dissabte, 6 d’octubre de 2012

In-inde-independència! Jo també hi era...

Aleshores tenia onze anys. Era un vailet. No sabia de què anava tot plegat. Però entre els meus escassos records d'infantesa tinc una imatge: una cantonada del Passeig Sant Joan, els pares, el Jordi, l'Anna... ulls encuriosits que miren cap aquell carrer on es belluguen riuades de persones amb senyeres, al crit unànime de "llibertat, amnistia i estatut d'autonomia". La mare m'explicaria amb el temps que amb nosaltres tres no es van atrevir a anar pel mig de la manifestació i ens desplaçàvem pel lateral, acompanyant-la. Eren temps de grisos, en tots els sentits, i era fàcil imaginar-se que allò pogués anar mal dades...

Ara el meu fill té set anys. És un vailet. Possiblement no sap de què va tot plegat. I si ha heretat els bons gens de la seva mare, quan sigui gran podrà recordar la diada de 2012. Els seus ulls, com els de la seva germana, també vigilaven encuriosits la multitud de gent que, sota les estelades, cridaven un clam: "in-inde-independència". Amb el temps ens preguntarà coses sobre per què hi érem allà. Ara no hi ha grisos, la manifestació era una festa. Ens trobàvem al bell mig, tots quatre, i a més a més l'àvia i l'Anna. Amb una hora i mitja ens vam bellugar tot just una illa de cases. 

De vegades m'he preguntat per què hi érem tota la família en aquella manifestació del 1977. A casa, els pares no ens havien transmès mai un sentiment nacionalista ni independentista, ni res de semblant. Ni tampoc el contrari! Com actors sortits d'un capítol de Cuéntame, l'anar fent de l'època era el que manava i, malgrat estimar la terra i la llengua, hi havia tots uns altres valors que predominaven per damunt d'aquells sentiments. I jo he begut d'aquestes aigües. Després, el temps ens ha dut a modificar les nostres ideologies i a definir les nostres conviccions, però sense perdre l'horitzó de la justícia social i la solidaritat, que hem anat posant per davant d'altres qüestions.

En aquests 35 anys entre les dues diades, el meu interior també ha recorregut camins diversos: cap a un costat, cap a un altre. L'independentisme no ha estat mai el meu estendard -a banda d'una petita època de reivindicativa adolescència- com tampoc el federalisme ni cap altra opció. Tampoc res lligat al ranci nacionalisme espanyolista, que quedi clar! Senzillament no ha entrat dins les meves prioritats plantejar-me què vull o què deixo de voler a l'entorn de la meva terra i dels sentiments que m'hi relacionen. 

Amb els anys, he viatjat pel món. Menys del que m'agradaria, cert, però suficient per fer-me una idea del que som i del nostre rol al planeta. L'estudi i la lectura m'han ajudat a fer-me una composició, la meva composició. La idea de compartir aquest espai amb 7.000 milions de persones d'arreu i amb tota la natura m'han dut a trencar fronteres... i a rebutjar banderes.

No sé què vaig fer quan tenia onze anys, la meva memòria és semblant a la d'un mosquit. Però a la de fa un mes no vaig cridar cap lema, no vaig aplaudir ni botar, no duia cap estelada. La presència silenciosa i expectant era, per a mi, més important que el símbol i el crit de la litúrgia.

Però hi era. Per demanar la independència, sí. Ja ho faig de normal. Potser ho fem tots. Quan no em sento a gust amb algú o amb un grup, quan em sento ningunejat o mindundinejat, incomprès, estafat, espremut o insultat, quan no em deixen parlar, o al fer-ho veig que no m'escolten, m'allunyo. Em tanco a la cova. "Deixa'm estar. Ja se'm passarà". O no. De vegades cal fer el cop de porta i no mirar enrere. D'això es tractava, d'amollar les amarres. La manifestació de la diada era una bona ocasió per tancar la porta amb molts altres indignats i mirar només cap endavant.

Però, havent caigut a la marmita del beuratge de la justícia social quan era petit, el meu crit silenciós anava més enllà. Portem anys sentint dels manaires autonòmics que tots els mals que patim vénen dels altres. I especialment, de les espanyes. Potser ens volen fer oblidar que aquí també patim retallades autòctones en educació, sanitat, benestar o medi ambient. En el fons, aquests i aquells segueixen un mateix guió. Amb barretina o sense el pensament que els domina -sí, sí, els domina- respon a la lògica d'austeritat que es marca des de les posicions més ultraliberals europees, amb la destrucció de l'estat del benestar i el fre a les llibertats. Com si aquesta fos l'única sortida a la multiplicitat de crisis que vivim. 

Que no ens enganyin! L'increment de ràtios en l'ensenyament, la reducció d'oferta hospitalària, els increments de taxes universitàries, els copagaments farmacèutics, la no-gestió dels boscos que després reverteix en incendis, el quart cinturó, eurovegas o barcelona world, els projectes de transvasaments hídrics i elèctrics, els peatges d'autopistes... tenen segell català! 

Però el nostre president s'embolcalla amb l'estelada per fer-nos creure que els nostres problemes segueixen venint de fora i que s'acabaran quan la pugui desembolicar i deixar penjada tota sola a la façana de palau. Per sort, els de Polònia ens ajuden a obrir els ulls i aquest dijous (minut 21.07 a 23.48) van tornar a desemmascarar el que per alguns és més que evident. Rèdits electorals ara. Potser un pacte fiscal, un federalisme o un independentisme en un futur llunyà. Però a mig i llarg termini seguirem enfonsats en aquesta destrucció sistemàtica de la protecció social, de la formació de les persones, de la nostra cultura, dels nostres recursos i del nostre entorn. 

Ara tocava la manifestació cap a Espanya per dir-li adéu. Per donar el cop de porta. Si mai aconseguim navegar en solitari, els que sempre giren les culpes cap a l'oest ja no tindran excuses. No podran seguir eliminant el benestar dels catalans justificant-se en la incomprensió, la indiferència, la incompetència o la mala fe rajoyana o zapatera. La manifestació també em va servir per canalitzar el meu rebuig i menyspreu per aquesta utilització intencionada i perversa de l'enemic

In-inde-independència! El dia després ens caldrà moltes més manifestacions per dir adéu a tots els masos que s'encabronen a fer-nos passar per l'adreçador neoliberal, encara que sigui sota l'ombra de l'estelada.

* * * * *

Vídeo afegit el 21/11/2012 gràcies a l'aportació del Jordi

9 comentaris:

  1. Em sembla que no cal esperar al dia després, Ignasi. El deute, que és l'excusa de l'expropiació del comú que estem vivint, i que no és el nostre deute, l'estem assumint ara, amb la complaença -si més no- de Mas, Rajoy i altres.

    Aquí hi ha un parell d'enllaços interessants sobre el tema: http://bit.ly/V1QlrH / http://bit.ly/T62pCu

    Potser hi ha gent que necessita esperar al dia després per veure-ho clar, però em sembla que nosaltres ja ho sabem.

    ResponElimina
  2. I, per si no quedava clar en l'anterior comentari, crec que negar el deute i fer caure als qui recolzen aquestes polítiques, és urgent. Molt més urgent que altres coses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment interessant lo del llibre que ens proposes de David Graeber. Me'l demano! A veure si baixo per barna a buscar-lo. Molt encertat en el debat del deute que està marcant les agendes d'aquí. Les idees de Toussait ja les havia sentit fa algun temps, quan va començar la crisi. A mi també em sembla que el canvi és urgent -per altres motius, abans de les crisis financera i econòmica actuals, fa temps que el reclamo i el busco entre els partits polítics i els moviments socials, però no l'acabo de trobar. O no m'hi acabo de trobar. Com amb el tema de l'independentisme crec que és necessari construir una base crítica per fer el canvi. Treballo a petita escala però tinc clar que aquesta aspiració és una lluita a contratorrent...

      Elimina
  3. No soc economista, ni politòloga, però fa anys que a Catalunya les coses no rutllen.. aquí les retallades van començar per davant de la resta de comunitats autònomes (ens venien la moto de què els altres també s’haurien de posar les piles). Un petit exemple, quan aquí ja ens estaven retallant ajuts, línies de subvencions a educació i sanitat: i mentre aquí suem tinta per a recollir els nens, per la manca de conciliació entre horaris laborals i escolars, altres comunitats tenen menjador i fins i tot extraescolars gratuïtes (encara que facin jornada intensiva els mestres, els nens entren a les 9 i surten cap a les 17:30 o 18h, a l’escola pública!!!).
    Ara resulta que encara s’han de continuar, i fins i tot augmentar, les retallades (un altre exemple a nivell de medi ambient: en els darrers 5 anys les partides ja han estat retallades un 75%), però sembla que no ens en sortirem de la crisi.... amb o sense independència, els polítics seran els mateixos.
    I jo em pregunto, no deu ser que per tal que els centre i nord europeus, puguin sortir de la seva, nosaltres els “surenys” d’Europa hem de deixar de ser competitius i exportadors???

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una altra explicació és que la nostra cultura democràtica és més feble. Diuen que no és casual que Grècia, Portugal i Espanya siguin paisos que vàren patir dictadures.

      Elimina
  4. Un vídeo. Catalunya: Finlàndia o Guinea Equatorial? http://youtu.be/krvbQNPyqCc

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel vídeo. L'he afegit perquè em sembla un bon complement al que jo comentava i així ho deus haver entès tu.

      Elimina
  5. Molt bé, Ignasi, m'ha agradat molt. Tens raó, no estem d'acord, perquè tu ets més crític i jo vaig, potser vull anar, d'ingènua. Vull pensar que les retallades tenen com a causa un pressupost miserable i que el Mas no tenia perquè mullar-se tant en el procés, només per poder pujar al carro. Crec que ell s'hi juga el cap i per molt afany d'heroisme que tingui, no se sap mai com pot acabar si depén del govern espanyol. Ara bé, després de tota l'onada de corrupció política, ja començo a desconfiar de tots, tots, els polítics.
    Jo per l'ocasió vaig escriure ...i setembre va arribar. Allí s'hi llegeix la meva il·lusió, com t'he dit a vegades massa càndida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'ingenus hi vam anar molts, no et facis mala sang. I encara hi seguim... he tret el nas pel teu escrit i t'he deixat un missatge...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras