dissabte, 8 de juny de 2019

Fora de joc, qüestió d'anacronismes

El fora de joc és aquesta norma del futbol que sanciona el jugador o jugadora d'un equip quan, amb alguna excepció, en el moment que li passen la pilota no té cap oponent en el camí entre ell i el porter rival. 

Formalment, es podria dir que el fora de joc és un anacronisme, perquè en realitat és com trobar-se en un temps i en un espai que no toca: el jugador infractor no ho seria si estigués algun metre enrere -de vegades uns pocs centímetres- o si el temps avancés o retrocedís lleugerament, potser només unes dècimes. Senzillament, el jugador o jugadora eren esdeveniments anacrònics que no estaven al lloc adequat al moment escaient. Anacronisme, una paraula d'origen grec (contra (el) temps) i que en argot arqueològic és substituïda per l'acrònim anglès oopart (out of place artifact o artefacte fora de lloc). Temps i espai.

Crec que en moltes coses, qui sap si no en la majoria, i acceptant-me com a artefacte, jo dec pertànyer a aquesta categoria d'oopart. Suposo que la meva passió pel món natural, molt més atractiu als meus ulls que l'artificial del qual només me n'aprofito, em va fer pensar, ja com a adolescent, que m'hagués agradat viure aquells temps on encara hi havia espais per explorar, on podies estar sol dalt de les muntanyes sense haver de fer cues, ni esperar torn per fer una fotografia, o gaudint simplement del paisatge sense càmera. Segurament, també ho he pensat, no viuria tants anys, però potser sí de forma més intensa. De més gran vaig descobrir que d'haver nascut només cinc anys abans hagués viscut els efectes del maig del 68 de molt més a prop, efectes que van trigar a arribar a Catalunya. Una diferència, aquest petit lustre, que marca una frontera ben definida en l'espai literari, ideològic i musical, segons he après en relació al meu germà i alguns amics. Només cinc anys... Es podria dir que com a oopart, sóc un paracronisme, un artefacte del passat que es troba en un temps massa avançat.

Aquests darrers anys, però, he conegut una altra realitat: des del Maresme al Pallars, passant per Les Garrigues, el Montsià i el Baix Montseny, he conegut persones que m'han fet replantejar el meu fora de joc, que em donen a entendre, sense paraules, que he nascut abans de temps, potser una o dues dècades. Gent amb gustos, formes de viure, organitzar-se, compartir i pensar amb els qui em sento molt proper, però que la meva realitat vital i aquest decalatge cronològic em mantenen a distància. En aquest sentit em sento procrònic, com si m'haguessin desplaçat de temps cap al passat.

Sembla que l'actual moda de revaloritzar allò que titllem de vintage hagi arribat també al món de les idees, en aquells paràmetres on m'hi sento còmode, i m'hagi agafat al bell mig. Vull dir que vaig néixer tard per viure i vivenciar en comunitat aquells valors amb els que m'identifico, he estat vivint i visc en un entorn d'apatia amoral, i part d'aquests valors tornen ara, però per a una generació posterior a la que ja no pertanyo. M'imagino aquell personatge que es belluga acompanyat sempre d'un núvol amb pluja al damunt, mentre al seu voltant el sol il·lumina amb força. I no m'hi refereixo amb la tristesa del núvol negre, que jo gaudeixo molt dels dies plujosos! Només m'ho sembla per la imatge que expressa, la d'un outsider.

Fora de joc, fora de temps. No dubto que existeixen coetanis meus amb qui em sentiria a gust i integrat bescanviant i celebrant el món amb ideals compartits. Però aquí també hi juga l'espai. Les opcions que anem prenent ens situen en un o altre lloc del món, en entorns rurals o urbans, fent activitats individuals o grupals, en relacions jerarquitzades o assembleàries, en espais professionals, lúdics o d'aprenentatge... allà on ens sentim o ens creiem sentir còmodes o realitzats, realitats personals sempre canviants, líquides diria Bauman, allà on arrelem sentiments de pertinença que generen vidralls de la nostra identitat. I en aquestes realitats espacials l'atzar, la sort i la contingència, però també la predisposició, l'obertura i l'empatia poden catalitzar la conjunció de persones i idees en espais temporals idèntics. O potser es tracta d'encertar les coordenades d'un univers paral·lel, on la curvatura espai-temps s'ajusti més a la realitat que imaginem.

Només que l'espai és tan gran i el temps tan volàtil...

6 comentaris:

  1. estàs molt filosòfic,jo també tot sovint em sento outsider ,malgrat tot sempre podem trobar de tant en tant espais i tempos compartits encara que no ho sembli

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Elfree! Tens raó, crec que m'ha sortit més filosòfic del que pretenia inicialment. Suposo que això li dona un punt de distanciament respecte la realitat que vivim i potser ho necessitava. Segur que podem trobar aquests espais i temps compartits. Llàstima (o sort, vés a saber) que molt sovint són espais telemàtics que ens fan perdre una part bàsica dels missatges. Gràcies per passar-t'hi!

      Suprimeix
  2. Ja som tres!No em passa exactament el mateix que a tu però em costa encaixar amb molta de la gent que per la feina i les circumstàncies em toca viure. Els meus valors i els seus són diametralment oposats i opto per estar el millor possible quan no em queda més remei i després fer la meva. Sóc força flexible en aquest sentit i he après a estar a l¡alçada de les circumstàncies però a vegades em fa pena. El no trobar ningú amb qui poder compartir certes coses és trist i la resignació de tot plegat encara és més fotuda. Vaig fent la meva i intento moure coses que crec que és necessari desenquistar però el preu d'anar contracorrent és alt i poques vegades agraït. Een fi noi, ens ha tocat això. Diu que tots som aquí amb una missió i la nostra potser no és de les fàcils. Abraçades i ànims!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ei, Laura! How long! No és un escrit de desànim! Almenys no n'era la intenció. Però sembla que véns a mi en això de què som una generació entre dos fronts quan parles de la missió. Tot i que jo no ho encaro com una missió sinó més aviat amb la resignació que comentes. Suposo que al capdavall és com un encara la vida. Vull dir que l'atzar o la necessitat hi juguen un paper clau, però al final cadascú viu, pateix o gaudeix la vida com vol, sap o pot i no reaccionem (per sort) tots igual davant la mateixa situació, ni tan sols nosaltres en tot moment o circumstància. Aquesta "liquidesa" de què parlava. Abraçada!

      Suprimeix
  3. Ei! Tornem a estar per aquí!
    Segueixes escrivint el que podria haver escrit jo. Hehe...
    Tinc una amiga que sempre em diu que he nascut vint anys abans. Que no és el meu temps. És una lluita constant contra els usos i costums del meu voltant. I cansa voler arrossegar tothom cap el futur quan encara alguns es troben acomodats en el passat. No parlo de tecnologia, parlo de maneres d’entendre el món, de veure cap on anem. A vegades em diuen: no corris, els canvis poc a poc. És el que passa quan tu tens la mirada posada en el segle XXII i la resta miren cap el XX.
    Una abraçada des del Pirineu!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ei, Núria! Quin plaer saber-te aquí! Sí, de tornada per aquí com tempesta d'estiu omplint lleugerament el torrent... Ja veig que això de l'encaix en el món és compartit, com llegeixo en tu, l'Elfree i la Laura... No sé si és cosa de la nostra generació (la Laura, tu i jo som més o menys de la mateixa) o sempre hi ha gent que se sent fora de lloc a qualsevol generació. El que em sorprèn més és que per algunes coses estic per davant i en altres per darrera en el temps, i que aquest corrent de retorn de coses del passat (valors d'ecologia, de solidaritat, de justícia social,...) m'enganxa fora de temps i que no puc compartir com voldria amb aquestes noves generacions. Em pregunto si aquest cicle de retorn tan curt també s'ha produït en altres moments i ha agafat a gent pel mig... Un petonàs i abraçada gualbenca!

      Suprimeix

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Guineu (Vulpes vulpes). Vall de Cardós (Pallars Sobirà). Autor: Ignasi Oliveras