dijous, 7 de juny de 2012

Tocant els límits...

Ara fa un mes vaig publicar una entrada sobre la contradicció que, al meu parer, hi ha entre creixement i austeritat ja que el creixement necessita d'hiperconsum, deia, per mantenir-se. Ja apuntava, aleshores, que l'austeritat que jo associo al decreixement no té res a veure amb la que demanen els actuals governants, equiparada com fan amb la destrucció de l'estat del benestar. I voldria afegir alguns matisos perquè s'entengui millor.

El decreixement situa l'economia dins l'àmbit que li toca, el d'un subsistema de la biosfera, que té per funció gestionar els recursos però sempre dins els límits que la pròpia biosfera marca. L'aigua, la biodiversitat, el sòl, els combustibles fòssils, són recursos que trobem a la Terra en quantitats limitades, de manera que la sostenibilitat del sistema funciona si et bellugues dins aquests límits, cosa que sabem perfectament que no fem, tal com ho mostra la nostra petjada ecològica de la qual en parlaré un altre dia.

L'ús actual dels recursos sobrepassa aquests límits. Per entendre'ns: ens estàvem alimentant dels ous de la gallina però ja fa algunes dècades que hem començat a menjar-nos la gallina. El creixement econòmic, portat als extrems de forma magistral pel capitalisme, ens aboca a la degradació ambiental i a la injustícia social que l'acompanyen. El decreixement, en canvi, situa la justícia social i la sostenibilitat ambiental en l'horitzó. I el creixement? És igual: si aconsegueixo benestar per a les persones en un entorn ambiental òptim, què m'importa el creixement? Hi ha algunes experiències interessants al respecte.

I com es fa això? Els principis morals amb què es fonamenta el decreixement situen la qualitat per davant la quantitat i la cooperació enfront la competició. Es tracta d'aprendre a produir valor i felicitat reduint progressivament la utilització de matèria i energia. És clar, que això suposa desaprendre un tipus de vida i la recerca de noves formes de socialització, d'organització social i econòmica. Tot això fonamentat sobre els pilars de la sobrietat i la simplicitat, la prioritat de lo local enfront lo global, la redistribució de recursos, el repartiment del treball, el gaudi de l'oci i la recuperació de la vida social. I segurament cal fer-ho a escala mundial. En tot cas, la construcció de l'alternativa està encara a les beceroles.

També quedava obert el tema de la inexactitud del concepte decreixement, ja que, en realitat, i segons escriu el filòsof Ramon Alcoberro, "no es tracte d'una ruptura amb el creixement, sinó amb la ideologia de l'acumulació". De fet, és fàcil pensar que en el moment en què se situa el benestar social i ambiental com a metes finals, hi ha coses que hauran de créixer com les vivendes dignes, escoles, centres d'atenció, biblioteques, serveis de transport col·lectius o certes infraestructures hidrològiques, per posar alguns exemples. L'objectiu social, doncs, no ha de ser ni el creixement ni el decreixement per se, sinó l'assoliment d'un nivell d'activitat social que garanteixi a tot el món unes necessitats bàsiques i una participació creativa en la vida social sense generar un deteriorament ambiental inacceptable.

Malgrat els anys que es fa que es parla de decreixement o de la idea de desprendre's de la religió del creixement -fins i tot, Sicco Mansholt, qui va ser president de la Comissió Europea entre 1972 i 1973, influenciat pel recent presentat Informe Meadows sobre els límits del creixement, s'expressava dient: "em preocupa si aconseguirem mantenir sota control aquests poders que lluiten pel creixement permanent"- les inèrcies són molt fortes. Les forces que ens havien de convèncer de la bondat del creixement, amb la publicitat al capdavant, han conclòs la seva feina amb èxit. I com passa amb les històries d'Astèrix, només hi ha petits grupuscles que sobreviuen a la colonització, en el nostre cas, del nostre imaginari. Amb importants ideòlegs i divulgadors al darrera, les tesis del decreixement es van estenent arreu del planeta, per assolir una massa crítica suficient que faci possible el canvi. Però els ritmes són molt lents i els límits -alguns irreversibles- estan a tocar.

Els que em coneixeu ja sabeu que no sóc optimista per naturalesa. Jo sempre dic que sóc realista però suposo que és la meva forma pessimista de veure la que jo crec que és la realitat. No ho sé. En tot cas, en el tema que m'ocupa aquí, albiro una petita esperança que justament neix de xocar amb els topalls que ens posa la natura: l'esgotament de recursos energètics, hídrics, sòl i aliments -està clar que el canvi climàtic o la pèrdua de biodiversitat no fan modificar gaire les actituds polítiques col·lectives ni individuals- junt amb la crisi econòmica i social que patim han de revolucionar-ho tot. Cap a un cantó o cap a un altre. Això no ho sé, però la insostenibilitat del sistema està aquí. L'únic dubte és saber quan. En tot cas em plantejo que és més interessant treballar per un canvi que sigui el menys traumàtic possible per a les persones i fet des de la racionalitat amb les eines de la cooperació i la justícia a la mà, que esperar-nos fins topar de manera tràgica amb els límits del planeta i que es generi una situació de caos en la que, no ho oblidem, els pobres són els més vulnerables. Diu Serge Latouche que si t'adones que vas en un tren equivocat no n'hi ha prou en dir-li al conductor que vagi més a poc a poc, sinó que cal baixar del tren i agafar-ne un altre.

Tanmateix, però, i tal com expressava Nicholas Georgescu-Roegen, pare de la bioeconomia i precursor de les tesis del decreixement, "potser el destí de l'home sigui viure una existència curta però apassionant, excitant i malbaratadora més que una vida llarga, tranquil·la i vegetativa".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras