Un guia de muntanya (1/3): Llums

Mentre em canvio al vestidor de la piscina, un paio se m'acosta: "Ens coneixem". Me'l quedo mirant. Sí, la cara em sona, però no acabo d'ubicar-lo. "Tu vas treballar a Aigüestortes, oi?" Noto una punxada a l'estómac. Ara hi caic. Feia més de vint anys que no el veia. Vint-i-quatre, per ser exactes. 

* * * * *

Estany Llong d'Aigüestortes. Autora: Tania De la Paz

L'any 1991, amb el títol de biòleg sota el braç, i després de perdre un any i força diners lluitant per unes oposicions de medi ambient de la Generalitat que estaven apanyades, em trobava amb la necessitat econòmica i psicològica de trobar feina. Durant tota la carrera havia estat fent feinetes per subsistir, ara ja no tenia excusa per buscar alguna cosa més en ferm. Però no sortia res. Desesperat, vaig estar fent un curs a Catalana Occidente sobre assegurances, però allò no estava fet per a mi. I aleshores, sense esperar-ho i gràcies a un parell de bones amigues, vaig rebre una trucada per si m'interessava anar al Parc d'Aigüestortes a fer de guia de muntanya i de natura durant quatre mesos, contractat pel Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça. D'aquella experiència guardo extraordinaris records i vivències, i algun desencís. Com que sóc dels que acostumo a veure el got mig buit -perquè està mig buit, no ens enganyem- el desencís ha acabat copant espais de consciència que no li pertanyien. Aquesta trobada fortuïta a la piscina m'ha despertat les llums i les ombres que vaig viure...

Ser guia de muntanya a Aigüestortes no és una feina apta per a tothom, tant per la part física que conté (desgast físic), com per la part tècnica (coneixement del medi i d'alpinisme), i psicològica (hores de solitud, meteorologia no sempre agraïda, superació de la por -que no el respecte- a l'alta muntanya). I t'ha d'agradar. Però als noranta era jove i anava amb ganes de menjar-me el món. Això també els passava als meus companys de facultat però ja ho diuen que a biologia hi ha els de bota i els de bata, i la majoria de biòlegs preferia els laboratoris a les muntanyes. I, tampoc no vull enganyar, sempre m'ha agradat treballar sol i a l'aire lliure, malgrat que m'acabo adaptant a tot, que això és per al que ens preparaven tan bé a la facultat: para un barrido y para un fregao.

En aquella època les empreses d'esports d'aventura al nostre país eren molt escasses. Potenciar el turisme a muntanya oferint alguna cosa més que les visites a pantocràtors, rutes pintoresques en els clàssics Land Rover, i estofats de senglar al caliu de rústics restaurants, no s'estilava. Vaig tenir la sort de treballar per a una d'aquestes primeres empreses, si no la primera, que es va crear a la vall de Boí. Dirigida per quatre joves empresaris -emprenedors, en llenguatge políticament correcte- tres del territori i un de Barcelona, l'empresa oferia des de baixades de barrancs fins a lloguer de bicicletes de muntanya, passant per escalada, parapent, i les rutes de muntanya i de natura que era el que jo feia. 

Tot hi haver fet sempre força muntanya, no havia estat mai al parc, així que vaig decidir anar-hi una setmana abans i patejar-me'l en solitari, amb ajuda de mapes i brúixola que es com es feia. Em vaig anar inventant itineraris, descobrint camins i corriols amagats, petits colls per saltar entre valls i amarant-me de la seva biodiversitat. Vaig tenir la sort de conèixer la Puri -en aquella època directora de campaments a Boí, posteriorment una referència en el món de la conservació- qui va tenir la gentilesa d'acompanyar-me un parell de cops a la muntanya, durant el dia, per introduir-me a la flora alpina, i a la vida social de La Ferradura, el bar de birres de Boí, per les nits, gairebé sempre acompanyats de la música de Dire Straits i de J.J.Cale.

Didalera (Digitalis purpurea). Autor: sualk61

La meva feina al parc consistia en acompanyar gent per donar a conèixer els seus valors. De vegades eren famílies, d'altres parelles que volien canya, i també persones solitàries. Segons la climatologia, els interessos del grup, el temps de què disposàvem i la forma física de la gent, triava un o un altre dels itineraris que havia anat concebent els dies abans. Tinc molts bons records, com el d'aquells dos metges que es van emocionar en veure la Digitalis purpurea, una planta de les fulles de la qual s'extreu la digitalina, amb beneficis cardiotònics, diürètics i sobre la respiració, i de la qual només coneixien el seu principi actiu, estudiat al vademècum de medicina. O el d'una muntanyenca francesa, que aleshores em doblava l'edat i em semblava molt gran, qui em va demanar una ruta forta i que va acabar la jornada dormint a terra, rebentada, mentre esperàvem el cotxe que ens havia de retornar al poble, després d'un típic dia d'agost pirinenc on, tot just fet el cim del Mariolo (2.857 m), ens va enganxar successivament una tempesta de llamps, una pedregada i una boirada. La dona, satisfeta malgrat tot, em va buscar l'endemà per agrair-me la sortida i fer-me un regal que encara conservo.


Un dia hi va haver forts aiguats amb importants esllavissades, especialment sobre la pista d'entrada al parc, de manera que no podien arribar els cotxes. Per la tarda em vaig quedar ajudant guardes i bombers a voltar pel parc recollint la gent perduda que s'havia refugiat on podia. L'aigua brollava de sota terra, entre les pedres. Aquell dia, Jordi Solé i Tura, aleshores ministre de cultura, havia vingut amb un parell de persones a fer muntanya. Pel matí havia passat a saludar-nos. Em sembla que era un gran excursionista. Ell va ser un dels afectats pels aiguats però el vam poder conduir a través de pedres i aigua fins a zona segura on el van recollir. 

* * * * *

Van ser uns bons mesos. Assedegat de tanta bellesa com respirava, em vaig fer fort de caminar entre pedres i rierols.