dimecres, 5 de desembre de 2012

Més ràpid. Per què?

Alguns sociòlegs afirmen que no va ser l'invent de la màquina de vapor el que va revolucionar la societat sinó el del rellotge. El control del temps i la necessitat de fer encabir dins els minuts que conté un dia totes les activitats que desenvolupem, ja sigui per lleure ja sigui per produir més, han suposat un canvi sense precedents a les societats de les darreres dècades. Hem passat dels ritmes lents a la vida trepidant. De l'opció de gaudir d'un viatge a la de voler saltar de país en un pas. Del menjar entaulat al fast food. De les converses pausades als whatsapps i a les piulades d'immediatesa. De la producció artesanal al fordisme i taylorisme més exagerat per produir més amb menys temps.

A aquesta societat dels ritmes ràpids l'acompanya el ritme de les comunicacions i les noves tecnologies que permeten fer operacions cada cop a major velocitat i obtenir informacions de forma més immediata. 

En canvi, els ritmes de la natura són uns altres. Les activitats que es produeixen de forma sobtada -com ara terratrèmols o erupcions volcàniques- són força ocasionals (per sort) si les comparem amb les que són majoritàries i coneixem millor, per exemple les lligades al pas de les estacions: la caiguda de les fulles a la tardor, l'escurçament del dia a l'hivern, l'aparició de noves fulles en començar la primavera, l'arribada de la calor estival... Encara hi trobem cicles molt més lents si ho mirem amb perspectiva biogeològica: el cicle de l'aigua, el dels nutrients,... M'atreviria a dir que la vida veloç és una vida contra-natura. I no m'erro.

Una de les anècdotes més curioses a l'entorn de la velocitat va tenir lloc el febrer de 2011. Feia tot just un parell de mesos que CiU manava al Parlament català després de la seva travessa pel desert, i el flamant conseller d'interior, Felip Puig, ja havia avisat que acabaria amb el que li semblaven "mesures carregades de fonamentalisme i un cert dogmatisme", com era que la velocitat a les entrades de la ciutat de Barcelona es limités a 80 km/h. Aquesta mesura havia estat aprovada pel govern tripartit -el tripi- i presentada el 2006 pel seu conseller de medi ambient i habitatge, Francesc Baltasar. El primer dia que el nou govern convergent va voler augmentar la velocitat ja hi va haver problemes per qüestions de contaminació. Però amb les ventades posteriors es va arreglar. I es van eliminar els senyals de 80. Als pocs dies, però, el govern central, en aquell moment en mans del PSOE, va transmetre per boca del vicepresident Alfredo Pérez Rubalcaba que durant un temps la velocitat màxima a les autopistes seria de 110 km/h, truncant de soca-rel la il·lusió de fer realitat la promesa del conseller català qui, en un determinat moment, va comentar que caldria ampliar la velocitat fins a 130 km/h. 

El que em sembla més interessant de l'anècdota són els arguments que uns i altres van utilitzar en el seu moment per defensar les diferents postures. El govern tripartit va parlar de reducció de la sinistralitat i de les emissions de diòxid de carboni, gran responsable del canvi climàtic. Una postura acord amb la visió més verda del tripartit. Per a Felip Puig, en canvi, la qüestió era de productivitat ja que es podria guanyar temps i per tant ser més competitius, molt en consonància amb la visió convergent sobre els mercats i el creixement econòmic. Per la seva banda, Rubalcaba, amb mirada estratègica en tant que el seu govern dirigia un país (encara no sabem ben bé cap a on) va utilitzar l'argument de l'estalvi energètic atenent a la dependència energètica que, en aquells moments de revoltes a Líbia, entrava en una situació delicada. Com tots sabem, passades les revoltes líbies i recuperada la calma en aquell país exportador energètic, la velocitat màxima a les autopistes va tornar als 120 km/h i, pel que fa a l'àrea de Barcelona es va entrar en aquesta dinàmica de velocitat variable. 

I els 130 km/h? On es van quedar? Doncs al senyor Puig l'estan avançant per la dreta (es pot fer això?) si és que el PP és més a la dreta que CiU. Fa uns dies un diputat del PP a Madrid presentava la proposta d'ampliar la velocitat a les autopistes de peatge fins als 140 km/h. L'argument torna a ser el de l'activitat econòmica que ja anunciava el conseller català. Una bona sintonia entre maneres productivistes d'entendre el món, sens dubte, molt més agermanades que d'altres de caràcter identitari. El curiós del cas és que qui presentava la proposta era Paco Vañó, un diputat paraplègic com a conseqüència d'un accident de tràfic. Per a més inri, el parlamentari reconeixia l'existència d'estudis que adverteixen que incrementar un 20% la velocitat fins a 140 km/h eleva un 30% les morts en carretera. No ho dic jo, ho diu l'ABC.

* * * * *

Per cert, quina és la velocitat correcta a la que caldria anar si es vol ser eficient energèticament? L'ecòleg Ramon Folch ho contestava poc després: "Ja cansa: la corba de rendiments i consums dels motors és coneguda ad nauseam pels fabricants i pels usuaris que ho vulguin saber. És entorn dels 90 km/h que s’aconsegueix la millor relació prestació/consum. Això no depèn d’opinions, punts de vista, estratègies electorals o tacticismes polítics. Això és així".

Com deia aquell: Así son las cosas y así se las hemos contado.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras