dissabte, 21 de febrer de 2015

Burj Khalifa

Burj Khalifa, el gratacel més alt del món (830 m)
- Papa, i aquesta fotografia què és? 
- Això és un monument a l'amor. Es troba molt lluny d'aquí. Quan encara no havies nascut, la mare i jo el vam anar a visitar. Aquí no es veu però quan hi vam ser hi havia una munió de gent. Era la festa nacional del país, com la nostra Diada, i l'entrada als monuments era gratis. Excepte per als turistes! Ens van clavar 20 dòlars a cadascú, però va valer la pena. Ens hi vam estar tot un dia. T'he d'ensenyar les fotos.
- I per què dius que és un monument a la mort? Que es va morir algú dins?
- Ha, ha, ha! No, no. No he dit a la mort sinó a l'amor. Allò que passa quan dues persones s'estimen, com tu i jo, saps? De vegades un li fa un regal a l'altre perquè l'estima i, en certa mesura, és això el que va passar... Tot i que, ben mirat, també tens raó perquè la mort hi va estar present des del seu inici...
- M'ho expliques? Au, vinga...


- D'acord. Hi havia una vegada un emperador que estava casat amb una dona a qui estimava molt. La dona es deia Mumtaz Mahal, va tenir catorze fills i es va morir al moment de néixer l'últim. L'emperador es va quedar tan trist que va decidir fer-li una tomba molt especial. Va fer construir aquesta meravella que veus per a què li servís de tomba. Va fer venir els millors arquitectes, escultors i artistes de Turquia, l'Índia, Síria, l'Iran... i va fer portar, amb búfals, camells i elefants, el millor marbre del Punjab i pedres precioses d'Aràbia, Xina, el Tibet i l'Afganistan per decorar les parets. Per construir l'edifici hi van treballar més de 20.000 homes i van trigar vint-i-tres anys a tenir-lo enllestit. 
- Ostres! Doncs sí que se l'estimava! Quina història més bonica, però què trista, no?
- Sí, és el que tenen les veritables obres d'art. Siguin grans o petites hi ha molt d'amor al darrere. I de vegades també tristesa i dolor... Vols saber alguna cosa més d'aquest monument a l'amor o ho deixem aquí?
- Sí, sí. Explica'm més coses. 
- Doncs hi ha una història que corre sobre els artistes i els constructors que hi van treballar. Diuen que, un cop acabat l'edifici, l'emperador els va fer cremar els ulls i tallar les mans perquè no poguessin tornar mai a construir un edifici tan bonic com aquell que hi pogués competir en bellesa. 
- Què bèstia!
- Sí. Es veu que era un costum de l'època. Però, de fet, no s'ha trobat cap document que confirmi que això és el que va passar en aquest cas.
- Ostres, quina història! Uff!... I aquesta altra fotografia, què és? 
- Aquesta... a veure... ah, sí, el Burj Khalifa, la torre del califa. Un monument a la supèrbia humana...


* * * * *



Aquesta és la meva participació als Relats Conjunts.

36 comentaris:

  1. Perdona la ignorància... el primer monument te l'has inventat? (tot i que el que expliques podria haver passat...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és inventat. Com bé diuen alguns dels comentaristes es tracta del Taj Mahal. La dona de l'emperador era la Mumtaz Mahal que volia dir la primera dama de la cort o alguna cosa similar. La història sembla que va anar més o menys com l'he explicada aquí. I, certament, el 15 d'agost, festa de la independència de l'Índia, l'entrada al recinte és gratuïta per als indis, no per als turistes. És un dia amb milers de visitants, realment molt especial...

      Elimina
  2. Doncs a mi em semblava que parlaves del Taj Mahal...

    ResponElimina
  3. A mi també m'ha semblat que parlaves del Taj Mahal... M'ha agradat molt com expliques tota la història i com aquest final li dóna el tomb amb una sola frase.

    Es fa interessant el teu relat, perquè s'intueix que hi haurà sorpresa final, però no s'endevina pas quina serà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies. La veritat és que el gratacel aquest m'inspirava poc i el que em passava pel cap era de tipus monument fàl·lic o similar. Em sortia una composició un pèl barroera per explícita. Així que vaig donar-li un parell de voltes i vaig optar per no parlar-ne més que a la darrera frase. M'alegro si t'ha semblat interessant!

      Elimina
  4. Ostres em sembla que el fil devia tenir un sisè sentit, perquè va entendre un monument a la mort i penso que exactament és això...Un monument a l'amor, no és pot bastir sobre el patiment de ningú...
    Bon diumenge.

    ResponElimina
    Respostes
    1. El tema del patiment no queda demostrat enlloc en el cas del Taj Mahal, em refereixo al dels treballadors. Potser sí que n'hi va haver, però no es coneix prou. Sí que sembla demostrat que l'emperador va patir molt amb l'amor de la seva dona. De fet, un dels seus fills (típiques disputes pel poder entre pares i fills) el va empresonar i es diu que es passava hores contemplant el Taj Mahal des de la finestra on estava reclòs...

      Elimina
    2. Parlaves del Taj Mahal? La veritat és que no en sé exactament la història...Suposo que la foto m'ha despistat...

      Elimina
    3. Sí, Roser. No tenia gens de ganes de parlar de la torre del califa, hahaha...

      Elimina
  5. L'única coincidència és que ambdós són "monuments visitables". Res més que això. El que té de sublim el Taj Mahal, ho té de vulgar (malgrat el luxe i l'ostentació amb que s'ha construït) aquesta Torre de Khalifa.
    El teu relat ho explica molt bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu. No hi veig cap altra similitud...

