El llibre que sempre recomanaria a una dona (o a un home)

Perdre el temps és una activitat fascinant. Deixar que les hores passin i el temps flueixi a través teu, no atendre a res. Només badar. Segur que per al bon funcionament neuronal és important que existeixin aquests espais, aquests moments. M'imagino que la calor que generen els nostres pensaments s'escapa quan deixem de pensar. Un petit descans a les bateries, un posar oli als engranatges de la nostra ment i recuperar l'agilitat i la fluïdesa necessàries per seguir avançant. Malauradament, no tenim gaire interioritzada -jo entre poc i gens- la "pèrdua de temps" i li atribuïm un sentit negatiu -perdre- a una expressió que millor hauríem de batejar com "deixar passar el temps". La imatge que em suggereix tot plegat és la dels vells corsos asseguts en un banc de fusta a l'entrada del poblet a Astèrix a Còrsega...

Una cosa diferent és quan et fan perdre el temps. És igual si es tracta de la cua per un tràmit administratiu o per comprar el pa. Situacions? Infinites. En moltes d'elles només hi perdem això, temps. N'hi ha d'altres d'envergadura superior com quan s'havia de fer la mili on, a banda de temps, es podia perdre feina, amics, estudis, diversió... a canvi de fer-se un home, això sí! (ja no parlem dels que els toca anar a la guerra on es pot perdre una cama, un ull o fins i tot la vida!).

A mi, particularment, les pèrdues temporals que em fan més ràbia són les d'estar per compromís en un acte dels anomenats socials al qual no hi tens cap ganes de ser-hi -tant hi fa si acabes en un racó sense parlar amb ningú, això també s'inclou dins la categoria social. Però per sort, aquestes situacions no abunden a la meva vida. I sí en canvi d'altres més quotidianes com sortir del cinema intentant oblidar la pel·lícula que acabo de veure o adonar-me que fa vàries nits que estic estancat amb el mateix capítol de sempre d'aquell llibre que en realitat no suporto. Potser en un altre moment sí, però ara no.

Això dels llibres sí que em treu de polleguera. Un amic meu a qui fa anys vaig perdre la pista -l'últim que sé d'ell és que a banda de ser filòleg estudiava dret (la carrera, s'entén)- em va comentar una vegada que se sentia angoixat perquè sabia que es moriria -quan toqués- sense haver pogut llegir ni una infinitèsima part de la bona literatura que hi ha pel món. T'asseguro que la imatge que em va transmetre era d'angoixa. No era fingit... o era molt bon actor.

Anys més tard vaig llegir una entrevista a un escriptor -lamentablement sóc incapaç de recordar-ne el nom- al qual el conductor del programa (es diu així, oi? com si fos un xofer vull dir, encara que no sapiguem molt bé cap a on va) preguntava per la biblioteca particular de l'anònim escriptor, demanant-li quants llibres hi tenia doncs el conductor s'imaginava que, essent l'escriptor un erudit, la seva col·lecció de llibres seria immensa. L'erudit en qüestió va contestar una cosa semblant a: "a casa només tinc una llibreria amb cent llibres. Quan n'acabo de llegir un de nou busco entre els prestatges si n'hi ha cap de pitjor que el nouvingut. Si és el cas, el substitueixo. Si no, m'en desprenc. Així sempre tinc els que, sota el meu punt de vista, són els cent millors llibres, que puc rellegir amb garantia de saber que són bons i m'agradaran". Suposo que amb aquesta estratègia evitava trobar-se amb situacions de pèrdua de temps per culpa d'una lectura desafortunada. 

La Núria ens parlava fa poc al seu bloc d'un llibre per no recomanar (com a mínim a una dona, tot i que a mi tampoc no em vénen gaire ganes de llegir-lo), que la posava nerviosa a mesura que avançava en la seva lectura, fins a l'extrem de fer-li fàstic i repugnància. No ho explicita però m'imagino que devia sentir també un sentiment de "pèrdua de temps" gens volguda.

No ho sé -t'interpel·lo a tu que em llegeixes- si ets o no un gran lector o lectora. Jo abans creia que n'era. Llegia o devorava llibres a gran velocitat i de forma simultània. El fet de fer cada dia llargs desplaçaments en metro i tren hi contribuïa. Però no era gaire selectiu. Empassava de tot. Amb el temps, i amb les reflexions que he introduït dalt, vaig acabar adaptant el meu hàbit també a la meva vida personal i als canvis de ritme associats. Ara llegeixo poc, massa poc pel meu gust, i sobretot molt llibre d'assaig però poca literatura. Alhora, però, sóc molt més selectiu. 

(Un parèntesi: tampoc no estic dient que això de ser selectiu sigui molt millor. Un cop vaig llegir una entrevista al meu admirat Miguel Delibes i, sense cap mena de pudor i amb la seguretat que donen els anys viscuts i la feina feta, explicava que li agradava llegir revistes del cor! -lecturas i holas, perquè ens entenguem- cosa que, confesso, em va fer caure temporalment l'escriptor castellà del pedestal on hi encenia ciris perquè m'il·luminés amb la seva saviesa).

Pocs llibres i molt seleccionats. A banda d'alguns clàssics, cada cop em costa més trobar bona literatura novel·lada que m'atregui i de la qual, en acabar, em senti que he aprofitat el temps. Sóc un ignorant, ho sé, i per això estàs tu per il·lustrar-me i donar-me bons consells, però actualment la meva vida literària dels últims anys es mou a l'entorn d'uns pocs noms: Saramago, Maalouf, Murakami,... i Cabré, el gran Jaume Cabré.

D'ell és aquesta monumental novel·la Jo confesso, història d'històries, que he pogut assaborir paraula a paraula, capítol rere capítol, amb avidesa, al llarg de mil pàgines d'excel·lent literatura. Alguns em deien que els costava superar les vint primeres pàgines, i és que Cabré és un mestre en l'ús de les formes, els temps i la narració d'històries. I necessites deixar-te endur -deixar passar el temps- per introduir-te en el seu llenguatge i la seva estructura, un fet que també trobo a l'obra de Saramago. Cabré, com diu el meu amic Xavi, fa un treball de rellotger en aquesta obra, on totes les peces encaixen viatjant a través dels segles i de l'espai a cavall d'un violí.

Sóc incapaç, analfabet funcional, de fer una crítica del llibre. Ni tan sols una petita ressenya. Només et transmeto aquesta sensació de ser un d'aquells llibres que no tens ganes que s'acabin. Però et deixo una crítica feta per Joan Josep Isern. 

Per la meva banda, aquí -i amb el permís de la Núria per (quasi)plagiar-te el títol de l'entrada- em limito a suggerir-te una recomanació molt personal per compartir amb tu el que crec que és una veritable joia. I si no ho és, estic convençut que, com a mínim, després de la seva lectura no et sentiràs que has perdut el temps...