dijous, 27 de setembre de 2012

Escales mecàniques o l'art d'ignorar

Al món hi ha dos tipus de persones: les que es posen a la dreta a les escales mecàniques i les que ho fan a l'esquerra.

Potser creus que simplifico massa les coses, que de classificacions se'n poden fer moltes més i molt més interessants, o fins i tot que hi ha persones que mai no han vist una escala mecànica i que per tant no es poden incloure en cap categoria. Segur que tens raó. Només es tracta d'una metàfora però crec que sí, que la manera com una persona se situa a les escales mecàniques en realitat ens diu molt de com és aquesta persona. I cada cop estic més convençut del valor d'aquesta classificació. Podria haver agafat un altre exemple, però fa molt temps que és així com ho veig.

M'explico. Tot i que és un pur convencionalisme -d'aquells que ens dotem per fer la convivència més fàcil a l'igual que amb els colors dels semàfors o l'arbitratge d'un partit- hi ha una norma no escrita, tot i que sovint dibuixada, que diu que quan puges (o baixes) una escala mecànica t'has de col·locar a la dreta del teu graó. La raó és que sempre hi pot haver algú que tingui més pressa que tu i no vulgui deixar-se dur només per la mecànica newtoniana de les escales. En voler pujar (o baixar) a una velocitat superior avançarà aquells que no ho volen. Per facilitar aquestes pujades (o baixades) se li deixa una via lliure, el costat esquerre del graó.

Doncs hi ha persones que no es col·loquen a la dreta. Indistintament, se situen al bell mig del graó o a l'esquerra. En conseqüència, les persones que volen anar més ràpid han de sortejar obstacles humans pel camí, en el millor dels casos, o aturar-se, si les coses no van bé, darrere d'una doble barrera a l'estil del parxís.

Per a mi, aquesta és la clau d'un primer nivell de comportament de les persones. El qui es posa a la dreta entén que no viu sol al món, i que hi ha altra gent amb interessos diferents als seus. I la respecta. Per això, seguint la convenció establerta, es queda al costat, deixant pas al possible vianant que ho necessiti. És el que podríem anomenar individu altruista. En canvi, el que es queda palplantat al mig o a l'esquerra, o fent una doble barrera, viu, voluntària o involuntàriament, ignorant els altres. I si ho fa amb aquest petit gest -m'hi jugo un pèsol- també ho fa en altres àmbits de la vida. El clàssic egoista. D'aquí, tot i l'aparent simplificació, la importància de la metàfora.

Un segon nivell d'estudi del comportament ens hauria de dur a plantejar quina és la raó per la qual hi ha gent que se situa a l'esquerra (no estaria de més plantejar-se també quina raó hi ha darrere dels que ho fan per la dreta, perquè podríem trobar explicacions que van més enllà d'una simple qüestió d'educació o altruisme, fins i tot paranoiques). En tot cas, els que hi són al costat esquerre tampoc són tots iguals. Quan me'ls miro hi veig de tot. D'una banda els típics despistats que quan s'adonen que tenen algú darrere miren de posar-se ràpidament a la dreta o comencen a caminar també escales amunt (tot i que no ho tenien previst, però creuen que han de corregir l'error). Són bona gent. També hi ha els qui, si algú els demana pas, es giren amb cara de pocs amics i amb to desafiant increpen alguna cosa com "tens pressa?" (curiosa i paradoxal, la resposta sovint acaba sent un "no, és igual"). I aleshores, perquè pujaves ràpid, em pregunto. No sé si són bona o mala gent, però en tot cas acostumen a ser desagradables. I també hi ha, i lamentablement crec que en són majoria, aquells que no només t'ignoren, sinó que, a més a més, ho manifesten. T'han vist de reüll, fins i tot potser amb mirada directa, però ni s'immuten. Fan veure que no et veuen i, sense enfrontar-se amb tu, et fan la punyeta. Per què? Per demostrar alguna cosa a algú? O perquè en el fons només pensen en ells mateixos? Mala gent. 

Sigui com sigui, volgudament o no, una part important de la humanitat ignora l'altra part. Tant hi fa l'escala: casa, carrer, país... ignorar l'altre s'ha convertit en una manera de fer ben normal. Potser és una forma de defensa, encara que no sé molt bé contra què. Però segur que és un empobriment perquè ens perdem el que l'altre ens pot aportar i passem a esdevenir ignorants. Ignorants que ignoren. 

Aquests dies van farcits d'exemples: només cal veure en Rajoy ignorant la manifestació de la Diada, en Mas i els indignats de Madrid. És clar, que ell també ho ha patit en pròpia pell, des de la Comunidad de Madrid fins a les Nacions Unides on es va trobar una assemblea general pràcticament buida a l'hora de la seva ponència. Ignorant ignorat.

I tu, a quin costat et poses?

4 comentaris:

  1. ignasi, boníssim!!! a mi tb em fa molta ràbia això de les escales mecàniques i mil coses més... com que la gent vol entrar al metro sense deixar-te sortir, o les 1000 i una situacions d'insolidaritat que em trobo cada dia conduint per Barcelona...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una de les coses que més em molesta és el típic conductor encantat de conèixer-se que circula pel carril del mig a l'autopista mentre el carril de la dreta està buit. Quan me'l trobo davant i jo vaig per la dreta més depressa em posa en un dilema i normalment l'acabo passant per la dreta (no és il.legal perquè no l'avanço que seria posar-me davant seu al mateix carril sinó que el supero) jugant-me el tipus perquè la gent no acostuma a mirar el retrovisor de la dreta. La majoria es queden al mig tot i deixar-los enrere com si ho fessin tot bé i provocant nous moviments amb risc dels cotxes que van darrere seu, sense immutar-se. Són els mateixos que després pugen les escales mecàniques per l'esquerra!

      Elimina
  2. I que me deis dels que a l'avió volen sortir abans que ningú, i no és que no esperin a que surtis del seient, sino que no te deiexen ni sortir, i a més te miren amb mala cara si pretens tallar-los el pas.
    si si, aquests també me fan molta de rabi! grrrrr!
    Besos,

    ResponElimina
  3. Això de les escales mecàniques ha sigut una norma social establerta des de no fa massa anys. Recordo la primera vegada que vaig anar a Londres. Em va sobtar aquesta forma d'actuar tan acceptada, aquella educació exquisida anglesa. Tothom es col•locava a la dreta de les escales i, si no ho feies perque anaves badant o xerrant amb els amics et demanaven que t'apartessis amb un sol "excuse me". I vaig pensar que tenien rao i era molt bon costum! Des d'aquell dia vaig decidir posar-me a la dreta per deixar pas als que tenien pressa al metro de Barcelona. Al cap d'uns anys es van posar unes enganxines on es destacava aquesta norma social però, així i tot, sempre hi ha el típic que et fot la pujada i a sobre s'emprenya!
    El metro per a mi ja és pura anècdota però l'autopista em fot negra. I el del mig pot ser qualsevol, no hi ha una tipologia concreta. Ara t'asseguro que aquest mateix és el que en una carretera d'un carril, quan arriba un tram amb carril d'acceleració es queda a l'esquerra i ja li pots fer llums o pitar que ni s'inmuta quan el personatge va trepitjant ous. I això emprenya molt quan et passeges per les carreteres de per aquí dalt i el viatge és de molts quilòmetres.

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras