Bones vacances, Manel

Potser se't fa estrany però avui m'ha donat per escriure al periodista Manel Fuentes que presenta El matí de Catalunya Ràdio, tot just el dia que comença les vacances. M'ha semblat oportú. Feia temps que ho venia pensant perquè crec que els mitjans de comunicació tenen molta incidència en la creació del pensament i de l'imaginari de les persones, i li he enviat un correu electrònic. I també he cregut escaient penjar-lo al bloc. L'he escrit d'una revolada i segurament li manca polir algunes parts però el volia compartir igualment amb tu. 

* * * * *

Hola Manel,

avui és el teu darrer dia de la temporada, suposo que abans de vacances, i et vull desitjar que tinguis una bona desconnexió que sempre és necessària després de la feina feta. I crec que en el teu cas hauria d’afegir de la bona feina feta.

Sóc un seguidor bastant constant de les primeres hores del programa inclosa la tertúlia i, tot i que de vegades penso que ets massa incisiu i brusc en algunes entrevistes -buscant aquell titular que sigui primícia-, m’agrada com ho fas i et considero un professional molt intel·ligent que saps reconduir entrevistes i tertúlies cap a on vols. Felicitats!

Permet-me, però, que et faci una observació: trobo a faltar tertúlies on el punt de vista dels tertulians sigui la sostenibilitat ambiental i social de la realitat quotidiana. M’explico.

Com sempre, estem ficats en un sistema en què el món de les finances governa l’economia que al seu torn sotmet la societat i el medi ambient a la seva voluntat. Com des de fa desenes d’anys molt pensadors han deixat escrit, amb poc ressò mediàtic, el nostre món és finit i hauríem de capgirar l’escala d’interessos situant la biosfera com a límit superior, per sota dels quals les persones hem de viure, on l’economia ha d’estar al servei d’aquestes i on les finances només han de ser una eina més d’aquesta economia[1].

Què vull dir amb això? Anem parlant dels temes financers, perquè tenim una crisi financera al damunt, de qüestions econòmiques, perquè tenim una crisi econòmica derivada de les finances, però no li donem tanta importància a les qüestions socials, malgrat tenir una crisi social, i gens o molt poc a les qüestions de sostenibilitat ambiental, que són els veritables límits de la nostra existència sobre el que es basen els altres pilars, tot i que tinguem una veritable crisi ecològica al damunt, ja sigui en forma de canvi climàtic o d’esgotament de recursos –aigua, sòl, energia, biodiversitat.

No estic dient que no es parli al teu programa d’aquestes qüestions. Especialment quan hi ha hagut temes relacionats amb la pujada del preu del petroli o amb els problemes de les nuclears no han faltat bons experts com Mariano Marzo o Marcel Coderch per parlar-ne. Altres qüestions només s’han tractat excepcionalment.

Parlo de les tertúlies. No sé les estadístiques d’audiència però m’imagino que és una de les seccions més escoltades d’aquest país. I ho has diversificat fent tertúlies polítiques, econòmiques i culturals amb experts que ens enriqueixen amb els seus debats i ensenyaments. I està molt bé. Però no hi ha cap tertúlia regular que tracti les coses de la vida sota un prisma social o ambiental. I aquesta em sembla que és una mancança enorme que no descriu amb rigor el nostre món. Li estem donant més importància -i no dic només ara amb la crisi financera i econòmica que vivim- a qüestions econòmiques i polítiques que als temes -crisi social i ambiental- que realment importen per poder viure en aquest planeta.

No estic parlant des del fanatisme. L’esgotament de recursos i l’encariment de preus del petroli o la pèrdua de sòl i de diversitat biològica no són visions catastròfiques d’ecologistes barbuts. La desigualtat de gènere, la pobresa, o la malnutrició infantil, no són imaginacions de feministes i cooperants possibilistes. Aquesta és la realitat del món en què vivim. L’altra, -la política, l’econòmica, la financera- també, però li estem donant una importància que va per damunt de la realitat. En època de vaques grasses no teníem -tot i que es gestava- crisis econòmiques ni financeres, però seguíem tenint crisis socials i ambientals. El nostre impacte social i ambiental arreu del món seguia creixent provocant el deteriorament de les bases físiques del planeta i del benestar dels humans que l’habitem. Però no li donem prou importància.

Sortirem de la crisi econòmica i financera, tard o d’hora, amb el mateix sistema capitalista de lliure mercat de sempre, segurament, o amb un de nou, tant hi fa. I tornarem a viure en els núvols –això sí que és fanatisme il·lusori- de noves especulacions immobiliàries i de projectes a l’estil Eurovegas. Remuntarem, sí, però el petroli seguirà escassejant i pujant de preu, la disponibilitat d’aigua potable seguirà minvant a escala planetària, a l’igual que ho farà la biodiversitat i els recursos genètics, i el sòl on sembrem les collites. Tornarem a ser benestants però seguirà incrementant-se el número de persones que passen fam i malviuen aquí i fora.

I d’això no en parlem, o si més no, no de forma regular a través d’una secció com ara les tertúlies, per analitzar-ne les causes, les conseqüències i els canvis necessaris per reconduir la situació.

I compte! Perquè podem voler resoldre aquesta mancança a través de què els nostres opinadors, convertits en totòlegs, acabin parlant sobre temes que no els pertoquen. Un altre gran mal del nostre món mediàtic. Qui ha de parlar de futbol? La gent que es belluga al seu entorn. Qui ha de parlar de política? Polítics i politòlegs. Qui ha de parlar d’economia? Economistes. I de medicina? Els metges? I de lleis? Els advocats. Però quan es tracta de temes socials i ambientals sembla que tothom hi pot dir la seva i que no cal comptar amb els experts, que n’hi ha i de molt bons. Encara recordo el senyor Foix -abans que tu, Manel, dirigissis El Matí de Catalunya Ràdio- qüestionant l’existència del canvi climàtic en resposta a les preguntes que li va fer el presentador. I això fa mal perquè són gent molt escoltada i d’opinió respectada arreu del país. I és clar, aquesta és la (des)informació que arriba a la bona gent i que, a força de repetir-la, s’introdueix en els seus cervells. Milers d’estudis científics poden avalar una qüestió tan delicada com aquesta i no se’ls dona ressò, però arriba un totòleg que dóna la seva opinió de cafè i s’accepta sense problemes.

Bé, no m’enrotllo més, Manel, perquè estàs a punt de començar les vacances. Però si mai llegeixes aquest correu, si us plau, pensa-hi encara que no sigui més que un parell de minuts, en aquesta idea de tenir tertúlies dins la mateixa franja horària en què condueixes les tertúlies polítiques, econòmiques i culturals, amb experts del món de la sociologia i del medi ambient. Ells també poden opinar de la vida i del model de societat. I estan més a prop, per coneixement, dels límits reals de la nostra societat i del planeta. Més a prop de la vida real i del que necessitem per tenir benestar. I ajudaran a crear opinió, a obtenir una massa crítica suficient que acabi capgirant aquest món injust i insostenible que ens envolta. Potser ens adonarem que no podem acabar fent una tertúlia sobre la crisi econòmica provocada en gran part per l’especulació financera i la bombolla immobiliària, i a continuació posar una falca publicitària sobre les possibilitats d’inversions immobiliàries de GAESCO a un altre punt del planeta, amb la gran incoherència que suposa.

No es tracta d’una visió il·lusòria del futur, del tipus happyflowers. Els límits de la sostenibilitat estan aquí. Molts els estem tocant i revessant. La qüestió està en si som capaços d’aturar-nos i repensar el món on ens belluguem per ajustar-nos de la manera menys traumàtica als seus límits, o si pel contrari preferim amagar el cap sota l’ala fent-la ballar amb temes que no són els reals sinó miratges que ens hem creat, i estavellar-nos contra ells. Com deia Nicholas Georgescu-Roegen, pare de la bioeconomia –la que no s’ensenya a les facultats- i precursor de les tesis del decreixement, "potser el destí de l'home sigui viure una existència curta però apassionant, excitant i malbaratadora més que una vida llarga, tranquil·la i vegetativa".

Gràcies per llegir-me. I bones vacances.

Una abraçada

Ignasi Oliveras

[1] George, Susan. Sus crisis, nuestras soluciones. Icaria Editorial. Barcelona, 2010