Guanxes, hutus i tutsis

L'any 1447, un vaixell de soldats espanyols va desembarcar a l'illa canària de La Palma, la que esdevindria poc després l'últim punt de proveïment d'aigua potable abans de fer la travessa transoceànica i, junt amb Tenerife, la darrera illa sotmesa al domini espanyol. Sota les ordres de Guillén de Peraza, 200 soldats van entrar pel que s'acabaria anomenant -en coherència amb els fets que es viurien- Barranco de las Angustias, on tots els soldats, excepte sis, hi van perdre la vida sota el pes de les pedres i la duresa de les llances dels antics pobladors guanxes. Cinc segles i mig més tard la situació està molt més calmada...

Malgrat tot, però, m'he estremit de pensar en aquella lluita a mort en recórrer a peu tot el llarg del barranc junt amb l'Aran, imaginant-nos plegats si, sota aquelles immenses pedres de vàries tones de pes, encara hi podrien descansar les restes d'aquella batalla: potser alguna llança, un casc o una espasa. 

Actualment, els palmers són descendents pràcticament al 100% dels colonitzadors espanyols que el 29 de setembre de 1492 van arribar a la platja de Tazacorte, a l'oest de l'illa, i que van acabar sotmetent la població autòctona. Bé, d'aquests, de nous colonitzadors i de gent diversa que va arribar posteriorment, que ningú no s'enfadi! Però en tot cas, la cultura guanxe i la major part dels seus gens van desaparèixer. Típica història de guanyadors i vençuts.

Tot d'una m'he preguntat si m'hagués agradat passejar-me com un turista en aquesta època en què es repartien tanta llenya. Pregunta retòrica perquè ja en sabia la resposta. I no crec que cap dels meus coneguts s'hagués ofert a viatjar per turisme per aquest territori en aquells moments convulsos de lluita. Però fa uns anys ho vaig fer...

No totalment de forma volguda però la història va tenir una pàtina de frivolitat de la qual mai no me n'he sabut desprendre. Era l'estiu de 1997 i la Cris i jo fèiem l'únic viatge exòtic organitzat dels diversos que vam realitzar en aquells anys prenatals. Aquell estiu volíem viatjar al Camerun però vam veure que tot plegat ens sortiria massa car si ho fèiem pel nostre compte i vam trobar una oferta atraient per fer un viatge d'aventura, amb una agència catalana, per Uganda i Kenya. D'aventura n'hi va haver i força. I un dels records que m'han quedat més gravats a la memòria va ser el nostre pas per Rwanda.

No estava previst però a Uganda, on es vivia un cert ambient de conflicte, ens van dir que no podíem entrar als seus parcs nacionals a veure goril·les de muntanya ja que és on s'amagaven els rebels. Anar a veure els goril·les era un dels atractius del viatge que es venia com a "possible" i que no estava, tot i que pugui semblar estrany, dins les nostres expectatives viatgeres. El nostre guia, un català de Vilafranca, va decidir que creuaríem a Rwanda per poder entrar des de Ruhengeri, un dels pobles al peu de les muntanyes Virunga, poble que havia trepitjat anys abans la investigadora Dian Fossey, interpretada de forma creïble per Sigourney Weaver a Goril·les en la boira. 

En entrar a Rwanda em va sorprendre veure unes excel·lents carreteres (ja ens agradaria a molts llocs de Catalunya). La guerra entre hutus i tutsis feia poc que s'havia acabat. Tres anys abans havia tingut lloc el genocidi que es va endur per davant la vida de 800.000 rwandesos en només tres mesos, davant l'immobilisme i la indiferència internacionals. Des d'aleshores havien plogut molts diners de la cooperació internacional ja fos per netejar la consciència occidental o per afavorir les inversions empresarials. Per les carreteres, però, hi circulaven pocs cotxes. De tant en tant, algun camió de Nacions Unides que ens recomanava insistentment que no seguíssim endavant perquè la situació era molt intranquil·la. Però els nostres dos vehicles seguien avançant camí de Kigali, la capital. 

Allà ens esperaven parets foradades, testimonis muts de bales que havien buscat algun crani per rebentar. I les mirades. He viatjat per diversos països africans i no he vist mai mirades de dolor, odi i tristesa com les que vaig veure a Kigali. Un grupet de blancs ficant-se al mig d'un camp de batalla on les ferides encara sagnaven. "I vosaltres què hi feu aquí? Que no sabeu el que hi passa?". Això és el que els rwandesos deien al nostre xofer ugandès i a en Michael, un esporuguit kikuiu kenyà que ens acompanyava que crec que encara es volia fer més petit del que era. El guia va decidir continuar malgrat totes les evidències contràries, però l'exèrcit, desplegat pels carrers, ens va advertir que no circuléssim de nit. (Altres indicacions eren que no parléssim ni en francès ni en anglès no fos que algun hutu o algun tutsi ens prengués per amics dels seus adversaris). Aventura, sí, molta aventura.

Vam fer nit dins una missió episcopal de Ruhengeri, on vam arribar acompanyats del so de les metralletes (que algú del grup va confondre amb timbals de benvinguda!). Evidentment tampoc per aquí podríem entrar a veure els goril·les. El poble estava totalment ocupat per l'exèrcit i aquest ens va oferir protecció perquè dormíssim segurs. L'endemà, ja de dia, vam fer els kilòmetres que ens separaven de la frontera per entrar novament a Uganda, on continuarien les aventures.

Recordo que la Txusa, una basca del grup, deia que allò d'anar a buscar goril·les en un país amb aquest grau de tensió bèlica estava totalment fora de lloc. Sembla una obvietat vist amb perspectiva temporal i allunyament geogràfic, però en aquell moment aquelles paraules em van impactar i encara les recordo. I afegia que ella no havia anat fins a Uganda per posar en perill la seva vida per veure goril·les. No ho deia amb por. Crec que era una dona força bregada en batalles diverses. Més aviat semblava que ho digués amb menyspreu per les decisions preses pel guia -amb la pressió afegida d'alguns clients- i per la frivolitat de la situació.

Aquesta era la clau: la frivolitat. El grup d'occidentals que rics i creient-se més xulos que ningú, es veu capaç, amb un toc d'estúpid esnobisme, de creuar un país destrossat per l'odi i els fusells per anar a les muntanyes a veure goril·les.

D'això ja en fa quinze anys. Segurament aquell viatge era un precursor -si més no a casa nostra- d'aquesta fal·lera de voler convertir tot el món en un gran parc temàtic. De voler acostar l'aventura a qui no l'ha volguda mai o a qui mai no li ha interessat, però que ara, convertida en un objecte de consum -cada cop més massificat- i amb unes certes garanties de seguretat (tot i que de vegades minses), ens permeten creure'ns més amos del món. Frivolitat mercantilitzada a gran escala.

No estic segur d'haver reeixit en l'intent però després d'aquell viatge em vaig prometre no tornar a viure, si més no voluntàriament, una experiència de frivolitat com la d'aquell estiu a Rwanda. Res no es mereix la nostra indiferència i prepotència cap a uns ulls que ens parlen de dolor, rebuig i tristesa.