Morir d'èxit... a Vallgorguina

Aquest any no he gosat treure-hi el nas. Altres anys ho havia fet però aquest cop he pensat que no tenia ganes d'agobiar-me. I no em refereixo a les eleccions catalanes, sinó a un altre esdeveniment més proper com és la XVII Fira del bosc i de la terra que ha tingut lloc aquest cap de setmana a Vallgorguina.

I dic agobiar-me perquè això és el que em va passar l'any passat i, pel que m'han dit coneguts que hi van ser ahir, la història es repeteix. Massificació. No vull entrar a valorar l'objectiu de la fira. De fet, les primeres vegades que hi vaig ser la vaig trobar molt atractiva i amb gran encant. Característiques que ara, malauradament -i que em perdonin els vallgorguinencs alguns dels quals fins avui encara em saluden-, es dilueixen en la massiva afluència de públic. Fins i tot deixar el cotxe és tota una aventura. 

Ara és Vallgorguina però en realitat el tema és reincident. Em vénen al cap un parell d'hotelets, un del Rajasthan, a l'Índia, i un altre prop del llac Tana, a Etiòpia. Devien haver sigut una cucada algun dia i per això tots dos establiments estaven anunciats a totes les edicions de la Lonely Planet de torn. En arribar, però, et trobaves els grapats de turistes que, com jo mateix, s'hi abocaven i em sentia com un més del ramat que havia d'anar allà perquè era guai. No li veia la gràcia aleshores ni li veig ara. On queda tota aquella cucada un cop popularitzat i massificat un espai o una activitat? I podria seguir: concerts massius, acaçadors de bolets, cues a Espinelves per anar a buscar l'avet... afegeix el que creguis.

Ja em queda clar que en la majoria d'aquestes activitats massificades hi ha gent que en treu benefici perquè si no, no es farien. Però fins quan? On esta el límit? Seguim en la dèria de pensar que cada any que passa hem de ser més (el que sigui) que l'any anterior perquè d'altra manera voldrà dir que hem fracassat. Fins on ens porta créixer per créixer? Preu per preu sabates grosses? Que no és aquesta manera d'actuar i de pensar el que ha portat la nostra societat a l'estat de fallida actual? Tan difícil és entendre que la felicitat no està lligada al creixement i que justament la fe en ell és el que ens condueix a la insatisfacció?

(Coi, ara m'he posat transcedental...)