      Elimina
  6. Veritablement ben descrit amb només dues paraules: supèrbia humana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Dubtava entre supèrbia i estupidesa. Potser hi ha una mica de totes dues, però ho he simplificat amb la primera...

      Elimina
  7. Primerament, dir que estic content que els comentaristes han demostrat no llegir en diagonal, era fàcil saltar-se aquesta darrera frase i vessar-la, un punt per ells. I un puntàs per tu, per haver explicat tan bé la història i saber-la capgirar d'aquesta manera tan eficaç. Però ara toca discrepar amb tots. No discutiré que el Burj Khalifa és un monument a la supèrbia humana, ni tampoc que el califa en qüestió la devia tenir molt petita, i ara no parlo de la supèrbia. Però no fotem, el Taj Mahal tampoc és un monument a la humilitat precisament. D'acord que potser va ser construït com a prova d'amor, però no es va conformar amb construir-li un mausoleu bonic a la dona, li va fer un tros de palau que Alà n'hi do. Per no parlar de la història negra que comentes, durant la construcció del Burj Khalifa crec que van perdre la vida molts treballadors, però és que pel Taj Mahal es van carregar els arquitectes directament! Serà preciós, i tindrà un valor sentimental, però que és clarament un altre monument a la supèrbia humana, això no li treu ningú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també apunto un tanto als comentaristes. Però no tinc clar que puguem parlar de supèrbia en el cas del Taj Mahal. La supèrbia, en l'accepció que jo he utilitzat aquí i em sembla que no en té més, fa referència a l'exaltació i a l'estima excessiva d'un mateix. En el cas del Taj Mahal l'estima i l'exaltació era de l'emperador cap a la seva dona. No és un monument simple ni senzill, es podria qualificar d'excessiu, però no em sembla que la supèrbia hi tingui cabuda en ell. No sé si has tingut l'oportunitat de visitar-lo però t'asseguro que, sota la perfecció harmònica que té, és tot senzillesa i gens recarregat, malgrat haver elegit les millors pedres i artistes per a la seva decoració. L'emperador era ric i s'ho podia permetre, però no per a fer-se un mausoleu per a ell mateix sinó per a la dona que estimava... Tampoc queda clara la història negra. S'explica, és probable, però no és segura. En tot cas, mai gosaria situar-los sota el mateix paraigua...

      Elimina
  8. prefereixo mil cops el Taj Mahal que aquest gratacels pretensiós....bon relat!

    ResponElimina
  9. Boníssima aportació, Ignasi.
    Boníssima!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, fanalet! M'ha costat dues hores d'inspiració fent piscines... ;-)

      Elimina
  10. tot i que arquitectònicament és una passada, no sé jo si val la pena una inversió així per demostrar el poder que tenen.
    Molt millor la primera història i que almenys el sentiment que demostra té molt de valor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Joan. Acaba sent un tema d'"aveurequilatémésllarga" i, sincerament, ja fastigueja. Gràcies per passar-t'hi!

      Elimina
  11. Coneixia la historia del Taj Mahal encara que no sabia aquesta historia dels pobres treballadors, esperem que només fos una llegenda urbana. Realment aquesta foto és un monument a la supèrbia.. i tant lleg com ella.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Llegenda urbana o no el cas és que sembla ser que no era pràctica estranya doncs la mateixa història d'eliminació d'artistes es repeteix en altres monuments de l'època...

      Elimina
  12. M'agrada aquest recull d'històries fotogràfic i aquest toc crític final.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Montse! M'ha costat aguantar-me fins al final per fer el "toc crític"...

      Elimina
  13. M'agrada tot el que sigui art, encara que he de dir que penso molt sovint en la quantitat de coses bones que podrien fer-se amb tants diners.
    No he visitat cap dels dos, de fer-ho triaria el Taj Mahal.

    Bona aportació, Ignasi!
    Aferradetes ‾‿⁀

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies sa lluna! Tens raó amb la de coses bones que es podrien fer amb tots aquests diners... i sí, em fa l'efecte que el Taj Mahal és força més interessant....aferradetes

      Elimina
  14. Quin contrast més bo. Fins al final no entenia la teva admiració cap aquesta mostra de cobdícia. Però el final és trencador... Boníssim. Em sembla que, qui més qui menys, ha rebutjat el que representa aquesta fotografia...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies! Ja es tractava d'això, de mantenir el dubte fins el final, hehehe

      Elimina
  15. Parlant del Taj Mahal el final no pot ser d'una altra manera.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un final tancat, doncs. Gràcies per passar-t'hi!

      Elimina
  16. Jo també arribo tard, Ignasi.
    El teu fill estarà content que li expliquis aquestes històries que surten del patró convencional dels contes. Aprofita-ho, que més endavant et diuen que són contes xinos i no en volen saber res, i més més endavant diu que ho expliquen als seus fills. No ho sé, encara no ho he pogut comprovar.
    I ben definit el Burj Khalifa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai és prou tard! Als meus fills no els he explicat la història tot i que el gran va entrar al bloc l'altre dia i la va estar llegint :-(
      Tens raó, però, que a mesura que es fan grans vas veient la independència que agafen... fa fredat!

      Elimina
  17. Molt bo!!! M'ho he cregut tot des del principi, jajaj! I estava pensant... 14 fills?¿! mare meua! doncs si la volia tant per què li deixa tindre tants fills, pobreta?!
    M'ha agradat molt!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Ada. La història del Taj Mahal sí que és real, lo dels catorze fills inclòs. Suposo que cal analitzar-ho amb ulls de l'època: un emperador ric podia donar molt benestar a la seva família, no? I pel que sé, les dones sempre han utilitzat mecanismes diversos per no quedar-se embarassades. Potser ella volia tenir molts fills, qui lo sap? Abraçada

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras