 |
| Martinus Rørbye, 1835, Un viatger |
El viatger, cansat i confós, només intueix la seva pròpia presència asseguda enmig d'aquella cruïlla. Amb la mirada desenfocada sobre un punt desconegut del paisatge, es pregunta quin ha de ser el pas següent, o si aquest existeix. El seu cos, cansat, li demana acabar allà el viatge. No té sentit, li implora, continuar un camí que no els ha portat enlloc. El més assenyat, insisteix, és deixar-se endur per la fredor del capvespre i esperar que aquesta copi els forats que la vida que s'escapa deixa vacants. El viatger poques vegades ha fet cas al seu cos, amic de la derrota fàcil. Malgrat compartir-ho tot amb ell, acostuma a defugir-lo i a allunyar-se dels seus capricis i deixadesa, impulsat, això ho té, per l'esperit rebel que l'empeny a fugir d'una insatisfacció vital o a perseguir un delit insatisfet. L'esperit del viatger, confós però absent de principis materials, vol posar-se dempeus i començar un nou camí, no li importa quin.
El viatger, cansat i confós, segueix assegut enmig de la cruïlla. L'enfrontament intern continua el seu procés, sense prendre un clar partit. El viatger inspira profundament, tanca els ulls i allibera l'aire amb lentitud.
* * * * *
Una història amb una profunditat que li dóna molts diferents nivells de lectura.
ResponEliminaEl viatger cansat i confús, podria deixar en pau el seu cos cansat de viatjar i que l'esperit busqués nous camins, encara que no fossin físics... hi ha molts camins a recórrer fins i tot sense moure's gaire de lloc. M'ha fet peneta aquest cos tan cansat i també aquesta lluita interna. Aconseguirà sortir d'aquesta cruïlla?
Segur que se'n surt. És qüestió de deixar-li temps o potser espai. Almenys aquesta és una de les possibles lectures que com bé dius es podrien fer.
EliminaEs pot descriure molt bé una imatge, però no és tan fàcil descriure perfectament el que hi ha rere la imatge, i em sembla que tu te'n surt amb nota. Llegint les teves paraules, ens podem imaginar perfectament que la situació era exactament aquesta, el viatger havia arribat a un punt crucial de la seva existència, i era el moment de prendre decisions. Però quines?
ResponEliminaOstres XeXu, realment molt generós amb les teves paraules!
EliminaL'arribada al punt crucial... prendre decisions... pobre viatger! Amb lo bé que es viu sense pensar! ;-)
El defalliment i la necessitat de continuar, talment la vida moltes vegades.
ResponEliminaÉs el que he volgut dibuixar, una escena de la vida que es va repetint diverses vegades...
EliminaSegurament el viatger, seguirà pensant quin és el millor camí, però finalment es decidirà, potser no serà el millor, però serà el que ell ha triat i l'ha d'encarar amb optimisme...A no ser que tingui la possibilitat de tornar enrere i provar-ne un altre, tot i que a la vida quan emprenem un camí gairebé sempre estem obligats a seguir-lo, doncs si no hi ha més remei una bon actitud, sempre ens ajudarà i ens el farà més fàcil...
ResponEliminaPetonets.
Un gran tema aquest que toques de no poder tirar enrere. Tenia una amiga que sempre em recordava que quan una porta es tanca n'hi ha d'altres que s'obren... però no em va quedar clar si podíem tirar enrere. Això sí, la bona actitud és imprescindible tant si prens un camí com el contrari. Com bé dius, ens el farà més fàcil. Gràcies!
EliminaUn viatges cansat i decebut al mig del no res. Un nou punt de partida o un punt final... La decisió l'ha de prendre ell.
ResponEliminaNou punt de partida o punt final, la gran qüestió. En tot cas és ben cert que ningú no pot prendre el camí per ell. Merci!
Eliminatrii el camí que trii arribarà algun lloc. Queda per saber si l'elecció és la correcta. A vegades val la pena arriscar una mica.
ResponEliminaEs pot valorar si l'elecció ha estat correcta o no? Mai podrem contrastar-ho amb una altra elecció que hagués pogut fer perquè només té una vida... Gràcies!
EliminaLES PARADES SÓN NECESSÀRIES I FORMENT PART DEL VIATGE.
ResponEliminaBON RELAT.
El que comentes és molt interessant en aquest món frenètic en què vivim, on la velocitat és prioritària. Actualment en unes poques hores som capaços de passar d'un lloc a l'altre costat del món. I de fet, i generalitzant, ens molesten els endarreriments i les escales en els nostres viatges quan les hauríem d'entendre com a part important del propi viatge. Gràcies!
EliminaRealment angoixant aquesta necessitat de moure's cap algun lloc però sense saber a on. El primer pas, segurament està en la darrera frase: "inspirar profundament, tancar els ulls i alliberar l'aire amb lentitud". Segur que en algun moment, darrera d'aquesta respiració… alliberarà també la solució.
ResponEliminaAquesta és la idea, deixar que amb aquesta expiració d'aire s'acabi la confrontació interna entre cos i esperit. Caldrà esperar aquest ressorgiment. Gràcies per passar-t'hi!
EliminaMolt gràfica la cruïlla de contradiccions en la què es troba el viatger. però malgrat el cansament ha de seguir el camí, el que sigui.
ResponEliminaSí, suposo que sí que seguirà. Mai no se sap com pot acabar, però. Cruïlla de contradiccions... m'ha agradat com la defineixes!
Eliminaimpressionant el text.....dóna per reflexionar
ResponEliminaMe n'alegro que t'hagi agradat, o si més no impressionat. No sé molt bé com em va sortir ni per què li vaig donar aquest enfocament, però al final he vist que sí, que té un punt que porta a la reflexió. Gràcies per l'elogi, Elfree!
EliminaNo tinc clar sí està un pas per davant del meu viatger o un pas enrere. El meu ha decidit agafar camí i no mirar enrere però amb certa il·lsió de sortir-se'n. Bé podria acabar com el teu, abatut i veient que la fugida tampoc li ha estat profitosa. Li diria al teu que no defalleixi però quan et trobes que cap dels camins triats d'han dut a bon port és comprensible que diguis prou.
ResponEliminaAl final no sé si els nostres viatgers ho fan, però tu i jo sembla que sempre ens anem perseguint i empalmant històries.
EliminaUn bon dilema per a aquest viatger. Un dilema que ens toca a tots, tard o d'hora, i que sempre acaba en una elecció i si el que hem escollit no ens porta a res, sempre hi haurà un nou dubte per començar de nou.
ResponEliminaBon relat, Ignasi! :)
Gràcies sa lluna! Me n'alegro si t'ha agradat. És curiós com al final la vida és una qüestió gairebé bipolar, en el sentit de què a cada bifurcació s'obren un mínim de dos camins diferents i més endavant dos de nous, etc. De totes maneres segueix sent una concepció del món força lineal que s'escapa a altes tradicions mil·lenàries de veure el món i la vida com una trajectòria circular. Abraçada!
Elimina