"No tens cap text que parli de l'amor?", anònim dixit

El passat 14 d'agost vaig rebre un comentari anònim d'algú que, amb els dies, vaig saber que es diu Mar. Em va fer molta il·lusió perquè diu que segueix el meu bloc, després d'arribar-hi per atzar, i sembla que li agrada el que escric tot i que de vegades creu que sóc massa radical. Aquesta admiradora de Becquer, persona que intueixo de gran sensibilitat, em va llençar una pregunta la resposta de la qual és l'objecte d'aquesta entrada: "no tens cap text que parli de l'amor?". Em va semblar que no podia donar una resposta ràpida al tema i em vaig comprometre a fer una nota, més que un comentari, però la veritat és que m'ha resultat força difícil i dubto que satisfaci gaire les teves expectatives, Mar. 

En tot cas, la pregunta ha estat rebotant entre les meves escasses neurones, passant d'una a una altra en caòtic moviment durant els dies posteriors al teu comentari -tot just començades les meves vacances- intentant cercar una resposta adient. I no l'he trobada. O millor dit, crec que hi ha vàries respostes possibles, però em semblen totes força incompletes i confuses.

Podria contestar simplement que només escric del que vull i que de l'amor no en tinc ganes d'escriure. Però em sembla una manera força grollera que no s'adiu amb la meva persona ni amb la bondat de la teva pregunta, ni amb la realitat, perquè no em planifico gaire de què vull parlar (això és a contratorrent) i em deixo endur per sentiments i percepcions. 

Una altra possibilitat, una excusa per no contestar-te, seria dir-te que l'amor me'l guardo per a la meva família de forma molt gelosa i que no el vull compartir amb ningú més. Tampoc crec que sigui del tot cert, però.

També podria excusar-me en què no hi veig amor per enlloc o que no hi crec en ell, en consonància amb la meva visió realista-pessimista del món, de manera que, al reflexionar sobre el que veig només puc fer-ho de coses que no estan relacionades amb l'amor. Però no seria una resposta gaire completa, tot i que possiblement hi ha en el fons una gran part de veritat. Només cal fer una ullada als diaris i telenotícies per adonar-se que són l'egoïsme, la competència, la banalitat i la superficialitat els qui governen el món. No l'amor. Però tampoc crec que aquesta contesta et satisfés gaire. Ni a mi donant-la. Tanmateix tinc una tendència a ressaltar les coses negatives de la vida, perquè les positives les dóno per normals, les que haurien de ser (o les que desitjaria que fossin). Les negatives, en canvi, són les que em distorsionen el paisatge i em desequilibren perquè se surten del meu ordre mental establert a la recerca, a voltes malaltissa, de la perfecció inexistent.

Així, amb aquestes reflexions, he anat passant els dies de vacances. Però des del primer moment hi havia alguna cosa que em ballava pel cap: realment no parlo de l'amor? Evidentment, en cap cas ho he fet de forma explícita en aquest bloc i d'això no en tinc una explicació precisa. No sé si mai no ho faré. La vida, per sort, dóna suficients voltes per no poder dir mai que no provaràs una determinada forma de fer. De fet, la meva adolescència va tenir aquesta dosi de romanticisme on intentava expressar l'amor per escrit. Em vaig fer un fart d'escriure poesies i algunes cançons per a una estimada que mai no em va correspondre. Després vaig descobrir The loner, de Neil Young, i la meva vessant romàntica va baixar la reixa per fallida. Mai més no he escrit res sobre l'amor de forma explícita. Però i implícitament?

La resposta l'he trobada finalment al teu propi comentari: la natura, la fotografia, la música,... quan escric sobre el meu hort com a instrument de sociabilitat, o quan ho faig sobre la natura, no estic escrivint sobre amor? Quan comparteixo una fotografia, no mostro el mateix? I quan selecciono una cançó perquè penso que t'agradarà no t'estic dient que la vull compartir amb tu? I això no és amor?

Res més lluny de mi que posar-me pedant però suposo que en el fons és una qüestió de llenguatge. De la mateixa manera que un pintor expressa els seus sentiments -també l'amor- a través d'un oli, l'escriptor amb els mots escaients, o un músic amb aquella melodia que t'arriba ben endins, o el director de cinema amb l'escena clímax de la pel·lícula, jo, salvant les enormes distàncies i sense cap tipus de pretensió, intento transmetre també a través de paraules, imatges i sons -sovint prestats d'altres- els meus sentiments, de vegades molt íntims, i entre ells el que podríem anomenar amor. Segur que el missatge no acaba d'arribar, perquè l'emissor no sempre està en les millors condicions -tot just sóc un aprenent- i el llenguatge de vegades és massa críptic, retòric i confós.

* * * * *

Mar, no sé si aquesta resposta satisfà les teves expectatives o la teva curiositat, però no he sabut trobar-ne d'altres ni expressar-ho de manera més intel·ligible. En tot cas, me n'alegro que m'hi hagis fet pensar. Espero amb il·lusió poder llegir aviat les teves reflexions que encara guardes en la intimitat. Una abraçada.