dijous, 4 d’abril de 2013

Doraemon i els senglars

Els boscos de Gualba han conegut aquest any la cançó del Doraemon cada cop que hi ha hagut batuda de senglar. Aquesta ha estat la solució que he triat quan les excursions amb els meus fills ens han conduït a prop d'alguna d'aquestes postals de cacera: cantar a ple pulmó la cançó del màgic gat còsmic per fer-nos notar i evitar que alguna bala perduda ensopegués amb nosaltres. La casualitat ha fet que aquesta entrada, que feia dies estava preparant, hagi coincidit amb una notícia d'avui mateix sobre un senglar passejant-se pel carrer Numància de Barcelona. Pura coincidència. No vull fer una dissertació sobre la bondat o maldat de la caça, no tinc espai ni esma, només vull apuntar uns comentaris sobre certes pràctiques i alguns mals usos que he pogut observar darrerament.
El 3 de febrer es va acabar la temporada de caça, el 24 pel senglar. Ara només es pot fer alguna batuda demanant permís especial. La veritat és que aquesta tardor i hivern, especialment als caps de setmana, ha estat un malson, i sovint un risc, passejar-se pels turons que envolten Gualba, esquivant batudes de senglars i perdigonades diverses. Tanmateix hi ha un fet diferencial respecte d'altres anys, i és que, en alguns casos, he trobat senyalitzats camins on es feien batudes seguint la reglamentació, cosa que fins ara era més que impensable per aquestes contrades. La Federació Catalana de Caça va preparar uns pòsters explicatius sobre les batudes de senglar que incorporen un seguit de consells de seguretat tot i que, afirma el pòster, la caça és una activitat segura. 

Tinc els meus dubtes, i per això la cançó del Doraemon. Fa uns anys, passejant pel bell mig del parc natural del Montseny, reserva de la biosfera, a la Cris i a mi ens va caure una pluja de perdigons il·legals (no els perdigons, però sí els caçadors). Encara més. Un matí de diumenge d'aquest hivern, caminant amb el meu fill, vam trobar el primer rètol de batuda de senglar. Seguint amb precaució vam veure els caçadors, més o menys fora del camí que és el que han de fer. Però n'hi havia un, escopeta amb mà, que estava plantat al bell mig del camí. Passem pel seu costat i li llenço una pregunta retòrica: "Ja sap que això que està fent és il·legal, oi?". La seva resposta: "Oh, és que si m'allunyo del camí donant-li l'esquena i sento un soroll darrera doncs em giro i disparo. Així que és més segur aquí el camí". Sabia perfectament que el que feia no era correcta però s'estimava més mantenir-ho. "O sigui que vostè dispara sense mirar a què dispara?". Vam sortir d'allà cames ajudeu-me. Quin país! Regalen els permisos?

Al pòster s'hi pot llegir una bonica frase: "Respectem-nos i gaudim conjuntament d'aquest bé: la natura". Curiós això de les diferents accepcions que se li dóna a gaudir. És molt difícil gaudir conjuntament quan els objectius estan tan diferenciats com ara observar i matar. En el meu cas, acostumo a portar uns prismàtics per si surt cap ocell interessant, bastant incompatible amb la pròpia cacera, i més si fes cas d'un dels consells de seguretat del pòster: "Utilitzi alguna peça de roba amb colors vistosos", tot el contrari de qualsevol decàleg d'ornitòleg. Tampoc entenc molt bé si el gaudi té a veure amb deixar brossa (llaunes, ampolles de cava, i evidentment els cartutxos buits arreu per on passen els caçadors). Segur que no són tots, però aquí a Gualba en tinc evidències abundants.

Un dels cotolius de Can Puig
Acabo amb una anècdota. Aquesta de caça menor. El dia que s'obre la caça de ploma, és a dir d'ocells, sembla que els caçadors estan espitosos per matar tot el que voli. Sempre he pensat que la majoria de caçadors desconeixen a què disparen perquè, suposant que coneguin els ocells, gairebé mai tenen temps de veure si l'espècie que vola està o no protegida, apuntar i disparar. Com a ornitòleg, amb un munt d'anys d'observació ocells a les espatlles, sé que hi ha moments en què no és possible identificar amb seguretat l'ocell que passa només dos segons davant teu entre dos arbres. Estic convençut que a la majoria dels caçadors de ploma els passa el mateix. Però aquell dia em vaig equivocar. M'acostava amb bicicleta per un dels paratges més macos de les rodalies, els prats de Can Puig, amb vistes al Montseny i al Montnegre. Sabia que hi havia una parella de cotolius -totovía en castellà-, un ocell protegit, no més gran que un pardal, parent d'aloses i cogullades, que estava rondant la zona feia dies. En arribar als prats vaig veure dos caçadors amb els seus gossos. Per dins meu resava: "que no s'aixequin, que no s'aixequin..." Els cotolius no van fer cas als meus precs i es van enlairar. Un dels caçadors va aixecar l'escopeta i en va perdigonar un. L'ocell caigut a terra, mort. M'hi vaig acostar fent-me l'interessat i l'ignorant. "Hola, què és?" "Nada. Una totovía. Pa que jueguen los perros". I els hi va llençar...

2 comentaris:

  1. Aquest final ha fet mal...
    Per aquí dalt passa el mateix. Les batudes de senglar són comuns i algun cop ens hem endut algun ensurt. Alguns les senyalitzen, altres no.
    A Andorra, el més bèstia és la setmana de l'isard. Caça desmesurada d'isards on les normes no són el més important. Si la peça no és legal o ja m'he passat del cupo, l'abandono i llestos. I els nostres agents rurals i mossos tota la setmana acordonant la frontera. I algun d'ells ha arribat a rebre algun projectil amenaçador... I, evidentment, evita la muntanya durant aquella setmana si no vols acabar amb un tret al cos.
    Armes en mans de menors sense permís, permisos trets encara no se sap com... I explicat per ells mateixos. No se n'amaguen!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, el final és trist però real. El cotoliu de la foto és amb molta probabilitat un dels dos que van sortir volant. Ja veig que per aquí dalt, i especialment a Andorra, també les gasteu ben bones...

      Elimina

Si vols compartir el que penses...

Fotografia de capçada: Mussol comú (Athene noctua). Castellserà, Urgell. Hivern 2017. Autor: Ignasi Oliveras