Murphy, el de la melmelada

Existeix? És una invenció per descarregar la nostra inutilitat? Es tracta d’una forma antropomòrfica de descriure l’atzar? No en tinc ni idea. Només sé que en Murphy és –o era- un desgraciat. I si mai no ha existit -no sé què en pensen els murphys- diria que el nom se li escau perfectament.
En tot cas, tots coneixem les malifetes d’aquest personatge, més proper a nosaltres que qualsevol altre també fantàstic del tipus home del sac, follet del bosc o dimoniet. D’ell en sabem la fórmula magistral de la torrada amb melmelada que no saps com però sempre cau cap per avall per la banda que té la melmelada. I d’això, de la melmelada i d’altres situacions per l’estil, n’ha derivat una llei universal que no s’explica a les aules de les universitats però que veiem constantment al nostre voltant.

Que cada cop que vaig a veure el Barça perd. Que si em deixo el paraigües a casa segur que plou. Que vaig a menjar el gelat que fa mesos està abandonat al congelador i... ahir algú se’l va menjar. Que just avui que no porto el DNI m’atura la poli. En fi, per donar i per vendre.

Entre els ocellaires també coneixem aplicacions de la maleïda llei. Si vaig als Aiguamolls de l’Empordà segur que està millor el Delta de l’Ebre. O a l’inrevés que tant hi fa. Si m’acosto al mar un dia de tempesta a veure ocells marins i no veig res sempre em trobo el paio de torn que m’explica el pas d’ocells d’ahir que va ser una passada. I és clar, que si porto el telescopi aquell dia segur que el carrego sense que em faci falta, però si me’l deixo a casa em serà imprescindible per identificar aquella espècie.

Fa quatre dies que un grup de més de setanta ànecs vola pel cel del centre. No s’atura, però. On descansaran? A darrera hora de la tarda m’acosto al petit embassament aprofitant aquelles llums africanes del capvespre just abans que el sol s’amagui, gairebé únic moment del dia, junt amb l’albada, on els rajos són oblíquos i les ombres s’estiren. I allà estan. Tot el grup ben a prop de l’aigua. Les puc comptar sense problemes i gaudir amb els prismàtics. Hi ha una llum tan maca que els daura el plomatge... Però no tinc la càmera al damunt. Per primer cop en dues setmanes l’he deixada a casa carregant-se. Al cap d’una estona l’estol aixeca el vol.

I jo cagant-me en el Murphy...