diumenge, 14 d’octubre de 2012

The Endless Plain of Fortune (John Cale)

Jo devia tenir uns 13 anys, no crec que més, potser menys. Per aquella època el Jordi i jo compartíem habitació i ell tenia una magnífica cadena de música amb aquells altaveus enormes que encara conserva. I al costat, la seva col·lecció de discos que anava engrossint de mica en mica; sons nous i frescos que s'introduïen per casa desvirgant la puresa de la música clàssica omnipresent. Si aquesta ja me l'havia fet meva a força de sentir-la una i una altra vegada, la nouvinguda, aquesta querida que entrava per la porta del darrera, havia de fer tot un llarg aprenentatge per ser admesa en societat. I no sempre ho tenia fàcil. Potser mai. Per proximitat, vaig ser qui, després del meu germà, vaig estar més amatent als nous vents. Però no me'n vaig saber aprofitar suficientment. Amb el temps he entès que vaig perdre moltes oportunitats d'enriquir-me -musicalment parlant- de les deus que rajaven al costat mateix del meu llit. Però tot necessita el seu temps per ser assimilat i per assentar-se. A marxes forçades, els darrers anys he incorporat en grans dosis aquelles músiques que haurien d'haver caigut com pluja fina. 

Entre tots els discos de l'habitació, n'hi havia un que em cridava especialment l'atenció. Segurament era la combinació d'una coberta suggerent, on el blanc i el sèpia dominaven, un títol que gairebé em sonava mític, Paris 1919, i unes melodies que em transportaven a un món que jo entreveia entre màgic i fantàstic. La veu tranquil·la i relaxant de John Cale, membre fundador de la Velvet Underground, era l'argamassa que unia i consolidava aquests estímuls. Sempre he tingut el record d'aquest disc al cap. Quan trenta anys més tard vaig començar a descarregar música d'internet, Paris 1919 va ser el primer disc en entrar a l'ordinador i refrescar els aires de casa. I aquí està. Qualsevol tema seria bo per presentar-te'l, si és que el desconeixes, però m'ha semblat que The Endless Plain of Fortune seria força representatiu, i avui un bon dia per pensar en el meu germà...

Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.

1 comentari:

  1. Què bonic, Ignasi. M'ha emocionat el teu text.

    A més, aquest disc també segueix essent emocionant per a mi. Potser és que des del primer moment l'evocació del pas del temps sembla formar part del seu contingut. El títol, la foto -com dius-, i l'arranjament orquestral sembla que vagin d'això.

    Gràcies per la dedicatòria i petons.

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras