Quant val la fusta cremada?

Encara no s'ha apagat el foc però diuen que ja està sota control. I mentrestant tots, començant pels qui ho han viscut més en directe, ho hem estat patint amb l'ai al cor, veient la força d'un foc que s'ho enduia tot per davant. Parlo de l'incendi que des de diumenge ha estat consumint milers d'hectàrees de boscos, conreus i propietats de l'Alt Empordà. I vides...

Crec que s'ha dit i s'ha escrit molt sobre aquest incendi: les dades, la lluita per controlar-lo, els efectes i, especialment, les causes. D'aquestes, ens podem quedar amb les més superficials, les que potser han estat detonants, com les puntes de cigarrets, o en les més profundes com la mala gestió, o més directament la no-gestió, de les masses boscoses. En aquest darrer sentit, l'entrevista que la periodista Montse Jané, de TV3, li ha fet a Paco Cano, president de l'Associació de Professionals Forestals de Catalunya, em sembla un perfecte testimoni de l'oblit governamental dels ecosistemes boscosos. Una excel·lent lliçó d'ecologia i de gestió forestal.

Poques coses a afegir, doncs. En tot cas, porto aquest parell de dies fent-me una reflexió a l'entorn del per què del poc interès en la gestió dels nostres boscos per part de governants. I entenc que, en gran mesura, es deu al fet que aquells no estan valoritzats de forma justa. No és tenen en compte els béns i serveis ecosistèmics que ens ofereixen els boscos i la biodiversitat que contenen (des de la protecció del sòl fins a la funció d'embornal del diòxid de carboni atmosfèric, passant per la retenció hídrica o la contribució a la pol·linització, per citar uns exemples). Serveis amb un elevat cost econòmic quan s'han d'obtenir per altres vies. 

He recordat que aquesta idea em balla pel cap des de fa anys i que, malgrat he assimilat i he anat interioritzant com a pròpia, en realitat la vaig aprendre, ara fa una dotzena d'anys, del biòleg Ramon Folch. He trobat la cita al seu Diccionario de Socioecología (Folch, 1999). Difícilment podria explicar-ho amb unes paraules més precises que les que utilitzava ell, així que he preferit transcriure-les tal qual, amb alguna llicència pel que fa al canvi de moneda i a la traducció. En aquella obra, l'autor parlava de l'incendi de 1994 de la manera següent: 

Durant l'estiu de 1994 Catalunya va patir els majors incendis forestals de la seva història: fins a 40.000 hectàrees van arribar a cremar en pocs dies (més de l'1% del territori). El govern català va valorar les pèrdues entre 72 i 90 milions d'euros, modestíssima xifra obtinguda reduint els danys al valor de mercat de la fusta cremada i als béns mobles i immobles destruïts (masies, camps de blat, etc.). (...) D'acord amb aquesta manera de fer comptes, la totalitat de l'espai agroforestal català, en el supòsit que tot el país estigués cobert de bosc mediterrani, masies i conreus, valdria entre 6.000-8.000 milions d'euros, xifra ridícula que equival tot just a una quarta part del pressupost anual del govern català.

El cert és que tots els recursos públics potser no haurien estat suficients per cobrir les pèrdues socioambientals d'aquelles 40.000 hectàrees cremades, per recuperar la biomassa destruïda i la fauna desapareguda, per protegir els sòls exposats a l'erosió, per recuperar el règim hídric de les conques i per regular l'albedo alterat. Tot això sense tenir en compte els valors estètics i patrimonials esfumats, amb la consegüent pèrdua econòmica directa en l'explotació lúdica del paisatge, i amb la no menys greu pèrdua econòmica indirecta que segueix a l'erosió de l'autoestima i de l'imaginari col·lectiu. Aquests valors no van ser computats perquè la cultura industrial no ha après a introduir-los en els seus balanços. Aparentment no són valors econòmics perquè els economistes no consideren que ho siguin (encara). O potser no ho són, realment: no són valors econòmics, malgrat que sí són valors socials sense els quals l'economia perd bona part del seu sentit.

Si tots o, com a mínim, un bon grapat dels béns i serveis que ens ofereixen els boscos estiguessin valoritzats en termes econòmics (amb totes les dificultats que comporta, perquè difícilment mai no podrem valorar el goig de veure un paisatge arbrat), les coses es mirarien amb uns altres ulls. Si, a més, es comptabilitzessin en el PIB del país, es prestaria una major atenció a la seva gestió per mantenir-los nets, productius i protegits de la destrucció. Però és evident que, a ulls dels nostres governants, amb una visió economicista neoclàssica, això interessa ben poc. Paradoxalment, el que sí comptabilitzarà en el PIB serà la contractació del personal mobilitzat per a l'extinció de l'incendi, el moviment de màquines per netejar els boscos cremats, i la compra de nous planters i contractació de personal per reforestar la terra cremada.

En el mateix text, l'autor afegia una reflexió: 

Per les mateixes dates, l'administració catalana i el govern de l'Estat van destinar 228 milions d'euros, a fons perdut, per reflotar l'empresa d'automoció Seat, recursos que es van obtenir de l'erari públic sense majors escarafalls i que demostraven que la simple reconducció d'una empresa industrial bé val el triple que el bon estat d'aquest 1,1% del territori.