Una altra carreta buida...

Vivim temps convulsos. Ho sabem prou bé. A banda de les múltiples crisis que patim i pateix el planeta, hi ha un tema que crea grans enrenous. Si al llarg dels darrers anys les tertúlies i els articles d'opinió dels mitjans de comunicació anaven plens de primes de risc, deutes i rescats, amb tots els seus efectes col·laterals com l'augment d'aturats, les retallades socials, la congelació de sous i de crèdits o els desnonaments, des del dia 12 de setembre, aquests espais de crítica i opinió han vist com havien de fer lloc per discutir sobre una Catalunya sobirana i el dret a decidir d'un poble.


A partir d'aquí n'hem sentit de tots colors. I sembla que encara portarà algun temps. Segons vaig sentir un dia, en els processos de confrontació desigual es passa per tres etapes: primer, es menysté, es ridiculitza o s'ignora la proposta del més dèbil, després s'utilitza la por com a eina de dissuasió i, finalment, s'arriba a la negociació. En el tema de Catalunya la primera etapa va estar present des del primer moment, quan la televisió estatal donava la notícia de la manifestació de la diada al minut 20 de l'informatiu. I va continuar. Ara sembla que, sense haver desaparegut la primera, estem immersos en la segona fase: es tracta de posar als ciutadans la por a sortir de la Unió Europea si Catalunya s'independitza, cosa que podria fer baixar els percentatges d'acceptació de la proposta sobiranista. Si s'acompleix el que vaig sentir, això durarà una temporada, i tot seguirà el seu procés fins a la negociació.

El problema és que pel camí, amb tant insult i soroll, declaracions i contradeclaracions acabes cansat, amb ganes de desconnectar. I d'anar a la teva. I els mitjans de comunicació segueixen anant a buscar l'últim despropòsit per atiar el foc, donant importància a coses que gairebé mai no tenen la categoria d'important. És com quan escoltàvem, més l'any passat que aquest, cada estupidesa que deia en Mourinho i aquí se'n feia ressò una vegada i una altra, donant publicitat i altaveu a aquest tipus d'esperpent. Seguim igual, por i insult fins al vòmit. 

* * * * *

Aquest estiu, mentre estiuejava a La Palma, em va tocar anar un parell de cops al petit ambulatori de Puntallana. Esperant que el metge ens atengués vaig tenir temps de llegir unes quantes vegades un petit escrit anònim que hi havia enganxat en un armari. Crec que ve a pèl. 

Caminava amb el meu pare, quan es va aturar en una corba i, després d'un petit silenci, em va preguntar:
- Sents alguna cosa més que els cants dels ocells?
Vaig aguditzar les meves oïdes i alguns segons després li vaig respondre:
- Sí, és el soroll d'una carreta.
- Això mateix, - em va dir. - És una carreta buida.
Vaig preguntar al pare:
- Com saps que és una carreta buida, si encara no l'hem vist?
Llavors, una vegada més, em va mostrar la seva saviesa:
- "És molt fàcil adonar-se'n: Quant mes buida està la carreta, més gran és el soroll que fa"
Em vaig convertir en adult i fins avui, quan veig una persona parlant massa, interrompent la conversa de tots, sent inoportuna o violenta, presumint del que té, sentint-se prepotent i tractant amb superioritat els altres... O a aquells, que no poden estar, sense l'estímul de parlants, que impedeixen tot tipus de diàleg, tinc la impressió d'escoltar la veu del meu pare dient: "Com més buida la carreta, més gran és el soroll que fa".

* * * * *

Acudit d'en Ferreres, publicat a el Periódico (02/11/2012) i introduït a partir del comentari de la Núria