dimecres, 27 de juny de 2012

Sóc un fanàtic!

Mai no m'he considerat un fanàtic però potser és que no ho tenia ben entès. A veure, si m'aclareixo. Jo no en sé gaire de temes lingüístics ni filosòfics, i espero que em disculpis si faig una incorrecció i que em rectifiquis si ho creus convenient, però m'agradaria expressar la meva opinió utilitzant algunes de les eines que són pròpies d'aquestes matèries.

Segons l'Institut d'Estudis Catalans, la paraula fanàtic -importada del francès però d'origen llatí quan inicalment volia dir inspirat o ple d'entusiasme-, adjectiva algú que sustenta una creença o una opinió, especialment religiosa, amb intemperància i sense sentit crític. Per la seva banda, la Real Academia Española té dues accepcions sobre la paraula fanático, a saber: que defiende con tenacidad desmedida y apasionamiento creencias u opiniones, sobre todo religiosas o políticas, i una segona, aparentment més suau, que el defineix com a preocupado o entusiasmado ciegamente por algo. Aquestes accepcions, més extremades que l'original llatina, s'han incorporat a la parla quotidiana, a través dels mitjans de comunicació, i formen part del nostre imaginari individual i col·lectiu. Així, qui més qui menys entén el mateix, i possiblement genera una imatge similar, quan sent a parlar de fanatisme islàmic o jueu o de certs grups occidentals associats, per exemple, a l'administració de George W. Bush.

He de confessar que no m'he sentit, ni ara ni abans, gens fanàtic de res. Ni tan sols en la seva accepció d'entusiasta per alguna cosa com ara la música. És clar que tinc les meves preferències però d'aquí a sentir-me un fanàtic...

Però ves per on, un diari econòmic francès em classifica com a tal! Bé, no a mi sol, és clar, però em sento inclòs en el grup a qui descriu com a fanàtic. En l'edició del 22 de juny, Les Echos publicava un article d'opinió sobre les causes del fracàs de la cimera de Rio+20 -Rio-20 segons els més escèptics- que acaba de finalitzar. Aquesta reunió ha tingut lloc vint anys després de la tan celebrada Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de l'estiu de 1992. En aquella, a banda de ser la primera trobada amb ressò mundial en què es tractava la interrelació entre medi ambient, desenvolupament i pobresa, van sorgir alguns convenis internacionals, com el del canvi climàtic o el de biodiversitat els quals, malgrat les seves limitacions, són les úniques eines internacionals o globals per lluitar contra l'escalfament mundial i la pèrdua de diversitat biològica.

L'article, a banda d'altres coses més que qüestionables com l'absoluta creença en la tecnologia com a salvadora de tots els nostres excessos, -i això sí que és fanatisme gairebé religiós- gira entorn del fracàs de l'ecologia, com si aquesta fos la responsable de l'altre fracàs, el de la cimera, i descriu com a primera raó que "com totes les ideologies, l'ecologia cedeix als seus fanàtics". Patètica afirmació! Per moltes raons, però la primera és perquè l'ecologia, com a branca de la biologia, no és una ideologia sinó una ciència! Si el Dr. Margalef ho sentís crec que tornaria a estirar-se a la seva tomba. Què vol dir que cedeix als fanàtics? La ciència al servei dels fanàtics? Qui són aquests? Ah! ara ho veig: a l'article segueixo llegint que "els fanàtics reclamen canviar tot el nostre mode de vida: la forma d'alimentar-nos, de moure'ns, de treballar, i fins i tot d'aturar-nos de tenir més fills". Caram, ara sí que m'hi sento al·ludit. Bé, no pel tema dels fills, però pel que fa a la resta de coses m'hi apunto a totes. Tota una filosofia al voltant de com hem de canviar les coses i que, ja ho saps, defenso des de la lògica del decreixement. Així que, si reclamo un seguit de canvis com aquests sóc un fanàtic! Bé, cap problema. M'agrada més que em considerin un entusiasta d'una altra forma d'entendre el món però si no pot ser...

Acaba passant el de sempre: hi ha un seguit de totòlegs que els agrada parlar de tot, encara que no en tinguin ni idea. Segurament hi ha interessos darrera que desconec, però és lamentable que la premsa econòmica, i no és l'única, pugui arribar a opinar amb tanta frivolitat com desconeixement sobre temes com aquest, i a més a més ho faci de forma tan barroera.

Per cert, a tota aquesta colla titllats de fanàtics, se'ns acaba definint al mateix article com a aiatol·làs. Amén.

3 comentaris:

  1. Ja lliga el que dius. A mi m'han arribat a dir integrista del medi ambient. Ja veus... Fanàtics, aiatolàs, integristes, ecologistes i ecòlegs! Tots al mateix sac.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No sé si has llegit el llibre de Michael Crichton de 2004, "Estat de por". Un llibre de ciència-ficció que utilitza documents "verídics" per fer creure que darrera les organitzacions ecologistes hi ha "ecoterroristes" que volen crear un estat de por a favor d'interessos particulars. No és un llibre per recomanar perquè hi ha qui se'l pot creure, però val la pena llegir-lo per veure per on venen els trets. Crichton, autor del meravellós "Jurassic Park", es va introduir els darrers anys de la seva vida en aquesta creuada ultraliberal. Altres, com James Lovelook, "pare" de la teoria Gaia, també es van vendre als interessos de les nuclears, atacant els ecologistes que paradoxalment defensaven les tesis de Gaia en la seva lluita contra la destrucció ambiental...

      Elimina
  2. N'he llegit uns quants de'n !ichael Crichton però aquest no. Millor no fer-ne massa propaganda, doncs!

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras