia i tu em veu donar motlts anims ii aixo diu molt de vosaltres. Finalment enviar','te una carinyosa abracada. Petons

    ResponElimina
  13. Respostes
    1. Gràcies, Rosa, per totes les teves boniques paraules de records i d'amistat. Ja en parlarem! Petons

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras