Another woman i la catarsi dels Rodríguez

Una de les activitats de les que més gaudeixo quan estic a casa de Rodríguez, consisteix a posar una de les meves pel·lícules preferides i anar-la assaborint. És curiós que rarament busco pel·lícules noves i, tell me conservador, però en aquestes ocasions prefereixo tornar a veure aquelles que ja sé el que m'aportaran. En tinc un munt de triades que, en funció de l'estat d'ànim, acompleixen el paper que els hi toca. Dins meu es produeix una espècie de catarsi -tant en el seu sentit pitagòric com psicològic- que em permet alliberar emocions i purificar, d'alguna manera, el meu interior.

No és que estigui de Rodríguez gaire sovint, però ahir per la nit va ser una d'aquestes ocasions i no la vaig voler desaprofitar. I aquest cop va tocar l'enèsima revisió d'Another Woman, per a mi una de les obres mestres de Woody Allen, de 1988. No es tracta d'una comèdia, ni ell surt a la pel·lícula, sinó d'un drama on els sentiments, les emocions i els somnis es barregen de forma magistral. És la història d'una filòsofa que, accidentalment, sent les converses d'un psicòleg amb els seus pacients, a partir de les quals es replanteja la seva pròpia vida.

No sóc gens entès en cinema, però diria que en la línia de la majoria dels treballs d'Allen, del qual no puc dir que en sigui un fan, el guió està molt ben treballat i la història és molt original. Però el que realment admiro són els actors i la música. D'una banda la protagonista, Marion, una filòsofa que ha reeixit professionalment a la vida però que, en la seva maduresa se sent fracassada en les relacions socials i que és interpretada de forma extraordinària per Gena Rowlands. D'altra banda, dos secundaris realment espectaculars, tot i que d'intervencions curtes: Gene Hackman, en el paper de Larry, escriptor i antic amant de Marion que acaba parlant de la seva relació en la darrera novel·la; i Sandy Dennis, que interpreta magistralment el personatge de Claire, l'amiga de joventut de Marion, que ha viscut els darrers anys sentint-se traïda per aquesta, i que broda el seu personatge en l'escena del bar sota els efluvis etílics (3:12 a 5:54 del vídeo).

I de la música, a part de les diferents peces de Mahler, Bach, Porter, Brecht o Kern, em crida l'atenció l'elecció de Gymnopédie, d'Eric Satie (1866-1925). Aquesta música, escrita un segle abans pel compositor francès, s'adhereix a la pel·lícula de manera sublim, traspassant a l'espectador la dosi d'estímuls suficients per despertar les emocions en perfecta sintonia amb les imatges (el somni de Marion on es troba amb Larry, 9:21 a 11:05 del vídeo; i la lectura del llibre de Larry, del 12:35 al final).

Però en el fons, jo ja sé per què realment m'agrada aquesta pel·lícula i no em canso de veure-la. Es tracta d'entendre la gran capacitat de les persones que tenim per reinventar-nos, aquest concepte tan de moda en temps de crisi, de renéixer de les cendres i començar una nova vida. D'això ja en vaig fer una referència en un escrit anterior. Admiro aquests personatges que, com el Pereira de l'obra de Tabucchi o Gerd Wiesler de La vida dels altres, són capaços de reconèixer que la vida que viuen no és la que volien i que, malgrat l'edat o la posició social que ocupen, tenen la valentia i la fermesa de girar full i començar-ne una de nova. En llenguatge de Mafalda, d'aquesta espècie d'auto-cop d'estat, se'n diria dar el Miguelazo. Suposo que un admira allò que a un mateix li manca o que li agradaria esdevenir... 

"Em pregunto si un record és una cosa que tenim o quelcom que hem perdut"
(Marion, a Another Woman)