dimarts, 8 de maig de 2012

Austeritat i (de)creixement

El Periódico del passat 4 de maig llançava una pregunta als seus lectors sobre si aquests creuen que l'austeritat portarà al creixement, pregunta que s'emmarca dins el debat generat entre el discurs d'austeritat de la cancellera alemanya Merkel i el del creixement defensat per polítics com el que serà nou president francès, Hollande, com a mesures per superar la crisi.

Sempre se'm fa curiós llegir el tipus de preguntes que fa aquest diari, com si estiguessin fent una tertúlia d'experts sobre el tema en qüestió, que suposo que és el que pot ser més interessant o formatiu, però per comptes d'això es fa la pregunta buscant l'opinió del poble i sempre hi ha gent que contesta. Suposo que és allò de què hi ha gent per a tot, tants com som. Si he de ser sincer mai no en faig cas d'aquestes preguntes, el 95% dels cops perquè no en sé res del que demanen o no en tinc una opinió formada, però de vegades em criden l'atenció els enunciats i m'hi entretinc cinc minuts. (En un altre moment parlaré d'alguna pregunta que em va ajudar a enriquir el meu pobre vocabulari tot i que no crec que fos la pretensió del diari).

En aquest cas, l'enunciat Creieu que les polítiques d'austeritat ajuden al creixement? forma part del 5% restant i em va sobtar força ja que tal i com jo ho veig són paraules que en l'imaginari que m'he construït al llarg dels darrers anys són incompatibles. I m'explicaré.

Des de fa força temps m'he convertit en un defensor teòric -i en la mesura que puc i sé pràctic- del decreixement, del qual miraré de parlar-ne més en altres entradetes en aquesta campanya que alguns blocaires hem iniciat sobre el tema dels valors. Aquest corrent de pensament el va iniciar Nicholas Georgescu-Roegen, economista romanès del passat segle XX i ha estat difós els darrers deu anys per politòlegs i economistes com Paul Ariès o Serge Latouche. Sintetitzant molt, la idea de decreixement ve a dir que el creixement tal i com el coneixem és insostenible, a banda de les injustícies socials que genera pel camí -efectes col·laterals, en diuen- perquè es topa amb els límits planetaris tant energètics com materials. Però se'ns ha introduït des de totes bandes tan endins del nostre cervell que sempre pensem que si no creixem anem malament. I parlem de créixer en tots els sentits: cotxe més potent, pantalla de televisor més gran, treball amb més sou, festival amb més públic, major número d'oients o telespectadors, etc., etc. És allò de: Ande o no ande, burro grande o en la seva versió catalana, Preu per preu, sabates grosses. Perdoneu-me, però quina estupidesa! El burro que ande, per favor, i les sabates que em vagin bé. O no?

La clau de volta de tot plegat és canviar el nostre sistema de valors. Créixer no ha de ser l'objectiu de res, ni tan sols l'instrument per aconseguir res. L'objectiu dels humans és la felicitat de la nostra espècie individual i col·lectivament al llarg del temps que ens belluguem pel planeta. Llegia l'altre dia, no recordo on, que determinats pobles indígenes amazònics plantegen que Ningú no pot viure bé si hi ha algú que viu malament. I la felicitat s'assoleix amb el benestar: si tenim salut, menjar, educació, reconeixement i acceptació social... què més ens dóna si això va acompanyat o no de creixement! Es tracta, doncs, d'eliminar del nostre imaginari la idea de creixement com a objectiu o instrument. La tendència hauria de ser convertir-se en ateus del déu creixement, i en aquest sentit, el mot més indicat és acreixement tal com explica Latouche.

I dins el pensament del decreixement l'austeritat hi juga un paper bàsic. És clar que no és l'austeritat igual que ens la venen, eliminant tot l'estat del benestar com s'està fent ara. Es tracta, en canvi, d'entendre que som una part més de l'engranatge de l'ecosistema planetari i que, per respecte a aquest ecosistema, a tots els éssers que hi viuen -humans o no- ara i en el futur, hem de tenir cura de l'ús dels recursos que fem, trobar el punt just, practicar la simplicitat voluntària, aprendre de la slow life... deixant de banda si això duu associat un creixement econòmic o no.

L'austeritat ajudarà al creixement? No, el creixement que coneixem no necessita d'austeritat sinó d'hiperconsum. L'austeritat s'associa al decreixement -o acreixement- i tan de bo l'apliquéssim en el seu sentit més pur com una forma d'entendre la vida i el nostre paper en aquest món, i no com un mecanisme de destrucció del benestar.

Si t'interessa el tema hi ha molts llibres que et poden il·lustrar i en parlaré en altres moments però permete'm que et presenti un que utilitzo de llibre de capçalera: Mejor con menos del filòsof i sociòleg Joaquim Sempere. Si mai tens l'ocasió fes-hi una bona ullada, no te'n penediràs!

3 comentaris:

  1. Molt bona entrada, Ignasi. Felicitats.

    Potser es podria afegir que caldria veure a què ens referim quan parlem d'austeritat. Apostaria a que l'austeritat a la que es refereix El Periódico, que deu ser la mateixa de la que parlen els governs i empresaris, és diferent de la que defenses. Ells quan parlen d'austeritat pensen en la reducció de l'estat, concentrar nens en aules, retallar en sanitat,... No crec que tinguin al cap rebaixar el consum energètic, limitar el nombre de cases per persona, cotxes, salaris de directius,...

    ResponElimina
  2. Molt bo Ignasi. Per a mi el gran problema és tenir governs molt febles intel•lectualment, influenciables per promeses empresarials i financeres de grans guanys, sense valors humans, i amb una capacitat de crítica i raonament pràcticament nul•la. Que per a més inri es creuen amb el poder de fer i desfer al seu gust, i amb l'acceptació silenciosa de la mateixa societat que els va votar. Si us plau, a mi que no em considerin part de tot aquest joc...

    ResponElimina
  3. Avui en parlàvem a classe i alguns nois no entenien el que els deia perquè no entra dins dels seus idearis. Em dien que s'ha de ser molt ruc per no voler guanyar molts diners quan ho pots fer sense esforç. Són els valors que els han inculcat a casa, el millor és el que té molts diners i ho has de fer saber a la resta. Els demés no importen, qui val ets tu.

    La Cris també té raó però quan hem tingut un govern que teòricament havia de defensar aquests valors tampoc ho ha sabut fer. Possiblement els seus valors no eren tant forts com ens feien creure.

    Com a anècdota, a casa tenim una gran tele 3D: la pantalla i gran cul a darrere! Costa també fer veure als fills que aquesta tele ja està prou bé quan veuen que tots els seus amics tenen grans pantalles planes, telèfons 3G i capricis varis. Però penso que aquests valors els estic transmetent prou bé.

    ResponElimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras