dimarts, 7 de maig de 2013

Toi, tu est fou?

Estudiar els ocells que hi ha al nord de Togo? Toi, tu est fou? Parafrasejant el meu estimat Obèlix, aquesta és una de les preguntes que s’amagava darrera les mirades interrogatives d’amics, coneguts i saludats abans de venir cap a Tami. I ara també entre els stagiaires i alguns dels germans que vaig coneixent pel país. “Ah! Què interessant això que fas”. “I n’hi ha molts de diferents?” “Quin és l’ocell més comú que has trobat?” “I el més estrany?” Ningú no em demana, però, per a què serveix un inventari d’ocells d’una zona, si té cap utilitat més enllà de la curiositat científica i ornitològica. “Per què no aprofites, ja que ets allà, i fas coses més productives?” Podria ser una bona pregunta. Dura, però acceptable. Jo mateix, enmig de la recerca de justificacions me’n plantejo de similars.

Justificacions. Sí, al cap i a la fi n’acabo buscant les millors, no tant per a mi com per a la gent que ni tan sols gosa demanar-les. Amics, coneguts i saludats, deia.

Pot semblar difícil de trobar-les en un país castigat per la pobresa i les necessitats bàsiques difícilment satisfetes. Pot semblar, per alguns amb convenciment absolut, una frivolitat venir a un país com Togo amb binocles, càmera de fotos i telescopi per prendre nota sobre els ocells. No crec que hagi de repetir un altre cop que aquesta és la principal tasca que faig aquí però no l’única ni la sola raó de ser-hi. Si has llegit Casualitats encadenades veuràs que no era ni tan sols l’objectiu principal que va esperonar la meva estada a Tami. Realment es poden fer altres feines però, si alguna cosa sobra en aquest país és mà d’obra per fer gairebé qualsevol cosa. Això sí, d’ornitòlegs n’hi ha pocs al país. I aquí al nord dubto que n’hi hagi cap. Jo no n’he pogut contactar cap.

“D’acord. No hi ha ornitòlegs. Arribes aquí i aportes el teu valor afegit, una tasca que difícilment cap local conegut pot fer com tu, però i quina utilitat tenen els ocells?” segueix qüestionant l’estimat Obèlix. Més enllà d’una resposta associada al coneixement de la biodiversitat, coneixement científic que no és nul per ell mateix, hi ha alguns elements que he anat repetint, de diferents formes entre la gent que s’ha acostat a entendre o observar el meu treball. I amb la gent més senzilla –analfabets molts d’ells- els he comentat dues idees bàsiques: “alguns dels ocells que veieu, especialment els més petits, mengen insectes com els mosquits i les mosques, o bé aranyes i llagostes, d’altres de mida mitjana poden caçar serps i rosegadors. Si hi ha menys insectes es controlen millor les malalties que afecten les persones. I amb les llagostes es redueix el mal a les collites”. I així la justificació va calant, penso. “D’altra banda -segueixo recordant els vells temps de professor- molts ocells mengen fruits. Sovint s’empassen les llavors. Marxen volant i quan defequen deixen anar la llavor ben abonada. Una forma senzilla per fer que els arbres fruiters es desplacin, en creixin de nous i donin nous fruits. Us heu fixat amb aquests ocells de bec corbat que fiquen el cap ben endins de les flors? Busquen menjar però s’embruten les plomes del pol·len de les flors que després deixaran caure dins una altra flor ajudant a què es reprodueixin. Us imagineu si desapareguessin els ocells? Cal respectar-los però per això cal conèixer’ls prèviament. C’est ça, mon frère”.

Un dels stagiaires, que al mateix temps que els feia l’explicació mirava amb interès els dibuixos d’ocells de la guia, em va sorprendre dient-me: “Saps? Ningú no ens ho havia explicat mai d’aquesta forma. Tot té un sentit, doncs”. Vaig pensar que això passa aquí i també a casa nostra. Les respostes senzilles que ajuden a entendre la vida són sovint oblidades i relegades a un segon pla, darrera les cortines de la complexitat o la ignorància.

* * * * *

El temps posa les coses al seu lloc. L’orgull engrandit de professor satisfet, encantat de conèixer-se, topa amb la realitat.

17.00 h. Em passejo per la banda nord de la finca. M’acosto a l’últim embassament. Dos nens caminen amb tiraxines. Ens saludem i parlem. Els ensenyo els binocles i la guia d’ocells. Flipen. M’assenyalen, contents, els dibuixos dels ocells que coneixen i em diuen els noms en mobà. M’expliquen que ells els cacen amb els tiraxines. Ric per dins, poc poden fer amb això, penso. Sense que es noti el meu escepticisme els hi faig un resum sobre la importància dels ocells. Em donen la raó. Caminem junts. A cada pas s’aturen i m’assenyalen algun ocell perquè jo el vegi. Semblen contents. De sobte, el més petit, es fica sota un arbre de gran capçada i descarrega ràpidament la seva arma. Davant la meva sorpresa un petit mussol cau als meus peus agonitzant del cop de pedra rebut al bell mig de la cara. “Per què ho heu fet, això?” “Ens el menjarem”. Què els pot aportar de carn un mussol que tret el plomatge i els ossos no deu pesar més de 10 o 15 grams?

Ferit en el meu orgull de professor vingut a menys, torno cap al Centre pensant en allò tan espanyol de “Ave que vuela, a la cazuela”. Sembla d’altres temps. I aquí a Togo és com si estigués en un altre temps, ben cert. Recordo de l’anècdota que vaig explicar a Doraemon i els senglars. Hi ha algunes diferències, però: a Gualba no es feia servir el tiraxines, el que disparava sabia que aquell ocell era espècie protegida i no el va caçar per menjar sinó perquè juguessin els gossos. Est-ce qu'ils sont tous fous?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras