Quan un es belluga de la foto no agrada i és que som força més conservadors del que creiem. Quan fas una cosa diferent de la imatge que la gent té de tu, només els qui t'aprecien o t'estimen entenen que allò és la teva vida i que tens dret a viure-la com millor creguis. Però per a la majoria, que surtis de la foto on t'havien encasellat, no agrada. El mateix passa amb la música i els artistes. Quan Bob Dylan va agafar la guitarra elèctrica molts el van tatxar de traïdor a les arrels folk, i el mateix li va passar a Lluís Llach -salvant les distàncies- quan se li va ocórrer fer Astres. Costa acceptar que la gent evolucionem i que busquem la millor manera de sentir-nos i expressar-nos a cada moment. Peter Gabriel és un d'aquests autors. La seva música va evolucionar des de Genesis, on compartia coliderat amb Phil Colins, al Peter Gabriel que encara es belluga actualment pels escenaris, fent un espectacle complert, proper al públic i innovador a cada volta més. Però segueix havent-hi gent que no accepta aquests canvis i, segon alguns, ara és comercial no com abans que era trencador. He gaudit dues vegades dels concerts d'aquest Peter Gabriel nou i he de dir que totes dues vegades m'he sentit sorprès per la seva força i dinamisme. El tema del vídeo és Secret World, del disc Us de 1992, però en la versió en directe de la seva gira de 2003.
Més cançons a Cançons per sentir i escoltar.
El torrent porta l’aigua fent camí de baixada, de forma poc constant, segons la generositat de les pluges. A CONTRATORRENT pensa el món des de baix però amb la vista enlaire. I també de forma irregular...
Ho sabem perfectament, si no evoluciones, t'extingeixes. Amb el temps et fas a tu mateix, vas provant coses, surts de la foto més d'una vegada fins que acabes trobant el teu lloc. Diuen que com més gran més conserador et tornes. Jo crec, deixant la política de banda, que ja no necessites tants canvis perquè has anat tastant d'aquí i d'allà i has trobat el que més va amb tu.
ResponEliminaL'altre dia vaig llegir una frase magnífica: no hi ha persona més conservadora que un ecologista. De fet no s'hauria de ser conservador sinó que s'hauria d'evitar les interferències que trenquen tots els cicles. I no hi ha cosa més conservadora que el cicle de la matèria.
Suposo que lo de conservador no és políticament! No és que em consideri molt ecologista però t'asseguro que m'agradaria que canviés radicalment el tarannà polític d'aquest país. Suposo que hi ha un joc de paraules que se m'escapa. Veig molt més clar lo de ser curós en interferir en els cicles naturals.
EliminaEt passaria l'entrevista però no sé on la vaig llegir. Evidentment, no era una conservació política sinó referent a la conservació del territori. Feien un joc de paraules al preguntar-li pel moviment ecologista i les poques polítiques mediambientals dels governs.
ResponEliminaJo tampoc aposto per la conservació sinó per l'equilibri entre tots els elements dels ecosistemes, inclòs l'home. El Parc Natural de l'Alt Pirineu aposta per això, mantenir el territori amb tot el valor natural i les activitats, tradicionals o modernes, de l'home que no provoquin impacte ambiental.
No és cap criteri científic, però per a mi hi ha 3 Peter Gabriel's: el de Genesis, que tu esmentes, el que va signar els discos amb el seu nom (Peter Gabriel I, II, III i IV) i el que va venir després. En certa mesura la classificació la fa ell mateix. El meu crec que és el segon (+ el primer disc de la darrera etapa, el So).
ResponEliminaAmb Gènesis, com amb tot el rock simfònic (excepte King Crimson), vaig tenir una relació fugissera, perquè si bé en un primer moment em va interessar això d'elevar el rock a la categoria d'art, ben aviat em va semblar que éren grups recarregats i amb massa pretensions, i vaig adoptar les consignes punk, que reivindicaven la senzillesa del rock, i la idea que tothom ho pot fer. Si en el seu moment em van arribar a fer una mica de ràbia, els simfònics, ara els veig d'una altra manera. Abans els veia com chuletes creguts, ara em fa gràcia la seva ambició, i fins i tot em sembla innocent.
Crec que el Peter Gabriel de la segona etapa va fer neteja. La tècnica que sempre ha estat molt present en tot el que ha fet, es va sotmetre a l'artista. I si, comptava amb grans músics i aquelles llums que va patentar, però quan convenia només utilitzava la llum blanca, o es quedava cantant sol amb el públic, perquè això era el que demanava la cançó.
En el tercer Peter Gabriel jo veig a l'empresari. Un organitzador de projectes. Això és el que em transmet en aquest vídeo, amb la seva posició darrera la taula, amb certa actitud horizontal amb els altres músics, si, però controlant-ho tot. I també amb alguns dels arranjaments que em semblen una mica "per quedar bé" amb la gent, però que igual servirien per una cançó com per l'altra. I amb molts cops d'efecte. Em segueix caient bé, potser per motius personals, però ja no m'apassiona.
Tens raó, els artistes ténen dret a canviar. Fins i tot hi havia un temps en que jo pensava que si no canviaven és que no eren sincers. Si les persones som variables, i, si més no, envellim, pensava, un músic que sempre fa el mateix ens menteix. Fins que em va semblar que aquest era un cànon molt occidental, i que hi ha gent que aparentment sempre fa el mateix, i no deixa de ser sincera. De fet, crec que aquest és el mèrit de Dylan, que cada concert pot variar en funció del dia, encara que canti les mateixes cançons. Si no és realment un artista lliure, com a mínim ho representa molt bé.
Els artistes poden canviar, si, però nosaltres, els que els escoltem, també tenim dret a canviar. Fins arribar el punt que una mateixa cançó avui ens pot causar sorpresa, demà emocionar profundament, demà passat avorrir i el següent dia causar una gran alegria.
També penso que és absurd que demanem a l'artista que sempre repeteixi el mateix, però igualment ho seria que ens obliguem a nosaltres mateixos a seguir tots els seus canvis.
Gràcies per la informació i els raonaments. Tu en pots parlar amb molt més coneixement que jo. Comparteixo totalment la idea d'evolució d'artistes i de seguidors. De fet em passa força en aquest apartat de cançons que he creat al bloc: hi ha temes que abans em deien molt i ara no i no els incorporo al bloc perquè, potser són bons, però ja no m'aporten res i no puc transmetre res amb ells. En canvi, altres temes que havia ignorat o que m'havien passat desapercebuts ara em semblen molt suggerents i em transmeten sensacions noves.
ResponEliminaA nivell personal, i salvant excepcions tot i que ja ho saps prou, actualment em quedo amb el rock més despullat -darrerament em sento atret per certs "bluesmen" que són capaços d'omplir(te) amb una sola guitarra i una veu- que no pas amb el rock simfònic. Però no en tinc ni idea de què m'agradarà d'aquí uns anys o quins sons em faran vibrar...
Mira què he trobat! http://youtu.be/PtzgBJ13vro
EliminaLamentablement no ho puc veure pel mòbil... m'hauré d'esperar encara un parell de dies...
ResponElimina