dimarts, 20 de novembre de 2012

M'agradaria haver-me equivocat

Deu fer uns cinc anys, en plena bombolla immobiliària i enmig de la crisi energètica que es manifestava en l'increment dels preus dels carburants i en un canvi climàtic on les emissions dels carburants hi juguen un paper fonamental, estava fent un cafè amb un analista d'un think tank català i discutíem sobre l'afectació de tots dos factors a la nostra societat, intentant veure'n les causes i les conseqüències.
La seva tesi era que els nostres governants i les forces econòmiques i socials s'adonarien del fracàs de les polítiques malbaratadores de recursos i territori, de deixar al mercat la llibertat per fer i desfer sense regulació a l'especulació, i que es revitalitzaria el model socioeconòmic a partir d'un canvi de model perquè, deia, som prou intel·ligents per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra. Segons aquesta idea, es passaria a un model basat en el lloguer d'habitatge per davant de la compra-venda i l'especulació associada, i a la recuperació de les vivendes buides i, per la part energètica, es potenciarien les energies alternatives, es racionalitzaria el parc mòbil potenciant el transport públic, i s'eliminarien els vols low cost, entre altres. 

Mentre em prenia aquella espècie de cafè, aigualit i de baixa qualitat, no deixava de pensar que calia ser molt optimista per veure les coses d'aquesta manera. I així ho vaig expressar. Segons la meva visió del món, realista-pessimista segons es miri, en general als humans ens costa molt reaccionar als esdeveniments, especialment quan estan allunyats geogràfica o temporalment de les nostres vides i només ho fem de forma excepcional, normalment ràpida i sense previsió, quan ens afecten molt directament. Hem desenvolupat la capacitat d'alterar dràsticament el món i les nostres pròpies societats, però no al mateix ritme que la reflexió i l'educació per analitzar-ne les conseqüències a mig i llarg termini. Quant, a més a més, les nostres accions produeixen efectes en cadena, fins i tot de forma exponencial, la nostra capacitat de reacció es queda curta i som capaços de seguir tirant-nos terra al damunt tot cavant la nostra pròpia tomba. Li vaig comentar al meu company de bar que, tal i com jo ho veia, en el moment en què es relaxessin els preus dels carburants i la bombolla explotada perdés força, la societat s'oblidaria ràpidament de les causes finals dels problemes i tornaria a utilitzar els mateixos elements que els van provocar per reorientar la situació. El temps ho diria.

Aquest matí m'he llevat fullejant el diari (fullejar és un dir, en realitat pantallant a l'ordinador) i he trobat dues notícies. En l'una, el Govern espanyol proposa concedir el permís de residència als estrangers que comprin pisos per valor superior a 160.000 euros. No sé si es tracta d'un d'aquests anomenats globus-sonda però les reaccions en contra no s'han fet esperar, especialment d'associacions com SOS-racisme que han titllat la proposta de vincular la residència amb la compra d'una vivenda d'indignant i frívola. Pretén el Govern reactivar l'economia del país amb aquest tipus de mesures? Suposo que qui compri aquest pisos haurà de demanar crèdits als bancs recent salvats i...     

La segona notícia encara m'ha semblat més inversemblant: el president de la patronal bancària AEB, un tal Miguel Martín, proposa construir més cases i donar més hipoteques. Com? Resulta que hi ha més de tres milions de pisos buits a Espanya (100.000 a Catalunya) i encara se n'han de construir més? Tothom sap la destrossa que ha suposat l'especulació immobiliària al territori amb els seus múltiples efectes socials, financers, de pèrdua de recursos (energia, aigua, sòl, biodiversitat), però la solució que es planteja ara segueix, contra tota lògica, el camí que ens ha dut on som. 

A Luces en el laberinto (2009) l'economista José Manuel Naredo explica que el 2007, Espanya va ser líder de la UE en consum de ciment, consumint el doble que França, amb més territori i població. Segons descriu, Espanya va consumir aquell any uns 60 milions de tones de ciment (més d'una tona per càpita i per hectàrea). Com que el ciment es barreja amb aigua, sorra i grava, afegeix, es pot estimar que el 2007 uns 500 milions de tones en forma de formigons o barreges es van dipositar sobre territori espanyol, unes 10 tones per hectàrea, amb unes conseqüències ecològiques fortes, que situen el desenvolupament econòmic a les antípodes de la suposada desmaterialització de l’economia.

No em vull estendre aquí amb el tema de la crisi energètica, ja en parlarem en un altre moment, però no cal ser molt savi per percebre que tampoc s'ha reflexionat gaire veient, per exemple, com funciona el transport públic al nostre país.

Malauradament, en aquella reflexió de cafè vaig encertar el pronòstic.

* * * * *

Dos dies després d'haver aparegut aquestes informacions, els seus responsables se n'han desdit o les han matisat. Si realment no deien el que pensaven una vegada més es demostra que estem governats per una colla d'incompetents.

2 comentaris:

  1. No estem tant sols com dius, Ignasi. Potser és cert que governants i forces econòmiques -que lamentablement defensen el mateix- no reaccionen com voldríem. Però no val el mateix si parlem de forces socials. Mira les PAH, i com estan transtornant el panorama. El seu impacte em sembla evident. Et deixo un vídeo amb un valent discurs de l'Ada Colau per animar-te http://youtu.be/JG6WLOQpjH8

    ResponElimina
  2. I aquí, una altra dona valenta (per cert, no et fiïs del think tanks sense mirar quí els paga): http://www.eldiario.es/catalunya/Itziar-Gonzalez-eleccions-politicament-insignificants_0_70343116.html

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras